21
Agost, 2018
10:42
L’ACABAMENT DEL VI DEL SINDICAT
Enviat per jclave sota [ General ][ (3) Comentaris ] | [ (0) Retroenllaços ]
Dèiem que,
malgrat l’empenta que ara fa quasi cent anys tingué a la pagesia vila-secana
amb la construcció del Celler, aleshores, ningú es podia imaginar que només tindria
una tant curta durada.
En aquest sentit, i per copsar la situació
dels últims anys, potser ve a tomb, veure la valoració que en feia jo mateix
l’any 1977 a la Memòria de la Cooperativa, de la que aleshores, n’era
secretari. Vaig escriure:
“... no pensem que la manca de mà d’obra és
la única causa de la disminució del cultiu de la vinya, perquè si el preu del
vi hagués estat en consonància amb l’evolució general dels preus, possiblement
la baixada no hauria estat tan palesa. És a dir que la manca de rendibilitat ha
estat el motiu principal.
Ens donarà una idea del desfasament entre
els preus de venda del vi i el conjunt de les despeses imputades al celler, el
següent quadre:
|
Preus de venda |
Despeses del celler |
||
Any |
Ptes/grau |
Index |
Ptes. totals |
Index |
1941 |
19,139 |
100,0 |
50.536,29 |
100,0 |
1951 |
25,342 |
132,4 |
159.048,39 |
314,7 |
1961 |
37,090 |
193,8 |
518.011,01 |
1.025,0 |
1971 |
72,163 |
377,0 |
1.275.491,90 |
2.523,9 |
1975 |
73,741 |
385,3 |
1.999.298,00 |
3.956,2 |
1976 |
91,793 |
479,6 |
1.709.106,70 |
3.381,9 |
és a dir, que en el
període 1941-1976, mentre el preu del vi s’ha multiplicat només per 4,8, les
despeses del celler ho han fet per 33,8. Així doncs a l’increment de les
despeses de cultiu, hi hem d’afegir aquestes imputables al procés d’elaboració”.
Hi ha un altre vessant que, si
més no, resulta significativa, perquè es refereix al consum local del vi de la
Cooperativa.
“...Vegem en el quatre següent, l’evolució
del consum local del nostre vi, que suposa el camí més directe a la venda
fraccionada, com ha anat baixant en xifres absolutes.
Aquesta minva de consum és molt més greu si tenim
en compte la contrapartida que suposa el creiximoni de la població, com queda
especificat al mateix quadre; de forma que, si durant el llarg període 1940 –
1965 i amb seguretat els anys anteriors, el consum per càpita suposava anualment entre 80 i 90 litres ara, el 1976 no
arriba a 10 litres de vi del Sindicat per habità i any.
|
Producció |
Consum |
|
|
|
Període |
Hl. |
Hl |
% |
Població |
Lts/habitant |
1941-45 |
15.643,67 |
2.894,89 |
18,5 |
3.251 |
89,1 |
1946-50 |
15.014,44 |
2.440,27 |
16,3 |
|
|
1951-55 |
25.368,22 |
2.730,42 |
10,8 |
3.080 |
88,6 |
1956-60 |
30.226,27 |
2.694,10 |
8,9 |
|
|
1961-65 |
28.111,13 |
3.157,16 |
11,2 |
3.976 |
79,4 |
1966-70 |
19.246,96 |
2.871,96 |
14,4 |
|
|
1971-75 |
14.647,82 |
2.352,60 |
16,1 |
9.161 |
25,7 |
1976 |
7.229,42 |
1.214,75 |
16,8 |
12.306 |
9,9 |
És a dir que, si la població actual, consumís
els 79,4 litres del període no tant llunyà 1961-65, la producció total no
arribaria per a satisfer el consum local.”
El consum local, és la suma del
dels socis i el que es venia al detall. Els socis, després de la verema
demanaven el vi que consideraven necessari pel seu consum, li feien una
cartilla i cada vegada que anaven a retirar-ne se li anaven descomptant. Els
socis anaven amb carretells o garrafes, i primer se’ls hi omplia directament de
la tina corresponent i més ençà s’instal·là un distribuïdor que alhora mesurava
la petició.
Per a potenciar el consum local
hauria resultat imprescindible millorar la qualitat, i això aleshores era
impensable. En canvi ha passat els anys i el cultiu de la vinya ha reviscolat,
de forma localitzada, i avui, en l’àmbit del que era el terme llavors, hi han
tres cellers, que cultiven les seves pròpies vinyes i produeixen uns vins
excel·lents.
Hauria estat possible la
pervivència, però...
18
Agost, 2018
20:11
Ara que he
mirat les produccions de verema al llibre del Centenari de la Cooperativa, he
comprovat com la primera collita que va entrar al celler va ser l’any 1920, i
la darrera el 1985, és a dir, que la vida útil del Celler ha estat només de 66
anys, molt curta per un edifici tan gran i costós.
