Del penya-segat estant

El dimarts dia 21 de desembre de 2010 a les 14:00 al restaurant de l'Hotel Peralta de Renau, el poble més petit del Baix Gaià, Pilarin Bayés i jo mateix varem presentar l'Auca de les terres del Baix Gaià. Uns indrets amb restes romanes, castells medievals, tradicions populars i paisatges per descobrir.

A Pilarin Bayés, els qui ja comencem a tenir una edat, la varem descobrir a través del Cavall Fort, a partir d'aquell moment l'hem anat trobant en nombroses publicacions i bona part de les generacions més recents l'han descobert amb el Zoo d'en Pitus.

Els dibuixos de Pilarin Bayés son perfectament identificables mercès al seu estil propi. Un estil que ha deixat empremta en qualsevol de les seves feines, papereria, roba, contes, posters..., si vostès agafen la sèrie de llibres Petita història de.... o qualsevol altra col·lecció en la que ha participat, amb un simple cop d'ull a la portada endevinaran si ha estat dibuixat per Pilarín o no.

Els dibuixos, els ninots de Pilarin tenen en les galtes rosades dels seus personatges un tret característic, però a mi em sembla que hi ha molt més, els seus dibuixos miren pel forat del pany, veuen la realitat i la plasmen amb els ulls d'una innocència plena d'imaginació. Probablement per aquest motiu porta cinquanta anys dedicant-se a aquesta feina en els formats més variats, dibuixant el mon amb clau de passat, present i  futur. Aquesta innocència, aquesta frescor, no és però al meu entendre fruit de la improvisació, és més aviat fruit d'una reflexió que encara que no ho sembli està enormement treballada. 

El dia que visitarem algun dels espais que surten a l'auca, varem fer a la tarda una llarga sobre taula que es va convertir en sessió de treball. No em va fer cap observació sobre el contingut del text però va voler saber gairebé fil per randa el motiu de tot allò que hi figurava, no diré paraula per paraula però si els termes específics o el seu raonament. Aquesta curiositat no és al meu entendre una curiositat frívola, té un rerefons amb una forta solidesa intel·lectual.

Tenint present l'abast del seu treball, tenint present la seva participació en nombroses exposicions en aquest país i també arreu d'Europa, Havent-se exposat obra seva a Centres com el George Pompidou de París i havent rebut els premis de que disposa, tenint present la funció divulgativa dels seus treballs, no entenc com cap universitat li ha reconegut la seva obra. Crec que la seva personalitat i el conjunt de la seva feina són mereixedors d'aquest reconeixement. El fet de treballar fora de qualsevol convencionalisme, amb aquest ingenuïtat madura, sensata i fora de qualsevol protocol no hauria de ser inconvenient per aquest reconeixement.

Treballar amb Pilarin Bayés ha estat un plaer i en cap cas reflexa aquella imatge que molts teniem de la Ciutat dels Sants, que al cap i a la fi és la seva, estic segur que avui, Miquel Llort l'escriuria d'una altra manera.

I si ara us ve de gust, podeu llegir aquesta Auca que us presentem. 

Que aquesta campanya electoral està sent força avorrida és massa evident. Que el personal està força desenganyat dels polítics ho diuen els índex d’abstenció que preveuen les enquestes pel dia 28. Sortosament però, quan es produeixen certs esdeveniments que fiblen el moll de l’ós, la societat reacciona i tot fa pensar que el cansament és més dels polítics que no pas de la política.

Sovint el ciutadà està cansat de sentir com tots els partits demanen legítimament el vot però no li demostren de cap de les maneres que han corregit errors passats, de la mateixa manera que la ciutadania no té gens clar que el vot dipositat a les urnes serveixi per millorar la societat. 

