Del penya-segat estant

Tallinn és per molta gent una desconeguda i es converteix, sovint, en la gran descoberta. Amb la caiguda del règim dels soviets, es va facilitar la descoberta de ciutats fascinants com Praga, Dubrovnik o en menor mesura Sant Petersburg però, la capital d’Estònia era un secret. Un país petit al que gairebé s’hi havia d’anar expressament.

Actualment però tant el país com la seva capital s’afegeix a la llista de capitals europees que cal visitar. Tallinn és una ciutat, per arquitectura, per mentalitat, per vocació i òbviament per relacions passades, presentes i futures, amb una evident vocació centreeuropea més que no pas russa i la petjada soviètica queda força dissimulada per la seva gent.

Mentre Ramon Berenguer IV anava conquerint les terres de la Catalunya Nova l’any 1154, la ciutat de Tallinn apareix citada esporàdicament a la documentació, però la seva nova fundació per part dels danesos l’any 1219 la posà d’una manera definitiva en el context polític baix medieval. El seu nom ho palesa de manera unívoca, doncs en estonià Tallinn significa “ciutat danesa”.

Els escandinaus hi romangueren dos segles fins acabar venent-la als alemanys, les guies diuen que fa olor de germanisme, Alemanya la va posseir durant quatre-cents anys. En tot cas, el centre històric, recorda molt més Innsbruck, Salzburgo o la meravellosa Praga que no pas les alemanyes Berlín o Munic i posats a buscar-li un indret alemany podríem trobar-li un aire a la ciutat eminentment d’estiueig que ha esdevingut Warnemunde, posteriorment, els suecs hi estigueren cent anys i dos-cents els Tsars fins que els estonians aconseguiren la independència, després Hitler, els soviets i fins ara. Una història força complexa i complicada.

Avui es relacionen amb tots els seus veïns dels Països Bàltics i mantenen una esplèndida relació amb els finesos amb qui els uneix una llengua, almenys fonèticament semblant i tot just 80 quilòmetres de mar que els ferry de tres companyies diferents salven cinc vegades al dia.

La ciutat vella és reparteix per tres turons i mira a dues badies. La seva arquitectura  és majoritàriament dels segles XIV i XV. Al centre anomenat Toompea, hi ha destaquen entre altres, la plaça Raekoja, amb un ajuntament gòtic, que segons diuen és l’únic que ha sobreviscut d’aquesta època a l’Europa del Nord. Aquesta plaça ha estat el nucli de la ciutat des del s. XII i el gran centre comercial del Bàltic impulsat pels alemanys del Nord.

S’explica que és en aquest lloc l’any 1441 és on plantà el primer arbre de Nadal, abans d’esdevenir una tradició exportable i exportada arreu del mon cristià.

La plaça és un quadrilàter envoltat de cases i palaus de colors pintats amb els colors de l’arc de Sant Martí ple de terrasses on tastar vodka i unes botifarres negres de sang que et serveixen amb un xarop, tant estrany com enigmàtic, que una vegada tastat es pot abandonar per seguir paladejant el vodka glaçat.

El centre històric de Tallinn es prou petit com per poder passejar sense necessitat d’anar a cap lloc concret i descobrir-lo poc a poc, tots els racons tenen el seu atractiu i la ciutat nova és prou allunyada com per no fer nosa. Estònia i la seva capital són d’unes mesures fetes a escala humana.

La Tallinn històrica està assentada en dos nivells. El superior amb la ciutat tant religiosa com nobiliària i la ciutat baixa de mercaders i artesans ambdues envoltada de torres i muralles.

Arribant-hi per mar dibuixa un perfil on hi destaquen les torres gòtiques de l’ajuntament, la catedral, i el campanar de les esglésies de Sant Nicolau i Sant Olav, considerat l’edifici més alt del mon fins el segle XVII. Tallinn és en definitva una ciutat on es pot descansar, passejar i com a Praga, escoltar a qualsevol racó dels carrers i a les seves esglésies música que pot anar del folck al gregorià i de la música de cambra a la simfònica.

