A la plaça, hi jugàvem molt al llarg del dia, durant el cicle escolar, a vegades, hi érem tots i d’altres una part. A l’hora del recreo, està clar que hi havia tothom, cosa que no passava a les estones abans d’entrar a classe, o al sortir-ne, i sempre depenia del temps que paràvem a casa per a dinar o berenar.

   Hi havia un cas excepcional, d’un nen que vivia al carrer del Pou, el qual, al sortir al migdia, dinava tant de pressa, que quan els que per anar cap a casa, passàvem pel carrer del Bou, ja el trobàvem que tornava cap a la plaça a jugar, tot i que sovint s’havia d’esperar una bona estona perquè hi comparegués algú.

   Tornàvem a jugar abans de les tres, hora d’entrar a la tarda i després entre cinc i sis, els que anaven al repàs tot berenant. Els que no feien hores extra, no solien quedar-se a la plaça i anaven a jugar pels carrer vora casa seva, o sovint al camp del Casino, que va ser durant molt temps un indret de jocs obligat. De repàs, només en feia el senyor Garriga, és a dir els més grans. El senyor Roig, i el senyor Gimeno marxaven cap a Tarragona, el primer amb el tren i l’altre amb bicicleta.

   Dels jocs que es feien amb pilota, no cal dir que el futbol era el més destacat i es òbviament, dels que ha perdurat en el temps, als patis de les escoles, està clar. No hi podíem jugat massa atès que el camp havia de ser tota la plaça, i com que només n’hi podien jugar poc més d’una vintena, els demés es quedaven sense espai. Les porteries eren les portes de ca Timoteu i ca la Marineta, i mentre els de la primera casa eren molt tolerants, la segona sovint es queixava dels cops de pilota que li embrutaven la porta, i a vegades deixava la porta una mica oberta de manera que si un dels equips feia gol, la pilota entrava dins la casa i llavors, com que estava a l’aguait, tancava la porta i es quedava la bimba, al menys durant uns quants dies. La canalla emprenyada li cantava “Marineta m..., lladre pilotes!, però ella ni cas, tot i que al cap d’uns dies, les tornava.

   El partit s’organitzava al voltant de qui havia portat una pilota de cuiro i de reglament, convenient inflada a la manxa de ca Sarrà o de ca Antolin, que en tenien per inflar les rodes de les bicicletes. Com que de pilota no en tenia tothom que volia, s’havien arriba a fer colles que, posant uns cèntims cadascú en podien comprar una. El equips es formaven a l’entorn de dos capitans, els quals anaven triant alternativament els membres de cada equip, especificant el lloc on havien de jugar només en el cas dels porters. La tria es feia per raons de saber jugar i per amistat i quan ja en tenien prou, es donava per tancada la tria, amb l’emprenyament dels que quedaven exclosos. Com que el joc era de pur entreteniment, no hi havia massa competitivitat i per això no calia que hi hagués àrbitre.

   Un altre joc de pilota, que no calia que fos ni de cuiro ni de reglament era el que en dèiem de la ratlla, que un cop configurats dos equips seguint la pauta del joc de futbol, es feia una ratlla a terra i cada equip es posava a un costat i l’altre. Els capitans es feien a parells o escarsers qui començava a tirar.

   La cosa consistia en que, un d’un equip, sense passar-se de la ratlla que hi havia a terra havia de tirar la pilota a l’altre costat amb l’objectiu de tocar un jugador de l’equip contrari, però de tal manera que tingués dificultat en agafar-la amb les mans. Si el tirador fallava i no tocava cap jugador contrari o aquest, li agafava la pilota sense caure a terra, el que havia tirat, perdia i havia de passar-se a l’equip contrari. Si per contra havia aconseguit tocar un adversari i aquest no havia pogut agafar la pilota, era aquest qui canviava de colla. No vam arribar mai a escatir si el que aturava la pilota ho feia com un porter llançant-se a terra, la jugada es donava per bona o no. Depenia de la tolerància dels capitans. Quan era hora d’acabar, l’equip que tenia més gent havia guanyat.

   Un tercer joc amb pilota, però petita, era jugar als geps. La pilota solia ser de goma massissa d’aquelles que botien molt, encara que darrerament es van introduir les pilotes de tennis. El joc era el més simple del món, es tractava de tirar la pilota tant forta com era possible a l’esquena, sempre a l’esquena, del que tenia mes a l’abast. Sembla ser que el nom li venia de que els que hi jugaven es posaven un tou de roba a l’esquena per apaivagar els cops, de manera que semblaven geperuts.