Joan Clave Morell

De la mateixa manera que la pagesia del poble recorda l’any del fred, que va ser el 1956, també rememora els anys de la secada, que van ser una mica abans. Naturalment, ho recordem aquells que ja tenim edat, per haver-ne estat conscients del que van patir les nostres famílies.

   Els anys de la secada per un poble que vivia quasi   exclusivament de l’agricultura, van ser per a moltes cases un autèntic daltabaix.

   En aquella dècada dels 40, la pluja a Vila-seca va ser molt irregular i alguns anys molt escadussera, això va ser una part important de que molts pous i quasi totes les mines es quedessin eixutes. Aquesta manca de pluja també havia estat palesa en les comarques de l’entorn, i per això els corrents d’aigua soterranis, que venien de terra endins cap a la costa es van anar assecant deixant el nostre subsòl orfe d’aigua.  

   La pluviometria anual d’aquella desena va ser la següent, expressada en litres per metre quadrat:

veient-se com la segona meitat va ser especialment escassa.

   I el cert és que m’ha fet pensar en la sequera, com se’n diu ara, saber que l’any passat van ploure només 223 litres per metre quadrat, una quantitat tan baixa, que jo no sabia que s’hagués produït mai abans a Vila-seca. No va ser un fet aïllat, atès que els tres últims anys, també va ploure per sota la mitjana i cada anys menys.

   Tot seguit la pluviometria dels onze últims anys:

que ens indica que podrien estar en una situació semblant a setanta anys enrere, però ara és ben diferent.

   Per una part las superfície cultivada és molt més petita i encara més minsa és la proporció de pagesos en relació al total de la població, dit d’una altra forma: si avui la pagesia del nostre terme se n’anés en orris, la majoria de la població ni se n’assabentaria, que per això som una ciutat.

   En altri ordre d’idèes, les mancances tampoc serien tant punyents. Per començar, ja no hi ha mines, més ben dit, només queda la de Cabré, i amb menys de la meitat de socis usuaris i, de pous, tot i que n’hi han més, tampoc s’aprofiten al màxim com abans, i a més, alguns d’aquests pous son artesians, és a dir que van molt més avall a la cerca i captura de capes freàtiques més prop del centre de la terra. I encara més, una bona part del terme ja té accés a l’aigua del Molinet, que podria molt bé ampliar el seu àmbit de reg, i no cal dir que l’aigua provinent de la depuradora pròpia, només està emprada pel reg de l’àmbit del que al seu dia fou el Centre Recreatiu i Turístic.

    Això no vol dir que aquesta tendència a la baixa de la pluviometria local, no em faci patir, que me’n fa. 

Estic escoltant (i veient) per la tele el concert del “Año Jubilar Lebaniego”, en una sala petitona en la que uns músics interpreten peces, que ara no fa el cas, però que van elegantment vestits amb un vestit tipus esmoquin negre, camisa blanca i corbata de llaç ells, i amb vestits elegants, llargs i negres, elles. Quan enfoquen el públic, es podia veure a la primera fila, un home espatarrat amb pantalons curts i xancletes.

  Potser no n’hi ha per tant, però penso que per respecte al vestuari dels músics, el públic, com a mínim podia anar una mica més d’acord. Seguint aquesta tendència, potser quan facin el proper concert jubilar de Liebana, el públic ja hi anirà amb traje de bany.

   De fet he de reconèixer que segurament en aquest aspecte, sóc una mica (o bastant) tristis-miquis, fins al punt de que, quan treballava, si em venia una visita amb pantalons curts, el convidava a anar-se’n a posar-se’n uns de llargs i que tornés. Això va durar fins que vaig veure que algun company de feina també optava per anar amb pantalons curts.

   No cal dir que el vestuari és quelcom important en la nostra vida social i avui encara podem veure com la gent més gran hi té un cert “respecte”, malgrat algunes contradiccions, com per exemple que hom es vesteix de vint-i-un botó per anar a la “comunió” d’un fill o nét i en canvi per anar a la cerimònia d’enterrament del pare va amb una camisa i wambes.

