Del penya-segat estant

Recórrer el lander de Baviera és veure un espectacle constant de la natura mentre gaudeixes de la història, l’art i la cultura. Lluís II, un rei de gustos arquitectònics una mica extravagants, va poder fer realitat part de les seves fantasies artístiques inspirant la construcció o remodelació d’uns castells que han esdevingut posteriorment unes  de les rutes més atractives d’Europa.

En molts pocs kilòmetres de distància es pot visitar: el castell de Hohemschwangau, enfilat damunt el llac, el castell de Neuschwanstein, construït sobre un congost impressionant, i Linderhof una residència edificada sobre un antic pavelló de caça, tots tres girant entorn la  figura de Lluís II de Baviera. 

La personalitat sensible i l’apassionament pel romanticisme portà a Lluis II a llegir Schiller amb veneració, a escoltar Wagner fins el punt de protegir-lo molt més enllà dels límits del mecenatge. Però políticament poc preparat i un comportament aparentment homosexual, el  portaren a ser un rei poc estimat per la cort bavaresa plena d’intrigants i conspiradors.

Va néixer al palau Nymphenburg de Munic, el més barroc i més gran d’Alemanya. Als 16 anys, un 2 de febrer de 1861, assistí a la representació de l’opera Lohengrin on trobaria la realització de tots els seus somnis. Mantingué una gran relació amb la seva cosina Sisí i ambdós es veieren afectats per l’herència perniciosa de la família Wit­telsbach, propensos a malalties vinculades amb la depressió i la bogeria, com el seu germà, Otto I, qui acabà en un manicomi, creient-se un gos. Lluís II no arribaria a aquest extrem però el fet de refugiar-se en fantasies artístiques li proporcionaren aquest adjectiu i seria l’excusa que el  portà a la mort.

Lluís II es retirà de la cort després del seu trencament amb Wagner, un trencament forçat pels seus ministres que  l’obligaren a triar entre el compositor i el tro, a partir d'aquest moment, la seva apatia el portà a  tancar-se cada vegada mes en els seus coneguts castells. 

Hohenschwangau és el primer castell on Lluís passa la major part de la seva infantessa acompanyat dela seva mare i els criats, gent del mateix poble. Un castell d’estil neogòtic, sobri, amb una decoració interior plena de murals fantasiosos inspirats en  llegendes medievals que no devien deixar indiferent al jove Lluís que anà  creant la seva personalitat i prenent un sentit de la vida plenament romàntic.

Mentre passejava per aquests boscos i aquestes valls, la seva atracció per aquestes terres fou tant forta que no l’abandonarien fins la seva mort. Seria en alguna cavalcada d’esbarjo que es devia sentir atret pel lloc de Schwanstein, la Pedra del Cigne, on sobre les runes de dos antics castells hi manà construir el castell de Neuschwanstein,  el més opulent i el que gaudí menys temps. Fou aquí on el dia 10 de juny de 1886 va rebre la comissió amb l’ordre de recloure’l per incapacitat mental al castell de Berg, a poc més de 20 quilòmetres de Múnic i, per tant, molt proper de la cort i el govern del que ell es volia allunyar.

Aquest castell s’eleva sobre un penyal, rodejat d’estrets poc accessibles. Construït emprant treballadors i materials exclusivament bavaresos, les obres foren supervisades personalment pel rei  configurant-lo amb una barreja d’estils preferentment neogòtic i neoclàssic.

El següent lloc no era un castell, ni  tampoc exactament un palau. Linderhof, era un antic pavelló de caça on anava de petit amb el seu pare Maximilià II i que Lluís II transformà representant-hi una altra de les seves dèries. Si a Neuschwanstein hi manifesta la seva admiració pel romanticisme a Linderhof hi plasma la seva admiració pel rei Sol  i tot allò que representa.

Converteix l’antic pavelló de caça en un petit palau d’inspiració rococó, on posa la divisa de Lluís XIV de França  "nec pluribus impar" al sostre d'un vestíbul presidit per una estàtua del rei francès a cavall. L’escala principal és una reducció de la coneguda Escala de l’Ambaixador de Versalles, i el símbol del Sol és present en nombroses sales així com retrats de Madamme la Pompadour, Maria Antonieta i el mateix rei Lluís XIV.