Amb la llista a la mà també es veu com hi va
haver un increment considerable de la producció coincidint en gran part amb els
anys després de la secada, i segurament per això, és va haver d’ampliar la
cabuda del celler.
Considerant que des del 1920, als anys que
jo recordo, no hi devia haver gaires canvis, segurament que només es devia
canviar alguna premsa. Crec haver sentit dir que n’hi havia unes de la marca
Mercedes però jo les recordo del Nicolau Barberà de Reus.
La nau gran tenia 37 tines d’obra en quatre
fileres i una de fusta i 20 cups en dues rengleres. Tant les tines com els cups
tenien aproximadament una cabuda de 300 cargues (121,6 litres), això vol dir
que el volum d’emmagatzematge era d’uns 20.000 Hl. A partir de l’any 1953 l’estiba disponible es
va quedar curta, i per això es va endegar el primer canvi important, la
construcció d’un conjunt de 16 cups al pati del darrera, que entre tots tenien
una cabuda d’uns 8.000 Hl., i tot i que
algun any quedava curta la cabuda, en general ja es sortia del pas. Aprofitant
aquesta obra i a planta baixa adossada a la façana del darrera es van
instal·lar unes premses hidràuliques per repremsar la brisa, que dubto que vagi
tenir rendibilitat.
A la nau d’entrada de la verema hi van haver
molts canvis. El moll de descàrrega tenia cinc portes on hi aculaven els
carros, un a cada porta. El pagès descarregava les sis o nou portadores, (excepcionalment
un o dos carros en portaven dotze), les hi treia el bosset, i el personal, quan
li tocava, les anava abocant a una vagoneta, i un cop buides les portadores,
feien córrer la vagoneta fins a la bàscula, i l’encarregat la pesava i mentre
les abocaven al cassal, amb un cassó prenia mostra del most i li feia el grau. Als
cassals si acumulaven les successives descàrregues, i un home amb unes graupes
anava fent passar la verema cap a la xafadora (en dèiem estrujadora), que hi
havia sota el fons dels cassals i just damunt de les premses. Si s’acumulava
verema o s’espatllava la maquinaria, es posaven una o varies tremuges per
regular el buidat dels cassals.
El pes quedava imprès per pressió, a un
cartró on si posava el nom del soci i el grau. (De fet el que es mesurava era
la densitat del most, amb un aeròmetre que tenia una escala que feia una
equivalència amb el percentatge d’alcohol que tindrà un cop fermentat).
Un altre canvi relatiu a la descarrega, va
ser quan l’any 1957, l’Ajuntament va treure la bàscula pública que hi havia a
la plaça de l’Església, i va fer un conveni amb la Cooperativa, per a posar la
que ara tenim, amb el compromís de que, encara que la gestió la faria la
Cooperativa, també faria pesades a tothom que ho demanés, talment com es feia a
la bàscula pública. Així doncs, a la
bàscula es pesava amb el carro carregat i es feia la tara un cop lliurada la
verema.
Al moll, es van suprimir les vagonetes i les
bàscules, i les portadores s’abocaven directament a la xafadora (que en dèiem
estrujadora) i la verema xafada ja no s’acumulava al cassal com abans sinó que
mitjançant un canal amb “bisenfí” es portava a la tremuja de la premsa. La nova
bàscula va permetre facilitar el transport amb els tractors, que en aquells
anys, ja es començaven a veure.
Finalment hi hagué l’últim i definitiu canvi
en el procés de descarrega de la verema, i fou la introducció dels envelats o
entoldats, que van suprimir l’ús de les portadores i el transport es feia a
granel. Això va anar majoritàriament lligat amb l’inici del transport amb
tractor, tot i que també hi van haver carros amb l’envelat posat pel damunt
dels empostissats. La implantació va ser gradual, i de moment es va improvisar
una tremuja de descarrega a nivell del fons dels cassals, o del carrer, i a la
dreta de l’entrada al recinte. Aviat es va generalitzar, i el moll de
descarrega va deixar de ser-ho perquè els tractors (i els carros restants)
abocaven directament a les tremuges de ciment, al cul de les quals hi havien
les xafadores i les premses.
Malgrat les adaptacions a les realitats
canviants, a partir dels anys de la secada, no vam ser a temps a arribar a
l’època daurada de la vinya i el vi, amb la introducció de noves varietats i
nous processos d’elaboració del vi. El celler de la Cooperativa va tancar
després de la collita de 1985.
15
Agost, 2018
09:04
Fa uns dies,
un reduït grup d’amics de Vila-seca, vam tenir ocasió de visitar entre altres,
les dites repúbliques bàltiques:
Estonia,
Letonia i Lituania. A més de la qualitats de la seva població, val a dir que son
educats, nets i polits, ordenats i... no tenen gossos.
