Joan Clave Morell

   Temps enrere, anar al cafè formava part de la rutina habitual de la vida del poble, era com anar al tros, anar a comprar, anar a caçar, anar al cine , anar a missa els que hi anaven o anar al metge quan no et trobaves bé. Això era així però, al cafè, només pels homes.

   Del meu record més remot, s’anava al cafè, a les societats, al Casino, a l’Ateneu, al Centre o al Sindicat. També, a la Fonda.  Si ens remuntem més enrere, he sentit dir que també s’anava als Obrers que va ocupar el local que havia sigut el cafè de Puerto Rico, o al cafè de La Paloma, que més endavant, va allotjar l’Ateneu, o al cafè de ca Benach, que uns anys més tard va tenir un intent de reobertura per part de Simeó Rull, tot i que sense gaire concurrència, i acabà transformant-se en una botiga repartidora del gas butà entre altres coses. Si ens apropem més ençà, naturalment a Las Vegas, que també una societat.

   Els locals esmentats, tenien obert cada dia, excepte el Centre Catòlic que només obria els dissabtes al vespre i els diumenges, potser perquè el conserge no hi vivia com passava als altres locals de les societats. Tot i ser el cafè menys concorregut, era l’únic que tenia local d’hivern a primer pis, i d’estiu als baixos amb l’avantatge de que tenia l’hort a l’aire lliure.

   La majoria d’homes de Vila-seca eren socis d’una de les tres i després, quatre societats, i cadascú anava a la seva i gairebé mai a una altra. Insisteixo en que els socis sempre eren els homes, las dones només van començar a ser-ho a tocar del segle XXI.

   Al Sindicat, hi anava poca gent, tant si eren com no socis d’alguna altra entitat, ja que quasi tothom n’era soci del Sindicat. He sentit dir que els primers anys de la seva vida el cafè havia estat molt concorregut, potser el que ho era més del poble, però amb els anys va anar decaient. Alguns s’excusaven a que els hi costava pujar aquell ram d’escales tant llarg, ja que el cafè era al pis de dalt, que compartia amb l’habitatge del conserge, d’altres perquè l’oferta era escassa, o que hi feia fred a l’hivern i calor a l’estiu, el cas és que la clientela va anar fugint. Del meu record, quan ja era conserge en Demetri Sendra, encara hi anava algú tot i que l’oferta es limitava a cafè, anís i conyac. Durant uns quants anys en van quedar a la sala de reunions, com a record, un parell o tres taules de marbre, que eren les pròpies dels cafès d’abans.

   Al cafè de la Fonda, hi anaven els que no eren socis de cap altra entitat, tot i que per a ca la Sunta, tret dels que hi anaven al cafè, hi passava tothom homes, dones i canalla, però per “fer el vermut” acompanyat d’unes gustoses tapes que feia el Salvador o anar a comprar gelats.

   A la Fonda, a l’Ateneu i al Casino, tenien un bon equipament, unes cafeteres com cal, nevera de gel, prestatges amb licors, etc. darrere d’un taulell, mentre que al Centre (a l’hivern) i al Sindicat, treien la comanda d’una quarto adjunt a la sala del cafè. En tot cas, recordo perfectament com els dies que hi havia algun esdeveniment com la festa major, totes les societats disposaven d’uns cociols amb gel per posar les begudes en fresc. Quan encara anava així el refresc de les begudes, ja hi havien els congeladors elèctrics per a conservar els gelats, que quasi sempre eren barres de diferents gustos, els “tomàquets” i els polos.

   Pels volts de la revetlla de Sant Joan quan començava l’estiu, al Casino posaven una part de les taules al jardí de vora el carrer, al Centre s’instal·laven a la planta baixa i també a l’hort que tenien, a l’Ateneu i a la Fonda les posaven al carrer just davant dels seus respectius locals i a Las Vegas ho tenien millor, ocupaven tota la part de dalt del “passeig” com encara ho fan al dia d’avui.

   Temps enrere, el gener del 2015, ja vaig fer un relat de com es feien els enterraments en els temps llunyans del meu record, quan els capellans feien tots els resos en llatí, i en procés de la cerimònia, ni els homes ni el difunt entraven a l’església, només les dones i no es feia cap funeral dels dits com “de cos present”. En tot cas es feia una missa de funeral l’endemà o al cap d’uns dies.