Així mateix el palauet és rodejat de  magnífics jardins d’estil francès, amb fonts que ofereixen jocs d’aigua i una cova artificial que esdevingué el millor escenari, pel rei, a l’hora d’escoltar les operes de Wagner. Aquest petit palau fou l’únic dels que feu construir que pogué veure totalment acabat en vida i fou probablement el seu  preferit, doncs en ell hi va viure 8 anys. 

Aquí es podria acabar la ruta però si es retorna cap a Munic, encara es pot visitar el castell de Berg a la riba del  llac Starnberg. No fou construït ni reformat per Lluís però és el darrer lloc on va dormir. En aquest castell fou pràcticament empresonat procedent de Neuschwanstein quan els seus ministres el tancaren per incapacitat mental. Un dia durant la  seva reclusió va demanar permís per anar a passejar amb barca pel llac, l’acompanyà el seu psiquiatre i mai més tornaren al castell. El dia següent ambdós aparegueren ofegats. Va matar Lluís II al metge i després es va suïcidar o van  ser tots dos víctimes d’un complot? 

En tot cas on trobaren el cadàver del rei  s’hi ha construir una capella on cada 13 de juny hi ha bavaresos que encara  recorden a aquest rei.

Si bé les fotografies originals es poden veure a la sala d’exposicions de Sal Grossa, a Valls, aquest link:

 http://www.agregarte.com/salas/maria_pares_farre_1.php  

us permetrà fer un tast d’una exposició col·lectiva, resultat del viatge que un grup d’amics d’aquest col·lectiu va fer al Rajastan.

Una regió al nord-oest de l’Índia plena de romanticismes, maharajàs i arrels d’un misticisme atàvic. Plena d’èpica on els seus habitants són hereus dels rajput, senyors feudals, aristòcrates i guerrers que havent conquerit aquestes terres els segles IX–X, resistiren orgullosos les invasions musulmanes i mogoles. És també un terra plena de mites doncs, segons la llegenda els seus habitants són descendents del sol, la lluna i el foc.

Si bé aquesta terra és plena de llegendes i de fastuositat, és l’estat indi amb més  palaus, passadissos inacabables i patis secrets. Si bé aquesta terra és la dels santuaris jainistes de marbre blanc, el mateix que es faria servir posteriorment per construir el Taj Majal, en cap cas, els autors d’aquesta  exposició han pretès mostrar-nos res de tot això.

Aquesta  exposició com ells mateixos escriuen No pretén ensenyar grans fotos, sinó que intenta plasmar una visió més propera d’aquest país tant immens i tant diferent al nostre, com és l’Índia.

El conjunt de fotografies va mes pels camis de la lírica, són en certa manera una  introducció a la multiforme realitat del Rajastan on deixa de banda la monumentalitat de la pedra  per mostrar-nos unes dones que, urbanes o camperoles, vesteixen com princeses contrastant amb la monotonia veig del desert.

En el conjunt de fotografies hi apareix molt poca gent i moltes persones que ens omplen de colors i d’olors. Les  imatges arriben com un mirall que pren a l’espectador sense assetjar-lo i el mantenen amb molt poques ganes d’acabar el seu recorregut.

Aquesta exposició és, com gairebé tot, per mirar, veure i al cap d’una estona recordar que probablement Rajastan estigui ple de palaus, però sense cap mena de dubte, el més  important és el que el col·lectiu Sal Grossa ens ensenya. El més valuós d’aquesta terra, és la seva gent, que amb els retrats, el vestit i el color, semblen haver heretat la dignitat i la generositat dels seus avantpassats els  rajputs.

Si a Suècia gairebé mai saps si ets davant el mar o un llac, quelcom semblant li succeeix a Estocolm, una ciutat que es reparteix entre 14 illes del llac Mälaren i el mar Bàltic. En tot cas, si tenim present que el bitllet del transport públic és polivalent per autobusos, tramvies i transbordadors, resulta francament complex saber en  cada moment quines aigües mires.

Sigui travessant el mar, el llac o un barri es va veient les torres de la catedral, el Palau Reial i una mica més lluny la torre de l’ajuntament. És a dir, passa davant teu tot un seguit de places, museus i conjunts arquitectònics prou interessants.

Més que visitar el centre de la ciutat, a Estocolm es visita els seus orígens a Gamla Stan, la ciutat vella, on els víkings fa més de mil anys que hi fundaren un punt per poder controlar el trànsit de persones i mercaderies del mar Bàltic  cap als llacs de l’interior. De la primera fortalesa Biger Jarl, no en queda res i la torre del mateix nom fou feta construir per Gustav Vasa uns segles més tard.

