Del meu record, i durant els anys que escrivia cartes als Reis Mags d’Orient, aquests, solien arribar de nit quan tothom dormia, i per això no els veiem físicament. Segons va escriure l’Anton Adserías a El Pont de Fusta, el 1945 va ser el primer cop que van arribar a mitja tarda des del fi de la guerra, aquella maleïda contesa que ho condicionava tot. Jo, que tenia poc més d’un any, no ho puc recordar com és natural. La meva remembrança més remota del repartiment per les cases rau quan, recollia un paquet des del balconet de ca l’oncle Siscu Cardona, davant de les cases bombardejades, i per culpa de la proximitat em va semblar que aquell monarca barbut que m’allargava el regal, era l’Anton Ballvé.

   Mestrestant, els altres anys, els Reis passaven a la nit i ens deixaven els regals demanats, si abans havíem posat al balcó una sabata, per cada criatura que havia escrit la carta petitòria, i una senalla de garrofes pels camells, amb que suposàvem que viatjaven els Reixos. Els pares ens deien que les sabates servien per a que, segons la mida, sabien l’edat de nens i nenes, i així poder encertar el regal més escaient per a cada infant, encara que els detalls ja els hi havíem dit a la carta.

   Després d’una nit, mig vetllant, mig dormint, per veure si sentíem l’arribada reial, que no aconseguíem sentir mai, al matí els pares ens despertàvem per anar en comitiva a veure que hi havia al balcó.

   I què hi trobàvem al balcó? Doncs, ben poca cosa. Pel que fa a les joguines, com a màxim una, que podia ser un camió, un carro o una nina, un bressol, segons fos nen o nena, més endavant, als tres o quatre anys, una bicicleta de tres rodes o un patinet, en aquest cas, tant per nenes com nens, o al cicle següent, jocs de fustes d’arquitectura, de parxís i oca, escacs i excepcionalment, un palé, d’allò que ara en diuen monopoly. De jocs més sofisticats, res de res, o potser en alguna casa més benestant, com el cas de bicicletes de dues rodes infantils, que ni havia dues o tres en tot el poble.

   Per no deixar el paquet massa buit, s’aprofitava per a posar-hi alguna peça de roba que es necessitava, i també material escolar que sempre convenia tenir-ne a l’abast. Aquesta rutina amb la tipologia dels regals, no canviava tant si els Reixos passaven a la nit o els primers anys de repartir pel carrer.

   D’aquells primers anys que arribava la cavalcada dels Reixos, no tinc gens clar qui l’organitzava, Adserias va dir que el 1945 ho va organitzar el vicari, però després no sé si ho feia l’Ajuntament o el Frente de Juventudes. El que recordo és que arribaven els tres Reis muntats a cavall, un cavall que havia llaurat tot el dia o com a mínim havia anat enganxat al carro aquella mateixa tarda, i un vestuari llogat a Reus, sense cap altre acompanyament que el camió del Tardiu, que era el recader, i potser l’únic camió que hi havia al poble, guarnit amb un penell de tela-metàl·lica on si enganxaven branquetes de mata i unes quantes flors fetes amb paper fi de colors. A la caixa hi havien tots els paquets, i per veure les adreces es penjava d’una arcada, un petromax, que és un llum de petroli de les barques, que anaven a buscar a un pescador de Salou.

   No cal dir que tota la feina la feia el jovent de forma voluntària. Aquesta vessant, és l’única que s’ha mantingut fins avui. Tot el demés, ni semències.