   Potser a la propera presa de possessió d’un nou govern els ministres aniran a prometre el càrrec amb bermudes, a no ser que prenguin mesura de com vagi vestit el rei (o el president de la República, ves a saber). Amb això, els polítics si fixen. Em sembla haver explicat ja fa temps, que amb motiu d’una visita del president Mas (que sempre sol anar molt ben vestit), tota la tropa mascle local i comarcal que l’esperava, anaven entrajats i encorbatats. Però al baixar del cotxe oficial, va resultar que el president no duia corbata, i aleshores, en menys d’un quart, tot dissimulant, la immensa majoria dels locals i comarcals s’anaven posant llurs corbates a la butxaca de l’americana.

   I ja que he parlat de vestuari, dues coses per acabar, que em tenen intrigat des de fa anys, i no he pogut escatir:

1ª. On compren els vestuari les dones magrebis que viuen aquí?

2ª. Son seus tots els vestits que porten la majoria de dones polítiques, que cada cop que surten a la tele, en porten un de diferent, ni que sigui al mateix dia? On els guarden? Els tornen a la botiga o els donen a Càritas? Quantes hores passen a la setmana emprovant-se’ls?

L’altre dia, que era un d’aquells que, com que havien anunciat que plouria tot el dia, no em vaig moure de casa, cosa que a mi, dit ho sigui de passada, no se’m fa gens farragós. Entre poder llegir i entrar a internet, les hores passen volant.

   Com que feia ploviscons durant una bona part del dia, tenia posat a l’ordinador el radar del meteocat i l’anava mirant de tant en tant, i així vaig poder veure com al llarg del dia, sovint estava plovent a tots els voltants de Vila-seca, Salou, La Canonja i part de Cambrils, tant per dalt com per baix, però que al nostre entorn, a sota els arbres eixut, i al pluviòmetre, res.

   Aquesta constatació, podríem pensar que lliga amb el que diu molta gent d’aquí: que els de Port Aventura empren mitjans artificials per tal d’allunyar la pluja, perquè així no cal que tornin els diners de l’entrada per culpa de la pluja segons tenen establert a la seva normativa, com un esqué més de promoció.

   Ja fa temps que molta gent creu que fan això, alguns fins i tot expliquen els mètodes emprats, uns asseguren que tenen una avioneta al camp de Reus, que surt a fer la feina quan hi ha perill de pluja, altres opinen que fan servir una mena de coets que fan desfer els núvols, d’altres que empren mitjans més sofisticats, talment com material bèl·lic.

   En tot cas, jo no m’ho crec, o més ben dit, em costa de creure-ho. Sé que existeixen mitjans per promoure el creixement de núvols que poden provocar pluges, com també que existeixen mitjans per a que utilitzant canons o coets situen al sí de la nuvolada amenaçant, uns elements químics que fan que es dissolguin les boles de gel que provocarien una calamarsada o com a mínim les estoven per tal de minimitzar els danys.

   Això no obstant, val a dir que he pogut comprovar que d’un o altre origen, la zona a l’entorn de Port Aventura el dijous passat va restar lliure de pluja mentre al seu voltant va ploure a bots i barrals.

   Vaig fer el servei militar amb companys de curs, alguns dels quals tenien fama de ser molt catalanistes i fins i tot separatistes, com en deien aleshores, d’aquells que als militars no els hi agradaven ni molt ni poc, sinó gens. Potser per això, un dia que al capità, li va passar pel cap aquesta dèria, va pensar que els podria posar en evidència, i s’adreçà a Xavier Maluquer preguntant-li: Vamos a ver, para tí, que es patriotismo? En Xavi, es va aixecar tot dient-li:

   “Es aquell sentiment que no solament el tens inserit en una part important del teu ésser, sinó que també es manifesta amb senyals físiques, com quan et trobes lluny de la teva Pàtria, i sents tocar o cantar l’himne nacional o algun cant identitari, notes que quelcom et fa tremolar per dins, sents pessigolles a l’estómac, com se t’enrampa el dors i de sobte els ulls s’omplen de llàgrimes i se’t posa la pell de gallina”

   El militar va quedar més que sorprès i, amb entusiasme li va dir que això era exactament una vertadera manifestació de patriotisme i el va aplaudir. En Xavi es va asseure i em digué a cau d’orella: Jo no he fet pas esment a cap Pàtria en concret, senzillament pensava en la meva, que no és pas la mateixa que la del capità.

