Joan Clave Morell

   Fa uns quants anys, quan era a Barcelona, un diumenge a la tarda, vaig anar amb els amigatxos al Tibidabo. Quan tocava anar a les muntanyes russes, un altre i jo, que no volíem treure el fel per la boca, ens vam quedar asseguts en un banc, en aquella placeta per on et passa l’avió pel damunt. Al cap d’una estona, una senyora que seia a l’altre punta del banc, que ens devia sentir parlar, se m’adreça i em pregunta: - Tu d’on ets, de la Canonja o de Vila-seca?

   Em vaig quedar de pasta de moniato, emprant una expressió ara molt sovintejada, fins i tot per aquells que mai han tastat els moniatos al caliu, que menjàvem per berenar a la nostra infància. I li vaig preguntar: Com ho sap? Per les paraules que estaves emprant. Era filòloga i si dedicava a l’estudi de les diferents parles de tot el territori de l’àmbit catalanoparlant.

   Vaig pensar que quan tingués temps em dedicaria a repassar les paraules que diem a Vila-seca i son diferents de les emprades en altres pobles. Van passar els anys i els panys i aquell propòsit va passar a l’oblit, com tantes altres coses.

   A la revista local El Pont de Fusta del març de 1981, en Carles Jansà va publicar un article amb el títol “Vocabulari vila-secà”, en el que hi feia un llistat de paraules pròpies del nostre poble

i entorn comarcal, al final del qual feia una crida a investigadors i especialistes a afegir-ne més. Jo que no sóc ni una cosa ni l’altra, em vingué a la memòria el propòsit adormit, i vaig començar a afegir-ne en un fitxer de l’ordenador.

   La primera paraula que hi va posar, va ser “alego”, i aquesta paraula, li vaig sentir dir a Jesús Moncada, que em va aclarir que a Mequinenza, també la diuen però no pas amb el mateix sentit que nosaltres, sinó com una variació del “hasta luego” castellà. A casa som uns fans de lo Jesús, i com que a tothom agrada tocar als nostres ídols, vam anar a passar una tarda amb ell. Però tornem al relat.

   Molt més ençà, concretament el 2007, el Centre Catòlic o potser, al Centru com es diu ara, va crear un bloc, en el qual, va encetar una proposa: “Paraules amb fesomia pròpia” amb la mateixa finalitat que anys enrere havia proposar Carles Jansà. Se’n va fer una bona llista a la qual hi vaig participar com d’altres lectors del bloc, i... la cosa va tornar a quedar aparcada.

   A l’any passat a l’Aula de la Gent Gran de Vila-seca, vaig proposar seguir amb la dèria, amb una minsa aportació tret de la d’en Jaume Rovira. Finalment, acabo de llegir a la Marta Rojals, “Primavera, estiu, etcètera” que empra no solament el vocabulari sinó la parla de la Terra Alta, i això m’ha empès a escriure això al blog.

   De totes les paraules pròpies i exclusives de Via-seca, que per una o altra via m’han arribat, les he passat pel sedàs dels diccionaris de Pompeu Fabra (general i sinònims) el de l’IEC, eliminant les que s’hi troben amb el mateix significat que els hi donem nosaltres. Estic segur que al diccionari Alcover-Moll n’hi deuen haver unes quantes de la llista, cosa que no treu l’esment al seu origen.

   En faig quatre grups:

-       paraules que no son al diccionari

-       paraules que al diccionari tenen un altre significat

-       paraules habituals mal dites (que al diccionari estan be)

-       dites

    Com que l’espai que se’ns permet per publicar els articles és limitat, ho aniré posant a trossos. Faig un quadre amb la següent distribució: a la primera columna, la paraula, a la segona una definició més o menys encertada i a la tercera, les inicials de la persona o entitat que me la va dir, que son les següents:  

Aclarint que, es possible que algunes persones m’hagin dit noms que ja tenia, i per tant, només hi consta el que me la va dir primer.