Aquests dies alguns partits han animat la campanya amb uns vídeos que amb la pretensió de ser imaginatius i trencadors, no han resultat ni una cosa ni l’altra. Algú pot considerar, l’any 2010, trencador veure una noia gemegant sensualment in crescendo fins esclatar de plaer en el moment d’introduir a la urna la papereta del seu candidat?, però si això ja ho va fer la Trinca la dècada dels 70 del segle passat, recordin:

Me la busco i, valga'm Déu ! no me la trobo ! 
ja la tinc, ja me l'he tret, quina emoció. 
Serà cosa de posar-la a l'orifici 
i em preparo a efectuar la introducció. 
Tot a dins li faig entrar, no toco vores, 
i així l'acte, finalment, ja he consumat. 
Dintre l'urna ja he ficat la papereta, 
ja he votat per primer cop.

Deu ser que la modernitat cal cercar-la revisant les idees dels anys de la transició.

Una altra candidata ha presentat una mena de videojoc, on volant sobre el que semblava una gavina, però resultà ser un albatros, es dedicava a tirar trets contra immigrants il·legals i independentistes. És una manera força efectiva de resoldre les coses però de democràtica sembla que en té molt poc. Aquesta potinada s’ha fet retirar però el missatge subliminal quedarà en el record.

Un candidat ens envia un vídeo on resulta que podem ser els responsables que no esdevingui president de la Generalitat. Accepto l’originalitat del missatge, fins vaig riure força veient-lo, però no barregem conceptes. A Catalunya la presidència de la Generalitat no l’atorguem els ciutadans, fins i tot la història ens demostra que el vot dels electors no és excessivament rellevant, a no ser que doni majories absolutes. D’acord amb la legislació actual i fins que aquesta no es canviï només pot serpresident aquell candidat que en el moment de la investidura disposi de prous diputats que el votin, i això, depèn únicament de la voluntat dels dirigents de cada un dels partits polítics que obtinguin representació parlamentària.

Una altra candidata ha optat per això que en diuen l’originalitat amb diversos vídeos, el del goril·la primer – tenint present que encara no som humans, Carbonell dixit - cal reconèixer la seva gràcia, posteriorment n'ha fet un altra amb un toc eròtic on conscientment juga amb la dosi de doble llenguatge corresponent presentant-se al final amb una tovallola de bany. Algunes escenes recorden, salvant les distàncies, una pel·lícula de Kim Bassinger, 9 ½ weeks, per cert de l’any1986.

Encara hi ha un altra candidat que en aquesta línia comunicativa, la passada legislatura es presentà nu i ara, 4 anys després, es presenta ben vestit amb americana i camisa blanca mentre qui s’ha quedat nua és la ciutadania que l’escolta. També presenta algun que altra curt, com el d'una sessió de teràpia, on la única que va ben vestida és la demagògia més agitadora.

Òbviament cada partit o coalició té la seva manera de comunicar, però seria convenient viure en un país més normalet, on al marge d’aquests missatges més o menys originals i amb intenció de gresca, es veiessin més idees i menys estereotips, es veiessin missatges més madurats i menys estudiats. Seria convenient que veiéssim als principals candidats, als que teòricament han de liderar la societat, fent-ho de veritat i sent més exigents amb la troupe de gregaris, alguns i algunes de les quals no es deixen veure gairebé ni en campanya i quan ho fan és en condicions gairebé espectaculars.

Potser és una sensació, però l’humor i la sàtira imprescindibles en una societat lliure només el podem trobar de manera intel·ligent al Polònia. Durant els processos electorals aquesta pretensió humorística més aviat es converteix en banal i si aquesta banalitat no s’aconsegueix aturar i s’estén com una taca d’oli acabarem tenint un país, un parlament, un govern, una vida pública, una televisió, una premsa i una societat irresponsable, insulsa i sosa.

Si els nostres dirigents no son, no volen o no poden ser líders, si no saben tenir cura dels seus missatges ni dels seus continguts i fan afirmacions totalment forassenyades i grotesques atacant els principis bàsics de la convivència per un vot, entrem en un país on el que es necessita no és triar entre dreta i esquerra, sinó que primer cal buscar persones que defensin la decència tant intel·lectual com moral i procurin inculcar novament a la societat la cultura de l'esforç i del treball. 

