un exemple, l’hauríem seguit. Qui ho sap?

   Buit el segon paner de pataques tallades, torna a “la roba” a cercar-ne el darrer, fa un traguet d’aigua fresca, que en aquest temps sempre ho és, del vell càntir de fang negre que va comprar a Verdú, el mateix dia que la mula.

    - Seguint els consells de la dona, com sempre, vam repartir els diners fent quatre parts iguales, una per a cada fill i la que quedava per nosaltres, per un si de cas i per la vellesa. El gran, que per aquells temps es va casar, (com que ja no era pagès), va canviar aquella botiga de Salou, que mai vaig saber què ni venia, per uns baixos més grans on hi va posar un supermercat, comprant-se un piset al damunt, d’aquells que fan a Salou, que per obrir una porta s’han d’arrambar dues cadires, perquè així, tant a prop, serien més a sobre el negoci. Ja vas ser-hi, fill meu, damunt del negoci, que fins i tot crec que tenies un forat al trespol de la cambra que donava damunt el prestatge de les cocascoles, perquè no tenies temps ni per baixar per les escales com ho fa la gent. Es clar que, com que el que vas comprar devia valer el doble dels diners que et vaig donar... L’havies de veure, Castanya, venent llaunes i embotits a les turistes amb aquelles panxes i esquenes negres de torrades pel sol, i ell, blanc com un paper d’escriure, que semblava malalt.. Això si, a l’hivern, malgrat que també té oberta la botiga, no va tan atabalat i fins té temps –algún dia- de portar els nens a l’escola. Nens, que quan seran grans, si ha de ser pel voler del seu pare, tampoc estudiaran més del imprescindible, per a poder obrir un altre supermecat dos carrers més amunt.   

    Abans, quan sembràvem les pataques, aquesta feina, era com una cerimònia a la que hi participava tota la família, menys la mula, que ho fèiem tot a mà. Ell obria el solc amb l’aixada marcant els crestalls, la Cisqueta li anava al darrere posant els talls al solc que el petit cobria amb un bon grapat de fems i entremig dels muntets la noia  hi posava una mica de guano i el gran, al darrere  ho anava tapant tot, deixant fets els crestalls a punt de regar quan convingués. L’Anton que ara ho recorda, i ho compara amb la feina que han fet avui i té per segur que aquest és el motiu que les “furones” no treballen tant com abans.

    - La xiqueta, que aviat ens va fer avis, amb la seva part dels diners, i d’acord amb el seu marit, van decidir enderrocar la casa on vivien i fer-ne una de nova amb totes les comoditats. Els hi va sobrar tot just per a comprar-se un cotxe, dels més grans que hi havia aleshores. Avui, el seu fill –només en tenen un- ja esta acabant l’ensenyament a l’Escola Nacional i l’indueixin a que aprengui a arreglar televisions, ofici en el que hi veuen -els seus pares- un profitós esdevenidor.

   Que llarg que se’ls fa el dematí, sense poder enraonar amb cap veí com ho feien abans. Ara els camps resten orfes de vida. Cada ú, ve al tros, fa una feina i se’n va cap un altre tros per no desenganxar l’eina del tractor.

    - El petit, que aleshores encara era a casa, va comprar-se un pis –ell en diu un apartament- a la Pineda per a llogar-lo a l’estiu guardant-se diners per a casar-se amb la noia que festejava, que també treballava al mateix banc. Quan arribà l’hora, es va comprar un pis a Tarragona on si han quedat a viure. Ara tenen un noi i una noia, per cert molt espavilats tots dos. Quan arribi el dia, segur que els hi donaran estudis, però ... aquests ja son pelacanyes, i ben arrelats.

    Amb l’esquer d’acabar la sembra, aniran a dinar una mica tard, doncs encara els hi manca fer mitja dotzena de solcs, però serà millor deixar-ho llest al matí, i així, havent dinat, no caldrà enganxar de nou.

