26 Gen, 2012

Suposo que tot és una qüestió del pas del temps, però el cert és que els amics van deixant-nos de manera inexorable. És per això, que amb el canvi d’any vull parlar dels qui he perdut en els últims mesos i amb els quals havia compartit projectes i il·lusions.

Em referiré primer al Francesc Morera, que va ser un amic de joventut, un amic de l’ànima, com els altres. Era fotògraf i una persona entranyable; vàrem estudiar junts de petits a Rialp, a la Vall de Ribes. Érem ungla i carn, i parlàvem sovint de projectes de futur. Mentre jo realitzava un viatge de Burgos a Cervià, dels que faig de forma molt habitual per feina, una telefonada d’una amiga comuna i de la família Carbonell, la Rosa Maria, em va comunicar la trista notícia referent a que el Francesc estava mol malament. Quan em disposava a anar a veure’l, ell ja no hi era, i amb la seva desaparició s’endugué els seus somnis a un altre món.

Xavier Puig, el primer per l'esquerra, amb Eudald Carbonell - Arxiu personal Eudald Carbonell

Això no és tot. Poc després, un altre amic, un camarada, el Damià  Escudé, també ens deixava. Aquest va ser una persona que sempre havia considerat Catalunya, el nostre país, com una pàtria sincera i va estar tancat  a la presó amb els comunistes on va poder desenvolupar l’excel·lència de l’amistat i de la camaraderia. Tampoc vaig poder estar amb ell durant els últims dies de la seva vida, ni amb la Maria, la seva companya; sens dubte, moltes vegades les coses passen massa ràpid i no reaccionem a temps.

El darrer en traspassar ha estat el Xavier Puig. Rememoro que tot de sobte m’alerten de que no es troba bé. En aquell moment estic acabant la campanya d’excavacions de l’estiu i mentre considero que el millor es acostar-me a Flaçà a visitar-lo, m’assabento de que ja no està amb nosaltres; penso llavors amb la Dolors, la seva parella. Amb ell vàrem dedicar-nos de joves a socialitzar l’evolució humana. Al nostre entendre, aquesta era la millor forma de contribuir a construir el país i per aquest motiu les nostres accions anàvem més enllà de la pedagogia. Tampoc vaig poder acomiadar-me d’ell i ja no està aquí.

Malalties

En el nostre entorn quotidià succeeixen moltes coses i massa ràpid. El meu germà es mostra convençut de que no és normal que mori tanta gent en un termini tan curt, però jo sé que la vida transcorre davant de nosaltres de manera inexorable. Ara mateix tinc molts amics que pateixen alguna seriosa malaltia, alguns d’ells no sé si se’n sortiran i em costa entendre que molts no han arribat ni tan sols als seixanta anys d’edat.

L’amistat és quelcom que no gaudim prou. La llàstima és que ens adonem  d’això quan esdevé un fet irreversible com ho és la mort. Possiblement, no concedim prou importància als qui ens rodegen ni als qui han tingut en la nostra vida un forta influència, ni que sigui en una etapa determinada. Segurament és l’acceleració del temps experimentada des de la revolució industrial, i ara encara més agreujada amb la revolució cientificotècnica, qui ens condueix a aquesta realitat, però ara que em faig gran, començo a plantejar-me moltes coses que abans era incapaç.

Tinc claríssim que hem de continuar la nostra vida fins que nosaltres formem part del procés, però ho hem de dur a terme de manera conscient, alhora que gaudim a fons de l’amistat. Tot té un principi i un final, nogensmenys els amics i amigues sempre estan,  i estaran, en el record.

Aquest article va ser publicat per primer cop el 30 de desembre de 2011 a la secció Prisma del diari El Mundo del siglo XXI

technorati tags: amistat , relacions humanes , malalties , projectes de vida , camarades , socialització , ciència , revolució cientificotècnica