Entre Europa i Àsia, Orient i Occident, dibuixada per grecs, bizantins i musulmans, arribar a Istambul travessant el mar de Màrmara i l’estret del Bòsofor per veure a l’horitzó el dibuix de tot un cúmul de minarets, barris i espais verds il·luminats per un sol lluent és sense cap mena de dubte la millor manera d’entrar a la ciutat i és probablement la millor entrada a qualsevol de les ciutats amb port d’Europa.

Amb una part europea i una d’asiàtica, Bizanci, Constatinoble o Istambul et reben amb aires carregats d’història i encant. La Constatinoble bizantina fou hereva de Grècia i de Roma, baluard de la cristiandat i punt d’inflexió entre la història antiga, medieval i moderna. El costat europeu de la ciutat, és el de la vella Constantinoble, capital de l’imperi Romà i capital de l’Imperi Otomà, és la ciutat de Constantí el Gran, de Justinià, de Teodora, de Mehemet II i d’Attaturk, de Santa Sofia, de l’Hipòdrom i de la universitat.

Quan el 29 de maig de 1453 va morir la capital de l’imperi Romà  d’Occident, va néixer la nova capital de l’imperi Otomà que en unes desenes d’any superaria el poder de l’anterior. A partir d’aleshores la catedral de la Divina Saviesa es va convertir en la principal mesquita del nou imperi que era dirigit des d’un bellíssim palau del segle XV situat sobre un turó a la riba on conflueixen la Banya d’Or i el mar de Marmara.

Ara, 1500 anys després de la construcció de Santa Sofia al barri de Sultanahmet i cinc-cents de l'edificació del palau a la punta del Serrallo, però molt propers l’un de l’altra, ambdós han deixat de tenir la seva funció per esdevenir dos museus, dues llegendes, dos símbols d’ostentació i de poder.

Santa Sofia, és un edifici bizantí aixecat sobre una catifa verda d’herba fresca que contrasta amb la verdadera metàfora històrica que representa. Inaugurada com església per Justinià, Mehmet II la convertí en mesquita i Attatürk en museu, per tant, no és església ni mesquita és verdaderament una relíquia històrica.

Santa Sofia té absis, naus, galeries, biblioteca, columnes dels marbres més diversos, l’entrada imperial feta, segons la llegenda, amb fusta procedent de l’Arca de Noé, una cúpula de més de 30 metres de diàmetre, nombrosos mosaics originals amb la Verge en Majestat o l’emperador Lleó VI agenollat davant Jesús, immensos medallons amb els noms d’Ala, Mahoma i diversos califes o el mihrab que indica on és la Meca.

Tot això ho podem veure mercès a Mustafà Kemal Atatürk, pare de la laica República deTurquia i a que fins aquest moment no ha obtingut el poder cap integrista paranoic que s’hagi posat neuròticament al costat de cap deu però hi quelcom més important, aquest espai traspua una pau interior que va més enllà de les oracions cristianes o musulmanes que romanen suspeses en qualsevol de les seves naus.

No gaire lluny amb vistes al Bòsofor hi ha el majestuós palau de Topkapi Sarayi. El seu exterior amb aparença de fortalesa força aspre no te res a veure ambl’interior. Habitat a partir e 1465 acollia al redós de 5000 persones, disposava de la part de serveis, i diversos patis interiors, la zona denegocis, l’escola on es formaven els alts càrrecs de l’imperi, els reservats a la família del sultà i fou el segle XVI quan Soleimà el Magnífic es va fer construir  l’harem amb les més de 300 habitacions privades on residia el sultà, la seva família i uns centenars d’odalisques i concubines, sempre ben vigilades i suposadament protegides, per si de cas, per un exèrcit d’Eunucs Negres.

