Del penya-segat estant

L’any 1949, acabada la 2ª Guerra Mundial, s’organitzà a l’hotel Waldorf–Astoria de Nova Iork una reunió aparentment de pau i contra el bel·licisme nord americà, on participaren intel·lectuals americans, europeus i soviètics com Shostakovitx, Aaron Copland, Arthur Miller, Clifford Odets o Norman Mailer. Foren escollits per la qualitat de la seva obra i probablement pel fet d'estar compromesos amb els problemes reals de la societat.

(Arthur Miller)

Els soviets, amb aquest acte i molts altres aconseguiren crear a Occident una campanya propagandística on apareixien com a defensors de la pau i la igualtat, aconseguint amb una eficàcia indiscutible que arrelés en els ambients intel·lectuals i en una certa burgesia compromesa, per tant, el bloc liderat pels Estats Units no es podia permetre quedar endarrere i havia de reaccionar.

La resposta fou organitzar l’any 1950, a Berlín, el Congres for Cultural Freedom amb la participació de ments brillants com la de Bertrand Russell, Benedetto Croce, Karl Jaspers, James Burham o Tennesse Williams. El seu èxit fou tant important que aquest congrés amb les sigles CCF esdevingué una organització permanent amb el suport econòmic de la CIA. Al mateix temps es fundava el Phsycological Strategy Board per coordinar les actvitats de propaganda d’acord a un pla d’acció cultural.

(Benedetto Croce)

La línia central d’actuació a Europa fou donar suport a tots els moviments de l’esquerra no comunista per combatre als soviètics amb les seves mateixes armes. D’aquesta manera la CIA reclutava discretament i sense que es sabés a intel·lectuals que rebien el suport d’editorials, fundacions o museus finançats d’una manera tant discreta com subtil per la política cultural de l’administració nord americana.  

La seva capacitat econòmica fou tan important que el patrocini de concerts, exposicions i publicacions abraçava els àmbits tant públics com privats. El domini o la influència pretenia ser mundial, la qual cosa feu que rebessin subvencions revistes de prestigi en totes les llengües com Preuves, Encounter, Quadernos o Tempo Presente, fins finançaren una traducció de El Príncep de Maquiavel al swahili.

Però com influïren en l’art? Ho feren a través dels “ismes”, concretament, entre les grans operacions culturals es dedicaren a finançar l’expressionisme abstracte que era contraposat al realisme socialista de la URSS, -Stalin havia liquidat totes les avantguardes i havia impulsat per la força de l’academicisme més estricte-, però també reaccionaren contra els moviments excessivament compromessos d’occident, per exemple, Pablo Picasso o Renatto Guttuso, no eren massa ben vistos. Es fa difícil imaginar algú fent entendre al president Truman l’expressionisme i encara costa més imaginar que ho hagués entès.

Curiosament però, Nelson Rockefeler, defensava l’expressionisme abstracte com l’art de la lliure empresa i va utilitzar a Jackson Pollock i aquest es va deixar utilitzar molt gratament presentant-lo com el més pur exemple del que es podia fer a Amèrica. Pollock servia perfectament als interessos nord americans, era de Wyoming, no havia estudiat a cap de les grans universitats americanes i no tenia influències europees.

Pollock va exposar per primera vegada a Nova Iork a la galeria de Peggy Guggenheim i poc després ho faria també Rothko. Cap revista important es va fer ressò dels dos autors. Fou a partir del moment en que va entrar en aquest cercle on rebé el suport del MOMA i el diner de la CIA que s'inicià una gran campanya per impulsar i donar suport als dos artistes. Fins el grup Time-Life, canvià la seva orientació artística publicant l’agost de 1949 a les planes centrals un reportatge on es preguntava si Pollcok no era el pintor americà viu més important. No cal dir que tot això li asseguraria la popularitat i assumiria ràpidament l’argumentació política corresponent.

 (Rothko, Centre blanc, 1950).

Algú arribaria a declarar que l’expressionisme abstracta havia estat una invenció de la CIA per contrarestar els moviments soviètics. És obvi que això és fals, fou un moviment que tingué la sort de rebre el suport més oficial i important que podia rebre, el de l’administració nord americana. Una sort que no tingueren a títol personal els seus representants: Pollock, moriria d’accident de trànsit en conduir borratxo, Gorky es penjà, Kline morí alcoholitzat i Rothko es tallaria les venes al seu estudi. 