   Aquest costum es va canviar una primera vegada, quan es va establir la norma de que l’enterrament es faria sense que el capellà anés a la casa mortuòria i la comitiva de família i seguici anaven cap a l’església. El homes es quedaven a fóra amb el fèretre al vehicle mortuori, i els familiars s’arrengleraven a la façana del temple, i la majoria dels homes passaven a donar el condol a la família i...cap a casa.

   La part femenina de la família ja havia entrat a l’església en arribar la comitiva a la plaça i prenien seient als primers bancs de la dreta. Un cop acabat el condol a la plaça, entraven a l’església el difunt i el homes, el capellà els acompanyava des de la porta fins el davant de l’altar on deixaven el difunt, i el cap del dol masculí prenia seient als primers bancs de l’esquerra.

   Tot seguit es feia la missa o cerimònia substitutòria  i en acabat els assistent donaven el condol, primer els homes i després les dones, pujaven pels passadissos laterals i baixaven pel central i... es donava per acabada la cerimònia.

    Quan vingué de rector Mn. Pairot, l’any 1992, volgué eliminar el passeig del condol dins l’església i proposava que sortissin a la plaça els familiars i la concurrència els hi donés el condol a la plaça. Això provocà un malestar i gran rebombori de protesta ja que a la gent no les hi agradava. Alguns fins i tot van anar a queixar-se al bisbat.

   La proposta fou anul·lada i el procés funerari va seguir com abans, fins que l’any 2004, que fou estrenat el tanatori municipal. La introducció d’aquest element a la vida local comportà l’acabament del condol al domicili del difunt i les vetlles nocturnes. Qualsevol apropament al condol convencional es traslladava al tanatori. Quant a l’enterrament, a l’hora fixada, tothom fa cap a la plaça de l’església, els familiars cadascú pel seu cantó i el cotxe fúnebre, també.

   Una estona abans de l’hora els homes passen a  donar el “cop de cap” als familiars masculins, com abans i les dones i alguns homes entren al temple, com abans i la resta de la família masculina també, com abans.

   S’ha establert el costum per una bona part dels funerals, d’afegir música instrumental o vocal a la cerimònia que facilita l’empresa funerària. El condol en acabada la cerimònia recentment ha canviat. Els assistents ja barrejats homes i dones, pugen pel passadís de l’esquerra i passen pel davant del cap del dol, tant dels homes com de les dones, baixant pel passadís de la dreta fins a la porta on els empleats de la funerària els hi donen l’esquela, si és que n’hi ha, que és quasi sempre.

   Recentment s’ha establert el costum de obviar aquest condol a l’església, en un percentatge considerable. El sacerdot diu, en nom de la família, que la gent s’abstingui de donar el condol. Això, abans es feia de forma molt excepcional quan es tractava d’una mort molt sentida, com solia ser la d’una persona jove o en una mort per accident.

   Caldria que qui ho decideix, tingués en compte que una bona part dels assistents als funerals, hi van, més que per a resar pel difunt i la seva família, per a donar-los-hi el condol, i és molt habitual que es sentin frustrats. Penso que per consideració als assistents, que normalment son amics, coneguts i/o companys de feina, s’ha d’acceptar rebre el condol també a l’església.  

L’ús dels renoms és una tradició ben nostrada. Els renoms son propis dels pobles, i no s’escauen a les ciutats, per això quan els pobles es transformen en ciutats com el nostre cas, l’ús dels renoms es perd.

   Del meu record, quasi totes les cases del poble tenien un renom, i a vegades, més, i la gent els emprava amb tota la naturalitat del món. Dels renomenats, la majoria no els hi sabia greu que els cridessin pel renom, i fins i tot ells mateixos l’empraven: sóc de ca la Guitarrona, per exemple. En canvi, a d’altres els hi sabia greu, o senzillament els ofenia que el seu renom fos emprat.

   A vegades, l’ús del renom, era imprescindible per identificar una persona. Recordo que a la llista del Sindicat, quan s’esmentava a Josep Pujals Xatruch, s’havia d’especificar si era “Bileu” o “Fèlix”. Els renoms doncs, contribuïen a identificar millor a la ciutadania, era com el tercer o quart cognom. Sempre he pensat que aquells països que només empren un únic cognom, deuen haver de anar a raure als renoms per a identificar una persona. No sé com s’ho deuen fer. En altres cassos, podia passar que un mateix renom, fos identificatiu de diferents famílies i llavors, calia raure en la ubicació de la casa: ca Liré del carrer de l’Hospital, ca Liré del carrer del Carril, o ca Liré del carrer de les Creus, posem per cas.