Fou mercès a la lliga haseàtica que Gamla Stan esdevingué el que més es pot assemblar al centre de la ciutat on esglésies, palaus i monestirs es barregen amb les cases i els edificis de vivendes.

A Estocolm la monumnetalitat cal buscar-la al Palau Reial, contruït el segle XVIII, després que un incendi de l'any 1697 destruñis l'anterior, per tant, no es pot visitar les sales on la reina Cristina de Suècia - la de veritat no pas Greta Garbo - va fer morir de pulmonia al seu tutor Renè Descartes. 

A pocs metres hi ha la catedral on hi destaca una escultura baix medieval feta amb fusta de roure representant a Sant Jordi i el drac, d’una força expressiva exorbitant. Travessant el pont de Riddarholmen hi ha el monestir dels monjos franciscans, panteó dels reis suecs des de Gustav Adolf II.

Sent amables es pot afegir en l’entorn dels edificis monumentals i històrics l’ajuntament, inaugurat el 1923, on cada 10 de desembre s’hi fa el sopar de lliurament dels premis Nobel.

Però Estocolm té a l’illa Djurgärden un museu impressionant, el Vasa, un museu que rep el nom d’una nau de guerra, construïda al llarg de tres anys, que esdevingué la més cara, més equipada i més guarnida que mai havia tingut l’armada Sueca. Fou varada el diumenge dia 10 d’agost de 1628, segons les cròniques, un dia clar i de vent molt dèbil, on malgrat tot, havent navegat uns pocs centenars de metres, s’escorà i es va enfonsar gairebé al mateix port de la capital sueca.

Després  de nombrosos intents de reflotar-la, la seva recuperació i la seva memòria quedà en l’obliti restà soterrada en el fang d’unes aigües molt pobres en oxigen, per la qual  cosa es va salvar de l’erosió del pas del temps.

Redescobert per la memòria l’any 1958 es va aconseguir recuperar-la l’any 1961, construint-se  un museu expressament i únicament per la seva exhibició, junt a la gran quantitat d’objectes que s’hi localitzaren. D’aquesta manera el museu Vasa ha esdevingut quelcom més que un museu representatiu de l’art naval del seu segle. Les copes, les eines, els vestits, els objectes personals de la tripulació i tot allò que s’hi exposa ha fet que el Museu Vasa sigui un museu d’art, d’arqueologia, d’història, d’antropologia, de medicina..., és a dir, un museu atractiu i original que ajuda a entendre la forma de vida quotidiana de la marina de guerra escandinava de fa uns segles. 

Per recórrer el  centre de Copenhaguen només cal tenir ganes de passejar. El melic de la ciutat  és un cabdell de carrers i edificis en una illa, la més gran de Dinamarca, formada per canals. La ciutat, fundada el segle XII per un bisbe, combina espais d'harmonia arquitectònica amb edificis d'acer i vidre com la biblioteca, ampliada amb una mena de trapezi de cristall que anomenen Diamant Negre.

Un recorregut pot començar a Nyhavn, un canal on encara avui en dia hi amarren els velers que arriben a la ciutat. A més, a ambdós costats del canal hi ha uns edificis de colors vius que poc recorden el barri ple de mariners i prostitutes que era el segle XIX quan, en una d’aquestes cases, hi vivia l’escriptor de contes més conegut del país, Hans Christian Andersen.

A molt pocs metres hi ha la plaça Kogens Nytorv amb el teatre Reial, és el punt d’inici per recórrer l’Stroget, un conjunt de cinc carrers plens de botigues de disseny i cases modernistes on val la pena abandonar-se per algun dels seus laterals i trobar nombroses llibreries de vell, cases de brocanters i llocs d’antiguitats.

Tot seguit es pot anar cap a la plaça Radhus, presididia pel sobri edifici vermell de l’ajuntament o seguir cap al, més proper, Palau Christianborg, edifici de granit, seu del Parlament i de les recepcions oficials de la corona, que no residencia dels monarques. Travessant el palau per dins es fa cap al Museu Nacional i pràcticament seguint el mateix carrer s'arriba als jardins i parc d’atraccionsTivoli.  