   Cada vegada que sento el Cant de la Senyera, em passa el mateix que en Xavi Maluquer li explicava al capità, hi ha alguna cosa que em corre per dins amunt i avall, i em fa l’efecte d’una molla que em fa posar dret. Això deu passar també a molta altra gent, només cal veure com en sentir els primers compassos del Cant, la majoria de la gent que el sent es posa dreta, tant si és al Palau de la Música amb l’Orfeó, o a l’auditori de Vila-seca amb la Nova Unió.

  És clar que potser no s’aixeca tothom, que hi ha algú que es queda assegut sentit el Cant com si fos qualsevol altra peça. Això em fa pensar en que, al Parlament de Catalunya els Ciutadans no semblen pas massa motivats quan els demés canten “Els Segadors” i, se’ls hi retreu aquesta passivitat. Segurament que es tracta d’una estratègia de partit i potser fins i tot, la majoria dels diputats d’aquest grup els hi és igual sentir l’himne nacional que les caramelles de Pasqua florida.

   En aquests temps que tots “filem molt prim” i que no costa gens titllar a algú de nazi o com a mínim de xenòfob, com s’ha fet i dit al nou president de la Generalitat i tot el que representa, potser que valdria la pena de comptar fins a cent abans d’obrir la boca, tant si val en un sentit com en el contrari. És molt fàcil acusar i molt més encara insultar i no cal dir que mentir ja forma part del llenguatge habitual d’alguns polítics.

   Tornant al Parlament, no crec pas que els que canten tinguin més valor que els que no ho fan. Potser aquests si fossin majoria l’eliminarien, i potser també la senyera i potser l’Estatut. Però ara per ara és el que hi ha i, de sentiments se’n tenen uns o uns altres.

   N’hi ha que creiem que hi ha presos polítics i exiliats i d’altres opinen el contrari, però caldria creure que la llei no hauria de ser contraria al sentit comú, que si una persona té dret a ser candidat, hauria de tenir dret a prendre possessió i exercir el càrrec i aquesta incongruència que es dona, és el que fa que ho cregui així. Seria com creure que els milers de catalans que l’any 1939 marxaven cap a França, eren fugitius de la justícia, una justícia que emanava de les ordres d’un militar que saltant-se totes les lleis es va apoderar del poder.

   Acabo tornant als sentiments propis, i poso un exemple d’avui mateix. He sentit pels noticiaris, que una dona de Vila-seca havia mort una altra dona, fa uns dies. Molts anys enrere, si hagués sentit aquesta noticia, en sentir el nom de Vila-seca m’hauria fet un bot el cor, ara, em resulta el mateix que hagin nomenat Vila-seca que la Pobla de Montornés o Sant Esteve de les Roures. Vila-seca s’ha fet tant gran que ja no ens cap al cor, com abans, que la sentíem com una cosa pròpia, i això em fa recordar que un alcalde de Salou li va dir a un amic meu: Si en Clavé fos alcalde, encara aniríem en carro i mula, doncs potser sí...

En Ramón Martí Martí, el poeta, era fill de la Pilar Cantí i d’Esteve de l’americana. Va néixer l’any 1919. El recordo gran, d’edat ja que aparentava molts més anys dels que tenia, era baixetonet i geperut. Al temps dels Barretaires i fins i tot més endavant, vivia amb sa mare Pilar Martí Morell al pis de dalt de ca Cantí, casa que compartia amb el seu germà Josep, més conegut com Pepitu Cantí i que era baster. La casa és al carrer del Mar o de la Verge de la Pineda més coneguda per la torratxa que té al capdamunt. Hi devíem ser una mica parents, perquè la mare, a la Pilar li deia tia.

   En Ramon Martí quasi sempre anava amb americana i corbata (com el seu pare, i d’aquí li venia el renom). Treballava d’escrivent, a la CNS, Central Nacional Sindicalista, o Sindicats, de Tarragona, on hi anava cada dia amb el tren o amb el cotxe de línia.