   Els renoms, talment com els noms propis, també eren denominadors que identificaven cases, llocs o indrets del terme, ca la Pepa Maca, ca Ferreret..., la mina de Cantí, la pujada de Palacio...  el mas de l’Arengadeta, el mas de Palano... el pinar de Perruquet... etc.

   L’origen dels renoms és força variat. Sovinteja bastant el renom provinent del nom propi d’un ancestre, Gaspar sense anar més lluny, que és el de cal pare, o Ritu, que és el de ca la mare, Canaru, Baldiri, Mateuet, etc. També n’hi ha força que provenen de cognoms, com Forgas, Cucala, Bonfill, Gavaldana, Sarrala, etc. Altres, estan relacionats amb l’ofici o feina, Pagès, Botaret, Cadirera, Cantarer, Cuiraser, Marineritu, etc. N’hi ha relacionats amb llocs, com Flixet, del Cafè, de l’Hort, del Forn, etc. També amb situacions o aspectes personals algun ancestre com Coix, Grassot, de la Prima, Sense-celles, etc.  Sembla que n’hi ha alguns deriven d’una certa malifeta d’algun besavi Pataquetes   i finalment, un bon nombre de renoms dels que no puc esbrinar l’origen.

   Al llibre de Ramón Amigó, “Toponímia de Vila-seca de Solcina i del seu terme municipal” monografia num. 6 de 1978, si recullen un bon nombre de renoms del poble. En publicar-se, alguns vilatants, pocs, els va molestar la publicació, d’altres com Josep Seritjol, lamentava que dels dos renoms de casa seva, Pecatis i Palleta, no en sortia cap.

   No tots els renoms vila-secans surten al llibre, n’hi ha més. Jo mateix en tinc una llista inèdita. Però amb els renoms, no és el mateix que amb les paraules pròpies del nostre poble, que com més en sapiguem millor. Dels renoms, saber que van ser una realitat, i que es va perdent, ja n’hi ha prou.

Els que em coneixen saben molt bé que, des de fa molts anys, quan es parla de la referencia d’alguna persona, per a vincular-la a un indret o localitat, dic, que el important en aquest sentit no és allà on a nascut, sinó allà on viu i si pensa morir. Si no volem ser tan estrictes, potser és igual si hi ha nascut, o si hi ha mort. Amb seguretat, que és molt més important i transcendent que, en aquell indret, poble, ciutat o nació, hi hagi deixat una empremta, que hagi influït als seus ciutadans, en qualsevol vessant de la seva vida, per a millorar-la.

   Si anem a la Viquipedia o a la web de la Biblioteca, i busquem els vila-secans il·lustres i trobem, entre altres, el nom de Maria Elena Masseras Ribera, nascuda a Vila-seca l’any 1853. El nom d’aquesta senyora a Vila-seca ha sigut institucionalitzat. Primer posant el seu nom al Centre d’Assistència Primària, i ara més recentment, al Centre d’Estudis Vila-secans.

   Segurament que es va posar el seu nom al CAP, per raó de que va ser la primera metgessa d’Espanya. Al Centre d’Estudis Vila-secans, potser si afegia el fet de ser dona, doncs pel que es dedueix de la seva revista Emprius, el feminisme és un factor d’interès prioritari del Centre.

   De fet, qui tenia potestat per posar nom al CAP, no hi devia tenir massa afecció a la Dra. Masseras, ja que al nou CAP ja no se li va posar el nom. Ni el seu, ni cap altre, al menys de moment.

   Em disculparan els promotors i adeptes a aquestes institucionalitzacions, però no crec que el fet d’haver nascut a Vila-seca sigui una raó suficient, en major mesura si es té en compte que va ser un fet casual, en funció d’una ocupació temporal del seu pare. Segurament que hi visqué uns pocs anys de la seva més tendra infància, si tenim en compte que els seus dos germans ja van néixer en altres dos pobles.  

   Naturalment que considero que Helena Masseras va ser una personalitat indiscutible, però no pas una figura vila-secana, pel sol fet d’haver-hi nascut i passar-hi una petita part de la seva vida, precisament els primers mesos. A Vila-seca hi han hagut molts altres metges i metgesses, evidentment no tant destacats, però que hi han deixat una part important de la seva vida personal i professional al servei de la comunitat.

   En relació a l’article sobre l’Helena Masseras publicat a la revista Emprius, no puc per menys que fer esment, a que al final, es fan referències bibliogràfiques diverses i de fora del nostre poble, i en canvi no se’n fa cap, al magnífic article sobre la senyora Masseras  publicat l’any 2000 per una metgesa vila-secana, la Lurdes Rofes, publicat en una revista vila-secana, El Pont de Fusta, num. 242.

