Diuen que a la manifestació érem un milió i mig de persones, és a dir que jo, que era un número, formava part d’aquesta gentada que es va concentrar a Barcelona demanant la independència. Un vint per cent de catalans manifestant-se tots al mateix dia i a la mateixa hora, no és una broma, ni una casualitat. Ha de tenir conseqüències.

   Va ser impressionant veure la gran quantitat d’autocars provinents de ciutats i viles de tot el país, que anaven aparcant pels carrers del’Enxample, i com al baixar, formaven colles de gent entusiasmada cantant i cridant el que volem, tot avançant cap al Passeig de Gràcia.

   De Vila-seca a quarts de tres havíem sortit cinc autocars, que bastant abans de les cinc ja érem al tall, i ben aviat ens vàrem quedar embussats a la cruïlla del carrer València amb el Passeig de Gràcia, i encallats sense poder tirar ni avant ni enrere durant dues hores, que ens van passar volant. Quan ja la capçalera havia llegit els manifests, vàrem poder avançar una mica, tres carrers més avall en poc més d’una hora.

   Al llarg de la meva vida he anar a moltes manifestacions, però com aquesta, cap. Per començar bona part dels assistents, ens havíem de desplaçar de lluny, cosa que no és fàcil, i molts de nosaltres, havíem començat  per apuntar-nos a una llista de reserva per un autocar. Dic això perquè acudir a una crida habitualment es fa de forma anònima, i si no et trobes a cap conegut, sempre pots dir que, que tu no eres d’aquells que cridaven no a la guerra, posem per cas, que casualment passaves per allí, o si tornes a casa estomacat per les porres de la policia, com em va passar a mi, fa molts anys a la plaça de la Catedral, podia dir a l’arribar a casa, que havia caigut per les escales del metro.

   En aquesta manifestació hi havia molt poca gent anònima, no solament per les llistes dels que hi anàvem de lluny, sinó perquè tothom anava inequívocament identificat, majoritàriament amb estelades, o samarretes, o gorres, o qualsevol altre signe extern, fins i tot sabates, que ens lligaven amb la crida i amb el missatge de la pancarta del davant. I això, no ens enganyem, ni ens deixem engatussar, és molt significatiu, i fonamentalment, no pot acabar-se aquí, cal seguir fins arribar a l’objectiu final.