Amb tot, s’ha de ser conscient que aquest món resulta exactament una còpia del que s’esdevé en la nostra quotidianitat, per tant, ha de resultar relativament fàcil endevinar la solidesa i les motivacions del comportament dels usuaris, sense oblidar que la llibertat d’utilització i d’aprofitament és sempre present i una decisió individual. 

A les xarxes socials cal adaptar els perfils a tot un seguit d’elements ja dissenyats on habitualment deixen poc marge d’elegibilitat. En certes planes web on es treballa en col·laboració no sempre les aportacions son garantia de qualitat i en altres, les diferències d’opinió poden ser callades o esborrades, no obstant, aquestes mateixes consideracions es poden fer posant nombrosos exemples on la xarxa social, la plana web, el bloc o qualsevol grup de debat és interessant i treballat amb solidesa argumental.

El ciberespai no és ni més ni menys que una còpia de la societat cada vegada aparentment més globalitzada, per tant, no es pot demanar a l’internauta que navega un comportament diferent al que li és habitual, a la societat del ciberespai s’hi troben exactament els mateixos valors que a la societat tradicional.

Si la idea de qualitat, rigor o seriositat no existeix a nivell personal, l’internauta individual mostrarà una manca de criteri en navegar sigui per adquirir qualsevol producte o per localitzar informació rellevant, exactament com succeiria passejant a ciutat, cercant informació en una biblioteca o anat de compres, per tant, l’aprofitament o no de les aportacions que milers o milions de persones fan, dedicant part del seu temps a posar en comú les seves aportacions o bé oferint serveis dependrà de cada persona a nivell individual. Per aquest motiu no es pot culpar al ciberespai que actua de continent de la utilitat o no del contingut.

El 18 d’octubre de 1615, Anna, la filla gran de Felip III, de la casa dels Habsburg, (rei de transició que inauguraria els segles de decadència, conegut com el període dels Austries menors), es casa per poders a la catedral de Burgos amb Lluís XIII de Bourbon, rei de França.

(Felip III, Diego Velázquez) 

Dos dies abans, a la sala capitular del monestir de Sant Agustí, Anna que tenia 14 anys, havia posat la ma dreta sobre els evangelis i posteriorment signat un llarguíssim document on declarava que de manera lliure i espontània es declarava exclosa, ella i tots els seus descendents fruit del matrimoni amb el Rei Cristianíssim de França, del dret a succeir “en los Reinos de la Corona de Espanya, como si yo y mis descendientes no hubieramos nacido ni fuesemos de este mundo” .Posteriorment les corts de Castella aprovaren aquesta exclusió com a Llei XII, títol VII, llibre V que fou incorporada al cos jurídic de la monarquia.

El nuvi, que en aquell moment era a la ciutat francesa de Pau ratificà la renuncia d’Anna també per escrit en aquestes termes: “Luis por la Gracia de Dios, Rey de Francia .... hemos renunciado y renunciamosm así por ella, como por los descendientes de Nosotros dos, varones y hembras, a cualquier derecho de sucesión o pretensión que pudiere competirnos en los Reinos del Rey Católico Don Felipe III y sus sucesores.”

(Anna filla de Felip III, P.P. Rubens) 

Per cert, aquesta Anna, serà la mare de Lluís XIV i seria reina de Navarra, reina consort primer i posteriorment regent de França de la mort del seu marit fins la majoria d’edat del seu fill. Anna és popularment coneguda mercès a Alexandre Dumas pare, doncs a la novel·la els 3 Mosqueters d’Artagnan la salva de les trampes que suposadament li posa el cardenal Richelieu.

