Abans, parlant dels regals dels Reixos de la meva infància, he fet esment al material escolar que formava part del contingut del paquet. Per això m’ha vingut a la clepsa el canvi que hi ha hagut en relació al material escolar que jo havia emprat a l’escola “nacional graduada de niños”, i la que estan emprant avui els meus nets.

   Potser abans he de dir, que el material escolar bàsic que emprava jo, era pràcticament el mateix que havien utilitzat els meus pares, fins i tot el meu avi, i només diferia amb l’emprat pel meu besavi, del que en tinc mostra, en que el paper que empraven, era una mena de paper de barba com apergaminat, per fer-ho entendre, i relligat de forma bastant matussera.

   Em refereixo doncs, al material que jo havia emprat, entre el que era optatiu, atès que, els llibres i quaderns de cal·ligrafia o de comptes ens l’assenyalava el mestre. Podíem triar les llibretes d’escriure en brut o en net. Les primeres eren poc gruixudes i així i tot, acabaven amb unes orelles que Déu n’hi do, cosa que ens obligava a planxar-les a casa, posant-les sobre la taula del menjador amb una fusta plana al damunt i amb l’ajut de quelcom pesant. Aquest problema s’evitava a les llibretes en net, que tenien les tapes fortes. Vet-ho aquí que, aquesta mena de quaderns encara es troben i per tant, s’empren avui, fins i tot amb el mateix disseny.

   El plumier, i tot el que hi anava dins, era el més propi dels regals reials. N’hi havia d’un o de dos pisos, aquests tenien la tapadora corredissa, i els d’un sol calaix la podien tenir amb frontisses amb un gafet de tanca o també amb la tapa fina que lliscava entre dues ranures. Encara hi havia un altre tipus de plumier més gran, que servia d’estoig per una renglera de tinters petits i quadrats de tots els colors de tinta xina pelikan, i a la part davantera, el compartiment per les eines pròpies de l’escriptura i llurs complements.

   El llapis era l’eina bàsica de l’escriptura un cop deixàvem el parvulari, on compartíem la pissarra (amb guix o pissarrí) amb el llapis. Aquests, generalment eren de color de fusta clara i cilíndrics, el envernissats de colors i de secció hexagonal es van generalitzar després. El llapis de major ús era de mina negra, però també n’hi havien de tots els colors, que se solien vendre en capsetes on hi havia una dotzena de llapis de distints colors, en capses de mida llarga o curta i excepcionalment amb dues dotzenes, uns i altres, sempre de la marca Alpino. Hi havien maquinetes de fer punxa encara que estava més generalitzat l’ús de les fulles d’afaitar dels pares, segurament per estalviar. El llapis tenia un complement indispensable, la goma esborradora per corregir les nombroses errades que fèiem a l’escriure, moltes d’aquelles gomes duien escrit Milan. També hi havien gomes d’esborrar l’escrit amb tinta que, sovint esborraven tant que estripaven el paper.  

   A la llibreta en net, escrivíem en tinta, els texts de color blau, però els títols en tintes de tots els colors. Els tinters que les contenien eren envasos tipus botella petita i xata que es compraven per aquest fi, tant l’envàs com el contingut, o bé la tinta la preparàvem nosaltres tirant al tinter ple d’aigua, una pastilleta del color adient superconcentrat, el tap solia anar roscat o amb un simple tap de suro. A les taules hi havia una mena de rebaix a la fusta per encaixar-hi el tinter. Això no era necessari quan s’empraven els tinters arrenglerats al plumier exprés, que no calia treure’ls de la capsa. Els últims anys de ser jo a l’escola varen aparèixer uns tinters esfèrics de plexiglàs transparent que, al caure no es vessava la tinta ja que tenia el broc cap dins, així si queia al terra no solament no es trencava sinó que a més no es perdia la tinta i per tant, no tacava. El plexiglàs va ser el primer plàstic que vam conèixer.

   L’escriptura en tinta es feia mercè a les plomes, que al seu dia van substituir el plomes animals, i les que nosaltres empràvem, consistien d’un mànec, que en dèiem mango al que al extrem més gruixut hi havia una ranura circular on si acoblava el tremp, i també hi havien mangos que disposaven d’una palanca exterior que movia un ganxet que pressionava el tremp i així no queia mai. Teníem diferents tipus de temps, sempre corbats per retenir la tinta i amb un tall que anava des de la meitat, fins a la punta, que podia tenir o no una mena de boleta que facilitava el contacte amb el paper. Un dels tipus més senzill eren els que no acabaven en punta sinó amb un tall transversal que li deixava una amplada d’uns dos o tres mil·límetres, i servia per escriure amb lletra gòtica.

L’escriptura amb ploma de tremp requeria un aprenentatge que passava per foradar uns quants papers i fer diversos aixaragalls de tinta pel damunt de les lletres. L’escriptura en tinta, exigia de forma imprescindible, l’ús del paper secant perquè la tinta no s’escampés.

   Això no passava amb les plomes estilogràfiques que algú en començava a tenir però, no es generalitzava l’ús ja que era normal que les sovintejades caigudes a terra de les plomes, solien malmetre les puntes dels tremps i, mentre amb les tradicionals, amb un ral compràvem un altre tremp, a les estilogràfiques s’havia de portar a un expert per canviar el tremp i sortia molt més car. Cap els últims anys de ser a l’escola, van aparèixer els portamines com a substituts del llapis i els bolígrafs, avui imprescindibles, em comptes de les plomes, i que jo vaig tenir el primer quan ja no era a l’escola. Per cert que encara el conservo.

   Doncs aquests van ser una part dels regals dels Reixos de quan només passaven a la nit.