L’harem, acostuma sempre a cridar l’atenció, el recinte reservat al plaer del sultà i potser, de tant en tant, a alguna de les seves concubines, però cal no oblidar que era també l’indret reservat a les intrigues polítiques. Ningú recorda, ni segurament imagina els nombrosos espasmes que contemplaren els seus sostre, espasmes no tant de plaer com d’aquells qui eren estrangulats sense pietat. Habitualment els assassinats eren fills del sultà pretendents al tro, això si, l’eina que s’emprava era sempre un cordó de seda doncs la sang real mai havia de ser vertida.    

L’atmosfera a l’interior és la d’entrar en una ciutat prohibida. El recorregut pels diversos patis, jardins, sales i habitacions permet fer-se una lleugera idea de com es podia viure a la cort otomana. Com que també es pot visitar les sales del tresor, la sala del vestuari imperial, la de les armadures, la de les miniatures, manuscrits, rellotges i tantes altres, resulta difícil ni tan sols poder considerar en la distància com vivien el soldà i la seva família. 

En tot cas acabarem la visita a la terrassa de nom gairebé impronunciable a l'extrem nord oest del palau, Mecidiye KösKü. És un finestral en un racó encantador i unes vistes privilegiades, on el Bósfor ofereix una panoràmica de l'Istambul Oriental, aquesta visió, sortosament o no, és el que més proper ens pot fer sentir dels grans mandataris de l'Imperi Otomà.

Miro per una finestra i veig l’enorme plaça presidida per la columna d’Alexandre I recordant la guerra contra els francesos. Aquesta finestra és una dels centenars que hi ha al Palau d'Hivern, edifici central del complex Museu de l'Ermitage. Es fa estrany pensar que fou en aquesta plaça  on les represàlies presses pel Tsar, el diumenge dia 9 de gener de 1905, contra una gernació famolenca que es manifestava davant el palau intentant fer-li arribar tot un seguit de peticions, esdevindria una més de les nombroses causes que desencadenaren la posterior revolució de 1917.

L’origen del museu de l’Ermitage es situa el dia 7 de desembre de 1764 quan la tsarina Caterina La Gran va comprar una col·lecció de pintura holandesa i flamenca a un venedor berlinès. S’explica que Voltaire, va veure en aquesta acció de la tsarina un exemple de despotisme il·lustrat i va dir d’ella que mai hi havia hagut llum més benèfica. No estic segur que el seu marit Pere III pensés el mateix tenint present que ordenà assassinar-lo per poder governar en solitari.

De l'Errmitage expliquen dues coses, la primera, òbviament falsa, no hi ha cap obra que no hagi estat comprada (no deuen tenir present les requises de col·leccions privades de 1917) i la segona diu que necessitaríem uns deu anys, a 7 hores diàries per poder gaudir durant 30 segons de cada una de les peces del museu, en aquest cas sembla que es queden curts.

Lamentablement només vaig ser a San Petersburg dos dies, per tant, malgrat passar de prehistòria, de l’Orient, d’Egipte, de Roma, del món àrab, de porcellanes i de numismàtica, (per les sales de Grècia hi vaig passar mirant només amb un ull), vaig veure el que vaig poder i vaig fer alguna descoberta tant casual com inesperada, em refereixo a dues obres de Paulus Potter El càstig del caçador i l’enorme realisme de La Granja.

Després del primer contacte amb el museu, un llarguíssim vestíbul relativament mal il·luminat (amb una estranya distribució de guixetes, guarda-robes i un servei d’informació ple de senyoretes a mig camí entre una camada de rotweilers rabioses i exagents del KGB relativament difícils de superar et quedes totalment astorat davant l’escala dels Ambaixadors. Una escala d’alçada inabastable on al sostre hi volen els deus de l’Olimp, feta i decorada precisament per això, per impressionar.

Per aquesta escala baixava el Tsar cada 6 de gener per beneir el riu Neva, com si fos el Jordà de les Sagrades Escriptures.

