El joc que quasi a tot arreu era conegut com cavall fort, a Vila-seca, és dèiem jugar a “manga, media manga, mangotero”, i que en algun poble veí, en deien churro, media manga, mangotero. Aquest mot segurament era una deformació de la lògica expressió de “manga entero” ja que abans hi havia la mitja màniga. En tot cas, ja es veu com anàvem de normalització lingüística i de gramàtica.

   Per jugar-hi es feien dos grups d’entre quatre a set o vuit nois, uns per acotxar-se i als altres per saltar, i naturalment els dos capdavanters es jugaven a parells i escarsers a qui li tocava saltar o parar. Un cop feta la tria, els que havien d’acotxar-se organitzaven l’ordre en que es podien situar per tal de posar més entrebancs als que havien de saltar, ja que segons l’alçada dels acotxats les dificultats per encabir tota la colla sobre la filera era major o menor.

   Abans que res, calia buscar-se un coixí, un xiquet neutral, que generalment era de la mateixa escola, qui arrambant l’esquena a una paret, deixava recolzar el cap del primer de la fila sobre el seu ventre, posant les mans amb els dits encreuats per apuntalar-li el front. Tot seguit s’anaven situant els demés, tot encaixant el clatell a l’entrecuix de l’anterior, fins al final.

   Quan tots estaven a punt, començaven a saltar sempre amb cura de no tocar de peus a terra ni després del salt, ni mentre durava l’encavalcament. El que saltava més lluny ho feia el primer i així successivament fins el darrer. Els que saltaven, també seguien alguna estratègia per a perjudicar l’equip contrari, com per exemple, si es veia que, alguns dels darrers podia ser més dèbil, es procurava pujar-n’hi dos o tres sobre la seva esquena per veure si s’esbotzava i per tant, tornaven a parar i reiniciar el joc.

   Després de saltar l’últim, que era el líder, aquest estenia un braç i amb la ma de l’altre, l’anava posant, al canell, al colze i a l’espatlla mentre deia: manga, media manga, mangotero, i tot seguit la deixava en una d’aquestes tres posicions, i aleshores, el líder de la colla que parava, havia d’encertar la posició on havia deixat la ma, si l’encertava es canviaven les posicions, i si l’errava, tornaven a acotxar-se els mateixos. Era normal que si el líder dels que paraven veia que els de dalt estaven a punt de caure retardava la resposta tant com podia, per veure si queien.

   A vegades es feien trampes, i el que havia d’endevinar la posició de la ma del que havia saltat, es conxavava amb algú dels que miraven que li feia senyal i així sempre ho encertava.

   En tot cas, aquest era un joc una mica barroer i per tant només hi jugaven els més grans, i sovint els més petits s’ho miraven als costats amb una certa enveja.