22 Gen, 2010
Company Jordi Solé Tura
Enllaç permanent |
Comentaris (3) |
Retroenllaços (0) |
Articles Mundo ALLÒ QUE és consistent queda en el record. Tu, Jordi Solé Tura, ets una prova de que la praxis és possible. Encara que no ho rememoris, el teu record és l'acció, el compromís, el pensament i l'amistat compartida.
Vaig entrar a militar a Bandera Roja farà 40 anys sota la teva influència i la del company Jordi Borja. Des del començament d'aquesta militància, varem tenir l'ocasió de compartir projecte i lluita. Encara recordo un dia a Madrid en un dels congressos del Partit Comunista d'Espanya, quan em comentaves que estaves cansat. En aquella època estaves redactant la Constitució. D'això fa més de 30 anys.
L'altre dia mirava el documental que et va dedicar el teu fill i em vaig emocionar. Vaig pensar en tu, en la teva companya i en les coses que ens havien mantingut en contacte. Només vaig ser conscient del privilegi que va ser parlar amb tu i poder discutir sobre l'evolució social i els projectes revolucionaris.
Jordi Solé Tura
Faig memòria de quan vas saber que volíem treure de la presó en Xavier Coromines, tancat a Girona als primers anys dels anys 70 del segle passat, i ens vas fer saber que sobretot la lluita política no incloïa la violència.
Em venen al cap els congressos del Partit Socialista Unificat de Catalunya i l'eurocomunisme, les tensions i els malentesos dins de l'organització. El primer acte públic que vas fer a Girona, organitzat pel comitè de la Universitat, et varen preguntar per la funció d'Espanya a la Comunitat Europea en el futur i vas contestar que el de paper d'estrassa. Franco encara estava viu.
També revisc el teu treball sobre el nacionalisme i la revolució burgesa a Catalunya, així com la teva claredat expositiva. És dur saber que no penses quan ho has fet sempre.
Vam parlar d'Atapuerca quan vas ser ministre de cultura i havies de venir a visitar-me al jaciment. Tot i no haver estats plegats molt de temps, realment hi havia afinitat personal.
El teu record no s'esborrarà fàcilment, perquè formàvem part d'un mateix procés, llarg i costerut; la lluita antifranquista a molts de nosaltres ens va fer persones millors. Per això et penso com eres, tot el que vas dur a terme i tot són bons records.
Hola company, estem aquí. Diuen que la ciència podrà valorar en un futur la transcomunicació instrumental. Si això fora possible, m'agradaria mantenir una conversa inacabable amb tu.
Mentrestant, et saluda un amic, que et recorda sovint i que mai no ha deixat de recordar-te quan vares començar el feixuc viatge de l'oblit.
Aquest article es va publicar per primer cop el 13 de gener de 2010 a la secció Prisma del diari El Mundo del siglo XXI
Un bon escrit, felicitats. Una abraçada en nom meu i, sense por d'equivocar-me, de tota la famÃlia.
Publicat per jordi solé flores 22 Gen 2010, 23:09Hi ha tres frases que m'han deixat ben sorpresa. Hauré d'afegir a la llista d'adjectius que vaig fer no fa pas gaire .Entre d'altres i a més de cientÃfic hauria d'afegir que vostè ,(no sé si li agradarà ) també és poeta. Potser millor dir un home renaixentista.?
Sigui com sigui les tres frases que depassen el que és descriptiu i tenen a veure amb la mirada sobre la figura d'un amic-company són realment poètiques, és a dir sobrepassen el llenguatge en aquella categoria que fa que esdevinguin literà ries.
La primera expressa d'una manera molt sintètica l'emoció :"és dur saber que no penses" i la segona"vares començar el feixuc viatge de l'oblit".Ambdues són l'inici o el vers en el qual es condensa l'emoció.
La tercera és magnÃfica. La precedeix ,i la fa possible, un terme cientÃfic que m'ha apassionat i del qual en voldria tenir més informació.."Transcomunicació instrumental
Seria possible tenir bibliografia sobre aquest tema ? Ha pensat mai fer-ne aluna conferència?.
Vostè acaba dient.:"M'agradaria mantenir una conversa inacabable amb tu". No es pot imaginar com resumeix el desig de tants de nosaltres i que va adreçat a qui ha format o forma part de la nostra vida, i en certa manera vostè hi ha posat paraules.
Des del punt de vista estrictament personal és possible tenir una experiència d'aquest tipus. Malgrat la distà ncia , l'absència temporal o definitiva,sovint besllumem qu
d'una manera o altra ho fem possible.Aniria bé que la cència ens ajudés a entendre-ho.
Grà cies
