Jugar a un o altre joc, era cosa de temporades, de moda podríem dir, i normalment, encetar-ne una de nova, comportava que uns quants es posessin d’acord. Si no n’hi havia un grup  que portés boles, o retrats, o baldufa posem per cas, no es podia encetar temporada.

   No hi havia un temps per a cada joc, fos la primavera, l’hivern o la tardor, i molts anys els costums de les juguesques es repetien dos o tres cops. Això no vol dir que en un moment determinat tots els nens de la plaça d’Estudi juguessin al mateix, està clar, però quan algú començava una nova etapa, al cap d’uns dies la majoria jugàvem al mateix.

   Tots teníem a casa boles, retrats i baldufa i, quan era el temps, ens podíem fer güitus. Els güitus eren pinyols d’albercoc, i el joc consistia en fer un clotet a terra, cada jugador en posava un a dintre, es sortejava l’ordre de tirar i cadascú tirava un güito amb la mà quasi tancada i empenyent amb el dit gros de dins a fora el pinyol cap al clotet per veure si en treia cap dels de dins; si ho aconseguia, es quedava els que feia fora i podia tornar a tirar, en cas contrari, havia de deixar el seu al clotet.

   Amb els pinyols d’albercoc també fèiem xiulets. Calia triar un güito que al sacsejar-lo es notés que l’ametlleta que te a dins anés solta, que se la sentís ballar, aleshores fregant un dels costats en una paret rasposa al cap de poc temps s’aconseguia fer-hi un foradet, i ja es tenia el xiulet, que posat vora la boca a tocar del llavi inferior, bufant, xiulava.

   El joc de boles, consistia en fer grups d’entre quatre i deu jugadors, es feia un rolu més o menys gran segons el nombre de jugadors i a dins s’hi anaven posant les boles arrenglerades. A uns dos metres, es feia una ratlla a terra, perpendicular a la renglera de boles, darrera de la qual es situaven els jugadors per anar tirant el bolot o el palet cap a les boles, feta la tirada, totes les que sortien del rolu se les emportava el que havia jugat. A vegades, el segon o tercer tirador ja se les havia emportat totes, i per tant calia tornar a reomplir el rolu. El més correcte, era tirar amb un bolot de ferro de la mida d’un ou petit de gallina, però totalment esfèric, està clar, el palet era un substitut, ja que els bolots no eren fàcils de tenir. Amb el bolot no s’aconseguien tan bons resultats ja que el bolot rodolava i el palet s’arrossegava donant millor rendiment, per això abans de començar s’havia de triar una o altra andròmina, i jugar tothom en igualtat de condicions. Les boles més normals eren les de fang d’argila, que en dèiem de farinot i les venia la Maria del Sereno, excepcionalment n’hi havia alguna de pedra, però mai de vidre com les que tenen avui els nens i que compren als xinos. Tant abans de començar com en acabat tot el material es transportava a les butxaques dels pantalons, Déu n’hi do el que havien d’aguantar els tirants!

   Jugar a retrats, era exactament el mateix procediment però emprant les cares més amples de les capses de llumins, que nosaltres en dèiem mistos. De capses de mistos, ni havien de dues formes una més senzilla de cartró tou i una altra més bona i més cara, feta amb làmines fines de fusta. Totes dues eren de la Fosforera Española que devien emprar els fosfats de Fos Bucraa al Sàhara. Els cartronets es doblegaven per la meitat i es posaven arrenglerats al rolu, del qual es tractava de fer sortir,  en aquest cas amb una xapa de ferro o un palet dels que eren molt plans. Al contrari de les boles, que rodolavan, sovint els retrats quedaven encavalcats a la ratlla del rolu, i si semblava que hi havia un tros mes gran a fora que a dins es considerava per sortit, però això sovint donava peu a fortíssimes discussions entre els jugadors que, finalment, optaven per demanar a un noi més gran que fes de jutge. A vegades les xapes eren estris aprofitats, però majoritàriament les havia fet un ferrer, i moltes vegades hi havia el nom escrit i algun adornament. Tampoc resultava estrany que amb la mateixa xapa hi haguessin jugat diferents generacions. Hi havia un nen, que en portava una amb un nom escrit que, quan l’ensenyava li venien ganes de plorar, perquè era d’un tiet que havia mort a la guerra.

   A retrats, evidentment ja no si juga i a boles sí, però de ben diferent manera. En canvi les baldufes són pràcticament idèntiques, però no veig que hi juguin com nosaltres en comunitat i de forma competitiva, com era el joc del pigot, al que hi podien jugar tants nens com cabien al voltant d’una rodona, feta a terra d’uns dos metres de diàmetre, i que era una circumferència perfecte ja que es ratllava a terra amb el punxó de la baldufa lligada al cordill, i a l’altra cap del qual, un altre jugador el mantenia immòbil al punt central, mentre es feia la rodona. Al mig, i de forma concèntrica es feia un altre cercle més petit, dins del qual s’havien de fer ballar les baldufes, i procurant que al tirar la baldufa cadascú fes sortir del cercle la d’un altre jugador això sí, sense deixar de ballar. Hi havia dues maneres de llençar la baldufa amb el cordill entortolligat, tirant-la pel damunt de l’espatlla o prop de terra a l’alçada del genoll. Encara hi havia una variant, i és que si algú després de tirar la baldufa havia fallat, podia agafar-la amb la mà plana i sense deixar de ballar, la tirava el cercle central buscant el mateix resultat. Era mes aviat un joc de destresa que no pas competitiu, ja que en acabar cadascú es quedava amb el mateix que tenia al començar, només que, el que havia tret més baldufes del cercle central, marxava més ample que llarg.