   Per acabar vull fer esment a un altre nom, el de Claudia Padró, que  dona nom al local municipal, avui ocupat pel Casal de la Dona i abans pel voluntariat local, al carrer Requet de Fèlix. Si a l’Helena Masseras, la coneixen un 5% dels vila-secans, de la Claudia Padró no crec que sàpiguen qui és, ni el perquè del nom al local,  la meitat dels regidors de l’Ajuntament.

En general, els noms dels carrers, quan son de lloc, es perquè hi tenen una relació més o menys directe, i quan es tracta de persones, ve a ser en homenatge, agraïment o reconeixe-ment pel que va fer pel poble, la persona, el nom del qual si dedica la via.   

   A Vila-seca tenim un castell, un dels edificis més importants del poble, i sens dubte el més vistós i espectacular, que forma part de l’estructura de l’Ajuntament i que té un entorn força escaient.  

  Relacionat amb el castell hi ha una uns quants carrers i places amb noms que hi tenen relació directe. Vegem-los:

   Carrer del Castell. El nom ve, del canvi de nomenclatura de l’antic “camí del Castell” quan l’entorn era rústic, i al passar a ser zona urbana, el camí es converteix en carrer.

   Avinguda Ramon d’Olzina. En honor al primer feudal, de la vila de Vila-seca dels Olzina. Jo no acabo de veure gens clar, el perquè s’ha de retre homenatge a un personatge, que era senyor de vides i hisendes dels seus vassalls, a qui tractaven com a esclaus, i com que treballaven les seves terres, se li quedaven una part de les collites. L’any 2008 ja vaig escriure que em semblava una aberració commemorar  el vuitè centenari de l’atorgament de la Carta de donació de Vila-seca amb els homes i dones que allí habiten i els que endavant hi viuran... tenint en compte que nosaltres som els “descendents” d’aquells pagesos que havien de retre servitud al seu senyor d’Olzina.

   Carrer Alfons I. Que fou el rei donant del senyoriu. Suposo que aquest deu ser el motiu de l’homenatge, ja que no hi cap altre carrer dedicat a un rei medieval.

   Carrer Beatriu de Queralt. Senyora del Castell i de Vila-seca que l’any 1398, va comprar en subhasta pública, els drets dels Olzina i que durant uns anys en fou ama i senyora feudal.

Gràcies, de què?

   Carrer de Pere de Cardona. Arquebisbe que era baró de Vila-seca del Comú i que va comprar els drets que  aleshores tenia Caterina Papiol viuda de Gaspar de Saportella, sobre Vila-seca de Solcina. Va fer la compra amb l’ajut dels 100 ducats d’or que es veieren obligats a posar els veïns de Vila-seca del Comú. Un altre feudal a qui cal agrair, què?

   Plaça de Joan Kies Hellmont. Va comprar el Castell a la Mitra tarragonina a finals del segle XVII, el va enderrocar tot menys la torre, i va construir un nou edifici imitant un mas holandès. Aquest, ja no era feudal, és a dir que no tenia drets sobre les persones. A més, era austriacista destacat, i introduí a Vila-seca el negoci de les olles o destil·leries per fer aiguardent. Crec que és totalment acceptable el nom.

   Carrer del Comte Sicart. La senyora Josefa de Torrents Higuera, mare de Isidre Sicart Torrents, primer comte de Sicart títol atorgat pel papa Pius XI l’any 1875, va comprar el castell a Antoni Kies Muñoz que n’era propietari, després d’un litigi entre els successors de Joan Kies. El nom del carrer va ser posat molt més abans que tots els anteriors, primer des de la cruïlla amb el carrer de l’Hospital i després de la Guerra des de la plaça de Voltes fins a les cadenes del tren. El senyor comte, durant la guerra civil darrera, era un comandament de l’exèrcit franquista, i s’havia sentit dir que, quan el 15 de gener de 1939, els nacionals entraren a Vila-seca, anaven sota el comandament del comte Sicart. Ho vaig preguntar a una persona gran que estava al corrent del que havia passat aquells anys, i m’assegurà que no fou així, però que va influir sobre el màxim comandament, per a que, contràriament al que feien les tropes marroquis de Franco, a l’entrar als pobles conquerits, que ho saquejaven tot i si podien es feien amb alguna noia, aquí a Vila-seca, no toquessin res ni a ningú. Gràcies, però era franquista.

