En els anys que hem viscut els de la meva generació, hem vist molts canvis en tots els sentits sobretot tècnics i científics, però també econòmics i socials. Ara bé, les transformacions que, al menys a mi, m’han impactat en major mesura son les familiars. 

   Vaig néixer a finals del 1943, el mateix any que els meus pares es van casar. En aquell  moment la meva família estava composta per: els meus pares, els avis materns, una besàvia i una germana de la meva mare. Aquesta modalitat familiar no era pas a totes les cases, però si que venia a ser l’estructura tipus. No ho podia ser  sempre, per la senzilla raó de que quan un matrimoni tenia mes de dos fills, un podia quedar-se a casa, l’altre podia anar a cals sogres, però els demés havien de formar una casa/família nova.

   Veníem d’una tradició, la de l’hereu/pubilla, en declivi, és a dir que al menys al nostre entorn ja no s’aplicava com unes quantes generacions enrere. En altres llocs sí que ho mantenien. Vaig tenir un amic al Baix Penedès, que tot sent hereu maleïa la seva condició i les conseqüències que se n’esdevingueren, ja que va quedar-se la gran finca familiar però ha haver de pagar els estudis de tots els seus germans i lliurar-los-hi una quantitat de diners; ara els cabalers tenen una bona carrera, viuen a Barcelona com a senyors, i ell feina rai en viure treballant de sol a sol. També vaig tenir un company de curs de l’Urgell, que sent l’hereu de casa seva, considerava que aquesta tradició era injusta, i va renunciar a la seva condició d’hereu per a que els pares repartissin l’herència a parts iguales; però els pares van fer hereu al segon fill que la va acceptar i mantenir la tradició.

   Avui els hereus i les pubilles son aquelles nois i noies jovenets que es trien poc abans de les festes majors i es disfressen amb el vestit de l’esbart, i van a les carretel·les i acompanyant les autoritats, cosa que per cert, a Vila-seca no es fa.

   En certa manera, l’estructura familiar que s’havia de tenir es documentava en els capítols matrimonials que solia ser del hereu o pubilla, en els quals, entre moltes altres especificacions es feia constar que els novells esposos formarien família amb els pares/sogres, tot constituint una mena de societat entre quatre  persones amb igualtat de drets i es mantindria al menys fins a la mort dels dos més vells. Els nou casats viurien a la casa dels pares i rebrien una part de les terres o negoci paternals i naturalment tindrien cura dels pares/sogres així que anessin envellint. Solia passar al menys durant uns anys que coincidissin tres generacions i per tant els pares que havien pactat uns capítols amb els fills, encara tinguessin les obligacions amb la generació anterior, i per això les herències a llegar estaven condicionades a rebre-les dels seus antecessors d’acord amb el que obligaven els seus capítols matrimonials.

   Deia que es feien capítols i testaments. Era lògic que els capítols eren coneguts pels pares i pels fills implicats ja que els feien conjuntament. Ara bé, els testaments tan si es feien davant de notari o davant del rector de la parròquia, només el sabia l’atorgant i per tant, podia respectar el contingut dels capítols o no, en el cas d’haver-hi hagut divergències familiars o haver-se modificat les previsions capitulars.      

   Allò que es deia als capítols d’una “societat de quatre amb igualtat de drets” solien ser paraules allunyades de la realitat, ja que el cert és que solien manar els vells, l’home pel que feia a la terra o el negoci si el tenien, i la dona en tots els afers domèstics i a més a més la dona solia ser la que guardava els diners i les llibretes del banc, i sovint els joves, quan necessitaven diners els havien de demanar als pares. Naturalment que hi havia honroses i minoritàries excepcions.

   Ja he comentat en altres ocasions que, aquesta manera de fer, en el cas de la pagesia resultava contrari al que convindria fer-se per la natural inèrcia de la gent gran, mentre els joves, que podien tenir iniciatives innovadores per millorar l’activitat, tant des del punt de vista dels cultius com per les trameses post-collita, el cooperativisme, o qualsevol altra activitat complementària que pogués contribuir a millorar la rendibilitat de l’activitat agrària, es quedaven supeditats a la direcció dels pares, i quan aquests se n’anaven, ja arribaven a la cinquantena i se’ls havien acabat els afanys innovadors. 

   Altrament aquesta estructura venia a suplir la seguretat social, és a dir que els pares s’asseguraven que els fills amb qui havien format societat, en tindrien cura així que anessin envellint, els mantindrien quan ja no poguessin treballar fins el moment de la seva mort. Al mon de la pagesia la gent gran tenia molta por  de la vellesa, de quedar-se sense recursos per afrontar la seva decadència física i per això es guardaven llurs propietats fins a la seva mort, com a previsió per si de cas...

   La reserva o usdefruit de les propietats, sovint es feia tant de les finques que havien de ser per l’hereu entès com el fill o filla que convivia amb els vells, com passava també per les que havien deixat a altres fills en testament per a que en prenguessin possessió a la seva mort. Mentrestant aquestes terres estaven a cura del nucli familiar dels pares, de manera que sovint es queia en la deixadesa de que el fill que vivia amb els pares deixava de conrear aquelles finques que, temps a venir, haurien de ser pel altres germans, fet que contribuïa a ser una altra forma de fer més difícil la rendibilitat de l’activitat agrària.

   En aquest sentit, les coses van canviar una mica o bastant quan els pagesos van començar a cobrar del retiro o de la vellesa com en digueren aleshores, ja que el fet de tenir una retribució fixe i garantida per minsa que fos, com era abans i ara majoritàriament, ja suposava no haver de patir per les necessitats, que tampoc exigien gaires diners.