Anna, Lluís XIII i el delfí, futur Lluís XIV. Justus van Egmont) 

Per si de cas amb la renuncia no n'hi havia prou, Felip III, a la clàusula 38 del seu testament de 30 de març de 1621, deia: “Y acabadas las lineas de mis hijos varones y porque Dios se ha servido darme dos hijas, la mayor de las cuales fue la infanta doña Ana, la cual ...Yo la casé con el Rey de Francia, y renunció a la sucesión por ella y los descendientes de dicho matrimonio, de lo que se hizo ley, mando y declaro que en todo y por todo se guarde aquella renuncia, conforme a lo cual queda por mi hija mayor la menor, doña Maria, que declaro heredera, con su descendència, a falta de mis hijos varones”

És obvia la voluntat d’exclusió de la línia successòria Borbònica, queda clar que Felip III desitjava deixar oberta la porta a la successió a través de la línia femenina però en favor de la seva família, els Habsburg d’Austria, doncs quan casa la filla petita Maria amb l’emperador Ferran III d’Austria no la fa renunciar a cap dret i fa constar al testament que sigui tinguda per la gran.

A Felip III el succeí el seu fill Felip IV i els enfrontaments amb la corona francesa seguien sent tant habituals que en els acords del Tractat dels Pirineus figura un nou casament entre les dues dinasties. En aquest cas es casà la filla de Felip IV, Maria Teresa amb Lluís XIV, però una vegada més se li exigeix la renuncia als drets successoris com s’havia fet amb Anna, i signa un document pràcticament igual el dia 6 de setembre de 1660 i aquesta renuncia s’incorporaria al tractat obtenint d'aquesta manera la consideració de llei de rang internacional. Així doncs, per dues vegades, es renuncia als drets dinàstics que poguessin tenir sobre els territoris de la corona dels Austries hispans els descendents de la nissaga Bourbon.

(Signatura del Tractat els Pirineus. Lumosnier) 

La signatura a l'Illa dels Faisans del Tractat dels Pirineus permet identificar molt clarament els grans protagonistes de la història europea del moment. La infanta Maria Teresa, vestida de plata, el seu pare el Rei Felip IV, el seu futur sogre, el rei LLuís XIII, darrera del rei de França hi ha el cardenal Mazzarino, primer ministre succesor de Richelieu i al seu costat, vestida de negra, la seva tia i futura sogra, Anna d'Austria.

Realment Austries i Bourbons eren constantment enfrontats i intentaven dominar la major part possible de territoris a Europa, per tant, els dos Felips creien que si s’estroncava la línia successòria, les possessions de les corones tant de Castella com d'Aragó que requeien en la seva persona no podrien passar mai a mans dels borbons francesos.

Però l’any 1700 moriria el fill de Felip IV, el pobre Carles II, impossibilitat per tenir descendència, rodejat de conspiradors professionals i altres personatges de novel·la de terror, havent fet diversos testaments i amb Europa en una situació extremadament complicada. Així doncs, ironies del destí farien que un Bourbon, besnet d’Anna i net de Maria Teresa, malgrat les dues renuncies explícites, esdevingués rei després d’una guerra internacional que aquí esdevingué guerra civil. 

Quan els deus pujaven, baixaven, entraven i sortien de l’Olimp quan i com volien, que per alguna cosa era casa seva, una nimfa anomenada Borvo va perdre el cap per un rierol de la Gal·lia i deixant-se portar per la passió va néixer una font d’aigües termals que amb el temps anomenarien Bourbon en record de la nimfa llegendària.

Els romans aprofitaren la font per fer-ne un balneari, passaren els anys s’hi construí una fortalesa i aparegué el poble Bourbon l’Archambault. El segle XIII el príncep Robert, comte de Clermont, un dels sis fills d’un rei de França qui posteriorment seria conegut com Sant Lluís, es va casar amb Beatriu de Bourbon. La descendència d’aquesta parella va assumir el nom de la mare i per diversos afers històrics un descendent d’ells, Enric de Bourbon, esdevindria rei de França l’any 1589 i un rebesnet d’ell, conegut com Felip V va exportar la dinastia a la península castellanitzant el Bourbon originari per Borbón.

 

(Castell de Bourbon l'Achambauld) 

Aquesta nissaga esdevindria inestable des del mateix moment en que varen instal·lar-se en terres de Castella. En primer lloc Felip va haver de lluitar contra el seu rival Carles d’Austria en el que s’ha conegut com Guerra de la Successió. Aquesta guerra va portar la pèrdua dels territoris de Nàpols, Sicília, Sardenya, Milà, les terres que quedaven als Països Baixos, Gibraltar i Menorca, si bé aquesta illa es recuperaria posteriorment.

