Ara que la Fina passa a la categoria laboral de classe passiva, i veient el tràngol que està passant, recordo el que fa dos anys i mig vaig passar jo, que no va ser lleu, ans al contrari.
 
   La Fina com la immensa majoria dels mestres, es jubila a final del curs en que ha complert els 60 anys, és a dir, aquests dies. De fet, fins ara, n’hi ha molts pocs mestres que arribin a l’edat de la jubilació legal obligatòria. El que passarà d’aquí en endavant, ja ho veurem.
 
    El cas és que la meva dona va començar a treballar de mestra amb només 17 anys i destinada a l’escola nacional de Solivella a la Conca de Barberà, i això vol dir que ja ha treballat ininterrompudament, com a mínim, igual que els que tenen una vida laboral normal, dels que ara es jubilen. La que tindran els que ara fa poc han començat a treballar, és un interrogant.
 
   Però això no és el cas, o al menys només ho és a nivell legal o administratiu, per a poder entrar en la qualitat de pensionista.
 
   El mal pas, realment, és el de deixar una activitat que ha estat una part molt, però molt important, de la seva vida. I ho ha estat igualment, al treballar a les escoles públiques com a les privades, fins i tot el curt període de tenir una guarderia pròpia.
 
   No crec massa en allò de les vocacions, enteses com a predestinació a dedicar la vida a una activitat determinada, però val a dir que la Fina ha estat una vocacional de l’ensenyament al cent per cent, tant quan va començar com fins el dia abans de plegar. Dia a dia, durant tots aquest anys, els nens, han estat la raó primera de la seva vida, buscant sempre tant la pròpia formació continuada (el curs passat encara anava a cursos formatius), com en contactar amb altres companys que poguessin aportar-li noves vies de millora en el sistema educatiu. Aquest darrer curs, ha estat el primer en que s’ha capbussat en aquest nou món de l’internet a la recerca de materials ditàctics pels seus alumnes.
 
   No és cap falsedat dir que els caps de setmana i sobretot, les vacances se li feien massa llargues. Els resultats, de tota una vida professional de l’ensenyament, no sóc jo qui ha d’avaluar. Només puc dir, perquè ho he vist, com dotzenes i  dotzenes d’antics alumnes, fins i tot alguns que ja no recorda, pel temps passat, al trobar-los pel carrer l’abracen agraïts tot recordant els temps passats.
 
   Com que l’opció de passar la trifulga als 60 anys és voluntària, i s’ha de demanar a primers d’any, així que s’apropava la data, l’angoixa anava creixent en progressió geomètrica. Fins i tot quan ja l’havia demanat, sense dir-ho expressament, veia, que tenia encara l’esperança de que li deneguessin.
 
   Es clar que pot semblar absurd, que ho vagi demanar tant a contracor, però la seva desmesurada –diria jo- responsabilitat per la gent gran, es va imposar pel damunt del que era i és el seu afany més preuat.
 
   Si les coses, van com sembla que poden anar, malgrat el canvi de situació laboral, no es desvincularà de l’ensenyament i hi podrà seguir col•laborant. Per això, el trasbals que li suposa ara l’haver arribat al final de la vida laboral activa, quedarà apaivagat i alleugerit per un temps. Que sigui com més millor!