...Mas de Barberans com si fos a l’estiu al temps de l’avellana.

    Ben arrenglerada la llavor al fons del solc, amb els grillets apuntant al cel, la tapen fent el segon solc per un costat i un tercer per l’altre i així queda format el primer crestall. Se’l miren satisfets.

    - On és ara tota aquella gentada? Et pots ben creure que, de la mateixa manera que em sento estrany al terme, també m’hi trobo al poble. Quasi no conec ningú. Amb aquest munt de forasters que han vingut, els joves que no els reconec i... els que ja no hi son... com si fos al mig de la plaça de Catalunya a Barcelona. Si no fos pels enterraments on encara hi trobo coneguts, acabaria per no reconèixer ni als de la meva quinta. L’altre dia mateix, a l’enterro del Peret Gitano, vaig trobar-me l’Esteve, que si no fos pels andajos no l’hauria conegut de tant com s’ha engreixat. I el Pepitu, que vell que s’ha fet en quatre dies! Vaig preguntar pel seu pare al noi d’en Ramon i resulta que fa dos mesos que es va ferir i ben malament per cert, segons en digué. I que blanc que s’ha quedat el Pau ... es clar que si em miren a mi, de segur que també em troben ben canviat, però ves, que hi farem?

    S’aturen dues o tres vegades al llarg del solc, amb l’excusa d’arrambar una pedra o un terròs, no volen reconèixer que tots dos estan cansats. Diuen que ... per no fer lleubades.

    - Però jo estic segur que no he canviat tant com altres del meu gremi. I saps per que, Castanya? No ho saps? Doncs t’ho diré. És perquè tu i jo encara tenim coratge per venir cada dia al tros, i això ens dona un al·licient i una força de voluntat que molts d’ells ja no tenen. L’un perquè ja no li queda terra, l’altre perquè no es veu en coratge d’enfilar-se damunt les eines del tractor de son fill i, alguns també, perquè els quartus els han ensenyorit i tenen la catxassa de passar-se el dia fent nosa per casa seva, o pel cafè.

    Han acabat els quatre crestalls que hi caben al bancal, entremig dels avellaners. L’Anton torna a “la roba” a buscar una aixada per arreglar els caps on la llavor no ha quedat ben colgada i, de passada, deixar-ho ben acabat, perquè al regar, l’aigua hi pugui córrer sense destorb.

    - Ai els quartus! Tants que n’han entrat al nostre poble i no els hem sabut aprofitar, i a la llarga, ens han servit per ben poca cosa. Hem anat venent el terme a la gent de fora –molts d’ells estrangers- i juntament amb el terme anàvem hipotecant la nostra personalitat i llibertat de poble. Ara, ens hem quedat arraconats i... acabarem arraconats, el temps ens ho dirà. Durant uns anys, a Vila-seca només es parlava de pams i milions. Milions i pams, eren el plat del dia. Els diners, és clar, sempre ens havien volat molt amunt als pagesos, i no els podíem haver, i així que se’ns van posar a tir, ho varem aprofitar, al menys així ho pensàvem aleshores, sense donar-nos compte que amb els pams de terra, també anàvem venent trossets de nosaltres mateixos.

    És l’hora de la beguda, per això l’Anton fa un tomet pel tros arrencant uns quants margalls, que surten per tot arreu en aquest temps, per donar-li verd a la mula. Un cop les hi ha tret les arrels, els hi posa a la civadera i li penja al morro.

    - A casa mateix, quan varem vendre l’Arena, (ens en van donar seixanta mil duros) semblava que ens havien de tornar bojos, perquè no ens entrava a l’enteniment que d’aquell bocinot de terra, en el que hi collíem vuit o deu quarteres d’olives cada dos anys, ens en donessin tants bitllets. Si, ens el varem pagar molt bé, quin dubte hi ha? I aleshores, ens va agafar la fal·lera, com tots els que feien quartos, de fer obres. En tornar de cal notari i sense arribar a casa ja varem anar a trobar el paleta. Havíem de posar water i dutxa, i l’entrada del carrer, fer-la per una escaleta per no tornar a ensopegar més amb les vares del carro, i fer una sala d’estar per posar-hi un tresillu, i sobretot, obrir portes i finestres. Urgia ara que, a casa, de cop i volta, hi entrés sol i aire. Devíem tenir por que amb l’obagor se’ns florissin els bitllets, perquè d’aire i sol be prou que l’entomàvem cada dia.