Dèiem que, malgrat l’empenta que ara fa quasi cent anys tingué a la pagesia vila-secana amb la construcció del Celler, aleshores, ningú es podia imaginar que només tindria una tant curta durada.

   En aquest sentit, i per copsar la situació dels últims anys, potser ve a tomb, veure la valoració que en feia jo mateix l’any 1977 a la Memòria de la Cooperativa, de la que aleshores, n’era secretari. Vaig escriure:

    “... no pensem que la manca de mà d’obra és la única causa de la disminució del cultiu de la vinya, perquè si el preu del vi hagués estat en consonància amb l’evolució general dels preus, possiblement la baixada no hauria estat tan palesa. És a dir que la manca de rendibilitat ha estat el motiu principal.

   Ens donarà una idea del desfasament entre els preus de venda del vi i el conjunt de les despeses imputades al celler, el següent quadre:

és a dir, que en el període 1941-1976, mentre el preu del vi s’ha multiplicat només per 4,8, les despeses del celler ho han fet per 33,8. Així doncs a l’increment de les despeses de cultiu, hi hem d’afegir aquestes imputables al procés d’elaboració”.

   Hi ha un altre vessant que, si més no, resulta significativa, perquè es refereix al consum local del vi de la Cooperativa.

   “...Vegem en el quatre següent, l’evolució del consum local del nostre vi, que suposa el camí més directe a la venda fraccionada, com ha anat baixant en xifres absolutes.

   Aquesta minva de consum és molt més greu si tenim en compte la contrapartida que suposa el creiximoni de la població, com queda especificat al mateix quadre; de forma que, si durant el llarg període 1940 – 1965 i amb seguretat els anys anteriors, el consum per càpita suposava anualment entre 80 i 90 litres ara, el 1976 no arriba a 10 litres de vi del Sindicat per habità i any.

   És a dir que, si la població actual, consumís els 79,4 litres del període no tant llunyà 1961-65, la producció total no arribaria per a satisfer el consum local.”

   El consum local, és la suma del dels socis i el que es venia al detall. Els socis, després de la verema demanaven el vi que consideraven necessari pel seu consum, li feien una cartilla i cada vegada que anaven a retirar-ne se li anaven descomptant. Els socis anaven amb carretells o garrafes, i primer se’ls hi omplia directament de la tina corresponent i més ençà s’instal·là un distribuïdor que alhora mesurava la petició.

   Per a potenciar el consum local hauria resultat imprescindible millorar la qualitat, i això aleshores era impensable. En canvi ha passat els anys i el cultiu de la vinya ha reviscolat, de forma localitzada, i avui, en l’àmbit del que era el terme llavors, hi han tres cellers, que cultiven les seves pròpies vinyes i produeixen uns vins excel·lents.

   Hauria estat possible la pervivència, però...

Ara que he mirat les produccions de verema al llibre del Centenari de la Cooperativa, he comprovat com la primera collita que va entrar al celler va ser l’any 1920, i la darrera el 1985, és a dir, que la vida útil del Celler ha estat només de 66 anys, molt curta per un edifici tan gran i costós.

   Amb la llista a la mà també es veu com hi va haver un increment considerable de la producció coincidint en gran part amb els anys després de la secada, i segurament per això, és va haver d’ampliar la cabuda del celler.

   Considerant que des del 1920, als anys que jo recordo, no hi devia haver gaires canvis, segurament que només es devia canviar alguna premsa. Crec haver sentit dir que n’hi havia unes de la marca Mercedes però jo les recordo del Nicolau Barberà de Reus.

   La nau gran tenia 37 tines d’obra en quatre fileres i una de fusta i 20 cups en dues rengleres. Tant les tines com els cups tenien aproximadament una cabuda de 300 cargues (121,6 litres), això vol dir que el volum d’emmagatzematge era d’uns 20.000 Hl.  A partir de l’any 1953 l’estiba disponible es va quedar curta, i per això es va endegar el primer canvi important, la construcció d’un conjunt de 16 cups al pati del darrera, que entre tots tenien una cabuda d’uns 8.000 Hl., i  tot i que algun any quedava curta la cabuda, en general ja es sortia del pas. Aprofitant aquesta obra i a planta baixa adossada a la façana del darrera es van instal·lar unes premses hidràuliques per repremsar la brisa, que dubto que vagi tenir rendibilitat.