(La família de Felip V per L. M. van Loo) 

L’any 1808 aquesta dinastia va tenir problemes d’estabilitat quan Ferran VII, alies el Deseado, va derrocar al seu pare Carles IV i pujà al tron d'on en seria, diplomàticament, expulsat dos mesos després en cedir els drets a l’emperador francés. Napoleon, cediria posteriorment la corona al seu germà Josep Bonaparte. L'any 1813, en finir la Guerra del Francés, aquesta corona seria restituïda novament a Ferran VII, qui malgrat haver jurat la constitució de 1812 l’anul·laria per establir un nou periode d’absolutisme monàrquic.

Dues dècades després pujaria al tron la seva filla Isabel II, no pas sense problemes, doncs es disputava la corona amb el seu oncle Carlos Maria Isidro de Borbón. Aquest litigi va suposar l’inici de les Guerres Carlines i la pèrdua de milers de vides, en nom de la legitimitat o il·legitimitat, òbviament el guanyador sempre és legítim.

(Isabel II, obra de Madrazo) 

L’any 1869, Joan Prim, entre altres, organitza La Gloriosa i expulsa la reina, portant un nou rei, Amadeu de Saboia, elegit democràticament per les corts espanyoles en obtenir 191 vots, contra 60 que obtingué l’opció de proclamar la República i molts menys les altres dues opcions monàrquiques.

L’assassinat de Prim feu que Amadeu renunciés al tron i es proclamés l’efímera 1ª República, derrocada per un cop d’estat. Seria el mateix exèrcit colpista qui posaria novament en aquest tron inestable al rei a Alfons XII. El succeiria seu fill, Alfons XIII qui després d'haver donat suport a les dictadures de Primo de Rivera i de Ramon Berenguer hauria d’abandonar l’estat, l’any 1931, en proclamar-se la 2ª República, acabant d'aquesta manera la línia dinàstica directa, de la nissaga Borbón.

(Alfons XII i Mª Cristina d'Austria, 2ª muller)  

Derrotada la 2ª República per un cop d’estat, apareix un dictador militar de nom Francisco Franco qui l’any 1947 anuncià que Espanya esdevenia un regne dirigit per ell mateix i es reservava el dret de nomenar al seu successor a títol de rei. Així doncs l’hereu d’aquesta monarquia sense rei fou l'actual jerarca Juan Carlos I, un dels nets d’Alfons XIII, sent coronat abans que el seu pare Joan de Borbón hagués renunciat a la corona.

S’ha fet un breu repàs cronològic, a partir de fets constatables, a la història d'una dinastia que ha estat expulsada 4 vegades del tron i d’una monarquia que s’ha anat alternant amb dues repúbliques, nombrosos pronunciamientos, forces regències i un parell de dictadures el s. XX. Així doncs, es podria parlar d’una nissaga amb una certa mancança d’estabilitat i relativament predisposada a canviar de casa. 

Una de les primeres accions que fem de petits i gairebé la darrera a la que volem renunciar és caminar. Fou en baixar de l’arbre i posar-se a caminar quan els descendents de l’australopitecus esdevingueren humans i caminant la nostra espècie sortí de l’Àfrica i s’expandí per les diverses regions del planeta.

Moure’s pels camins no respon avui a l’expressió d’una necessitat econòmica ni d’una mobilitat obligada. Caminar és un oci de baix cost, consumeix pocs recursos naturals, és eficient i tant natural com respirar. Caminar és un clàssic que s’ha tornat a posar de moda i caminant sorgí en aquest país el muntanyisme i l’excursionisme científic del segle XIX que reivindicà la nació els anys de la 2ª República i mantingué aquest esperit els anys del bròquil florit. 

Actualment l’acció de caminar ha arribat a obtenir un toc de modernitat si li diem hiking, trekking, walking i tants altres ings com vulgueu degudament importats o inventats però al cap i a la fi, seguim fent el mateix que feren els nostres avantpassats, anar d’un lloc a l’altra salvant els diversos obstacles naturals que ens posa el camí.

En aquest context caminem i exercim un dret fonamental, universal caminar ens pot fer lliures i fins avui, encara es pot fer d’una manera majoritàriament gratuïta. El camí uneix punts, pobles i persones, pel camí la gent es socialitzava i comerciava.

