Del penya-segat estant

Roma és una ciutat amb tanta història que pocs racons hi deu haver sense una anècdota o una tradició que iniciada amb un fet empíric, el pas del temps no hagi convertit en llegendari.

De totes maneres cal anar amb molta cura, doncs en preguntar pel lloc de l'assassinat de JUli Cèsar mentre presidia una sessió del senat, he de dir que ciutadan romans de tota la vida m'han jurat i perjurat que coneixien el lloc exacte tant del magnicidi com d'on es dipostaren les seves cendres. Per uns fou entre el Panteó i el Largo Argentina, a l'anomenat Camp de Mart, per altres va succeir a la Curia de Pompeius gairebé tocant a la columna de Trajà i els qui opten per la tercera via ho situen als Forii Imperiali i encara queda l'opció de la via Flaminia, avui coneguda com via del Corso. En definitiva, sembla que l’assassinat fou en realitat una cercavila i les cendres de Juli Cèsar més que d’una persona eren les d’una tropa.

A la plaça de Sant Pere, al sud del turó del Vaticà, hi havia el Circ de Neró – construït per Cal·lígula - s’explica que l’obelisc que descansa sobre l’esquena de quatre lleons de bronze és un dels elements que representa més fidelment el trànsit entre l’antiguitat i el cristianisme, doncs als seus peus, una vegada més, hi ha o hi hauria d'haver les cendres de Cèsar i al vèrtex superior una relíquia de la Veracreu com a símbol de la victòria del cristianisme vers el paganisme.

A l’antic estadi de Domicià, actualment Piazza Navona, s’hi disputaren jocs i competicions esportives, s’hi practicà la caça d’animals i la lluita de gladiadors  però a partir del Renaixement esdevingué un dels indrets preferits de l’alta societat romana.

En aquesta plaça, a l’església de Sant'Agneses en Agone es recorda el lloc on es creu que hi fou martiritzada aquesta santa. Doncs bé, la façana és obra de Borromini i davant mateix hi ha la Fontana dei 4 Fiumine obra de Bernini. Ambdós genis enfrontats de manera pública i notòria, fins el punt d'explicar-se que Bernini representà els personatges que al·legòricament s’identifiquen amb els 4 grans rius de la Terra: Ganges, Nil, Danubi i el riu de la Plata tapant-se la mirada o bé girant-se per evitar de veure una façana tan horrible construïda pel seu enemic.

Óbivament, és una falsa anècdota més de les que omplen la ciutat. La fontana és de l'any 1651 i les obres de remodelació de la vella església de Santa Angès no s’iniciaren fins l’agost de 1652 de la ma de l'arquitecte Reinaldi que seria substituït per Borromini l'any 1653, per tant, Bernini havia acabat el seu treball abans que el seu rival ni tan sols hagués imaginat com podria ser la façana de l’església.

A molt pocs metres de la plaça hi ha un xamfrà amb una estàtua parlant, és la còpia romana d’un original hel·lenístic del s. III a.C., que representava l’heroi grec Menelao amb Patrocle difunt. Conegut popularment amb el nom de Il Pasquino, el nom li ve per haver esdevingut un dels llocs més populars on els ciutadans penjaven i encara ho fan avui en dia pasquins prou diversos.

El s. XVI era un període, com tants i tants, on les llibertats eren més aviat escasses i la crítica prohibida, per tant, els ciutadans romans s’acostumaren a enganxar a l’estàtua fulls anònims amb versos satírics o escrits pamfletaris com expressió del malestar popular i així fins a data d'avui.

Roma no és una ciutat normal, és la única ciutat Eterna que amb data de naixement, el 21 d’abril de 753 A.C. Així ho va escriure Titus Livi i ho ha mantingut la tradició fins avui.

De petits ens ensenyaren que la matèria no es crea ni es destrueix, simplement es transforma. Aquesta llei de conservació de la matèria la devia escriure Lavosier després de visitar Roma, doncs, es una ciutat on tot s’aprofita mentre es va transformant d’una manera més o menys lenta.

Els marbres del Coloseo, no han patit cap guerra, ni cap terratrèmol, però  situats en un lloc abandonat pel pas del temps, s’aprofitaren per la construcció de la basílica de sant Joan de Letran. Quelcom semblant succeí amb el Panteó, l’únic monument pròpiament romà que s’havia conservat sencer el Papa Barberini, Urbà VIII, autoritzà fondre les plaques de bronze daurat de la cúpula per crear les columnes del baldaquí que Bernini construïa a la Basílica de Sant Pere. Ja es sap allò de: quod no fecerunt barbari fecerunt Barberini (el que no feren els bàrbars ho feren els Barberini).

Aquest mateix monument, conegut com el Panteó d’Agripa, no és d’aquest emperador. En realitat  és el tercer panteó que tingué la ciutat. Els anteriors foren destruïts pels diversos i variats incendis que patí la Roma Antica, però Adrià volgué dedicar-lo al creador del primer temple Marc Agripa, per aquest motiu al fris es pot llegir en llatí Marc Agripa, fill de Luci, el va fer en el seu tercer consolat.

