Em refereixo a la persona que treballava per compte d’un amo, al nostre cas pagès, i no pas a l’andròmina que servia per aixecar un costat del carro, per tal de poder treure’n una roda per greixar el fuell i evitar el reticent grinyol, que feia als carros la mateixa funció que fa el gat o cric als cotxes.

   El mosso en una casa de pagès, era un treballador que vivia a ca l’amo, al contrari dels treballadors per compte aliena normals, que eren del poble o de la vora i vivien cadascun a casa seva. El mosso venia d’un altre poble més proper o més llunya, però que feia impossible desplaçar-s’hi per anar cada dia de casa a la feina.

   Generalment, el mosso solia començar el contracte molt jovenet, i en general se’l considerava com un membre més de la família amb tots els ets i uts. Es clar que hi havien excepcions i en aquest cas se’l mantenia a distància, com passava amb els “veremadors” que, per venir tota una família sencera se’ls donava sostre per a dormir, i tot el demés anava al marge de la vida familiar, encara que any rere any vingués la mateixa família a la mateixa casa, com solia passar amb els del Mas de Barberans que venien al poble a plegar avellanes i a veremar.

   A Vila-seca, el treball assalariat a la pagesia, quasi sempre era esporàdic o de temporada, com el cas dels “veremadors” que venien a l’avellana i a veremar. Per altres feines normalment de collita, es llogava personal, quasi sempre femení, per anar a la garrofa, oliva... i també els hortolans que també llogaven dones als moments punta dels conreus de verdures i hortalisses. En algunes cases, poques, hi havien treballadors amb caràcter fix.

   De mossos no n’hi havien gaires a Vila-seca, però dels pocs que vaig conèixer, a més de fer vida familiar, s’amistançaven amb els joves de la mateixa edat, i feien el mateix. Alguns fins i tot, s’hi van casar. Arribat a aquest punt, havien de canviar de casa i de feina o forma de fer-la. En altres cassos, en tornar de la mili ho deixaven córrer, tornant als seus orígens, o anant a les ciutats a la recerca de millors oportunitats.

   Només recordo un cas en que un mosso, va acabar la seva vida laboral i real a la casa dels amos, i m’hi ha fet pensar el llegir una crònica de la vida rural en que la mort d’un mosso envellit en una masia va ser atentament tractat en la seva llarga malaltia talment com un avi propi a qui s’estimaven de veritat, fent evident allò de que el tracte i contacte entre les persones uneix molt més que ells llaços de consanguinitat.