Així davant aquest marc d’explosió de la mobilitat lenta que sovint es tensiona amb el  terreny ens trobem que cal reivindicar-lo no pas com una apologia del temps passat,  més aviat com un exercici de responsabilitat sobre allò que hem heretat. Els camins són saviesa popular, història, tradició i patrimoni.

Per aquest motiu els camins són un patrimoni més del qual la Riba n’és plena. Els camins que ens porten a mas de Ferrer o de Paüller, el de la Coma Fonda, el de la Font de Pascual, el del Pinetell, el del Riu, el de la Torre del Petrol, els que ens duen cap a Cabrera i Mont-ral, tots aquests camins no són avui unes vies que ens porten a la recerca de noves oportunitats però ens serveixen de guia, per dur a terme un acte de coneixement i percepció de la vida que només es pot copsar caminant d’una manera lenta i senzilla.

A la Riba, com gairebé arreu hem tingut camins amb una petjada històrica especial, com l’antiga Via Ilerda, pràcticament desapareguda definitivament amb el pas del tren d’alta velocitat, però en manté molts altres, veïnals, rurals, camins de carro, pistes forestals, de bast o ferradura, corriols, senders, camins de sèquia, pas de marge fluvial camins públics, privats, alguns de lliure accés i altres amb servituds de pas.

La Riba, com gairebé tots els pobles i ciutats del mon, també té el seu camí de sagraments, en tot cas en diríem més aviat camí del Cementiri. Històricament s’afirmava que el pas d’un difunt creava camí públic, desconec la jurisdicció actual però en tot cas, una certa tradició, manté encara avui en dia que portar un difunt dona dret de pas. Aquesta creença, actualment deformada, es refereix a una institució catalana singular: el camí de sagraments o camí de vius i de morts també conegut amb altres noms com camí de creu o camí de combregar.

Aquests topònims que trobem en una munió de pobles servien per definir, almenys fins l’any 1901 la condició de camí públic, implicant qualsevol camí que acabés en una església, ermita, cementiri o lloc sagrat. No oblidem que en aquest país fa set-cents anys quan es redactaren els Usatges, dit en altres paraules, la primera Carta Magna de Catalunya i base del nostre dret, un d’ells el titularen “camins i estrades” i proclamava que els camins públics havien de ser llocs de pau i treva tant de dia com de nit.

Així doncs esperem que els camins de la Riba i de tants altres pobles del Camp, emprats durant un temps per viatjar d’un lloc a l’altra transportant mercaderies o anant a la recerca de noves oportunitats, serveixin cada vegada més d’esperó per tornar-hi o tenint present la dita “camí llarg passa curta” confiem que passejar pels camins sigui una vegada més un mode de coneixement i percepció de la vida. 

La pervivència de la religiositat popular als països mediterranis no és difícil de comprovar, la bibliografia és nombrosa i abraça els angles i les perspectives més diverses. Fa unes setmanes en aquest mateix bloc, ens referíem a la festa de la Vara de Maria Santissima Assunta i la seva vinculació amb els gegants Mata i Grifó de la ciutat de Messina. 

A tota Itàlia i d'una manera més intensa al sud continental i a l’illa de Sicília el fenomen social de la religiositat és difícil de definir i complicat de limitar, doncs al marge de la creença religiosa s’hi entrelliguen els aspectes més diversos, històrics, sociològics i antropològics fent que l’intent de buscar una explicació d’aquest fervor sigui cada vegada més complexa.

A Messina, durant la processó de Corpus es celebra la tradició del Vascelluzo. L’any 1603 es travessava per un període de carestia alarmant, males collites que portaven vinculades necessitats de tot tipus i les malures més diverses. A les hores, un vaixell provinent de Grècia es dirigia a Nàpols carregat de blat però en passar per l’estret unes corrents l’obligaren a modificar la ruta i dirigir-se al port de Messina. L’arribada inesperada d’aquest vaixell amb el carregament de blat va tornar les esperances a un poble gairebé sense forces. 

Per recordar aquest fet els ciutadans de Messina construïren un vaixell amb la fusta de tres arbres, el folraren amb plata treballada pels argenters de la ciutat i cada any s’engalana amb espigues de blat per participar en la solemne processó del Corpus Chrisiti.