   Mentre la Castanya va sacsejant la civadera, ell es mira els avellaners, secs encara, amb el cordó estirat, del que el mestraló li va prenent la pols fecunda cap el safrà vermell que l’espera.

   - I encara bo que els meus xicots no s’empenyoraren com d’altres, per a comprar-se tractor i tot el que li va al darrere, remolc, cultivador, fresa i màquina d’ensulfatar, ni fer pous artesians i plantar arreu pomeres i presseguers, que sent així, ja estàvem perduts, al menys, jo. Però no, no, va passar tot al contrari. El gran després de convèncer a sa mare i a mi, es va comprar uns baixos a Salou per posar-hi una botiga de no sé que, i com que només treballaré a l’estiu pare, em va dir, a l’hivern us ajudaré a la terra. El petit de moment es va quedar amb mi al terròs, però només amb els peus, que el cap el tenia posat en un banc de Tarragona, on ja hi treballava un amic seu, que l’havia d’avisar quan hi hagués una plaça. Mireu, pare, si no deixo la terra, no em casaré. Fixeu-vos com cap xicota no vol ni tant sols mirar-se un pagès, a més, per la feina, no patiu, que com es fa jornada intensiva, a les tardes vindré a ajudar-vos. Em sembla que ni l’un ni l’altre es deuen recordar del camí per on si ve.

   Es mira uns fruiters que té escampats pel mig dels avellaners. Cal que esporgui aviat els presseguers que ja comencen a borronar, i les pereres que no trigaran gaire. Hi fan més nosa que favor, però fa goig a l’estiu portar un cistellet de fruita fresca a la dona.

   - Amb el casament de la xiqueta, que tampoc havia triat un pagès, se’ns van acabar els quartos, però no ens va fer patir gens, que feia setmanes que ens festejaven la Carreró i la Garriga que vam acabar venent. Érem al ball i calia ballar la música que tocaven. Si, si, varem arreplegar una senallada de bitllets: Jo li deia a la Cisqueta: noia, que en farem de tanta verdor? Si els nois no m’haguessin deixat, hauríem pogut comprar un bon tros de terra, gran i tot d’una peça, però ni al nostre poble la podríem haver trobat (fins a les Comes es parlava de pams), ni jo tot sol m’ho podia agavellar. Si els nois haguessin tingut l’edat, els hauria fet estudiar, l’un metge i l’altre advocat. Com m’hauria agradat! Encara més que tenir una finca gran, i millor si un cop titulats, s’haguessin quedat a treballar al poble, perquè amb altres com ells, Vila-seca hauria pogut ser el millor poble de la província de Tarragona. Tindríem institut i hospital, tallers i fàbriques nostres (de conserves dels productes del nostre camp i de xocolata d’avellanes) hotels i botigues grans i, moltes coses més, que sé jo? Dels nostres fills en sortirien intel·ligències i artistes, tindríem biblioteca i museu i escriptors que podrien fer un diari nostre, i fins i tot diputats a les Cortes de Madrid si és que se’n diu així, o un altre nom com abans de la guerra i, perquè no? potser també un ministre.

   Tornen de nou a la feina, solc amunt i solc avall, colgant la llavor a la terra fèrtil.

   - Quin poble, Déu meu! Els amos, sí, els amos ens hauríem fet. Però res, res de res, els meus nois ja eren massa grans, i els que podien, tampoc ho van fer. Es clar que, d’on ens havien de vindre aquests afanys? D’on havíem de prendre exemple? Perquè les famílies adinerades que de tota la vida hem conegut, per tenir arrels, casa i terres al nostre terme, n’han restats molts anys absents i al marge dels nostres quefers i afanys, de la mateixa manera que d’altres fills de la vila que, també absents, han assolit una posició respectable professional o socialment, tampoc han estat a la vora per fer-nos costat ens els moments crítics. Potser si haguéssim vist en ells un exemple, l’hauríem seguit. Qui ho sap?