11 Jul, 2012

Des que va començar la crisi  a Europa hi ha hagut eleccions de forma successiva i s’ha produït un denominador comú en tots aquests processos. Vull dir, en aquest sentit, que per a mi el més significatiu  no han estat els partits que les han guanyades, sinó els qui augmenten la seva influència com a conseqüència de la incapacitat i dels errors dels qui ens haurien de governar de manera conscient i seriosa i no ho fan.

L’extrema dreta, amb un  discurs demagògic, essencialista i antisolidari, cada vegada té més adeptes. És un dejà vue que fa posar els pels de punta. Només cal recordar l’Alemanya dels anys 30 del segle passat i els esdeveniments posteriors per adonar-se cap a  on ens endinsem, si no prenem consciència del canvi que hem d’efectuar per tallar aquest procés.

Cada vegada més se sent a les converses de cafè que no hi ha líders capaços de conduir-nos cap a una situació millor i fer-nos sortir de l’atzucac on ens trobem. Quan escolto expressions com aquestes, o “on anirem a parar”, “no sé què farem sense líders”, m’espanto.

Molts relacionen líders amb persones fermes, d’idees fixes i, sobretot d’ordre. Quan s’ha de posar ordre, malament, però quan asseveren que és una persona d’ordre, pitjor. Suposo que els qui hem passat una dictadura de forma conscient, estem escaldats d’aquest tipus d’indiviuus. Sempre he pensat que hi ha ordre on ha estat impossible d’establir organització. Per tant, des de la meva perspectiva, l’ordre social és la conseqüència de la nostra incapacitat com humans d’organitzar-nos.

Sempre parlo malament dels líders. La meva tesi és senzilla: considero que si hagués consciencia crítica col·lectiva, no farien falta ni guies espirituals ni politics que ens conduïssin a la salvació. Per tant, prefereixo l’augment de consciència i el treball col·lectiu que les solucions etològiques.

Això vol dir que si fóssim realment humans, no hauríem de dependre del cap de la manada, que és una solució de la naturalesa per suportar la selecció natural, però no una resposta humana sofisticada que és el que necessitem ara nosaltres com a espècie.

La consciència és quelcom que hem fet emergir els humans per tal de conviure amb la complexitat. És per això que sempre penso en termes de consciencia constructiva i crítica quan la humanitat ha de prendre decisions. Deixar-ho en mans d’un líder és no responsabilitzar-se del nostre futur.

Sincerament, hem d’evolucionar cap a una societat d’humans lliures i intel·ligents que prenguin decisions col·legiades, sense líders politics ni espirituals. Molts pensaran que això és impossible i parlaran de “buenisme social”. No penso el mateix , perquè les transformacions socials importants comencen quan es raonen i s’assagen.

Probablement, el somni social infantil del pare i la mare que ho saben resoldre tot acabarà malament. Però, també és veritat que als humans ens costa sortir de la tutela a nivell ontogenètic i cultural. Segurament,  això el que fa és que no ens adonem del que és millor: si les persones treballant col·lectivament i prenen decisions corresponsables, o bé, els il·luminats que prediquen les meravelles del cel i ens obren la porta del infern.

Soc un ferm defensor de la consciència davant el lideratge. Així que quan més aviat acabem amb els líders, més aviat floriran les comunitats d’humans lliures.

Aquest article va ser publicat per primer cop a la secció Prisma del diari El Mundo del siglo XXI al juny

technorati tags: humans , lideratge , consciència , crisi , raonament