El dia 3 de juny es festeja a Verge de la Carta, patrona de la ciutat i devoció mariana per excel·lència. A la processó hi participen totes les confraries i els gremis de la ciutat vestits de manera tradicional acompanyant una imatge de la Verge que du a les mans la representació de la carta que va trametre als ciutadans de Messina l’any 42 d.c., quan decidiren convertir-se al cristianisme.

(Península de San Ranieri, Sicilia, al fons Calabria, l'Italia continental) 

Segons la tradició aquesta carta fou lliurada per Sant Pau a una delegació de la ciutat que es dirigí a Palestina on la Mare de Déu assabentada de la seva conversió els beneïa a ells i a la ciutat. La carta original sembla que s’ha perdut però es recorda que hi figurava entre altres el text següent: Vos et ipsam civitatem benedicimus. Aquest text hom el pot llegir a la base de la columna votiva, revestida amb pedra de Trapani i coronada per una estàtua de broze daurat de la Verge que s’aixeca a la punta de la península de san Ranieri per rebre als visitants de la ciutat que arriben al port procedents de Calàbria.

Vista aquesta i altres tradicions, la imatge d’una religió més o menys precisa, d'una religió nominalment catòlica, borrosa, inculta, espontània i poc elaborada racionalment que s’estén per àmplies capes de població sobretot en medis rurals i entre les classes pobres oposada a una religió d’elit, teològicament refinada, perfectament encaixada amb els cànons litúrgics i que es practica majoritàriament a ciutat, no funciona de cap de les maneres.

Així doncs al marge d’allò que s’anomena, d’una manera discutible i manipulable, religiositat popular, sembla que es produeix molt més encertadament el que es podria anomenar experiències religioses, on la gent professa notablement un canvi d’actitud fora de tòpics.

Hi ha activitats que s’han perdut pel pas del temps i si es mantenen en la memòria és pel fet de quedar-ne, restes gairebé arqueològiques per fer-ne algun estudi etnogràfic o antropològic.

Des del punt de vista de la història però, els rentadors no es valoren tant pels seus elements arquitectònics sinó pel fet que Anar al rentador públic esdevingué un avenç important per la dona  que deixà d’anar a rentar al riu, al torrent, a la bassa o al rec, a l’hora que esdevingué un dels pocs llocs de socialització laica on la llibertat d’expressió femenina adquiria enormes quotes de notabilitat.

Els rentadors, encara que pugui semblar estrany, durant anys i panys van ser un indret on la dona es sentia lliure fora de la pressió social. Era l’indret on parlava en llibertat i manifestava la seva realitat, al mateix temps que esdevenia un punt d’informació bàsic i fonamental on es feia bugada, en el sentit més ampli de la paraula.

(safareig vora el pont del Cisquet) 

Per entendre la utilitat i el desenvo­lupament dels rentadors públics cal que ens centrem en el seu element constituent: L’aigua. Les dones Als pobles i ciutats arribava aigua que es distribuïa arreu. Així doncs, l’aigua era l’element bàsic dels safareigs fossin d'ús particular, familiar o veïnal fins esdevenir públics. Recordem que tenir aigua corrent a casa no ha estat un fet real i ha portat un grau de comoditat fins ben entrats en el s. XX.

Rentadors i safareigs ens parlen de la higiene al llarg de diverses èpoques, de la capacitat de treball de la dona que normalment portava la seva roba, la de la família extensa i sovint n’hi havia que també ho feien d’aquelles persones que els pagaven, entrant d’aquesta manera en el mercat laboral o l’economia del sobresou.

(Safareig a la Ràpita) 

Un safareig és un receptacle fet de parets d'obra i pedra, de forma rectangular amb una peça de pedra, és a dir, un pedrís elevat i inclinat per poder deixar i rentar la roba. La tipologia del rentador és similar però de grans dimensions.

(Placeta de la Font. Cap de Riba) 

Els safareigs públics, bastits a l'aire lliure, amb un senzill cobert de ciment sostingut per uns pilarets de ferro colat o protegits per parets i sostre fets de totxo, són una mostra d’una certa arquitectura popular. A la darrera tipologia pertanyen els ja citats vora el riu, que tancat l’accés directe al seu interior, sense aigua i lògicament gens utilitzats, sobreviuen qui sap si per la seva localització allunyada d’una possible especulació.