   No sortia gaire de casa, i no recordo haver-lo vist pels cafès de les societats, ni a la fonda, encara que sempre anava a missa. A més de la poesia dels Barretaires, n’hi havia sentit recitar-ne alguna altra, que ara no puc trobar en cap racó del malmès cervell. Segurament estava acomplexat per la seva tara física, el mínim que es podia patir. Això no obstant, era irònic en el seu parlar i cínic en les seves crítiques.

   Sent ja bastant gran  ell i sa mare se’n van anar a viure a Saragossa, després de demanar el trasllat als Sindicats aragonesos. Sa mare, hi tenia una especial dèria o devoció a la Mare de Déu del Pilar, i potser per això hi van anar a viure. Llavors en Ramon es va casar amb una senyora molt més alta que ell, i que devia ser maña, és clar. No van tenir fills.

   Mentre van viure a Saragossa i es devien trobar bé, al menys el Dilluns de Pasqua, venien a la Pineda. Des de fa molts anys que ja no n’he sabut res.

   A la novel·la “Les Guerres del pare” se’n fa una descripció que el ridiculitza, tot i que és totalment extemporània, i tot i ser una novel·la el seu personatge, com molts d’altres, els que coneixíem l’entorn, el deixa ben identificats. Segurament que no ho devia llegir i així, es va estalviar el disgust de l’escarni.

Quan el cor La Unió encara estava en actiu, el dia de la Pasqua granada i durant dos anys seguits van convidar al cor “Els Barretaires” de la Barceloneta, que, com ells, també estaven adherits a la federació de Cors d’en Clavé.

   Això va ser durant el periple final de la vida d’aquest cor d’homes sols i que havia tingut una llarga trajectòria des de l’any 1865 al 1958, i que sembla ser que havia nascut a partir de la Societat Coral Obrera La Unión, fundada a principis del segle XIX.

   Després d'uns anys d'inactivitat, el cor la Unió tingué una darrera reviscolada, l’any 1946 sota la direcció del senyor Devesa i devia ser, més o menys entre els anys 1953 i 1954, quan convidaren “Els Barretaires” a Vila-seca, que és l’episodi que recordo evidentment amb moltes llacunes, però amb altres clarividències.

   Les dues corals, van cantar a la plaça de l’Església i, entre cantada i cantada el president Jaume Salvadó va fer un abrandat parlament aferrat a la barana del balcó de l’Ajuntament.  També en Ramon Martí va llegir una poesia que havia escrit per l’ocasió, i que començava...

                       Benvinguts siau gentils barretaires

                       sols cançons de pau escampeu pels aires,

                       Vila-seca us espera en la bella jornada

                       tan gentil i encisera con és la Pasqua granada...

   Després dels cants a la plaça, entre els que, el nostre cor va cantar “Els pescadors” com ho havia fet tantes vegades, i després d’una bona estona de convivència coral, els barcelonins completaren la jornada d’esbargiment juntament amb els familiars que els van acompanyar.

   Els Barretaires, avui encara canten, mentre que La Unió es va dissoldre, i l’any 1958 va decidir lliurar tot el seu patrimoni, estendard, trofeus i medalles a l’Ajuntament, que en algunes ocasions els havia subvencionat, sense anar més lluny, l’any anterior, amb 5.000 pessetes.  El cor tingué un fillastre amb la creació de la coral Nova Unió, que va ser mixt, és a dir amb veus masculines i femenines, que perdura actualment i que sigui per molts més anys.

   El cor La Unió, encara va tenir una esporàdica i minsa actuació, en motiu de l’homenatge que es va fer el 13 de novembre de 1983 al tenor Josep Forasté Llauradó que havia mort el 1978 als 51 anys i n’havia sigut cantaire durant la darrera revifada. Aquell fou un acte que podria es titllar de “cívic-polític-cultural” que es va fer a la sala Galas de Salou promogut des del Centre Catòlic i que segurament al homenatjat, no li hauria agradat, però això ja son figues d’un altre paner.

   Del Cor La Unió, l’Estefania Genovès en va fer una lluïda i detallada publicació l’any 1996, que recomanem llegir als qui hi estiguin interessats.

