Així que et vas fent vell, el cos es va malmetent més o menys de pressa i en unes parts més que en unes altres. Fa un temps, que un metge em va demanar que em fes una ressonància magnètica del cervell, me la van fer i a l’informe de l’expert, hi deia que s’observaven uns “signos indirectos de atrofia cerebal global”  cosa que em va alarmar, però el metge en va treure importància, tot dient-me que, a partir dels 25 anys el cervell ja es comença a degenerar, és a dir que, no cal patir.

   Però a mi, el que més m’entristeix del meu envelliment, és la progressiva pèrdua de memòria, allò de trobar-me pel carrer una persona coneguda de tota la vida i no recordar el seu nom, per posar un exemple, dels moltíssims que en tinc a tocar.

   Ho lamento i ho pateixo, perquè abans en tenia molta de memòria, sobretot de les coses dites o escrites. No diria el mateix de la memòria visual, que en tenia mancança, i les fesomies de la gent, era incapaç de retenir.

   Em ve present que, fent el batxiller, en una classe d’Història, la professora ens va explicar allò de les coalicions dels estats europeus en contra de Napoleó, que en van ser deu, i al llibre quedaven explicitades en tres o quatre pàgines atapeïdes de dates, noms de generals i noms de llocs, etc. tant era així, que la professora ens va dir que, ens ho llegíssim procurant entendre-ho, i que no calia entrar en els detalls de noms i dates, que eren impossible recordar. En un estirabot de ximpleria, li vaig replicar que jo m’ho aprendria com si res, i ella, mira quin fanfarró ens ha sortit, doncs ara a aquest pinxo li poso un repte: si a la propera classe, t’ho has aprés, et poso un 10 a fi de curs, i si no un 0, ho acceptes? Ho vaig acceptar i em va posar un 10.

   En una altra ocasió, vaig suspendre l’examen de matemàtiques de selectivitat el mes de juny i, a l’estiu, vaig anar a classe i no entenia res. El professor de les vacances, sabia que al setembre ens posarien dos o tres d’entre un ventall de seixanta problemes. Me’ls vaig aprendre de memòria tots, sense entendre’ls, i vaig aprovar.

   Com que a la infància havíem tingut una mena d’ensenyament basat en la memòria, més que en l’enteniment dels conceptes, es veu que a mi em va fruir. M’havia aprés llarguíssimes poesies i altre mena de relacions, el llibre de llegir a cal senyor Garriga, l’Europa, me’l sabia de memòria, com els pastorets, tot i que mai havia anat més enllà de fer el paper de Joanoi.

   Ara se n’ha anat tot en orris i se’m fa molt difícil de recordar tot allò que no gaires anys enrere, ho tenia fresquet al caparró. I passen coses curioses, com per exemple fa uns mesos, que sent enguany l’any Cervantes, pels quatre-cents anys de la seva mort, al Club de Lectura hi em dedicat una atenció especial. Sent així, jo creia recordar que, de nen, havia aprés una poesia dedicada a aquest gran escriptor, però era impossible fer-me-la venir a la memòria, però un dia, la llumeta es va encendre i aleshores vaig saber, no solament de quina poesia es tractava, sinó que la vaig recordar sencera, paraula per paraula.

   Per tal de posar-hi remei o al menys, minorar la decrepitud, ja fa temps que provo de fer accions o exercicis per exercitar la memòria, vaig començar per estudiar anglès, només amb aquesta finalitat, no pas per interès en conèixer aquest idioma que odio, però és el que tenia a l’abast a l’aula de l’antic hospital, però això de sortir de casa, cada cop fa més mandra i acabo fent exercicis de memorització que, acabo tirant pels més fàcils o distrets com son els mots encreuats i els sudokus.

 

La doble p del títol, l’he posat imitant Jaume Cabré a “Jo confesso”, que per cert és el llibre que llegim ara els del Club de Lectura de Vila-seca, el l’autor ens vindrà a comentar d’aquí a poques setmanes.