   A la nau d’entrada de la verema hi van haver molts canvis. El moll de descàrrega tenia cinc portes on hi aculaven els carros, un a cada porta. El pagès descarregava les sis o nou portadores, (excepcionalment un o dos carros en portaven dotze), les hi treia el bosset, i el personal, quan li tocava, les anava abocant a una vagoneta, i un cop buides les portadores, feien córrer la vagoneta fins a la bàscula, i l’encarregat la pesava i mentre les abocaven al cassal, amb un cassó prenia mostra del most i li feia el grau. Als cassals si acumulaven les successives descàrregues, i un home amb unes graupes anava fent passar la verema cap a la xafadora (en dèiem estrujadora), que hi havia sota el fons dels cassals i just damunt de les premses. Si s’acumulava verema o s’espatllava la maquinaria, es posaven una o varies tremuges per regular el buidat dels cassals.

   El pes quedava imprès per pressió, a un cartró on si posava el nom del soci i el grau. (De fet el que es mesurava era la densitat del most, amb un aeròmetre que tenia una escala que feia una equivalència amb el percentatge d’alcohol que tindrà un cop fermentat).

   Un altre canvi relatiu a la descarrega, va ser quan l’any 1957, l’Ajuntament va treure la bàscula pública que hi havia a la plaça de l’Església, i va fer un conveni amb la Cooperativa, per a posar la que ara tenim, amb el compromís de que, encara que la gestió la faria la Cooperativa, també faria pesades a tothom que ho demanés, talment com es feia a la bàscula pública.  Així doncs, a la bàscula es pesava amb el carro carregat i es feia la tara un cop lliurada la verema.

   Al moll, es van suprimir les vagonetes i les bàscules, i les portadores s’abocaven directament a la xafadora (que en dèiem estrujadora) i la verema xafada ja no s’acumulava al cassal com abans sinó que mitjançant un canal amb “bisenfí” es portava a la tremuja de la premsa. La nova bàscula va permetre facilitar el transport amb els tractors, que en aquells anys, ja es començaven a veure.

   Finalment hi hagué l’últim i definitiu canvi en el procés de descarrega de la verema, i fou la introducció dels envelats o entoldats, que van suprimir l’ús de les portadores i el transport es feia a granel. Això va anar majoritàriament lligat amb l’inici del transport amb tractor, tot i que també hi van haver carros amb l’envelat posat pel damunt dels empostissats. La implantació va ser gradual, i de moment es va improvisar una tremuja de descarrega a nivell del fons dels cassals, o del carrer, i a la dreta de l’entrada al recinte. Aviat es va generalitzar, i el moll de descarrega va deixar de ser-ho perquè els tractors (i els carros restants) abocaven directament a les tremuges de ciment, al cul de les quals hi havien les xafadores i les premses.

   Malgrat les adaptacions a les realitats canviants, a partir dels anys de la secada, no vam ser a temps a arribar a l’època daurada de la vinya i el vi, amb la introducció de noves varietats i nous processos d’elaboració del vi. El celler de la Cooperativa va tancar després de la collita de 1985.

Fa uns dies, un reduït grup d’amics de Vila-seca, vam tenir ocasió de visitar entre altres, les dites repúbliques bàltiques:

Estonia, Letonia i Lituania. A més de la qualitats de la seva població, val a dir que son educats, nets i polits, ordenats i... no tenen gossos.

   Però el que més em va enganxar, va ser que amb motiu d’una visita a l’entorn de la ciutat de Tallin, a la vora del palau de Kadriorg, (una de les visites obligades pels guiris), vam passar per un ampli descampat envoltat de boscs, al mig del qual hi ha un auditori, amb una mena d’escenari parcialment cobert fent com una conxa on hi poden cabre un miler de cantaires, encarada cap a una mena d’amfiteatre sense bancs, ni cadires, ni cap altre mobiliari, més enllà d’una rampa de gespa, com si els espectadors haguessin d’estar-hi ajaçats o com a mínim asseguts al terra.

   En aquest auditori, a partir de l’any 1985, si feien concerts de les cançons tradicionals eslovenes, i que els soviètics ocupants, els hi tenien prohibides. Era l’inici de “la revolució cantant”, que també fou adoptada per les altres dues repúbliques.

   Estonia, Letonia i Lituania havien estat ocupades i sotmeses durant molts anys pels prussians i polacs primer i pels russos més recentment, des del segle XVIII, i fou precisament, ara fa justament 100 anys, que van aconseguir la primera independència dels russos, centenari que precisament enguany commemoraven. Els hi va durar poc, ja que des del 1940, els soviètics els varen tornar a ocupar, i van ser tres més de les moltes repúbliques socialistes soviètiques que conformaven la URSS.