Si per aquella poc probable casualitat sou a Roma i es posa a nevar, aneu a visitar-lo el més aviat possible. Els romans expliquen que els flocs de neu hi entren pel forat del sostre creant-se entre la diferència de temperatura i l'angle de la llum un efecte fantàstic on es posen a girar quedant en suspensió. Si plou, cosa molt més probable també hi podeu anar, si us poseu al bell mig de la cúpula us mullareu però podreu veure com l’aigua s’engoleix pels forats conservats de l’antic desguàs.

A molt pocs metres del Panteó, tot just al carrer del darrera, hi ha una petita plaça amb l'església dedicada a San Eustachio, és el temple que menys cerimònies de casament realitza de tota la ciutat Roma sinó de la cristiandat.

Placidus era un general romà que es convertí al cristianisme després de veure una creu lluminosa entre les banyes d’un cérvol. La tradició explica que fou martiritzat i posteriorment santificat amb el nom d’Eustaqui, per aquest motiu la façana de l’església és presidida per l’escultura d’un cap de cérvol amb una fenomenal cornamenta que aguanta la creu. Doncs bé, sembla que als romans no els fa cap gràcia sortir de l’església el dia del seu casament acompanyats de l’ombra d’unes banyes descomunals. 

A la plaça de santa Maria Sopra Minerva, hi ha l’església d’aquest nom i una escultura relativament exòtica. Es tracta d’un elefant que fa de suport a un petit obelisc egipci de segle VI A.C. Aquesta escultura s’ha atribuït a Bernini i es diu que va triar l’elefant com a símbol de castedat, cosa molt del grat del papa Alexandre VII (no confondre amb Alexandre VI Borgia qui al marge de ser Papa fou també un bon pare de família nombrosa).

Aquest elefant si bé fou dissenyat per Bernini l'execució va anar a càrrec del seu taller, en aquells moments tenia prou feina al Vaticà com per dedicar-se a escultures secundaries.

    

 

Venècia no és la platja del Lido on es va filmar la mort del professor Aschebach, ni el pseudomuseu en que es converteixen els carrers plens de turistes que circulen d’un lloc a l’altra en una mena de via crucis laic on les estacions són esglésies, palaus o carrers de postal.

A l’estiu és pot passar per Venècia però una visita, la visita,  s’ha de fer a l’hivern, tot evitant les corrues de turistes i quan carrers i canals de les illes de Murano, Burano..., o els mateixos barris de San Marco, el Dorsoduro, il Castello, san Polo o qualsevol altra es presenten molt més agradables, íntims i relativament recollits permetent captar una ciutat d’altres temps on edificis, façanes i escultures prenen un relleu especial. A l'hivern venecià només els coloms segueixen molestant i embrutant sigui quina sigui la temporada.

Del cim del Campanile reconstruït es distingeix el cúmul d’illes i canals repartits per la llacuna. Al cim de la torre només queda una campana de les originals, la resta es malmeteren quan l’any 1902 s’ensulsí el campanar. Entre la trencadissa hi havia la campana del Malefici, que sonava quan es duia terme una execució al patíbul instal·lat entre les dues columnes de la plaça. A la Venècia romàntica i llibertina de novel·la s’executà anys i panys per decapitació als homosexuals més afortunats, els que no, eren exposats dins una gàbia de ferro penjada d’una biga a mitja alçada del Campanile fins que morien assedegats o de fam.

Marco Polo i Giacomo Casanova, són les altres dues figures inevitables en un recorregut venecià, tant imprescindibles com la visita al Palau del Dux enormement sumptuós en els espais públics i estrictament funcional en les estances on treballava el més alt funcionariat, independentment del càrrec.

El pont dels Sospirs, és una altra llegenda que ha marcat la toponímia local, es fa difícil creure que, en la distància, es sentien els plors dels presoners quan eren conduits pels passadissos, enormement transitats, cap a les masmorres en uns moments on les denúncies secretes eren a l’ordre del dia.

De totes maneres no era el mateix ser un presoner tancat en un pozzi, humit, sota el nivell de l'aigua i sense cap mena d’obertura a l’exterior a estar allotjat en una de les masmorres folrades de fusta i amb latrina on et lliuraven el menú procedent de l’exterior. És obvi que la justícia eternament cega, esdevenia i esdevé guerxa de tant en tant.

Venècia deu embogir durant els Carnavals i el dia de la Regata però només a l’hivern pot sonar l’oboè de l’Adagio fent la banda sonora d’un passeig solitari o d’una història personal vora l’olor intens de l’aigua de la llacuna veneciana.

La pervivència de la religiositat popular als països mediterranis no és difícil de comprovar, la bibliografia és nombrosa i abraça els angles i les perspectives més diverses. Fa unes setmanes en aquest mateix bloc, ens referíem a la festa de la Vara de Maria Santissima Assunta i la seva vinculació amb els gegants Mata i Grifó de la ciutat de Messina. 