    - De la nostra part, com que no havíem de comprar més terra –qui la treballarà?- ni havíem de comprar cap cotxe i ja ens estava bé la casa on encara hi vivim, varem demanar consell al nostre fill petit per a invertir. Sí, havíem d’invertir perquè llavors era temps d’això, com hi ha el temps d’esporgar o de veremar. I ho vam fer, sense fer cas dels consells, a un banc de Tarragona que oferia moltes garanties i que cada tres mesos, puntualment, ens pagaven els interessos, que aleshores semblaven tota una mesada i ara en tinc, en prou feines, per comprar-me unes espardenyes. Ah! També ens varem apuntar a una excursió, que llavors era obligat, doncs tothom ho feia, de quinze dies pel sud d’Espanya, passant per València a l’anada i per Madrid a la tornada. Semblarà que tornem a fer el viatge de noces, em digué la Cisqueta. Per cert que malaguanyat per a mi aquest viatge, que m’hauria agradat més anar pels camps i parlar amb els pagesos d’aquelles contrades que no pas veient museus, coves, catedrals i carrers plens de gent. Vaja! Que ja no podia aguantar tants dies seguits de portar sabates i corbata. Res, que m’ho vaig passar ben malament, i molt em temo que tu Castanya, sense moure’t de casa tampoc et va anar gaire be. Estic segur que el petit, més de la meitat dels dies devia descuidar-se d’omplir la menjadora de pinso.

    Quelcom hi devia haver de cert amb el que l’Anton li deia, perquè la mula, talment com si ho entengués, tot just a l’arribar al cap del solc, s’encara cap el marge buscant amb el morro estirat algun brot de fenàs verd.

    - Des d’aleshores ençà, tu i jo hem anat fent els nostres quefers amb calma i tranquil·litat, xino xano, però sense deixar endarrerir la feina, en aquests trosset de terra que avui és tota la nostra vida. Que més volem? Plegats hem assolit una posició social única, som tota una institució, o millor, som ... el record d’un passat encara no massa llunyà. Recordes aquell any que ens volien fer anar tots dos amb el carro a les carretel·les de Sant Antoni? M’hi vaig oposar, perquè tot i sent la única tradició dels poble que els joves encara conserven, i a tots ens agrada força, la nostra presència al mig del batibull del jovent –em volien fer vestir amb brusa i panyos- hauríem estat més motiu de befa que de record.

    Per fi han acabat la sembrada, una mica tard, però llestos. Se’n van tots dos cap a “la roba”, desenganxen arada i forcat i un cop arreglada la mula amb la civadera plena, l’Anton despenja el cistell i obre la fiambrera, hi ha fesols i espinacs ja bullits i barrejats. Se’ls fregeix i se’n fa una truita al fogó de les tres pedres amb una flamarada de llenya prima d’avellaner.

    - On ens ha portat l’evolució? Estem millor ara que no pas abans? Ni tu ni jo ho sabem, ni crec que ningú ens en pugui donar raó. Sovint penso en els joves d’avui, els meus nets. Quines il·lusions deuen tenir? No ho sé. Els dies feiners, que a mitja tarda ja han enllestit els deures, se’n van al bar a menjar pipes i a jugar amb aquelles màquines de llums i campanetes. Van pels carrers en colles nombroses cridant amb tota la poca solta de que son capaços, esperant el cap de setmana i els més grandets se’n van a lligar –diuen- a les boites de Salou. Criden, beuen, lliguen i tot i que van sempre en colles, en el fons, se senten sols. Quan es fan més grans i troben una noieta que els agrada, s’asserenen i es casen, cercant les comoditats casolanes, en especial la del tresillu. Tenen grans prestatges amb llibres que no llegeixen i de discs que tampoc s’escolten, passen les hores davant la televisió que diuen que no els hi agrada, fumant i bevent, esperant el cap de setmana per agafar el cotxe i la família i anar a desintoxicar-se    –diuen- de la vida quotidiana. I aquesta família, aparentment unida, resta aïllada de les altres que l’envolten, moltes vegades sense conèixer els veïns de la mateixa escala i no cal dir que, margenats de la societat. Poble que no és poble... ja veus.