Quan et fas vell és bastant habitual que d’una o altra manera, amb més o menys afany, fas repàs de la teva vida i sovint et trobes en que una part d’aquesta, està compartida o integrada en col·lectius determinats. Ara, en qüestió de dies m’he vist implicat en dues trobades de companys d’estudis, una dels compares de l’Institut de Valls, i una altra commemorant el 50è aniversari de l’acabament dels estudis de Pèrit Agrícola, al curs 1965-1966.

   La primera era molt multitudinària, per la seva indefinida i variada convocatòria atès que, sent al principi una crida als ex-alumnes de l’Institut Narcís Oller, si van afegir els de l’Escola del Treball per allò de que compartien el mateix efifici, i com que no s’especificava el curs o cursos cridats, la barreja va ser considerable, tot i que en un conjunt devíem 70 o 80 antics alumnes. Del meu curs n’érem 6 dels 24 que encara som vius, és a dir, una molt minsa participació. La trobada que té un caire de continuïtat anual des de fa tres anys,  va consistir en un acte de remembrança a l’antic edifici que ara aplega un altre institut, i tot seguit, un dinar comú a Fontscaldes.

   La segona era ben diferent, es tractava del 50è aniversari, amb un únic precedent, del 25è aniversari, al que jo ni hi vaig poder assistir, per tant al menys per a mi, suposava trobar-me amb companys, la majoria dels quals no havia vist des d’aleshores. El desenvolupament era ben diferent, d’una part es plantejava amb una durada de dos dies a Solsona, i a més, acompanyats dels consorts.

   Naturalment això comportava una preparació, i per aquest motiu es va constituir una mena de comissió organitzadora, que es va reunir un parell de cops a Barcelona, a la que hi vaig participar, tot i que en realitat, la feina la van fer un parell o tres. Va ajudar molt a la comunicació, en principi per correu electrònic, la confecció d’una web, d’accés indirecte, és a dir mitjançant els administradors.

   A la web, si van introduir tant els records de temps passats com el programa de la trobada amb les modificacions escaients, actualització del currículum, assistents compromesos i si s’escau la parella, etc. que suposem que ara s’ampliarà amb la ressenya i fotografies de la trobada. A mi m’agradaria que es mantingues viu i ens poguéssim seguir en comunicació.  

   El cert és que per a mi aquest retrobament ha estat molt especial. Per un costat em semblava que al tornar a veure companys amb qui no has tingut contacte durant 50 anys, no tindria res a dir-lis, en canvi ha estat tot el contrari, els temps compartit, ha estat poc i curt, i ens hem separat amb llàgrimes als ulls i molt especialment, amb la voluntat de tornar-nos a veure aviat, que el temps s’acaba i en queda poc per perdre.

   Al fer repàs de la vida passada, sovint em trobo que la infància se’m va fer llarga i costosa de passar, amb monotonia i pocs al·licients. En canvi entre els 15 i els 30 anys, els vaig viure amb molta intensitat i parlant amb termes actuals, vaig omplir de fitxers quasi tot el disc dur. Després progressivament la cosa va variant i com més anys passen, més de pressa ho fan i com ja hi ha poc espai al disc dur, la memòria no els troba i ens fa la punyeta cada dia més.

   He pogut constatar alguns fets de valor per la meva generació i menystinguts a les que ens han vingut enrere. Dels 25 assistents, 22 han vingut amb el o la consort, que és el primer/a i únic/a, 2 han enviudat i una no ha vingut per malaltia. Altrament si dels companys d’estudis en una bona part feia molts anys que no ens vèiem i potser teníem poques coses que ens lligaven, els consorts encara en tenien menys i això no obstant durant aquestes hores de convivència han sigut unes companyes/nys excepcionals.

   I per què donem tanta importància a aquests retrobaments? Deu ser que, així que el cos es va debilitant i l’empenta per viure minva, ens anem aferrant al record d’aquells temps en que ens volíem menjar el món, i al menys a la nostra generació, preteníem canviar-lo, i compartir aquest afany, ens ajuda a tenir més força.