Per començar, he de dir que m’ha  alegrat molt de l’aparició de la revista Emprius, anunciada des de la fundació del Centre d’Estudis Vila-secans, i que demanava cada vegada que passava per la Sant Jordi, fins que precisament la passada diada del Sant llibreter, la vaig comprar a la parada corresponent.

   He començat a llegir-la i, en tant que revista, que es pot llegir sense l’ordre establert, he començat per l’article de la Pineda Vaquer sobre la “Farigolera” i la seva barraca de pedra seca, més que res per a comprovar si el que vaig escriure en aquest bloc temps enrere sobre aquesta bona dona, lligava amb el text d’una bona historiadora local, i efectivament, hi encaixa tot i que la Pineda explica més coses.

    Seguint la lectura he anat als safareigs, que a Vila-seca sempre n’hem dit rentadors i, tot reconeixent que està molt bé, se m’acut fer-hi algunes puntualitzacions.

-       El testimoni oral més reiterat és el de Frida Pujals, suposo que Fontrodona de segon cognom per comptes del que hi consta.

-       Em xoca l’expresió “fabrica d’avellanes del carrer Sant Antoni”, ja que sempre he cregut que les avellanes les “fabricaven” els avellaners del terme.

-       No tinc res a dir pel que fa als rentadors del carrer de la Font, potser deixar constància de que hi havia una senyora encarregada del maneig i neteja, que del record dels que avui som vius, eren, primer la Josepa Vallverdú, coneguda com la Pepita del rentador, que la va substituir l’Aurora Losada. Tot i que tenien cura de les instal·lacions, no rebien cap sou de l’Ajuntament, la compensació estava en que venien lleixiu, sabó, blau, serradures, etc.

-       Els safareigs privats del carrer de Sant Antoni, els he vist en desús, abandonats i quasi enderrocats al pati de ca Córdova, entre la nau que fou la sala principal del Fènix primer i una trencadora d’avellanes després  i la paret que tancava amb la Riera, vora la qual passava el Rec de les vinasses.

-       L’any 1945 l’Ajuntament acorda construir un segon rentador, en principi destinat a rentar-hi roba dels malalts, atès que aleshores hi havia al poble febres tifoides. S’encomana l’obra a Josep Ferré Benaiges per 2.499 pessetes. L’obra s’acaba l’any següent.

En aquell temps, el carrer de l’Escorxador quedava barrat per una paret d’obra, que deixava un pas estret tant cap amunt fins a la Riera, com per avall, on s’arribava al rentador dels malalts, vora aquest caminet hi passava el Rec de les vinasses.

-       A la mateixa sessió del juny de 1946, també s’acorda  tornar a netejar la mina del Poble que, degut a la secada, quasi que no raja gens. Més endavant l’any 1949 es va assecar del tot. La carestia fou subsanada mitjançant pous propis de l’Ajuntament o llogats a particulars, als que si van haver de posar bombes. Mentrestant es fan obres d’afonament i allargament de la mina al camí del Castell. Aquell mateix any de 1949 es fan 1.700 metres de tuberies per conduir l’aigua dels pous al poble. Just al cap d’un any el 1950 ja hi havia aigua a dojo, de manera que l’Ajuntament en posava a la venda a 7 ptes l’hora a la sortida dels rentadors. Aquell mateix any, l’Ajuntament acorda construir un dipòsit regulador i el 18 de juliol el governador inaugura la xarxa de proveïment d’aigua per tot el poble.

-       Encara van passar 9 anys fins que es va fer la primera xarxa general de clavegueres, deixant inutilitzada la claveguera parcial que anava des del Sindicat fins a la bassa dels Aragalls amb alguns ramals, i tal com s’havia fet amb l’aigua, les cases si anaren empalmant paulatinament, i amb semblant cadència anaven deixant-se d’emprar els rentadors públics.

-       Finalment, relatar com en els moments més crítics de la secada, va haver-se d’anar a raure als safareigs del terme, tot i que també molts pous i mines van patir l’efecte de la secada.

   Tot això que he escrit no impedeix que feliciti molt sincerament a l’autor de l’article en Ginés Puente. Enhorabona.

