Del penya-segat estant

Si a Suècia gairebé mai saps si ets davant el mar o un llac, quelcom semblant li succeeix a Estocolm, una ciutat que es reparteix entre 14 illes del llac Mälaren i el mar Bàltic. En tot cas, si tenim present que el bitllet del transport públic és polivalent per autobusos, tramvies i transbordadors, resulta francament complex saber en  cada moment quines aigües mires.

Sigui travessant el mar, el llac o un barri es va veient les torres de la catedral, el Palau Reial i una mica més lluny la torre de l’ajuntament. És a dir, passa davant teu tot un seguit de places, museus i conjunts arquitectònics prou interessants.

Més que visitar el centre de la ciutat, a Estocolm es visita els seus orígens a Gamla Stan, la ciutat vella, on els víkings fa més de mil anys que hi fundaren un punt per poder controlar el trànsit de persones i mercaderies del mar Bàltic  cap als llacs de l’interior. De la primera fortalesa Biger Jarl, no en queda res i la torre del mateix nom fou feta construir per Gustav Vasa uns segles més tard.

Fou mercès a la lliga haseàtica que Gamla Stan esdevingué el que més es pot assemblar al centre de la ciutat on esglésies, palaus i monestirs es barregen amb les cases i els edificis de vivendes.

A Estocolm la monumnetalitat cal buscar-la al Palau Reial, contruït el segle XVIII, després que un incendi de l'any 1697 destruñis l'anterior, per tant, no es pot visitar les sales on la reina Cristina de Suècia - la de veritat no pas Greta Garbo - va fer morir de pulmonia al seu tutor Renè Descartes. 

A pocs metres hi ha la catedral on hi destaca una escultura baix medieval feta amb fusta de roure representant a Sant Jordi i el drac, d’una força expressiva exorbitant. Travessant el pont de Riddarholmen hi ha el monestir dels monjos franciscans, panteó dels reis suecs des de Gustav Adolf II.

Sent amables es pot afegir en l’entorn dels edificis monumentals i històrics l’ajuntament, inaugurat el 1923, on cada 10 de desembre s’hi fa el sopar de lliurament dels premis Nobel.

Però Estocolm té a l’illa Djurgärden un museu impressionant, el Vasa, un museu que rep el nom d’una nau de guerra, construïda al llarg de tres anys, que esdevingué la més cara, més equipada i més guarnida que mai havia tingut l’armada Sueca. Fou varada el diumenge dia 10 d’agost de 1628, segons les cròniques, un dia clar i de vent molt dèbil, on malgrat tot, havent navegat uns pocs centenars de metres, s’escorà i es va enfonsar gairebé al mateix port de la capital sueca.

Després  de nombrosos intents de reflotar-la, la seva recuperació i la seva memòria quedà en l’obliti restà soterrada en el fang d’unes aigües molt pobres en oxigen, per la qual  cosa es va salvar de l’erosió del pas del temps.

Redescobert per la memòria l’any 1958 es va aconseguir recuperar-la l’any 1961, construint-se  un museu expressament i únicament per la seva exhibició, junt a la gran quantitat d’objectes que s’hi localitzaren. D’aquesta manera el museu Vasa ha esdevingut quelcom més que un museu representatiu de l’art naval del seu segle. Les copes, les eines, els vestits, els objectes personals de la tripulació i tot allò que s’hi exposa ha fet que el Museu Vasa sigui un museu d’art, d’arqueologia, d’història, d’antropologia, de medicina..., és a dir, un museu atractiu i original que ajuda a entendre la forma de vida quotidiana de la marina de guerra escandinava de fa uns segles.