                    (Escala dels Ambaixadors)

A partir d’aquest moment tot el museu és una lluita, un enfrontament, un combat entre la bellesa de les galeries, la de les sales, els llums, els terres, els rellotges i les peces de qualsevol època que s’hi exposen.

Sales com la de Les vint columnes, recorden un antic temple grec i no necessitarien res per ser admirades. El miler de metres quadrats de la sala dels Escuts d’Armes, amb la columnata d’estil corinti i les escultures de guerrers russos deu tenir una solemnitat especial buida de gent i la sala de concerts on es guarda el sepulcre d’una tona i mitja de plata del cap militar del s. XIII Alexandre Nevski, ple d’escenes de les seves victòries militars són per quedar-se astorat.

                  (Sala dels Escuts d'Armes)

Davant la impossibilitat d’assimilar tot el que es veu al petit Ermitage hi ha les sales de l’art europeu occidental. La col·lecció medieval, tan desinteressada per culpa dels il·lustrats del renaixement és una meravella, segurament les seves imatges no tenen la bellesa ideal però disposen d’una expressivitat tan simple que dona força al seu simbolisme eminentment religiós.

La col·lecció dels Països Baixos és pel que fa als segles XV i XVI probablement la més irregular de totes, cosa que es supleix per la completíssima pintura flamenca i holandesa de segles posteriors, un dels orgulls d’aquest amb la impressionant col·lecció de senyores grasses i cel·lulolítiques de Rubens i el tant frívol com divertit Rei de les faves de Jordaens.

Entre els italians crida especialment l’atenció un parell de Leonardos considerats menors, tot i que la Verge de la Flor em semblà espectacular i em robà molts minuts junt a la Magdalena penitent de Tiziano que amb els seus ulls pot encarnar qualsevol cosa menys el vici.

Pel que fa a altres autors hom queda parat davant el sensual Caravagio, sempre m’he preguntat com un assassí busca raons podia pintar d’aquesta manera. Una mica més enllà, Greco, Zurbaran, Murillo, Ribera i en girar una de les parets em topo de cara amb la pell brillant i la mirada manipuladora del feréstec Olivares de Velázquez (això s’avisa i m’hauria estalviat un ensurt).

        (Picasso la bevedora d'absenta)

Als pisos superiors l’enorme col·lecció contemporània amb dues meravelles la Bevedora d’absenta de Picasso, una dona de mans desproporcionades i mirada baixa, reflectint una tristesa que vol superar amb la beguda i la Dansa de Matisse una pintura enormement simple i esquemàtica en contrast amb el moviment que traspua.

                        (Matisse la Dança)

Acabo el dia amb els ulls cansats, el cap espès i els peus em fan figa, només tinc ànims i valor d’observar la ciutat des de l’autobús, demà serà un altra dia. 

Fa uns dies vaig participar en un seminari amb un grup de joves i d’acord amb la tradició vaig demanar que es presentessin dient el nom i el lloc d’on eren. Tots van dir sense cap mena de recança el nom de la ciutat o poble on havien nascut o bé on vivien excepte una noia que no va pronunciar el nom de la capital de comarca on havia nascut i vivia optant pel de la ciutat on era estudiant. Com que la coneixia, en acabar la sessió, discretament, li vaig preguntar perquè havia canviat la ciutat d’origen per la  d’on estudiava i em va contestar que li feia vergonya que ho sabessin, tot afegint uns comentaris molt durs i aparentment raonables dirigits a la seva ciutat, als conciutadans i als seus dirigents. No m’atreveixo en cap cas a transcriure la versió original del seu comentari ni tant en sols el sentit implícit de les paraules.

Aquesta anècdota m’ha fet pensar en el conegut Esperant a Godot de Samuel Beckett, un llibre de l'any 1948. Al llarg de l’obra els personatges Vladimir i Estragó parlen esperant a un tal Godot. Godot és l’esperança, la felicitat que ha d’arribar però que mai arriba. Per Samuel Becket l’home no és l’ésser cartesià que pensa i ressol els problemes, és l’angoixat que simplement espera. La condició d’expectants fa oblidar als personatges de Beckett el seu passat, fins el seu present i esperen un futur que Godot resoldrà. 