Però el que més em va enganxar, va ser que
amb motiu d’una visita a l’entorn de la ciutat de Tallin, a la vora del palau
de Kadriorg, (una de les visites obligades pels guiris), vam passar per un
ampli descampat envoltat de boscs, al mig del qual hi ha un auditori, amb una
mena d’escenari parcialment cobert fent com una conxa on hi poden cabre un miler
de cantaires, encarada cap a una mena d’amfiteatre sense bancs, ni cadires, ni
cap altre mobiliari, més enllà d’una rampa de gespa, com si els espectadors
haguessin d’estar-hi ajaçats o com a mínim asseguts al terra.
En aquest auditori, a partir de l’any 1985,
si feien concerts de les cançons tradicionals eslovenes, i que els soviètics
ocupants, els hi tenien prohibides. Era l’inici de “la revolució cantant”, que
també fou adoptada per les altres dues repúbliques.
Estonia, Letonia i Lituania havien estat
ocupades i sotmeses durant molts anys pels prussians i polacs primer i pels
russos més recentment, des del segle XVIII, i fou precisament, ara fa justament
100 anys, que van aconseguir la primera independència dels russos, centenari
que precisament enguany commemoraven. Els hi va durar poc, ja que des del 1940,
els soviètics els varen tornar a ocupar, i van ser tres més de les moltes
repúbliques socialistes soviètiques que conformaven la URSS.
Va ser doncs d’aquesta ocupació, de la que,
el 1985, es van començar a rebel·lar totes tres repúbliques, emprant entre
altres accions reivindicatives, la coneguda com “la revolució cantant” amb el
segell de la inequívoc de la no-violència en el moviment conjunt dels tres
estats. Accions que van culminar amb la gran cadena humana coneguda com la “Via
Bàltica” de 600 quilòmetres que unia les tres capitals, des de Vilnius a Tallin,
passant per Riga, el 23 d’agost de 1989, amb dos milions de participants que
mantingueren unides les seves mans simultàniament.
La Via Catalana del 2013 des del Pertús fins
a Vinaròs, amb 1.600.000 participants l’11 de setembre del 2013 en va ser una
rèplica, perquè tenia la mateixa finalitat, i de fet existia una sintonia entre
ambdós col·lectius humans. Ens explicaren que en aquell auditori vora Tallín,
en diverses ocasions hi havien actuat cantaires catalans.
Hi havia doncs una empatia bàltica cap a la
independència de Catalunya, manifestada en diverses ocasions i per diferents
estrats socials i polítics. Per això, es diu que, el ministre Margallo, volent
guanyar-se l’estimació dels governs bàltics cap a Espanya, va fer que una
facció de l’exèrcit aeri espanyol, s’ajuntés a les forces de l’OTAN per a
impedir una nova invasió russa, i van ser uns d’aquests avions guerrers
espanyols que el passat 8 d’agost, diuen que per error, va disparar un míssil
en una zona al sud-oest d’Estònia, cosa que va provocar la indignació dels
governs bàltics. Es a dir que els hi va sortir el tret per la culata. Mai tant encertat.
14
Agost, 2018
13:31
LA SORTIDA D’EMERGÈNCIA PER SUPERAR LA SECADA
Enviat per jclave sota [ General ][ (0) Comentaris ] | [ (0) Retroenllaços ]
Com que la
secada va provocar l’arrancada de moltes de les plantacions d’avellaners, que
era el cultiu arbori predominant al regadiu, i com que, de moment, la sortida
més viable era la plantació de vinya, una bona part de la pagesia vila-secana
afectada, va optar per una solució amb la perspectiva de que, la mancança
d’aigua per a regar, fos un entrebanc
momentani, i que a la curta, els pous i mines revindrien, i es farien noves
perforacions, i així es podria recuperar el regadiu i els seus cultius propis.
La plantació de vinya tradicional a
Vila-seca es feia en un quadre de 7 x 14 pams, però com que la plantació d’aquells
anys, és feia amb una previsió temporal, amb vistes al retorn del regadiu, es
va optar per plantar a “camada doble” de manera que cada dues files es deixava
un espai molt més ampli, que hi faria possible a curt termini, plantar-hi o
sembrar-hi hortalisses primer i després una renglera d’avellaners, de manera
que quan aquests, anessin creixent s’arrancaria la vinya i tornaria la
plantació normal d’avellaners en regadiu. Mentrestant, de forma imminent a la
revinguda de les aigües es podrien obtenir rendiments dels cultius herbacis en
regadiu.