Fumerals i xemeneies han pres diverses direccions a l'hora de la seva construcció esdevenint una part més de l'engranatge productiu o de l'habitabilitat de les cases. Algunes d'aquestes xemeneies han quedat absorbides per l'expansió industrial o senzillament han desaparegut sense deixar pràcticament rastre. Iglésies cita a la seva toponímia de la Riba, la Bòbila situada immediatament a la Ràpita 

En tot cas, ens queda un fumeral, relativament discret i mig engolit per les necessitats a les instal·lacions d'una empresa de capital europeu, més coneguda encara avui popularment per cal Jamago. Amb una arquitectura pròpia, aixecada maó a maó i posats en filades, explota les diferents possibilitats que ofereix el totxo, enllaçant la funcionalitat i l’estètica de les industries antigues.

El totxo massís garantia la durabilitat i la consistència gràcies a la seva capacitat de resistència a les altes temperatures, lamentablement però, la força del vent va modificar-li la verticalitat i obligà a reduir, fa anys, la seva alçada per motius de seguretat. És un exemple d'aquestes fumeres que han aconseguit crear unes superfícies homogènies de color, textura i agradables als ulls contemporanis.

Queden però encara unes altres fumeres, cada vegada menys, molt més humanes, probablement menys actives però indicadores de l’habitabilitat i el caliu de la llar. Són les que, de tant en tant, treuen el fum procedent de les flames d’una llenya que indueix a pensar en la fugacitat del temps mentre la continua vaporositat del fum, la música espetegant de la brasa i el caliu que genera, hipnotitza agradablement les fosques tardes d’hivern.

Si varem començar parlant de l’arquitectura del treball a partir del molins hidràulics que donaren vida al poble des dels segles medievals i li mantingueren en un format més o menys semblant fins la primera meitat de vuit-cents, és obvi que el procés d’industrialització li ha permès fer un salt qualitatiu en l’evolució econòmica, demogràfica i urbanística.

 

L’aflorament industrial ha portat un nou plantejament urbanístic a bona part de les ciutats i pobles del Camp però la Riba, encaixada entre els dos rius i el barranc de les Escometes s’ha vist obligada a créixer bàsicament en estrats horitzontals a partir de la Costa que recorre el poble configurant la seva espinada o bé seguint la Carretera des de La Ràpita fins les naus situades a Cap de Riba.

La indústria doncs no ha estat l’element que s’ha afegit al procés d’estructuració que els pobles han sofert amb el pas del temps, la indústria és la que ha marcat el ser del poble fins arribar a les actuals fàbriques de paper.

La Riba ha passat dels molins, caracteritzats per una línia ferma de ventanes en el pis superior que els permetia assecar el paper, a un conjunt de naus diversament alineades  amb els seus cossos de teulades aprofitades en alguns casos per la lògica expansió o en altres, producte de nova construcció que han anat hostatjant màquines propulsades pels salts d’aigua, el vapor o l’electricitat obtenint actualment productes certificats a partir de processos respectuosos amb el medi ambient.

Centrant-nos però en l’arquitectura industrial a l’interior del poble i tenint present que segueixen sent hereus dels molins set i vuitcentistes apareix a la vista l’evolució i la modernitat. Començant per la part més elevada del poble, apareixen tocant a Cap de Riba dues naus industrials força característiques del complex del que fou la fàbrica de Josep Gomà Llobera.

Una mica més avall, a Cal Bessó, central de l’actual fàbrica Gomà-Camps, forma un conjunt força característic d’entramat industrial que uneix el que foren diversos molins com el del Groc, del Bessó, de cal Garreta, de cal Gomà, que s’ha anat expandint en diverses direccions així com la necessitat i les possibilitats del terreny ho han anat permetent.

No tot però han estat fàbriques de paper la Fàbrica o Fàbrica del Roig, tot i ser-ho originàriament, com mana la tradició, esdevingué fàbrica de teixits i filatures d’Ignasi Iglesies, s’hi pintaren papers i teixits per tornar als seus orígens paperers.