Miro per una finestra i veig l’enorme plaça presidida per la columna d’Alexandre I recordant la guerra contra els francesos. Aquesta finestra és una dels centenars que hi ha al Palau d'Hivern, edifici central del complex Museu de l'Ermitage. Es fa estrany pensar que fou en aquesta plaça  on les represàlies presses pel Tsar, el diumenge dia 9 de gener de 1905, contra una gernació famolenca que es manifestava davant el palau intentant fer-li arribar tot un seguit de peticions, esdevindria una més de les nombroses causes que desencadenaren la posterior revolució de 1917.

L’origen del museu de l’Ermitage es situa el dia 7 de desembre de 1764 quan la tsarina Caterina La Gran va comprar una col·lecció de pintura holandesa i flamenca a un venedor berlinès. S’explica que Voltaire, va veure en aquesta acció de la tsarina un exemple de despotisme il·lustrat i va dir d’ella que mai hi havia hagut llum més benèfica. No estic segur que el seu marit Pere III pensés el mateix tenint present que ordenà assassinar-lo per poder governar en solitari.

De l'Errmitage expliquen dues coses, la primera, òbviament falsa, no hi ha cap obra que no hagi estat comprada (no deuen tenir present les requises de col·leccions privades de 1917) i la segona diu que necessitaríem uns deu anys, a 7 hores diàries per poder gaudir durant 30 segons de cada una de les peces del museu, en aquest cas sembla que es queden curts.

Lamentablement només vaig ser a San Petersburg dos dies, per tant, malgrat passar de prehistòria, de l’Orient, d’Egipte, de Roma, del món àrab, de porcellanes i de numismàtica, (per les sales de Grècia hi vaig passar mirant només amb un ull), vaig veure el que vaig poder i vaig fer alguna descoberta tant casual com inesperada, em refereixo a dues obres de Paulus Potter El càstig del caçador i l’enorme realisme de La Granja.

Després del primer contacte amb el museu, un llarguíssim vestíbul relativament mal il·luminat (amb una estranya distribució de guixetes, guarda-robes i un servei d’informació ple de senyoretes a mig camí entre una camada de rotweilers rabioses i exagents del KGB relativament difícils de superar et quedes totalment astorat davant l’escala dels Ambaixadors. Una escala d’alçada inabastable on al sostre hi volen els deus de l’Olimp, feta i decorada precisament per això, per impressionar.

Per aquesta escala baixava el Tsar cada 6 de gener per beneir el riu Neva, com si fos el Jordà de les Sagrades Escriptures.

                    (Escala dels Ambaixadors)

A partir d’aquest moment tot el museu és una lluita, un enfrontament, un combat entre la bellesa de les galeries, la de les sales, els llums, els terres, els rellotges i les peces de qualsevol època que s’hi exposen.

Sales com la de Les vint columnes, recorden un antic temple grec i no necessitarien res per ser admirades. El miler de metres quadrats de la sala dels Escuts d’Armes, amb la columnata d’estil corinti i les escultures de guerrers russos deu tenir una solemnitat especial buida de gent i la sala de concerts on es guarda el sepulcre d’una tona i mitja de plata del cap militar del s. XIII Alexandre Nevski, ple d’escenes de les seves victòries militars són per quedar-se astorat.

                  (Sala dels Escuts d'Armes)

Davant la impossibilitat d’assimilar tot el que es veu al petit Ermitage hi ha les sales de l’art europeu occidental. La col·lecció medieval, tan desinteressada per culpa dels il·lustrats del renaixement és una meravella, segurament les seves imatges no tenen la bellesa ideal però disposen d’una expressivitat tan simple que dona força al seu simbolisme eminentment religiós.

