20 Mar, 2012

Sempre, quan les coses no van bé, perquè no s’han fet bé,  llavors parlem del futur. L’expressió que escolto contínuament en aquests temps té a veure amb “què els deixarem als nostres fills” o en el fet que mai es viurà tant bé com estàvem acostumats fins fa poc.

És veritat que la revolució cientificotècnica ha impactat de manera brutal sobre els sistemes de vida i la socialització dels objectes, instruments i màquines millorant les condicions de vida; això és obvi. Al nostre país, qui és que no té telèfon mòbil? Qui és que no te televisió? Qui és que no té rentadora?, i un llarg etcètera. Podríem posar un munt d’exemples. Només una minoria no disposa d’aquestes comoditats, cosa que era impensable als inicis de la revolució industrial, quan  només un número reduït de la burgesia disposava d’aquestes avantatges tecnològiques. Aquest fet és innegable i, per això, la ciutadania no para d’afirmar que mai es no es tornarà a viurà tant bé com abans.

La qüestió important és que aquestes asseveracions s’estan convertint en una realitat.  Després de la festa, els especuladors volen fer més cales i la societat, avesada al benestar, voldria que la disbauxa continues. Em fa l’efecte que ni una cosa ni l’altra. El món està canviant i la gresca comença en altres territoris i és per a altres classes mitjanes. Aquí ja s’ha acabat.

Marxar del país

Sovint,  en converses quotidianes, es torna a escoltar qui manifesta la possibilitat de marxar del país per gaudir d’una vida millor. Les persones adultes adverteixen a les seves cries que el futur en aquest terra és magre i que el més adient és obrir-se pas en un altre indret. Això costa de creure, ja que no fa ni tant sols quatre anys succeïa a l’inrevés. Però el món canvia, i molt ràpid.

S’explica a la població que la societat del benestar havia vingut per quedar-se, o que el creixement era sostenible. Ens menteixen una i altra vegada fins a desconcertar-nos a tots. La por real és que es pari la màquina, cosa  que impossibilita la crítica per a molts. Ara que els especuladors del capitalisme salvatge observen com s’obren els nous grans mercats a Àsia, i allí es trasllada la llei de  l’oferta i la demanda, decideixen invertir en aquell continent. Una classe mitjana emergent de 800 milions de persones sobre una població futura de 4.000 milions no es pot perdre; és un botí molt important.

Als especuladors se’ls està passant la por, però el que no saben és que evolutivament anem al col·lapse d’espècie i quan més calers facin més aviat s’acabarà tot aquest despropòsit, caduc econòmicament, socialment i políticament anomenat capitalisme. Es fa difícil explicar tot aquest procés en un món que està perdent el contacte amb la realitat d’espècie.

Evolucionar de manera responsable

Si volem evolucionar de manera responsable, i ser conscients de que som els amos dels nostres processos, com sempre, la crítica ha d’estar en la base del sistema,. Arrossegats com xais cap a l’escorxador hem de ser valents, plantar cara i prendre decisions. Qualsevol forma d’acció és bona, si ets responsable del que fas i si ho fas per construir.

Donar màniga ampla als especuladors, con fan els governs, és assegurar que la cobdícia substitueixi a la solidaritat. El procés d’humanització ha de continuar i fer-nos cada vegada més conscients del que està passant i pensar què cal fer per corregir el desgavell.

Aquest article va ser publicat per primer cop al diari El Mundo del siglo XXI al febrer de 2012

technorati tags: atur , economia , human evolution , crisi , revolució industrial , solidaritat , especuladors , humanització , espècie