El Museu Nacional es mereix una visita obligada, menys conegut del que caldria, organitzat d'una manera esplèndida i didàctica, revisa la història danesa de la prehistòria fins els nostres dies, amb una primera planta espectacular que abraça de la prehistòria fins el segle X.  

De tornada es fa cap novament a Nyhavn on a qualsevol de les terrasses dels cafès que la voregen i s’emplenen de gent així que  el sol hi apareix encara que sigui dos minuts, s’hi pot tastar un petit entrepà d’arangada fumada amb una Carlsberg, es clar, cervesa originaria d'aquesta  mateixa ciutat.

Finalment, com qualsevol visitant, turista o viatger s'agafa l’autobús fins els molls de Langelinie on es farà cua per la inevitable i ineludible fotografia amb el símbol de la ciutat, la Sireneta. Una escultura de discreta serenitat, com la ciutat, però que poc o res té a veure amb la del conte original, que amb una passió profunda anhela fugir del no res i no pas amb prínceps de colors.

Hi ha persones que van al psicòleg, altres anem a Londres. De 1990 ençà tinc el costum de peregrinar a Londres sovint. Hi ha qui creurà que es tracta d’una metàfora, però en ser una de les ciutats més contradictòries del mon l’aire et regenera, et posa motor i carrosseria a punt i tornes amb les piles carregades.

Londres és històrica, pintoresca, insòlita, acollidora, contradictòria – és la ciutat tant del fair play com dels hooligans - innovadora, clàssica, turística, silenciosa, sonora, feréstega, la llista d’adjectius seria tant llarga com la relació de llocs, coneguts o no, per visitar.

Resulta francament difícil no sentir-se lliure en una ciutat com aquesta on pots anar allà on la multitud et porti, qualsevol dissabte a la tarda tot al llarg d’Oxford Street, durant el Christmas Shopping o passejar sense pressa, contaminant-te del silenci que marquen els nombrosos parcs i els petits jardins urbans rodejats per retxes victorianes, sortosament desconeguts pels turistes ocasionals que es fotografien al Big Ben, entren als Pubs i en surten sense conèixer els rituals.

Tradició o renovació, conservadorisme o avantguarda són termes sobre els quals Londres ha anat oscil·lant al llarg del temps, doncs els edificis més innovadors conviuen en harmonia amb els antics i els londinencs, si n’hi ha, acullen aquestes noves propostes estètiques i les fan tant seves com el five o’clock tea. Probablement l’exemple més clar d’aquesta convivència és la roda, coneguda com London Eye, que construïda amb data de caducitat, ha prorrogat la seva existència i ha esdevingut fons d’alguna escena dels films de James Bond.

South Banck fou fins el traspàs de segle una zona de paisatge postindustrial, amb molls degradats i restes del que algun dia foren les industries victorianes. En pocs anys ha passat de ser la zona post industrial més decadent a convertir-se en el lloc de moda – trendy – en diuen els anglesos i en la versió més pijo-nostrada sembla que s'ha de dir que "marca tendència".

En tot cas és un barri on després d’assistir a la representació d’un Juli Cèsar o d’un Ricard III, al reconstruït teatre shakesperià The Globe, tornes al futur entrant a l’antiga central elèctrica de Bankside convertida l’any 2000 en Tate Modern, un molt bon museu d’art contemporani, tot i que probablement, no tant com els anglesos es pensen. 

En fi, Londres ha convertit una de les zones més canalles de la ciutat, plena de bordells i pubs poc recomanables, en una zona d'apartaments de luxe amb una arquitectura urbana força innovadora com el nou, City Hall - ­ajuntament - una esfera distorsionada de vidre construïda per Norman Foster davant per davant de la Torre de Londres i a pocs metres del Tower Bridge.

Una vegada més, ens trobem amb aquest cercle constant que conforma el Londres més tradicional i el d’avantguarda.

Recentment ha aparegut per casa un d’aquests plecs de coloraines d’això que anomenen correspondència co­mercial, on a la portada destaca­ven dues fotografies a tot color. A la primera hi havia tres persones femenines, verticalment discretes, volumètricament amplies i cronològicament diria que properes a meitat de segle, és a dir, candida­tes apropiades per inspirar al ma­teix temps Rubens i Fellini.

Costat per costat, a la segona fotografia, s’hi reproduïa la imatge de dues esculturals morenasses i una rosassa, amb tot allò que cal i res del que no cal, per ser can­didates indiscutibles a pòster cen­tral del Playboy. El peu de fotografia deia: “¿Qué tienen en común?”.