La col·lecció dels Països Baixos és pel que fa als segles XV i XVI probablement la més irregular de totes, cosa que es supleix per la completíssima pintura flamenca i holandesa de segles posteriors, un dels orgulls d’aquest amb la impressionant col·lecció de senyores grasses i cel·lulolítiques de Rubens i el tant frívol com divertit Rei de les faves de Jordaens.

Entre els italians crida especialment l’atenció un parell de Leonardos considerats menors, tot i que la Verge de la Flor em semblà espectacular i em robà molts minuts junt a la Magdalena penitent de Tiziano que amb els seus ulls pot encarnar qualsevol cosa menys el vici.

Pel que fa a altres autors hom queda parat davant el sensual Caravagio, sempre m’he preguntat com un assassí busca raons podia pintar d’aquesta manera. Una mica més enllà, Greco, Zurbaran, Murillo, Ribera i en girar una de les parets em topo de cara amb la pell brillant i la mirada manipuladora del feréstec Olivares de Velázquez (això s’avisa i m’hauria estalviat un ensurt).

        (Picasso la bevedora d'absenta)

Als pisos superiors l’enorme col·lecció contemporània amb dues meravelles la Bevedora d’absenta de Picasso, una dona de mans desproporcionades i mirada baixa, reflectint una tristesa que vol superar amb la beguda i la Dansa de Matisse una pintura enormement simple i esquemàtica en contrast amb el moviment que traspua.

                        (Matisse la Dança)

Acabo el dia amb els ulls cansats, el cap espès i els peus em fan figa, només tinc ànims i valor d’observar la ciutat des de l’autobús, demà serà un altra dia. 

Si a Suècia gairebé mai saps si ets davant el mar o un llac, quelcom semblant li succeeix a Estocolm, una ciutat que es reparteix entre 14 illes del llac Mälaren i el mar Bàltic. En tot cas, si tenim present que el bitllet del transport públic és polivalent per autobusos, tramvies i transbordadors, resulta francament complex saber en  cada moment quines aigües mires.

Sigui travessant el mar, el llac o un barri es va veient les torres de la catedral, el Palau Reial i una mica més lluny la torre de l’ajuntament. És a dir, passa davant teu tot un seguit de places, museus i conjunts arquitectònics prou interessants.

Més que visitar el centre de la ciutat, a Estocolm es visita els seus orígens a Gamla Stan, la ciutat vella, on els víkings fa més de mil anys que hi fundaren un punt per poder controlar el trànsit de persones i mercaderies del mar Bàltic  cap als llacs de l’interior. De la primera fortalesa Biger Jarl, no en queda res i la torre del mateix nom fou feta construir per Gustav Vasa uns segles més tard.

Fou mercès a la lliga haseàtica que Gamla Stan esdevingué el que més es pot assemblar al centre de la ciutat on esglésies, palaus i monestirs es barregen amb les cases i els edificis de vivendes.

A Estocolm la monumnetalitat cal buscar-la al Palau Reial, contruït el segle XVIII, després que un incendi de l'any 1697 destruñis l'anterior, per tant, no es pot visitar les sales on la reina Cristina de Suècia - la de veritat no pas Greta Garbo - va fer morir de pulmonia al seu tutor Renè Descartes. 

A pocs metres hi ha la catedral on hi destaca una escultura baix medieval feta amb fusta de roure representant a Sant Jordi i el drac, d’una força expressiva exorbitant. Travessant el pont de Riddarholmen hi ha el monestir dels monjos franciscans, panteó dels reis suecs des de Gustav Adolf II.

Sent amables es pot afegir en l’entorn dels edificis monumentals i històrics l’ajuntament, inaugurat el 1923, on cada 10 de desembre s’hi fa el sopar de lliurament dels premis Nobel.

