Agrair-te que amb escrits com els teus que ens facis reflexionar ja que aquesta practica s'esta perdent.
Com molt bé escribiu al vostre llibre "Sapiens" l'especie esta condepnada a desapareixer com d'altres u an fet avans som "essers del regne animal" una mica racionals pro la "naturalesa" posara cadascu al seu puesto l'extincio es inevitable "l'agoisme del home" ens portara a la auto-eliminacio d'aixo n'estic segur.
Dir a tothom que veigi mens la TV que reflexioni i comenti escrits com aquests.

Soy arquitecto y parkinsoniano
Querría extender tu preocupación sobre el origen del alzehimer al parkinson.
El Parkinson solo afecta al homo.No se conoce su origen. pero si solo afecta al hombre el origen tiene que deberse a algo que nos diferencie en la evolución del resto de primates. En un momento dado, el organo olfativo pudo ser atrofiado para favorecer el vinculo de pareja(incapacidad de detectar el estro), a su vez imprescindible para el cuidado de bebés neotenicos. Los parkinsonianos carecemos de olfato.¿Puede ser el parkinson el resultado de un exceso de celo de la evolución al atrofiar el organo olfativo principal o secundario?.

Hola,
Sóc dona i tinc 36 anys. Mai he sentit allò que moltes dones anomenen “el rellotge biològic de la maternitat”, no sé si sóc rara o bé un punt negre en l’evolució. Molta gent diu que si tothom pensés com jo l’espècie s’acabaria (i segurament tenen raó) Sóc mare adoptiva convençuda, que en el seu moment (el moment de fer el procés d’idoneïtat per l’adopció) els psicòlegs van deixar per inútil ja que no entenien com una dona pot renunciar voluntàriament (i sense tenir problemes d’infertilitat) a la maternitat. El psicòleg que em va avaluar no s’hi havia trobat mai.
Amb tot això vull dir que si tant hem evolucionat, com és que portem més sofriment al món i no sabem alleujar el que ja hi ha? No se si m’explico: vull dir que, com és que anem creant vides i més vides quan ja ni ha tantes de fetes i que necessiten una oportunitat? Una oportunitat que està a les nostres mans. Com és que ens pot més la sang i l’egoisme que el pensament?
No tinc cap creença religiosa i tampoc penso en un ésser superior que ens espera en el més enllà i que jutjarà els nostres actes.
Estic segura que moltes dones pensen així i que no s’atreveixen a exposar-ho, a contradir a les seves parelles i a tirar endavant el seu dret a decidir. Com és que cada dia més dones em paren i em comenten que elles haurien fet el mateix però no s’atreveixen a dir-ho en públic? És tan lleig ser dona i no voler parir fills, o no voler-ne tenir o simplement decidir lliurement sense pressió familiar i social.

La societat no admet la diversitat de cap tipus. S'omplen la boca de tòpics idealistes però a l'hora d'actuar, no hi ha coherència. Quan el pènsament i l'acció humana siguin convergents, actituds com la teva seran considerades molt humanes, però fa falta desenvolupar encara més la consciència crítica d'espècie. Jo tampoc tinc fills i va ser una decisió presa de comú acord amb la Núria.