“Sóc desafortunat” diu Estragó i Vladimir li contesta: “De veritat?, Des de quan?”, Estragó contesta “Me n’he oblidat” i Vladimir replica: “La memòria ens juga males passades”.

En aquesta obra l’angoixa pel futur distorsionava la memòria del passat, probablement quelcom semblant passava per aquí fa uns anys, que hi posi el lector el número que vulgui, però que una jove de 20-22 anys canviï el seu lloc d’origen l’any 2010 sembla preocupant. Aquesta anècdota ens hauria de fer pensar i reflexionar molt profundament, a alguns molt més que no pas a altres, si la nostra societat no està com els personatges de l’obra de Becket.

Alguns ciutadans estan des de fa molts anys esperant a Godot, esperant un canvi, esperant un Homo novus, tenen un anhel que cada vegada que sembla arribar al cap de 4 dies resulta que ha estat un nou miratge. Aquesta ansietat per trencar la situació esdevé angoixa i frustració, així doncs, de tant en tant, fa que hom es confongui i creï equívocs en la interpretació de la seva memòria.

Quin és el problema de la generació de nois i noies que, sense pertànyer als ni-ni amaguen el seu lloc d’origen? Potser estan cansats de veure al seus pares esperant inútilment aGodot. Pot ser és un error esperar veure al “Godot – solució” entre aquells que aspiren a poder decidir quin ha de ser el futur més desitjable i no creuen que, de moment, arribin puntes de llança mínimament honestes en aquesta atmosfera terriblement mediocre.

Sempre s’ha sentit dir que no hi ha cap plànol vertaderament complert de les grans ciutats i, probablement, deu ser cert, doncs una ciutat és en constant moviment però podem disposar de plànols i guies oficials força completes on s’hi inclouen carrers, avingudes, passeigs i carrerons prou gruixuts com per ser incòmodes d'emprar per gaudir d’un passeig de plaer però enormement útils per moure’s per les grans ciutats.

A la majoria de grans metròpolis, els carrers més significatius, els museus, les obres arquitectòniques més importants acostumen a ser força ben senyalitzades, fins el punt que qualsevol visitant pot arribar-hi sense masses problemes tot caminant, que es com vertaderament es coneix una ciutat.

Seguint carrerons, tot i que es disposi de poc temps, es pot deambular per qualsevol ciutat sense una direcció fixa i descobrir relaxadament la màgia d’un raig de sol que il·lumina d’esquitllevit una finestra mig oberta, uns carrerons que flueixen a una plaça on hi ha una esglesiola totalment desconeguda  o un xamfrà mig treballat.

A Venècia alguns carrerons reben el nom més normal i corrent com strada, però el més habitual es trobar la salizzada, un carrer principal pavimentat des de molt antic, la fondamenta, un passeig al llarg del canal, una rugga, carrer comercial relativament ample, - bé, el concepte ample a Venècia és més aviat estret – on hi ha botigues i tallers d’artesania.

També tenen el ramo. És un carrer lateral que n’uneix dos de més amples, tot i que si el que uneix són canals aquest ramo esdevé un carreró sense sortida i no sempre t’avisen. Els sottportego són també freqüents. Són carrerons que passen per sota d’edificis, mentre que un rioterra és un antic canal, actualment cegat per la terra.

Venècia és dividida en sis barris, sestieri, que deriva de sesto, la sisena, i d’aquí ha evolucionat cap a la traducció més exacte que seria districte. San Marco, al centre, Santa Croce i San Paolo al nord-est. El Cannaregio al nord, Dorsoduro a l’oest, Giudecca al sud, Castello a l’est i és rodejada d’altres illes com Murano, Burano o Torcello per citar-ne les més conegudes.

