Quan vaig estar a la Universitat Laboral de Córdoba, el diumenges a la tarda solíem anar a la ciutat que era a la vora, però si ens quedàvem, ens feien una sessió de cine «apte», en una sala habilitada en un extrem del menjador. Al sortir com que ja hi havia les taules parades, alguns dels cineastes aprofitaven per arrambar alguna cosa. 
   Un dia que hi havia polvorons de postres, la rapinyada fou general, i per això, abans d’anar a dormir, ens van reunir a tots per fer-nos saber l’enuig de la direcció i les mesures a prendre per a que no es repetís el pillatge, que consistirien en nomenar un escamot per vigilar les mans dels que sortissin del cine. I va dir tres noms.
   Així que va sentir el seu, un dels nominats va esclatar a riure desaforadament, cridant l’atenció a tothom i especialment del director, que  tot seguit volgué saber el motiu del terrabastall, i... ho va veure tot seguit:
El vigilant nomenat, es va aixecar el jersei, descobrint com a sota hi duia amagada tota una safata de polvorons. 
   Aquesta anècdota l’he recordat moltes vegades, relacionant-la especialment en fets que també he viscut de prop. Un d’ells, va ser en el curt període de temps que vaig ser membre del Consell Nacional del Partit, en una sessió a la que, per evitar corrupteles dels càrrecs públics, que es començaven a intuir, es va acordar la constitució d’una comissió d’ética per a prevenir-les. 
   A un dels nominats, alcalde d’una ciutat de la vora de Barcelona, feia poques hores que l’havia sentit lamentar-se de que un professional de la seva categoria, a fora de la política és treia cinquanta milions l’any (en pessetes aleshores, es clar) i que ell no es podia quedar enrere. 
   Aquella sessió va ser la darrera reunió del Consell Nacional a la que vaig assistir. El “nominat” al cap de poc temps fou exclòs de les llistes i no va poder seguir sent alcalde.