23 Mai, 2011

En el segle XXI tot intercanvi significatiu d’energia realitzada per humans, és a dir, per la nostra espècie, l‘Homo sapiens, està lligada  a un moviment de mercaderies i diners  dins del sistema econòmic. Aquesta és  la manera de fer les coses per tal de poder conservar i incrementar l’energia a nivell d’espècimen, de grup i de població organitzada, en estats, països, comunitats,  etc.

La producció, la distribució i el consum són els tres pilars de l’economia i, per tant, caracteritzen la nostra formació social. Independentment de la manera de fer-ho, tot sistema econòmic ha de passar per aquesta estructura formal. Els canvis més importants que s’han produït en el capitalisme és que la fórmula que Marx anomenava mercaderia-diner-mercaderia, ha anat esdevenint diner-mercaderia-diner; és el capitalisme financer.

Els bancs i les entitats que tenen els diners són els qui els inverteixen d’acord amb interessos cada vegada menys socials i només econòmics i de classe. La socialització del diner i la seva abundància provoca que aquest s’hagi de fer circulat cada vegada més ràpid, ja que el consum ha estat qui ha guanyant la partida.

Els humans hem passat de ser unitats de producció a unitats de consum. Així és important que jubilats, que joves sense feina, etc tinguin pensions i subvencions, no per millorar social i culturalment, sinó per poder consumir.

Actualment, l’explotació, i l’augment  de les desigualtats humanes és produeixen a nivell del consum. L’Estat no pot deixar de protegir, però ho aplica en un sentit negatiu, transformant la ciutadania en gregària i dependent.

Ara,  al final del capitalisme, s’imposa la seqüència diner-diner-diner arribant a l’absurd social. L’economia i el seu funcionament s’allunya del benestar social, per transformar-se en una eina al servei del capital. Aquesta entelèquia que havia funcionat exponencialment en el període de domini lliberal de l’economia ja ha petat i les conseqüències tots les coneixem: més fam, més atur , menys beneficis socials i més desigualats.

Tot és un absurd i més si es té en compte les lleis de la bioeconomia. L’ abús de recursos naturals, la producció  exponencial d’aliments, un consum irresponsable, la contribució humana al canvi climàtic etc. són factors que ens expliquen que si bé la lògica econòmica seria producció-distribució-consum,  la del diner-diner-diner és anacrònica. Aquest funcionament ens anuncia un desastre de proporcions desconegudes.

Aquest article va ser publicat per primer cop a la secció Prisma del diari El MUndo del siglo XXI

technorati tags: producció , distribució , consum , diner , capitalisme financer , canvi climàtic

4 Mai, 2011

Recordo com si fos ara que a la Universitat estàvem planejant amb altres camarades revolucionaris anar a Cuba per ajudar a tallar i  recol·lectar canya de sucre. Ja havia passat la safra dels deu milions de l’any 1970 i això havia colpit als revolucionaris joves de tot el món. Anar a Cuba era per a nosaltres una manera de contribuir a l’internacionalisme proletari.  Dissortadament no va ser possible, hagués estat, sens dubte, una gran ocasió per conèixer la revolució dels barbuts de primera mà.

Durant el març vaig realitzar el meu tercer viatge a Cuba. Vaig anar-hi el 1994, quan el país es trobava en el denominat període especial. L’antiga URSS s’havia extingit, el bloqueig dels EEUU estava enfortit i la situació era extremadament greu. La visita em aquest país la varem fer per la preocupació que el socialisme fracasses a l’illa.

Ara he tornant de Cuba quan està a prop de celebrar-se el Congrés del Partit Comunista i he pogut veure la sèrie de reformes que el cap d’Estat, Raúl Castro,  i la direcció han impulsat. Cal que la revolució evolucioni i estic convençut que el camí que han emprés pot tenir una sortida que l’enforteixi.

Una de les qüestions més importants a tenir en compte és la fortalesa dels cubans i com defensen la seva pàtria. La barreja de nacionalisme i comunisme,  ha estat bàsica en les èpoques difícils per mantenir la revolució.

El capitalisme i l’imperialisme voldrien que fracasses el socialisme a Cuba; els hi seria molt necessari per poder afirmar que el comunisme és inviable. Penso que els camarades cubans no han de deixar que això passi, i que quan les reformes econòmiques es facin realitat, que la iniciativa privada pugui funcionar sempre i quan els mitjans de producció no es privatitzin, i que l’agricultura abasteixi els mercats. Aquest és el meu desig perquè a Cuba el socialisme evolucioni i s’instal·li difinitivament al país amb perspectiva de futur. A més, ara que el capitalisme passa per un crisi sistèmica podem tenir l’esperança de construir un món millor, això sí, tenint en compte també els errors i les mancances de la practica comunista, fent autocrítica seriosa i de manera empírica.

Pot ser el dogmatisme va fer faltar en poder materialitza la idea del socialisme, però el que és clar que el socialisme ha de ser tot menys dogmàtic, si volem construir una societat basada en la consciencia crítica d’espècie i la llibertat. S’ha de mirar al passat per no repetir errors, però tornar-hi seria una gran equivocació. És difícil anar contra l’evolució dels sistemes, és més, diria que no és convenient. Ara bé, la naturalesa ens ensenya que el que no evoluciona mor, esperem que el socialisme no.

Aquest article va ser publicat per primer cop a l’abril al diari El Mundo del siglo XXI, a la secció Prisma de l’edició de Catalunya

technorati tags: Amèrica Llatina , revolució dels barbuts , comunisme , capitalisme , consciència crítica d'espècie , socialisme , bloqueig EEUU , internacionalisme proletari