Això de les cagarades dels gossos m’he recordat una mena de juguesca, mes aviat una mofa, en certa mesura cruel, a la que una colla de xiquets es burlaven del més innocent, crèdul o baixa-garrofes del grup. Es tractava de Sant Pere baixa la llàntia.

   La cosa consistia en que algú, erigit en cap de colla, es buscava uns quants comparses per col·laborar, i un noi ingenu, de bona fe, per entabanar-lo. El promotor, de cop i volta, com si se li hagués ocorregut en aquell instant, proposava: per què no juguem a Sant Pere  baixa la llàntia? Els conxorxats de moment simulaven fer-se el sord, però acabaven acceptant, tot arrossegant al més babau a que si afegís.

   El capitost els feia arrenglerar posant les mans juntes a l’esquena, obertes i fent cassoleta cap amunt, quiets, amb els ulls clucs i en silenci notessin el que fos, mentre expressaven el desig de que a les seves mans hi arribés un regal, i mentrestant havien d’anar dient: Sant Pere, baixa la llàntia, Sant Pere,... i tancant la mà prement ben fort. Abans però, a la mà del crèdul, un dels còmplices li havia posat un cagarro de gos.

   Amb la riota general i la sufocació del innocent, s’havia acabat el joc. Sí, una mica salvatge, però com tants d’altres en fèiem. De fet, no puc generalitzar, en el sentit de que aquesta mena de jocs infantils no hagin traumatitzat a ningú, ans al contrari, crec que servien per espavilar una mica als que ho necessitaven, que potser llavors es tornaven més desconfiats i recelosos del que els hi proposava segons qui.

   Aquesta juguesca no es podia repetir fins passat molt de temps perquè normalment corria la veu de la burla fet a qui fos. Però es repetia, i tant que es tornava a fer més endavant. Per això els pares o els germans més grans, solien advertir als noiets una mica tímids o incauts: Ves en compte que encara et faran el Sant Pere baixa la llàntia.

   Em sembla que, en altres ocasions ja he manifestat la meva enemistat amb el gossam, però no pels animals en si mateixos sinó per aquells que els tenen com a mascota que es diu ara.

   Si tots els que en tenen, els deixessin a casa, no passa res, cadascú a casa seva que faci el que més li convingui o desitgi.

El problema rau, en que cada dia, un o dos cops, els han de treure al carrer per a que puguin fer les seves necessitats fisiològiques. Val a dir que de cada cop més les gossaires duen una bossa de plàstic per recollir les tifes, que solen tirar a les papereres dels carrers, i alguns, si no en troben a mà, doncs les tiren en qualsevol lloc.

   Les pixarades ja son una altra cosa, per aquest menester no hi han orinals volanders, i està clar, les cantonades i muntants de les portes, son adients per evaquar, sigui de qui sigui la casa, normalment la seva no és.

   Un altra avantatge dels gossos que van pel carrer és que tot i anar lligats, no els impedeix que et vinguin a llepar les sabates o els baixos dels pantalons, si no se li acud al gos fer-te una carícia foten-te les potes al damunt, moment, en que et surt del cos, fotre-li una puntada de peu, cosa que no fas perquè la persona que el porta segur que s’enfada i molt, i ves que no et respongui amb un altre tanto.

   L’altre dia em vaig trobar amb un cas curiós. Dues senyores amb sengles gossos estaven a la vorera de catreta. Ambdós gossos anaven lligats amb un cordill d’aquells que s’estiren i s’arronsen segons voluntat canina o humana, depèn. Una altra senyora que passava per aquella vorera, no va veure ni el cordill ni el gos, i hi va ensopegar a l’entortolligar-se-li a les cames. Sort que hi havia un cotxe aparcat que li va impedir caure a terra, però no li va servir per evitar-se l’esbroncada que li van etzibar les dues dones xerraires i gossaires. Déu n’hi do!

   No diguem si passes per unes d’aquelles parcel·les enjardinades, a les quals, els gossos van per lliure, suposo que això deu ser legal, i alhora permet la cagarada, pixarada i llepada al vianant incaut. 