   Va ser doncs d’aquesta ocupació, de la que, el 1985, es van començar a rebel·lar totes tres repúbliques, emprant entre altres accions reivindicatives, la coneguda com “la revolució cantant” amb el segell de la inequívoc de la no-violència en el moviment conjunt dels tres estats. Accions que van culminar amb la gran cadena humana coneguda com la “Via Bàltica” de 600 quilòmetres que unia les tres capitals, des de Vilnius a Tallin, passant per Riga, el 23 d’agost de 1989, amb dos milions de participants que mantingueren unides les seves mans simultàniament.

   La Via Catalana del 2013 des del Pertús fins a Vinaròs, amb 1.600.000 participants l’11 de setembre del 2013 en va ser una rèplica, perquè tenia la mateixa finalitat, i de fet existia una sintonia entre ambdós col·lectius humans. Ens explicaren que en aquell auditori vora Tallín, en diverses ocasions hi havien actuat cantaires catalans.

   Hi havia doncs una empatia bàltica cap a la independència de Catalunya, manifestada en diverses ocasions i per diferents estrats socials i polítics. Per això, es diu que, el ministre Margallo, volent guanyar-se l’estimació dels governs bàltics cap a Espanya, va fer que una facció de l’exèrcit aeri espanyol, s’ajuntés a les forces de l’OTAN per a impedir una nova invasió russa, i van ser uns d’aquests avions guerrers espanyols que el passat 8 d’agost, diuen que per error, va disparar un míssil en una zona al sud-oest d’Estònia, cosa que va provocar la indignació dels governs bàltics. Es a dir que els hi va sortir el tret per la culata. Mai tant encertat.

Com que la secada va provocar l’arrancada de moltes de les plantacions d’avellaners, que era el cultiu arbori predominant al regadiu, i com que, de moment, la sortida més viable era la plantació de vinya, una bona part de la pagesia vila-secana afectada, va optar per una solució amb la perspectiva de que, la mancança d’aigua per a regar, fos  un entrebanc momentani, i que a la curta, els pous i mines revindrien, i es farien noves perforacions, i així es podria recuperar el regadiu i els seus cultius propis.

   La plantació de vinya tradicional a Vila-seca es feia en un quadre de 7 x 14 pams, però com que la plantació d’aquells anys, és feia amb una previsió temporal, amb vistes al retorn del regadiu, es va optar per plantar a “camada doble” de manera que cada dues files es deixava un espai molt més ampli, que hi faria possible a curt termini, plantar-hi o sembrar-hi hortalisses primer i després una renglera d’avellaners, de manera que quan aquests, anessin creixent s’arrancaria la vinya i tornaria la plantació normal d’avellaners en regadiu. Mentrestant, de forma imminent a la revinguda de les aigües es podrien obtenir rendiments dels cultius herbacis en regadiu.

    Però la cosa no va anar bé del tot, les aigües van trigar a tornar a les seves capes freàtiques anteriors. Només alguns pous nous més profunds van començar de treure aigua, però de moment els que hi havia i les mines no revenien. Això va impossibilitar fer efectives les  previsions fetes, de manera que durant un any o dos segons els cassos, a la “camada doble” de la vinya no hi va haver cap més remei que semblar-hi blat o ordi, que resistien el secà. No cal dir que, durant aquest període la pagesia vila-secana ho pa passar molt magre, i va motivar, entre altres coses, que una part del col·lectiu pagès, digués: “aquí terra deixo el gec” i abandonés l’ofici ancestral.

   La vinya, va seguir el seu curs, es van plantar els peus bords americans, lots o 161-B segons s’esqueia, i que a l’hivern següent, es podien empeltar d’’escanyagós’ que era la varietat pròpia del poble a la major part del terme, amb el desig de que aquella vinya tingués una durada com més curta, millor, al contrari del que es pretenia per a les parades de vinya tradicionals. L’’escanyagós’ era la varietat més plantada per la seva resistència a tots els estralls externs, però també hi havien vinyes o parts d’elles, amb altres varietats com ‘macabeu’, ‘pansal’, ‘parellada’, ‘xarel·lo’ i recentment ‘vinyater’ que era nova. Més nova encara va ser la introducció dels ceps, anomenats “híbrids”, que a més de plantar-se directament, és a dir, sense empeltar, no agafaven les malalties més pròpies de les nostres vinyes, el míldiu i la cendrosa. Al cap d’uns anys de la seva existència és va veure que l’esperit que produïen després de fermentar era “metanol” per comptes de “l’etanol” que era el propi, i a major abundor, el “metanol” era tòxic.