Però la cosa no va anar bé del tot, les
aigües van trigar a tornar a les seves capes freàtiques anteriors. Només alguns
pous nous més profunds van començar de treure aigua, però de moment els que hi
havia i les mines no revenien. Això va impossibilitar fer efectives les previsions fetes, de manera que durant un any
o dos segons els cassos, a la “camada doble” de la vinya no hi va haver cap més
remei que semblar-hi blat o ordi, que resistien el secà. No cal dir que, durant
aquest període la pagesia vila-secana ho pa passar molt magre, i va motivar,
entre altres coses, que una part del col·lectiu pagès, digués: “aquí terra
deixo el gec” i abandonés l’ofici ancestral.
La vinya, va seguir el seu curs, es van
plantar els peus bords americans, lots o 161-B segons s’esqueia, i que a
l’hivern següent, es podien empeltar d’’escanyagós’ que era la varietat pròpia
del poble a la major part del terme, amb el desig de que aquella vinya tingués
una durada com més curta, millor, al contrari del que es pretenia per a les
parades de vinya tradicionals. L’’escanyagós’ era la varietat més plantada per
la seva resistència a tots els estralls externs, però també hi havien vinyes o
parts d’elles, amb altres varietats com ‘macabeu’, ‘pansal’, ‘parellada’,
‘xarel·lo’ i recentment ‘vinyater’ que era nova. Més nova encara va ser la
introducció dels ceps, anomenats “híbrids”, que a més de plantar-se
directament, és a dir, sense empeltar, no agafaven les malalties més pròpies de
les nostres vinyes, el míldiu i la cendrosa. Al cap d’uns anys de la seva
existència és va veure que l’esperit que produïen després de fermentar era
“metanol” per comptes de “l’etanol” que era el propi, i a major abundor, el
“metanol” era tòxic.
La plantació d’aquestes noves vinyes va
comportar, que durant uns anys, les vinyes de sempre, van compartir la seva
existència amb les provisionals, i per tant la producció malgrat la secada és
va incrementar.
Al quadre següent es detallen les
produccions anuals dels anys esmentats, comparant-los amb el promig dels 10
anys
anteriors,
que com es pot comprovar, es dobla i quasi triplica aquella quantitat,
arribant-se al 1965 amb la major collita rebuda al celler de la Cooperativa.
Anys |
Quilos |
Prom 1946-55 |
3.423.395 |
1956 |
5.732.669 |
1957 |
7.506.040 |
1958 |
7.417620 |
1959 |
9.805.052 |
1960 |
7.595.471 |
1961 |
7.297.473 |
1962 |
7.514.022 |
1963 |
8.842.705 |
1964 |
10.636.244 |
1965 |
11.497.973 |
De fet però, aquesta quantitat, lleugerament
més avall, es va mantenir quasi fins el tancament del celler de la Cooperativa.
La secada va ser doncs l’empenta per a l’increment de la producció vitivinícola
vila-secana.
24
Juny, 2018
11:46
ELS ALTRES PERJUDICATS DE LA SECADA A VILA-SECA
Enviat per jclave sota [ General ][ (0) Comentaris ] | [ (0) Retroenllaços ]
Els altres éssers
vius perjudicats pel la secada foren els pagesos i les seves famílies. A més a
més de la minva d’ingressos de les collites, hi van haver d’afegir, tenir mes
feina i més despeses.
El cultiu més afectat va ser l’avellaner de
regadiu, una bona part de les plantacions es van haver d’arrencar, a les
finques en que es regava amb aigua provinent de mines que es van estroncar i
també a les que es poava de pous, el cabal dels quals minvava i en bona part
s’assecava del tot.
Reviscolar les mines era difícil, perquè no
es tractava d’ensulsiades, que eren les causes més normals de la minva de
cabals, era senzillament, que els corrents soterranis que les alimentaven, s’havien
assecat, per tant no valia la pena d’esmerçar-hi esforços inútils. En canvi,
amb els pous, potser encara hi havia quelcom a fer. Els pous eren sempre
oberts, ja que encara no havíem arribat a fer les perforacions artesianes
entubades, per això, quan el pou no havia perdut totalment l’aigua, es feren
intents d’afondir-los una mica més, o
provar de fer colls a la recerca d’alguna corrent desconeguda.
Això, naturalment suposava una despesa,
perquè com a mínim s’havia de llogar un minador, i no sempre se’n sortia bé.
Més aviat s’ha de dir que, quasi mai es trobava més aigua. I per si això fos
poc, s’havien d’arrencar els avellaners esmorteïts amb uns brots curts i moixos,
sense perspectives de collita, ni l’any següent ni l’altre, si no s’acabaven de
morir del tot.
Aleshores, arrencar els avellaners, no era
una tasca fàcil, al contrari del que va passar al cap de pocs anys, que es
mecanitzava total procès, començant pels moto-serres i acabant per els arreus
dels tractors que amb uns punxons subsoladors i un bon hidràulic, s’arrenquen
les rabasses amb un tancar i obrir d’ulls.
Està clar que arrencant els avellaners, no
hi havia collita d’avellanes que, en moltes cases era l’ingrés més important.