En aquest apartat s’hauria d’encabir també el molí de la Pedra que esdevingué taller de paperines. Els molins de cal Figuerola, que han estat de manera successiva fàbrica de farines, d’un substitut del cafè que, segons sembla, es feia amb civada de malta i el Molinet dedicat a moldre de minerals.

Fora del terme municipal, a la sortida de l’estret de la Riba, direcció Vilavert hi ha l’antic molí de l’Estret, molt més conegut pel Sulfuro es dedicà a l’extracció d’oli del pinyol de l’oliva i fou també una fàbrica de lleixiu que s’obtenia per medis hidroelèctrics.

Dins el terme municipal de la Riba però en temps, parroquial de Picamoixons i riu Francolí avall, a les Roixeles hi havia dos antics molins que contingueren amb el temps una fàbrica de filats, dues de paper, una de lleixiu i actualment torna a dedicar-se al paper. En els processos d’unificació s’hi construí un edifici d’habitatges que es conserva molt rònec i salvant les distàncies podria recordar la vella tradició decimonònica de les colònies industrials.

Sovint és la força de la natura la que ha format i donat sentit a l’orografia fent que uns indrets siguin més notoris que no pas altres, la Riba s’ha convertit en un indret on el medi natural ha permès el poblament fent que d’aquesta manera, en un medi natural aparentment incòmode, home i natura es trobin en equilibri i constitueixen un teixit dens, comparable en interès a l’estructura urbana d’altres llocs on es pot parlar d’arquitectura de defensa, de culte, eclèctica o historicista.

A la Riba no podem estar-nos d’escriure de la paradigmàtica arquitectura del treball i aturar-nos en la indústria que uneix passat i futur, donant per fet el present. El conjunt de molins paperers, actualitzats en fabriques, reconvertits en habitatges o romanent simplement com vestigis d’un passat, cal assenyalar-los i destacar-los com fem amb qualsevol font, avenc, bosc o sèquia.

Els orígens medievals de la Riba van estrictament lligats als molins hidràulics, si bé fou amb el sorgiment de la indústria contemporània quan s’esdevingué el canvi econòmic, demogràfic i urbanístic més important de la població. El terme, les valls del Francolí però encara més la del Brugent són riques en aquests bastiments que han format durant molts segles part de la vida quotidiana i econòmica.

 

(al fons Molí de Figuerola, en primer terme el Molí del Jan) 

Els molins, contràriament al que pot semblar al visitant, no foren pas emprats específicament per moldre blat. Foren molins que trinxaven els draps per fer pasta de paper, situats la majoria en indrets de fàcil subministrament de la força motriu l’aigua. 

A la Riba la indústria no ha configurat l’urbanisme, més aviat caldria dir que ha estat a l’inrevés, la indústria ha sabut aprofitar l’orografia per treure’n profit. El poble i les fàbriques s’han bastit al llarg de la Costa per aprofitar els recursos naturals que no eren altres que activar l’ús de l’energia dels salts d’aigua per moure directament les indústries.

 

(El Molí de Més Amunt o de Cap de Riba) 

Així doncs, a la Riba al llarg de la costa ha bastit les fàbriques hereves d’aquells vells casalots que no eren altra cosa que els vells molins paperers les restes dels quals encara es poden veure pels seus carrers i a les ribes tant del riu Brugent com del riu Francolí.

 

(Molí dels Tresos) 

D’aquell vell molí bataner citat per Iglesies i posteriorment estudiat per Altisent i Cortiella, situat al coll de Cots, documentat el segle XIII fins l’estructura industrial que es desenvolupà el segle XX, hi hagué un punt d’inflexió durant el segle XVIII amb la instal·lació de nous molins de paper. Aquest segle fou el gran segle de la revolució industrial a la Riba. Aquests molins, aquestes cases s’anaren adaptant en la seva funció i treball d’acord amb les formes de vida i de producció de cada moment històric.

 

(Molí del Roig) 

Els vestigis que ens resten conservats de les antigues i actuals industries ens descobreixen una manera peculiar d’entendre el patrimoni però fora, el mon de la investigació, ha creat una disciplina científica, l’arqueologia industrial, que ens permet tenir aquestes imatges del passat com a quelcom permanent en el nostre tarannà.