Hi ha moltes vessants de les caceres: la que fa el rei a Botswana, en diuen major, la menor és la que fan els caçadors de conills, perdius, alguna guatlla o tórtora i molt de tant en tant una llebre. Entremig, hi ha les caceres esporàdiques com la del porc senglar, que tot i estar protegit, com els elefants, quan augmenta molt la seva població i surt dels seu hàbitat, s’escampant-se pels conreus i malmetent les collites, se n’autoritza la batuda.

   Al nostre poble (i naturalment en molts altres) hi havia encara la cacera mínima, la d’anar a parar, és a dir la cacera de moixons, generalment amb lloses. Segurament que se’ls deia aquest nom perquè una llosa de pedra amb un bastonet que la mantenia aixecada al que si havia lligat un esquer, era una forma més antiga de caçar moixonets. En altres llocs se’n diuen rateres, encara que no siguin per caçar rates.

   Abans, les lloses es compraven a ca Magí o a cal Pàmies, de fet avui, encara se’n venen pels puestos, fins i tot al Sindicat. N’hi havien de dues mides, segons que els tipus d’ocells a que anaven destinats fossin més grans o més petits.

   Havent comprovat que la molla estigués de bon regent, per enxampar amb força la víctima, el més important era l’esquer.

Se’n solien emprar de dos tipus: els cucs i les alades. Els primers eren els cuquets que normalment es troben sotaterra, i resultaven especialment interessants, i també les llagrimetes, altrament conegudes com cuc filferro, que sent com son lluents, com si anessin untats d’oli, el reflex del sol els feia visibles des de lluny.

   Les alades eren molt millor, especialment perquè es podien emmagatzemar al menys durant unes quantes setmanes dins d’un canut de canya, mentre que els cucs no es podien guardar gens.

   Anar a fer alades, ja era per si mateix tot un cerimonial. Quan després d’un pluja copiosa, d’almenys un pam i mig de saó, sortia el sol, les alades eixamenaven, que no volia dir que fessin cap eixam, però si que sortien del formiguer i abans d’emprendre el vol donaven tombs per terra i es podien agafar, encara que el millor era portar un bon fes i esbotzar el formiguer caçant-les abans de sortir, i així s’omplia el canut abans.

   Amb lloses i esquers, ja es podia anar a parar. Hi havien dues formes de fer-ho: la més habitual era que, qualsevol pagès afeccionat, sempre duia al carro el material a punt, si s’esqueia parava o si tenia altres dèries se n’oblidava. Els pagesos molt treballadors solien dir que els que paraven lloses estaven una mica endropits. L’altra forma era la d’anar a parar, d’un modus quasi professional, amb moltes lloses i anant-les a plantar de bon matí, i al cap d’un parell d’hores anaven a reconèixer, a veure quants n’havien atrapat i ... cap el sarró. Mentre els pagesos posaven els paranys a vora les hortalisses, els paradors a l’engròs, sabien bé els racons vora els arbres on poden fer més bona cacera, ja que solien ser nois grans, que si podien, procuraven vendre la mercaderia.

   Es preparava el parany amb l’ajut d’un aixadó, fent una pendent de terra encarada al sol, així a més de l’esquer, la víctima veia terra fresca i remenada, que millorava l’atractiu.

La terreta solta facilitava l’enfonsar-hi la llosa de manera que només quedava fora el cuc o l’alada, enganxats per una pinça de filferro. A vegades es lligava un cordill entre la llosa i una estaqueta, per impedir que el moixó se la pogués endur amb les darreres forces, que encara li permetien volar.

   Amb el parany a punt, hi anaven caient els barba-roig, les cua-roja, les merles, les piules, els còvits, que eren els més corrents, però també s’agafaven bitxacs, sits, pinsans, gafarrons, alguns passerells i caderneres i fins i tot algún capsigrany. A l’hivern es parava pels tords i els estornells. En canvi les ocells més nombrosos com els pardals i les orenetes, com que eren urbanites que diríem ara, se n’agafaven ben poques, tot i que de tant en tant, algun pardal hi anava caient. Quant a algú li preguntaven com li havia anat, solia respondre: sis de petits i quatre de grossos. Si no n’agafava cap, deia que havia fet porra.