I naturalment si no
hi havia aigua per a regar els arbres, tampoc n’hi havia per a les hortalisses
que haurien estat la salvació, ja que en qüestió de mesos, hi hauria hagut
producció per a vendre i, no cal dir, per a menjar, arribant-se a la paradoxa
de que els pagesos haurien de comprar les pataques per fer el bullit del sopar.
En aquest sentit, val a dir que, la
solidaritat familiar, amistosa o senzillament companyonia, va salvar aquesta
situació d’emergència, atès que com he dit, alguns dels pous i un parell de
mines, no es van estroncar del tot, i així, qui tenia, una mica d’aigua deixava
que al seu tros, el parent o amic, si pogués fer un mínim de verdures per
superar la carestia de la producció pròpia.
Alguns pagesos es van veure obligats de
cercar una altra feina amb caire de provisionalitat, i només algú va deixar la
pagesia definitivament.
La situació de carestia hídrica va propiciar
que es fes el primer transvasament, ja que el 1951 l’Ajuntament va demanar
aigua del Pantà de Riudecanyes, pel subministrament de la població,
especialment a Salou, i així fou com l’any següent, es feren canonades des de
Reus per la vora de la via del carrilet fins a Salou. Davant de Mas Calvó se’n
feu un ramal cap a Vila-seca que, crec que no va servir mai per a Vila-seca, en
canvi anys més tard, aquest ramal va continuar pels camins de Salou, i dels
Emprius, fins a la Burguera i els Estanys, per alimentar la xarxa urbana de
l’eixample de Salou.
La pagesia però, era de pedra picada i ho
aguantava tot.
23
Juny, 2018
19:12
ELS PRIMERS PERJUDICATS DE LA SECADA A VILA-SECA
Enviat per jclave sota [ General ][ (0) Comentaris ] | [ (0) Retroenllaços ]
La immensa majoria de
les cases pageses del poble cultivaven tot el mateix ventall de vegetals, que
caracteritzava la producció agrària local, i aquests naturalment, foren els
primers perjudicats per la manca de pluges. Fem-ne una repassada, però abans
vegem el que deia l’amillarament de 1945:
|
Ha secà |
Ha reg |
Suma |
Cereals i terra
campa |
542 |
1 |
543 |
Hortalisses |
|
156 |
156 |
Fruiters i
avellaners |
155 |
537 |
692 |
Ametllers |
34 |
|
34 |
Vinya |
581 |
|
581 |
Oliveres |
402 |
|
402 |
Garrofers |
651 |
|
651 |
Totals |
2.365 |
694 |
3.059 |
Els cereals solien
sembrar-se entre dues plantades de vinya, des que se n’arrencava una vinya
vella fins a plantar-ne una altra. S’havien de passar uns anys per a que la
terra reposés, i era aleshores que es sembrava.
- Vinya: llavors, era
el principal cultiu, i tota en secà. La varietat més abundant era
l’Escanya-gos, també es conreava el Macabeu, i en quantitats molt
insignificants, el Pansal, Vinyater, Parellada i Xarel·lo, totes les varietats
de raïm blanc. N’hi havia una petita quantitat de raïm negre, quasi tot de la
varietat Pàmpol girat. La vinya a Vila-seca es plantava en quadre de 7 x 14
pams. El vi obtingut era de poca qualitat, amb un percentatge d’alcohol d’entre
9 i 12%. Quasi tota la producció feia cap al celler del Sindicat, tot i que
encara quedaven algunes poques famílies que se’l posaven a casa, i una petita
quantitat feia cap a les caves de la família Tous.
- Olivera: Era un
arbrat típic de les antares que vorejaven les parades de vinya o de sembrat,
sempre conreat en secà, que s’esporgava de manera que tingués collita cada dos
anys. Rarament es plantava en parades. La varietat quasi única era l’Arbequina,
amb uns quants arbres, molt pocs, de la varietat Menya. A la collita de les
olives, primer el plegaven les que havien caigut a terra, en sa majoria per
culpa de la “mosca de l’olivera”, que en temps de la secada, encara no es
tractava. Les que quedaven a l’arbre s’ensacaven apart, i naturalment a l’hora
de fer oli, era més bo el provinent de les olives de l’arbre. L’oli de les
olives de terra ja rajava ranci, i calia refinar-lo. A Vila-seca a més del trull
del Sindicat, n’hi havien tres o quatre més de particulars, cal Passamaner, ca
Sauné, cal Tous, ca Torredemé, etc.
- Garrofer: És el
típic cultiu del secà mediterrani, que aguanta totes les adversitats menys el
fred. Es sol plantar als secans més dolents i pedregosos com les Garrigues a
Vila-seca. Té una llarguíssima vida i en terrenys bons assoleix un gran volum
de copa. Encara que hi han algunes antares amb garrofers, son moltes menys que
les oliveres i se solen plantar de forma irregular. Una característica pròpia,
que no és del arbre pròpiament sinó de l’habilitat del pagès, és que quan algun
garrofer es fa massa gran i esbatanat, si feia una trona a redós de la soca,
amb pedra seca, reomplint el cercle petri amb terra.
