5 Ago, 2011

Possiblement la nostra espècie no hagi sortit mai del paradís antropocentrista,  perquè no pot fer-ho sense trencar amb el que és substancial de la nostra evolució: l’emergència de la consciència.

Parlem d’evolució com estratègia per entendre la nostra posició filogenètica i la construcció social y cultural de la nostra espècie, Homo sapiens. Entendre el  nostre substrat evolutiu és necessari per poder justificar qui som i el que fem. Per aconseguir-ho cal la fusió freda entre coneixement i pensament. La nostra posició filogenètica, que en el món del hominins és clara, i la genètica, ens han acabant aportant les dades que la paleontologia no havia estat capaç d’obtenir.

Per tant,  partim de la posició en el nostre ordre primat per posar ordre al que som. Partim, doncs, del reconeixement èxplicit que som primats humans en evolució biològica i cultural. Així, sobre una fonamentació orgànica, amb un comportament social que va augmentant la seva complexitat, es va construint un organisme singular que comença a fer introspecció i prospecció. Aquesta podria ser la definició de l’evolució cultural del nostre gènere, l’Homo.

La necessitat de definir-nos com humans està en correlació a la nostra capacitat de ser capaços de saber què som, en la perspectiva evolutiva com una entitat viva. A mesura que el coneixement s’incrementa de manera exponencial, i la ciència ens dona mitjans analítics i sistèmics de coneixement, el pensament de la humanitat entra en progressió exponencial i pensem que tot el coneixement es pot convertir en pensament.

 

És probable que tot no sigui possible i que la transferència de coneixement en pensament no ens ajudi a entendre el nostre caràcter social i tecnològic específic, però també és plausible que sense fer aquest pas, la frustració de no saber qui som i què volem ens allunyi de la nostre identitat en construcció.

L’augment de complexitat es creixent en la mesura que la capacitat d’adaptació es realitza a través de la desadaptació. D’aquesta manera la construcció del món humà és molt  humanitzat i a la vegada deshumanitzat, en una contradicció que cristal·litza en les pròpies apostes de futur de l’espècie.

A prop dels deus, lluny dels mateixos. És un plantejament universal que marca els nostres desitjos i ambicions, però que també ens condemna a l’infern idealista que abans hem anunciat. Pot ser ens cal com espècie en evolució fer un salt dialèctic cap al que és absurd per poder redreçar el que ara per ara no podem esbrinar ni sabem.

Aquest article va ser publicat per primer cop al diari El Mundo del siglo XXI, el 13 de juliol de 2011

technorati tags: human evolution , Homo sapiens , pensament , coneixement , comportament social , biologia , cultura , filogenètica , genètica