Òndia, quina pregunta! Després d’observar amb gran profunditat du­rant poc més de tres segons la pri­mera fotografia, vaig disseccionar d’una manera gairebé quirúrgica al llarg d’un parell d’hores la dels tres bombons del costat finalment, vaig arribar a alguna conclusió sobre la muta­bilitat humana.

Lamentablement, però, l’equip de publicistes que havia preparat aquesta campanya no volia portar­-me pels camins de la natura, la ten­dresa o la sensibilitat. Més aviat preferien fer-me adonar d’una re­alitat més fenomènica i plenament palpable.

La resposta correcta a la pregunta maliciosa era a les planes interiors del fulletó. La coincidència era el nom del director d’un centre de bodybuilding, el qual garantia, en­tre d’altres coses, que seguint els seus consells tindria l’esquena sana, l’abdomen llis i sense gairebé esforç perdria aquells centí­metres de més i qualsevol esbós de cel·lulitis. Déu n’hi do de la pro­posta!, però la traca final era ex­cepcional: en només cinc minuts al dia -no afegia durant quants anys- i sense passar per cap quiròfan podria convertir-me en una de les models de la fotografia de la dreta.

Deixant de costat si tots els lec­tors del fulletó tenim o no cel·lulitis i que puguin o no sobrar-nos uns decímetres, centímetres o mil·límetres de greix, es fa difícil entendre com amb uns apa­rells gimnàstics -que poc es dife­rencien dels que descriuen Caro Baroja, García Carcel o el mateix Kamen als seus treballs sobre la in­quisició- i una faixa d’efectes calòrics, qualsevol persona masculina amb qualsevol verticalitat i uns quilograms ex­cessius de massa corporal pot convertir-se en una Venus d’aquelles de la portada sense necessitat de bisturí.

Uns fulls després pre­guntaven: “¿ Cómo te sentirías si un equipo de masajistas relajara cada músculo de tu cuerpo?”. De cop i volta, sense pa­rar cap mena d’atenció en la redacció de la pregunta, el lector es podia imaginar,  més o menys, re­laxat al mig de les tres meravelles d’abans, però la fotografia d'un “mascle 10” amb musculatura de còmic futurista dient “Descubre todas las ven­tajas” podia induir a algun lector a la depressió més profunda.

Fins vaig pensar que era una llàstima deixar perdre aquell cos i pot­ser valia la pena fer arri­ bar la informació a algunes ami­gues per si podien treure al xicot algun rendiment erotico-festiu. Poc després, però, vindria una ve­gada més la crua realitat; es trac­tava de la publicitat, únicament i exclusivament d'un matalàs elèctric.

Comprenc que el problema plantejat en aquest article és de la única responsabilitat de l’autor i algunes conclusions poden ser precipitades a partir d’unes imatges i d’unes lletres més grans que les altres. Segurament el director de màrqueting de l’empresa corresponent és un geni i ser­vidor una mica totxo. Per tant, cons­cient de les meves limitacions, pro­curaré no comprar res gaire cridaner ni que hagi arribat al meu coneixement a partir d’aquest tipus de propaganda.

Venècia cal veure-la des del mar, com ho feu Marco Polo en tornar de la ruta de la seda o com Casanova en tornar dels seus galanteigs per Europa. Així ho feren durant segles els turcs que la volien conquerir i qualsevol viatger abans de la construcció del ferrocarril o de la carretera que et porta procedent de l’aeroport.

Els taxis nàutics et deixen on desguassa el Gran Canal. Els fanals i el balanceig de les gòndoles la fan única com les arcades entrelligades del palau Ducal, les línies rectes del Campanile o les cúpules bizantines de Sant Marc.

Venècia és una ciutat hereva del classicisme embellida per les aportacions de l’Orient Bizantí. De jove la República Serenissima dominava l’Adriàtic, enriquida pel comerç es tornà una gran senyora, i cap al set-cents esdevingué decadent tot transformant-se, el segle del romanticisme, en un regne ombrívol que actualment s'ha convertit en una vella, que afalaga, emociona i instrueix.