La varietat més
abundant era i encara és, la Rojal, tot i que també hi havia la Negreta, i
alguna altra amb pocs exemplars. De tant en tant calia que hi hagués algun
garrofer bord, per a poder pol·linitzar els productius.
- Ametllers: En
realitat eren pocs, i podríem dir que, la producció era només pel consum propi,
ja fos per menjar directament, o per fer panellets, per exemple. Rarament hi
havia alguna petita parada plantada, i en tot cas en algun tossal. El normal
era que ocupessin una part d’una antara de les que hi havia per tot el terme.
Potser les varietats més abundants aleshores eren les d’ametlles del closca
molla, tot i que també hi havien Marconas, Llarguetes, i d’altres bordenques
fins i tot alguna d’amargant.
- Fruiters: tothom
tenia fruiters, tant en secà com en regadiu, pel consum propi, i
excepcionalment algú en tenia per a portar al mercat de Reus o de Tarragona.
- Hortalisses:
Passava igual que amb els fruiters, que en tenia tothom, amb la diferència de
que se’n feien més per anar al mercat, o simplement per a vendre-les a la porta
de la casa per aquells pocs menestrals que hi havia al poble. Naturalment tots
els cultius eren en regadiu. D’algunes especies, com tomaqueres, bajoques, petaques,
pebrots... se’n feien per anar a mercats més llunyans i es venien a magatzems
del poble que les enviaven a Barcelona, Bilbao, etc.
Aquests ésser vius van ser les primeres
víctimes de la secada.
14
Juny, 2018
19:07
De la mateixa manera que la pagesia del poble recorda l’any del
fred, que va ser el 1956, també rememora els anys de la secada, que van ser una
mica abans. Naturalment, ho recordem aquells que ja tenim edat, per haver-ne
estat conscients del que van patir les nostres famílies.
Els anys de la secada per un poble que vivia
quasi exclusivament de l’agricultura, van ser per a
moltes cases un autèntic daltabaix.
En aquella dècada dels
40, la pluja a Vila-seca va ser molt irregular i alguns anys molt escadussera,
això va ser una part important de que molts pous i quasi totes les mines es
quedessin eixutes. Aquesta manca de pluja també havia estat palesa en les
comarques de l’entorn, i per això els corrents d’aigua soterranis, que venien
de terra endins cap a la costa es van anar assecant deixant el nostre subsòl
orfe d’aigua.
La pluviometria anual d’aquella
desena va ser la següent, expressada en litres per metre quadrat:
1940 |
1941 |
1942 |
1943 |
1944 |
1945 |
1946 |
1947 |
1948 |
1949 |
1950 |
prom |
300 |
613 |
566 |
778 |
378 |
487 |
632 |
427 |
348 |
463 |
389 |
489 |
veient-se com la
segona meitat va ser especialment escassa.
I el cert és que m’ha fet pensar en la
sequera, com se’n diu ara, saber que l’any passat van ploure només 223 litres
per metre quadrat, una quantitat tan baixa, que jo no sabia que s’hagués
produït mai abans a Vila-seca. No va ser un fet aïllat, atès que els tres
últims anys, també va ploure per sota la mitjana i cada anys menys.
Tot seguit la pluviometria dels onze últims
anys:
2007 |
2008 |
2009 |
2010 |
2011 |
2012 |
2013 |
2014 |
2015 |
2016 |
2017 |
prom |
338 |
736 |
404 |
555 |
690 |
675 |
618 |
530 |
447 |
367 |
223 |
507 |
que ens indica que
podrien estar en una situació semblant a setanta anys enrere, però ara és ben
diferent.
Per una part las superfície cultivada és
molt més petita i encara més minsa és la proporció de pagesos en relació al
total de la població, dit d’una altra forma: si avui la pagesia del nostre
terme se n’anés en orris, la majoria de la població ni se n’assabentaria, que
per això som una ciutat.
En altri ordre d’idèes, les mancances tampoc
serien tant punyents. Per començar, ja no hi ha mines, més ben dit, només queda
la de Cabré, i amb menys de la meitat de socis usuaris i, de pous, tot i que
n’hi han més, tampoc s’aprofiten al màxim com abans, i a més, alguns d’aquests
pous son artesians, és a dir que van molt més avall a la cerca i captura de
capes freàtiques més prop del centre de la terra. I encara més, una bona part
del terme ja té accés a l’aigua del Molinet, que podria molt bé ampliar el seu
àmbit de reg, i no cal dir que l’aigua provinent de la depuradora pròpia, només
està emprada pel reg de l’àmbit del que al seu dia fou el Centre Recreatiu i
Turístic.