   La plantació d’aquestes noves vinyes va comportar, que durant uns anys, les vinyes de sempre, van compartir la seva existència amb les provisionals, i per tant la producció malgrat la secada és va incrementar.  

    Al quadre següent es detallen les produccions anuals dels anys esmentats, comparant-los amb el promig dels 10 anys

anteriors, que com es pot comprovar, es dobla i quasi triplica aquella quantitat, arribant-se al 1965 amb la major collita rebuda al celler de la Cooperativa.

   De fet però, aquesta quantitat, lleugerament més avall, es va mantenir quasi fins el tancament del celler de la Cooperativa. La secada va ser doncs l’empenta per a l’increment de la producció vitivinícola vila-secana.

Els altres éssers vius perjudicats pel la secada foren els pagesos i les seves famílies. A més a més de la minva d’ingressos de les collites, hi van haver d’afegir, tenir mes feina i més despeses.

   El cultiu més afectat va ser l’avellaner de regadiu, una bona part de les plantacions es van haver d’arrencar, a les finques en que es regava amb aigua provinent de mines que es van estroncar i també a les que es poava de pous, el cabal dels quals minvava i en bona part s’assecava del tot.

   Reviscolar les mines era difícil, perquè no es tractava d’ensulsiades, que eren les causes més normals de la minva de cabals, era senzillament, que els corrents soterranis que les alimentaven, s’havien assecat, per tant no valia la pena d’esmerçar-hi esforços inútils. En canvi, amb els pous, potser encara hi havia quelcom a fer. Els pous eren sempre oberts, ja que encara no havíem arribat a fer les perforacions artesianes entubades, per això, quan el pou no havia perdut totalment l’aigua, es feren intents  d’afondir-los una mica més, o provar de fer colls a la recerca d’alguna corrent desconeguda.

   Això, naturalment suposava una despesa, perquè com a mínim s’havia de llogar un minador, i no sempre se’n sortia bé. Més aviat s’ha de dir que, quasi mai es trobava més aigua. I per si això fos poc, s’havien d’arrencar els avellaners esmorteïts amb uns brots curts i moixos, sense perspectives de collita, ni l’any següent ni l’altre, si no s’acabaven de morir del tot.

   Aleshores, arrencar els avellaners, no era una tasca fàcil, al contrari del que va passar al cap de pocs anys, que es mecanitzava total procès, començant pels moto-serres i acabant per els arreus dels tractors que amb uns punxons subsoladors i un bon hidràulic, s’arrenquen les rabasses amb un tancar i obrir d’ulls.

   Està clar que arrencant els avellaners, no hi havia collita d’avellanes que, en moltes cases era l’ingrés més important.

I naturalment si no hi havia aigua per a regar els arbres, tampoc n’hi havia per a les hortalisses que haurien estat la salvació, ja que en qüestió de mesos, hi hauria hagut producció per a vendre i, no cal dir, per a menjar, arribant-se a la paradoxa de que els pagesos haurien de comprar les pataques per fer el bullit del sopar.

   En aquest sentit, val a dir que, la solidaritat familiar, amistosa o senzillament companyonia, va salvar aquesta situació d’emergència, atès que com he dit, alguns dels pous i un parell de mines, no es van estroncar del tot, i així, qui tenia, una mica d’aigua deixava que al seu tros, el parent o amic, si pogués fer un mínim de verdures per superar la carestia de la producció pròpia.

   Alguns pagesos es van veure obligats de cercar una altra feina amb caire de provisionalitat, i només algú va deixar la pagesia definitivament.

   La situació de carestia hídrica va propiciar que es fes el primer transvasament, ja que el 1951 l’Ajuntament va demanar aigua del Pantà de Riudecanyes, pel subministrament de la població, especialment a Salou, i així fou com l’any següent, es feren canonades des de Reus per la vora de la via del carrilet fins a Salou. Davant de Mas Calvó se’n feu un ramal cap a Vila-seca que, crec que no va servir mai per a Vila-seca, en canvi anys més tard, aquest ramal va continuar pels camins de Salou, i dels Emprius, fins a la Burguera i els Estanys, per alimentar la xarxa urbana de l’eixample de Salou.

   La pagesia però, era de pedra picada i ho aguantava tot.