Com totes les potències, durant set segles exercí el monopoli amb Orient i el lema “siguem primer venencians i després cristians” li va permetre fonamentar les seves riqueses quan era possible en el comerç i quan no, en el robatori i el botí. Escandalitzà al mon cristià robant, a Constantinoble, els cavalls de bronze que llueix al sostre de la basílica i els coneguts Tetrarques, figures de pòrfir vermell representant a quatre cavallers abraçats en un dels escaires entre la basílica i el Palau Ducal.

Arribat el moment de fundar esglésies, va buscar relíquies de prestigi, a Sant Marc el portaren d'Alexandria i li construïren la catedral. De Jaffa portaren el cos de sant Nicolau, de Xios el de sant Isidor i per la resta d’esglésies anaren aprofitant peus, braços i altres membres tant dispersos com santificats d’altres procedències.

A Venècia cal passejar-hi de nit, els carrerons sense gairebé llum, silenciosos i deserts trenquen clixés i la ciutat es torna diferent. Carrers per caminar o canals per navegar, palaus i cases vora l’aigua et retornen a la malenconia dels il·lustres viatgers que l’han descrit. Venècia de nit és silenci, un silenci estampa de la Serenissima Ruffiana, un ídol que aquesta vegada té els peus a l’aigua.

Cap a finals de l’Imperi Romà es va produir un important augment de l’activitat dels demagogs. Entre ells un personatge, tant astut com amic dels àmbits més suburbials del poder, anomenat Clodius, va aconseguir un lloc de gran importància. En realitat aquest Clodius s’havia mogut sense massa èxit entre les petites engrunes del poder local a la perifèria del territori fins que al mig de la crisi de l’Imperi Romà occidental i en moments d’inestabilitat, va abandonar definitivament qualsevol resquitllada de dignitat i, tot dissimulant la seva situació personal, es posà al costat d’un candidat al Senat que deia defensar els interessos dels ciutadans romans. A partir d’aquí va aconseguir tenir accés a les cúpules de poder.

En termes de realitat quotidiana Clodius es dedicava a conspirar pels carrers de Roma, a fer córrer falsedats, a amenaçar ciutadans honrats, a pervertir, si era possible, certs processos electorals i a emprar totes les argúcies fossin legals o alegals (quan eren il·legals ho feia fer al seus sequaços) en contra dels seus adversaris polítics, o de qualsevol senador que intentés actuar amb una mínima honestedat. Per descomptat que amb tot això va aconseguir enormes beneficis tant econòmics com polítics per ell i la seva família més directa.

Malgrat la imatge de seriositat que l’Imperi pretenia donar a l’exterior, la manca de rigor en el control interior, la despesa en obra pública acompanyada de la manca de diner en efectiu i el funcionament del govern en camarilla era de tanta magnitud, que l’emperador es veia obligat a pagar els serveis dels seus fidels, no pas donant-los-hi terres per treballar, com havia estat el costum de premiar als lleials servidors al llarg de tot l’Imperi, sinó que donant privilegis personals i anomenant familiars directes d’aquest personatge com a funcionaris de l’Imperi. És el període històric que el professor Arthur Ferril en el seu llibre Imperio Romano anomena De la prepotent seguretat al caos del s. III.

Sortosament això només passava a la Roma decadent de fa molts centenars d’anys. Poc o res ens pot fer pensar que avui trobem deixebles d’aquest personatge en els àmbits de poder contemporani més propers. La societat actual sortosament ha canviat molt i es fa molt difícil trobar cap Clodius o algun deixeble seu que posi per davant els interessos personals als del conjunt de la ciutadania. Si ho fessin i els ciutadans no reaccionéssim seria com si permetéssim donar classes de moral al marques de Sade, o veure a Jack l’Esbudellador dirigint un seminari de dissecció anatòmica mentre a nosaltres ens semblés fantàstic i a més aplaudíssim.

Dins el mon de la política sembla que cada vegada és més difícil presentar visions, possibilitats i realitats que no s’ajustin al pensament oficial de torn. Durant els segles XIX i XX s’ha repetit de manera unívoca el mateix llenguatge i les mateixes idees bidireccionals entre Catalunya i España o a l’inrevés.

Probablement Espanya espera un altra llenguatge de Catalunya però també Catalunya necessita ser entesa d’una manera diferent a com ho ha estat els darrers segles. Joan Maragall escrivia fa molts anys Escolta Espanya, seguia preguntant-se On ets, Espanya? per acabar amb l’Adèu, Espanya. Anys després Salvador Espriu clamava: El Brau, en l’arena de Sepharad,  seguia amb l’Escolta Sepharad per acabar amb el fa uns anys molt conegut i actualment gairebé oblidat:

...escrivint

en aquesta pell estesa,

en un cor amagat i immortal,

a poc a poc el nom

de Sepharad.