Això no vol dir que aquesta tendència a la
baixa de la pluviometria local, no em faci patir, que me’n fa.
10
Juny, 2018
09:07
TENDÈNCIES EN EL VESTIR
Enviat per jclave sota [ General ][ (0) Comentaris ] | [ (0) Retroenllaços ]
Estic
escoltant (i veient) per la tele el concert del “Año Jubilar Lebaniego”, en una
sala petitona en la que uns músics interpreten peces, que ara no fa el cas,
però que van elegantment vestits amb un vestit tipus esmoquin negre, camisa
blanca i corbata de llaç ells, i amb vestits elegants, llargs i negres, elles.
Quan enfoquen el públic, es podia veure a la primera fila, un home espatarrat
amb pantalons curts i xancletes.
Potser no n’hi ha per tant, però penso que
per respecte al vestuari dels músics, el públic, com a mínim podia anar una
mica més d’acord. Seguint aquesta tendència, potser quan facin el proper
concert jubilar de Liebana, el públic ja hi anirà amb traje de bany.
De fet he de reconèixer que segurament en
aquest aspecte, sóc una mica (o bastant) tristis-miquis, fins al punt de que,
quan treballava, si em venia una visita amb pantalons curts, el convidava a
anar-se’n a posar-se’n uns de llargs i que tornés. Això va durar fins que vaig
veure que algun company de feina també optava per anar amb pantalons curts.
No cal dir que el vestuari és quelcom
important en la nostra vida social i avui encara podem veure com la gent més
gran hi té un cert “respecte”, malgrat algunes contradiccions, com per exemple
que hom es vesteix de vint-i-un botó per anar a la “comunió” d’un fill o nét i
en canvi per anar a la cerimònia d’enterrament del pare va amb una camisa i
wambes.
Potser a la propera presa de possessió d’un
nou govern els ministres aniran a prometre el càrrec amb bermudes, a no ser que
prenguin mesura de com vagi vestit el rei (o el president de la República, ves
a saber). Amb això, els polítics si fixen. Em sembla haver explicat ja fa
temps, que amb motiu d’una visita del president Mas (que sempre sol anar molt
ben vestit), tota la tropa mascle local i comarcal que l’esperava, anaven
entrajats i encorbatats. Però al baixar del cotxe oficial, va resultar que el
president no duia corbata, i aleshores, en menys d’un quart, tot dissimulant,
la immensa majoria dels locals i comarcals s’anaven posant llurs corbates a la
butxaca de l’americana.
I ja que he parlat de vestuari, dues coses per
acabar, que em tenen intrigat des de fa anys, i no he pogut escatir:
1ª. On
compren els vestuari les dones magrebis que viuen aquí?
2ª. Son seus
tots els vestits que porten la majoria de dones polítiques, que cada cop que surten
a la tele, en porten un de diferent, ni que sigui al mateix dia? On els
guarden? Els tornen a la botiga o els donen a Càritas? Quantes hores passen a
la setmana emprovant-se’ls?
09
Juny, 2018
16:58
A PORT AVENTURA NO PLOU
Enviat per jclave sota [ General ][ (0) Comentaris ] | [ (0) Retroenllaços ]
L’altre dia,
que era un d’aquells que, com que havien anunciat que plouria tot el dia, no em
vaig moure de casa, cosa que a mi, dit ho sigui de passada, no se’m fa gens
farragós. Entre poder llegir i entrar a internet, les hores passen volant.
Com que feia ploviscons durant una bona part
del dia, tenia posat a l’ordinador el radar del meteocat i l’anava mirant de
tant en tant, i així vaig poder veure com al llarg del dia, sovint estava
plovent a tots els voltants de Vila-seca, Salou, La Canonja i part de Cambrils,
tant per dalt com per baix, però que al nostre entorn, a sota els arbres eixut,
i al pluviòmetre, res.
Aquesta constatació, podríem pensar que
lliga amb el que diu molta gent d’aquí: que els de Port Aventura empren mitjans
artificials per tal d’allunyar la pluja, perquè així no cal que tornin els
diners de l’entrada per culpa de la pluja segons tenen establert a la seva
normativa, com un esqué més de promoció.
Ja fa temps que molta gent creu que fan això,
alguns fins i tot expliquen els mètodes emprats, uns asseguren que tenen una
avioneta al camp de Reus, que surt a fer la feina quan hi ha perill de pluja,
altres opinen que fan servir una mena de coets que fan desfer els núvols,
d’altres que empren mitjans més sofisticats, talment com material bèl·lic.
En tot cas, jo no m’ho crec, o més ben dit,
em costa de creure-ho. Sé que existeixen mitjans per promoure el creixement de
núvols que poden provocar pluges, com també que existeixen mitjans per a que utilitzant
canons o coets situen al sí de la nuvolada amenaçant, uns elements químics que
fan que es dissolguin les boles de gel que provocarien una calamarsada o com a
mínim les estoven per tal de minimitzar els danys.