Tots els barris constitueixen una unitat en ells mateixos, per tant, Venècia és formada per un complex d’illes, algunes prou petites, de manera que els ponts i carrerons serveixen per moure’s sovint dins un mateix barri, però per les distàncies llargues o per traslladar-se a segons quins llocs el millor és prendre el vaportetto o el taxi aquàtic, tot i que en aquest darrer cas, cal no oblidar de preguntar el preu per evitar sorpreses. 

Eudald Carbonell porta anys dient-nos que encara no son humans, que cal un procés de socialització del coneixement i està convençut com escriu al seu llibre la consciència que crema que la pròxima revolució serà l'èxit de l'espècie gràcies al desplegament de la consciència crítica i operativa. No posaré en entredit aquesta teoria per culpa d'una anècdota però seria convenient que els especialistes estudiessin si no tenim algun cromosoma estrany que, de tant en tant, desperta un procés d'idiotització progressiu i permanent en alguns elements de la nostra espècie.

Fa uns dies vaig rebre un d’aquests powerpoints que corren per la xarxa amb unes fotografies on es palesa, efectivament, que la realitat supera la ficció i que la consciència acrítica de la moda ens torna imbècils o bé som idiotes per naturalesa.

Fins no fa massa temps les samarretes servien per anar més tapat a l’hivern o per eixugarla suor del cos a l’estiu. Crec que ara també, però s'hi afegeix un suposat valor estètic on lluint-la sota una camisa o un jersei de màniga curta et fa anar a la moda. Deixant al marge consideracions estètiques, en les que ni ho entro, entenc que, sigui a l’interior o a l’exterior, amb màniga curta o màniga llarga segueix tenint la mateixa funció bàsica i el valor d'agradar a qui el porta i al seu entorn, per tant, no tinc cap problema de principi amb la moda, però quan es veuen segons quines coses cal preguntar-se si patim algun procés regressiu dins el procés d’hominització i, de tant en tant, baixem algun esgraó.

Observin detingudament la fotografia que adjunto, no creuen que ens ha de deixar necessàriament una mica parats?

Aquest noi porta la gorra de beisbol posada al revés, això en si mateix no té cap mena d’importància, si la moda és portar la gorra amb la visera enrere i la vol seguir poc hi ha per dir. Però resulta certament curiós i fins extravagant que el xicot en qüestió porti unes ulleres de sol, clarament insuficients, per evitar la molèstia dels raigs solars, fins el punt que ha posar-se la ma al front com si fos una visera per poder seguir l’evolució de l’espectacle que, suposadament, està veient.

Normalment el que ens diferència dels primats menys evolucionats és que els humans hem creat unes eines més o menys complexes que ens faciliten la vida i una d’aquestes eines és, per exemple, portar una visera a la gorra per evitar que el sol ens molesti o enlluerni. Es pot entendre, fins i tot, que seria molt convincent portar la gorra amb la visera al clatell si el sol molestés per la banda de la popa i la nuca comencés a suar però si el que molesta és el sol als ulls, portar la gorra a l’inrevés és de ximplet.

Si la visera molesta o el que es vol és cridar l’atenció, cal preguntar-se per que no porta un altra tipus de capell: una boina, una gorra de llana, un casquet de visó, una gorra d’astracan, una gorra de canonet amb visera curta, un solideu cardenalici, una gorra de dormir amb boleta i tot, una barretina, un fez turc, un kippà jueu o un torbant sikh.

Cal preguntar-se si el problema no és un altra. Si aquest noi i tot el seu entorn porta la gorra d'aquesta manera, no s'haurà pas perdut la consciència que la visera és una peça que col·locada a la part anterior d’una gorra té una funció molt simple, clara i útil: resguardar la vista. 

Actituds com aquesta no em fa pensar necessàriament en la decadència de l'espècie però dona alguna pista entorn l’ensopiment de les masses acrítiques.