8 Mar, 2011

Amb aquestes històries de la postmodernitat el relativisme cultural s’ha convertit en una espècie de religió. La pèrdua de consistència del pensament i de l’acció és quelcom de corrent i s’ha transmès socialment, justificant-se com una fórmula evolutiva de les cultures i de les ideologies. El resultat: inconsistència, cansament, poc treball holístic i crític, fragmentació... Tot això em genera angoixa i preocupació pel futur.

La capacitat de conèixer ens ha fet dubtar, cosa que és bona per estructurar una vegada sabem el que volem, però no per prendre decisions. Qüestionar si hi ha dreta i esquerra, ja defineix l’estat d’indefinició d’alguns espècimens humans. Resulta que ara no hi ha ni dretes ni esquerres, però si rics i pobres. És possible que l’esquerra no hagi estat capaç d’expressar el que hauria de ser la seva adaptació als temps de la revolució científicotècnica, i també és veritat que ara la dreta es fa portadora de valors de l’esquerra.

La dreta és conservadora per la seva pròpia naturalesa, perquè pensa que les classes socials són conseqüència de les diferències entre els qui s’han espavilat i els qui no, mentre que les esquerres considerem que sense igualtat d’oportunitats hi haurà sempre classes socials i els qui posseeixen menys sempre tindran menys oportunitats; no som conservadors, entenem que les coses es poden canviar i han de transformar-se per beneficiar a la majoria. A  més, defensem que el treball solidari es basa en la planificació econòmica i no en la desregulació, i que el que és públic és millor, perquè és de tots, mentre que la dreta pensa privatitzar, sobretot el que és rentable i s’ha pagat amb diners públics, etc.

En realitat, el que hi ha hores d’ara és la dreta que actua formalment d’esquerres i l’esquerra que és comporta com si fos de dretes. Això és fruit de la metamorfosi que experimenta la pròpia evolució social, i en la confusió curiosament sempre hi ha la prevalença dels valors i dels negocis de la dreta, que té més interès en conservar el que posseeix que no pas esdevenir solidària.

Moltes vegades em pregunto si hi ha representants organitzats de l’esquerres o només confluència de conjuntures i poca capacitat d’acció transformadora, cosa que hem de tenir en compte, si volem aplicar la coherència crítica en la praxis social, i no el dogmatisme  ni les postures intransigents.

Cal doncs anar més lluny per tornar a posicions humanistes d’esquerres i evolucionades adaptades a la revolució científicotècnica.

Article publicat per primer cop a la secció prisma del diari El Mundo del siglo XXI, edició Catalunya, el 23 de febrer de 2011

technorati tags: política , Catalunya , dretes , esquerres , humans , evolució , rics , pobresa , revolució , ciència , valors , cultures , organitzacions , praxis social