Això no obstant, val a dir que he pogut
comprovar que d’un o altre origen, la zona a l’entorn de Port Aventura el
dijous passat va restar lliure de pluja mentre al seu voltant va ploure a bots
i barrals.
07
Juny, 2018
21:54
Vaig fer el servei militar amb companys de
curs, alguns dels quals tenien fama de ser molt catalanistes i fins i tot
separatistes, com en deien aleshores, d’aquells que als militars no els hi
agradaven ni molt ni poc, sinó gens. Potser per això, un dia que al capità, li
va passar pel cap aquesta dèria, va pensar que els podria posar en evidència, i
s’adreçà a Xavier Maluquer preguntant-li: Vamos
a ver, para tí, que es patriotismo? En Xavi, es va aixecar tot dient-li:
“Es aquell sentiment que no solament el tens
inserit en una part important del teu ésser, sinó que també es manifesta amb
senyals físiques, com quan et trobes lluny de la teva Pàtria, i sents tocar o cantar
l’himne nacional o algun cant identitari, notes que quelcom et fa tremolar per
dins, sents pessigolles a l’estómac, com se t’enrampa el dors i de sobte els
ulls s’omplen de llàgrimes i se’t posa la pell de gallina”
El militar va quedar més que sorprès i, amb
entusiasme li va dir que això era exactament una vertadera manifestació de
patriotisme i el va aplaudir. En Xavi es va asseure i em digué a cau d’orella:
Jo no he fet pas esment a cap Pàtria en concret, senzillament pensava en la
meva, que no és pas la mateixa que la del capità.
Cada vegada que sento el Cant de la Senyera,
em passa el mateix que en Xavi Maluquer li explicava al capità, hi ha alguna
cosa que em corre per dins amunt i avall, i em fa l’efecte d’una molla que em
fa posar dret. Això deu passar també a molta altra gent, només cal veure com en
sentir els primers compassos del Cant, la majoria de la gent que el sent es
posa dreta, tant si és al Palau de la Música amb l’Orfeó, o a l’auditori de
Vila-seca amb la Nova Unió.
És clar que potser no s’aixeca tothom, que hi
ha algú que es queda assegut sentit el Cant com si fos qualsevol altra peça.
Això em fa pensar en que, al Parlament de Catalunya els Ciutadans no semblen
pas massa motivats quan els demés canten “Els Segadors” i, se’ls hi retreu
aquesta passivitat. Segurament que es tracta d’una estratègia de partit i potser
fins i tot, la majoria dels diputats d’aquest grup els hi és igual sentir
l’himne nacional que les caramelles de Pasqua florida.
En aquests temps que tots “filem molt prim”
i que no costa gens titllar a algú de nazi o com a mínim de xenòfob, com s’ha
fet i dit al nou president de la Generalitat i tot el que representa, potser
que valdria la pena de comptar fins a cent abans d’obrir la boca, tant si val
en un sentit com en el contrari. És molt fàcil acusar i molt més encara
insultar i no cal dir que mentir ja forma part del llenguatge habitual d’alguns
polítics.
Tornant al Parlament, no crec pas que els
que canten tinguin més valor que els que no ho fan. Potser aquests si fossin
majoria l’eliminarien, i potser també la senyera i potser l’Estatut. Però ara
per ara és el que hi ha i, de sentiments se’n tenen uns o uns altres.
N’hi ha que creiem que hi ha presos polítics
i exiliats i d’altres opinen el contrari, però caldria creure que la llei no
hauria de ser contraria al sentit comú, que si una persona té dret a ser
candidat, hauria de tenir dret a prendre possessió i exercir el càrrec i
aquesta incongruència que es dona, és el que fa que ho cregui així. Seria com
creure que els milers de catalans que l’any 1939 marxaven cap a França, eren
fugitius de la justícia, una justícia que emanava de les ordres d’un militar
que saltant-se totes les lleis es va apoderar del poder.
Acabo tornant als sentiments propis, i poso
un exemple d’avui mateix. He sentit pels noticiaris, que una dona de Vila-seca
havia mort una altra dona, fa uns dies. Molts anys enrere, si hagués sentit
aquesta noticia, en sentir el nom de Vila-seca m’hauria fet un bot el cor, ara,
em resulta el mateix que hagin nomenat Vila-seca que la Pobla de Montornés o
Sant Esteve de les Roures. Vila-seca s’ha fet tant gran que ja no ens cap al
cor, com abans, que la sentíem com una cosa pròpia, i això em fa recordar que
un alcalde de Salou li va dir a un amic meu: Si en Clavé fos alcalde, encara
aniríem en carro i mula, doncs potser sí...