Fet això, potser deduirem que no podem estar constantment mirant al Madrid oficial amb objectius estrambòtics. Cal que mirem nord enllà i que allí siguem vistos com el laboratori  d’Europa. Però, tenir el cap ple d’idees, per més intel·ligents que siguin, si els socis només pensen amb els seus interessos personals al més curt termini fa que, una vegada més, fracassi qualsevol intent de veure les coses des d’una altra perspectiva.

Quan hom es mou en el mon de les idees sempre serà descavalcat, per aquell qui prefereix el % de comissió corresponent, que en alguns casos pot ser econòmic però en altres simplement estètic.

Es va votar l’Estatut, algun dia sortirà alguna resolució del Tribunal Constitucional, vindran les vacances i les eleccions o a l'inrevés. Dissortadament però, de moment l’únic que podem constatar és que una vegada més volent posar ferms a Espanya ha estat España qui ens ha posat ferms a nosaltres. 

Algunes idees han tornat a fracassar i el seus impulsors van ser acomiadats. Ara ens trobem que una vegada més, el futur caldrà inventar-lo però de moment no es veuen discursos innovadors. Les persones de gairebé sempre, o les seves versions més semblants, segueixen mantenint l’argumentari de sempre, per tant, obtindrem les respostes de sempre, la qual cosa a alguns potser ja els va bé, però el problema de les dues realitats roman com en temps de Machado i la vertebració com en temps d'Ortega. 

El passat dijous dia 20 d’agost de 2009 la Danubia Orchestra Óbuda dirigida per Alexis Soriano va estrenar el Noveno dia de la Creación d’Eduardo Rincón dins el cicle de 29 Festival Internacional de Música de Pau Casals de El Vendrell i també es pot escoltar editada en CD.

Els qui no entenem de música només poden dir que ens va agradar. No sé si fou per la composició, els ritmes o per que Eduardo Rincón té idees i escoltar la seva música et fa pensar. Tampoc hem vist més que a través d’internet, el seu referent, les pintures murals de Jesús Mateo a l’església de Sant Joan Baptista d’Alarcon.

 En tot cas escoltant la interpretació d’aquest poema simfònic sentíem..., sentíem coses. Els qui malgrat certes corrents reaccionares actuals seguim creient en l’evolucionisme enfront del creacionisme i malgrat el títol del que escoltàvem, la música de Rincón ens fa sentir únics. Al cap i al fi no hi ha altra ser a la terra que controli i utilitzi el foc, cap altra ser escriu, cap altra ser pinta. No és una qüestió de matisos, és una qüestió completa, no hi ha animals que facin petits focs, escriguin frases curtes, pintin una miqueta o siguin capaços de tocar l’oboé però no la trompa.

Quan hom sent a l’hora la música de Rincón i observa la pintura de Mateo es pot traslladar dins l’església d’Alarcon i ja no veu únicament tres obres d’art que es manifesten en conjunt sinó que apareix una manifestació del comportament exclusivament humà. La música de Rincón i la pintura de Mateo són una manera de comunicar-se exclusivament humana a través de símbols, a través d’un llenguatge de colors i de sons.

“El noveno dia de la cración” és l’invent d’un món fantàstic i misteriós, és la producció d’un univers de ficció, tan real com la vida mateixa. Els llibres, la música, l’ordinador amb el que es pot escriure o composar sorgeixen d’una mateixa font: La ment creativa i el comportament simbòlic que en general poden ser els components bàsics d’aquest poema simfònic. No estic segur si també la causa de la soledat humana actual.

Escoltant aquesta  composició es fa difícil traduir al llenguatge, suposadament, normal de les elucubracions en el camp de la ment no sé si de l’home actual o de l’home prehistòric. La música de Rincón vinculada a l’obra de Mateo i a l’església d’Alarcon crea dubtes, com es pot explicar quelcom tant complex de manera simple i senzilla? Possiblement la resposta estigui al camp de la metàfora i en aquest camp l’hagi trobat Eduardo en el mite, doncs com escriví Mircea Eliadeja a les societats mítiques l’home escolta al mon perque aquest no és mut i per desxifrar-lo ha de recórrer al símbols.