   Segurament que en nom d’una bona convivència, hauríem de ser tolerants amb el gossos i els gossaires, encara que no t’agradin i et molestin, però potser ells també haurien de tenir en compte que a altra gent ens molesta, i això no ho veig quasi mai. Suposo que se’ls estimen tant que no els hi passa pel cap, que a altre gent, no solament els hi son indiferents, sinó que ens repugnen.

   Als que son com jo, ens venen malts pensaments al respecte. Vejem,  no se m’ocorreria mai maltractar-los ni fer-los-hi cap mal, però quan vaig al super, i veig la quantitat de menjars i estris destinats a la gossada, se’m fa un nus a l’estómac, pensant en el munt  de gent que passa gana, no solament al món en general, també al nostre poble.

   Avui, tot veient l’entorn caní que vaig topant-me cada dia se m’ha ocorregut pensar en el temps que determinades persones dediquen diàriament als seus gossos. Està clar que cadascú fa el vol amb el seu temps, però, no seria millor emprar-lo en quelcom més profitós?

La Maria del Sereno era una dona gran, que vivia sola al carrer de Monterols, (aleshores Calvo Sotelo) i ho dic així,  perquè em situo als anys de la meva infància, en que els diumenges i altres dies festius, tant a l’estiu com a l’hivern, col·locava el seu carretó a la plaça de Voltes sota els porxos entre ca Sarrà i ca la Concepció, arrambada a la paret i de cara al mestral.

   El carretó era una estructura de fusta, que consistia en una plataforma compartimentada per posar-hi diferents objectes, amb un tendal també de fusta, sostingut amb quatre barres de fusta, a cada cantonada del rectangle. S’aguantava sobre les dues rodes que tenia al davant i les dues potes del darrere, amb dues vares per aixecar-les permetent així el desplaçament mitjançant les rodes.

   A mig matí, a l’arribar al punt de la parada, començava a desplegar tot el material que tenia desat i, semblava impossible que en aquell carretó i capiguèssin tantes coses.

   La Maria del Sereno tenia una oferta per a la canalla, molt variada, de tal manera que per a naltros, el que no tenia la Maria del Sereno, no existia. Estava dividida en tres grans grups, el vessant alimentari de les llaminadures, el material per a la juguesca i la part destinada a la lectura. 

    Tenia caramels de totes les mides, fins i tot els llargs i els martells vermells, confits i bombons de xocolata. També tenia xufles i a vegades tramussos, en sengles envasos per mantenir-los amb aigua, pomes petites caramel·litzades amb un embolcall de caramel vermell. Però el major objecte del desig eren els pollets grocs de merenga.

   De jocs també en portava, per a totes les edats, des dels globus o molinets de vent pels més petits, o les pilotes petites enganxades a una goma elàstica, fins a les caretes que només portava pel carnaval. Tenia baldufes i galgarines, boles de farinot i rarament envernissades, bassetges i fones, també una ampla varietat de cromos col·leccionables i els seus corresponents àlbums. Val a dir que, la Maria del Sereno influïa en les modes dels jocs infantils, segons l’oferta que tenia en cada moment.

   També disposava de lectures, en concret patufets, que penjava en un cordill amb l’ajut d’agulles d’estendre roba: el TBO, Pulgacito, El guerrero del antifaz, Roberto Alcazar y Pedrin, El capitan Trueno i Hazañas bélicas, i per a les nenes, l’Azucena i algun altre títol romàntic. Naturalment, tot escrit en castellà.

    Excepcionalment també venia gasoses, en ampolles d’un quart de litre més o menys, i que posava en fresc en una ferrada d’aigua, que omplia a la font de la mateixa plaça. De fet no importava massa que fos o no fresca, ja que el més habitual era, que un cop destapada, es sacsegés amb força i posant el dit gros al brocal se’n deixava sortir un raig llarg que servia per a mullar a tota la patuleia.

   A les tardes de l’hivern quan es feia fosc aviat, s’enllumenava amb un llum de carbur, i s’esperava a la mitja part del cine per a retirar. Si per cas entre setmana teníem necessitats imperioses d’alguna de les coses que venia, anàvem a casa seva a proveir.

   La Maria del sereno va ser un referent de la nostra infància.