Però Estocolm té a l’illa Djurgärden un museu impressionant, el Vasa, un museu que rep el nom d’una nau de guerra, construïda al llarg de tres anys, que esdevingué la més cara, més equipada i més guarnida que mai havia tingut l’armada Sueca. Fou varada el diumenge dia 10 d’agost de 1628, segons les cròniques, un dia clar i de vent molt dèbil, on malgrat tot, havent navegat uns pocs centenars de metres, s’escorà i es va enfonsar gairebé al mateix port de la capital sueca.

Després  de nombrosos intents de reflotar-la, la seva recuperació i la seva memòria quedà en l’obliti restà soterrada en el fang d’unes aigües molt pobres en oxigen, per la qual  cosa es va salvar de l’erosió del pas del temps.

Redescobert per la memòria l’any 1958 es va aconseguir recuperar-la l’any 1961, construint-se  un museu expressament i únicament per la seva exhibició, junt a la gran quantitat d’objectes que s’hi localitzaren. D’aquesta manera el museu Vasa ha esdevingut quelcom més que un museu representatiu de l’art naval del seu segle. Les copes, les eines, els vestits, els objectes personals de la tripulació i tot allò que s’hi exposa ha fet que el Museu Vasa sigui un museu d’art, d’arqueologia, d’història, d’antropologia, de medicina..., és a dir, un museu atractiu i original que ajuda a entendre la forma de vida quotidiana de la marina de guerra escandinava de fa uns segles. 

Per recórrer el  centre de Copenhaguen només cal tenir ganes de passejar. El melic de la ciutat  és un cabdell de carrers i edificis en una illa, la més gran de Dinamarca, formada per canals. La ciutat, fundada el segle XII per un bisbe, combina espais d'harmonia arquitectònica amb edificis d'acer i vidre com la biblioteca, ampliada amb una mena de trapezi de cristall que anomenen Diamant Negre.

Un recorregut pot començar a Nyhavn, un canal on encara avui en dia hi amarren els velers que arriben a la ciutat. A més, a ambdós costats del canal hi ha uns edificis de colors vius que poc recorden el barri ple de mariners i prostitutes que era el segle XIX quan, en una d’aquestes cases, hi vivia l’escriptor de contes més conegut del país, Hans Christian Andersen.

A molt pocs metres hi ha la plaça Kogens Nytorv amb el teatre Reial, és el punt d’inici per recórrer l’Stroget, un conjunt de cinc carrers plens de botigues de disseny i cases modernistes on val la pena abandonar-se per algun dels seus laterals i trobar nombroses llibreries de vell, cases de brocanters i llocs d’antiguitats.

Tot seguit es pot anar cap a la plaça Radhus, presididia pel sobri edifici vermell de l’ajuntament o seguir cap al, més proper, Palau Christianborg, edifici de granit, seu del Parlament i de les recepcions oficials de la corona, que no residencia dels monarques. Travessant el palau per dins es fa cap al Museu Nacional i pràcticament seguint el mateix carrer s'arriba als jardins i parc d’atraccionsTivoli.  

El Museu Nacional es mereix una visita obligada, menys conegut del que caldria, organitzat d'una manera esplèndida i didàctica, revisa la història danesa de la prehistòria fins els nostres dies, amb una primera planta espectacular que abraça de la prehistòria fins el segle X.  

De tornada es fa cap novament a Nyhavn on a qualsevol de les terrasses dels cafès que la voregen i s’emplenen de gent així que  el sol hi apareix encara que sigui dos minuts, s’hi pot tastar un petit entrepà d’arangada fumada amb una Carlsberg, es clar, cervesa originaria d'aquesta  mateixa ciutat.

Finalment, com qualsevol visitant, turista o viatger s'agafa l’autobús fins els molls de Langelinie on es farà cua per la inevitable i ineludible fotografia amb el símbol de la ciutat, la Sireneta. Una escultura de discreta serenitat, com la ciutat, però que poc o res té a veure amb la del conte original, que amb una passió profunda anhela fugir del no res i no pas amb prínceps de colors.