A tota Itàlia i d'una manera més intensa al sud continental i a l’illa de Sicília el fenomen social de la religiositat és difícil de definir i complicat de limitar, doncs al marge de la creença religiosa s’hi entrelliguen els aspectes més diversos, històrics, sociològics i antropològics fent que l’intent de buscar una explicació d’aquest fervor sigui cada vegada més complexa.

A Messina, durant la processó de Corpus es celebra la tradició del Vascelluzo. L’any 1603 es travessava per un període de carestia alarmant, males collites que portaven vinculades necessitats de tot tipus i les malures més diverses. A les hores, un vaixell provinent de Grècia es dirigia a Nàpols carregat de blat però en passar per l’estret unes corrents l’obligaren a modificar la ruta i dirigir-se al port de Messina. L’arribada inesperada d’aquest vaixell amb el carregament de blat va tornar les esperances a un poble gairebé sense forces. 

Per recordar aquest fet els ciutadans de Messina construïren un vaixell amb la fusta de tres arbres, el folraren amb plata treballada pels argenters de la ciutat i cada any s’engalana amb espigues de blat per participar en la solemne processó del Corpus Chrisiti.

El dia 3 de juny es festeja a Verge de la Carta, patrona de la ciutat i devoció mariana per excel·lència. A la processó hi participen totes les confraries i els gremis de la ciutat vestits de manera tradicional acompanyant una imatge de la Verge que du a les mans la representació de la carta que va trametre als ciutadans de Messina l’any 42 d.c., quan decidiren convertir-se al cristianisme.

(Península de San Ranieri, Sicilia, al fons Calabria, l'Italia continental) 

Segons la tradició aquesta carta fou lliurada per Sant Pau a una delegació de la ciutat que es dirigí a Palestina on la Mare de Déu assabentada de la seva conversió els beneïa a ells i a la ciutat. La carta original sembla que s’ha perdut però es recorda que hi figurava entre altres el text següent: Vos et ipsam civitatem benedicimus. Aquest text hom el pot llegir a la base de la columna votiva, revestida amb pedra de Trapani i coronada per una estàtua de broze daurat de la Verge que s’aixeca a la punta de la península de san Ranieri per rebre als visitants de la ciutat que arriben al port procedents de Calàbria.

Vista aquesta i altres tradicions, la imatge d’una religió més o menys precisa, d'una religió nominalment catòlica, borrosa, inculta, espontània i poc elaborada racionalment que s’estén per àmplies capes de població sobretot en medis rurals i entre les classes pobres oposada a una religió d’elit, teològicament refinada, perfectament encaixada amb els cànons litúrgics i que es practica majoritàriament a ciutat, no funciona de cap de les maneres.

Així doncs al marge d’allò que s’anomena, d’una manera discutible i manipulable, religiositat popular, sembla que es produeix molt més encertadament el que es podria anomenar experiències religioses, on la gent professa notablement un canvi d’actitud fora de tòpics.

Bona part d'antropòlegs, etnòlegs i folkloristes del país estàn d’acord que els mites neixen del poble, hi viuen i en són part essencial. Així doncs la immensa majoria de pobles del país tenen les seves festes amb diversos elements mitològics com a peça clau del elements festius.

Els gegants en són uns dels bàsics i fonamentals. Els seus inicis cal buscar-los en la mitologia grega quan Gea, la Terra, en veure vençuts els Titans va incitar als Gegants a lluitar contra Zeus. A partir d’aquí lligats a l’imaginari col·lectiu de cada cultura i de cada poble han anat bastint sovint un entramat social força dens.

A bona part de les societats aquestes criatures tenen aparença humana, mida sobrenatural i una força extrema que els permet dur a terme fets prodigiosos, exemplars o memorables sigui per inspirar terror o simpatia tot i que, probablement, els fets que se’ls hi atribueixen siguin poc objectius, exagerats i amb poques possibilitats d’esdevenir certs.

Amb tot, aquests actes, serveixen per donar resposta a preguntes essencialistes o a conflictes vinculats normalment a fets polítics o religiosos quan no a les dues coses al mateix temps. Els mites sempre fan referència a quelcom que és més enllà de la realitat objectivable, empírica i demostrable però, malgrat tot, el seu comportament permet al conjunt de la societat donar respostes, trobar explicacions i mantenir un esperit que, transmès generació a generació, forma part de la tradició.

Passejant per la Piazza del Duomo de Messina trobem dues de les mostres més importants de les seves festes i tradicions. L’esdeveniment més significatiu és du a terme el dia de la Mare de Déu d’Agost quan celebren la festa de la Vara de Maria Santissima Assunta. La Vara és una peça d'juns quinze metres d’alt, plena d’elements que es mouen al mateix temps recordant el viatge que feu l’anima de la Verge Maria pels 7 Cels abans de trobar-se novament amb seu fill.

En un principi aquesta representació era formada per una piràmide de 150 persones entre adults, joves i nens, els quals sobre una plataforma mòbil sortien, any darrera any, en la processó votiva. Nombrosos accidents ocorreguts al llarg de la processó pels carrers de Messina feren substituir la presència humana per estàtues i altres elements representatius. Actualment la Vara és arrastrada per una munió de fidels que, descalços, recorren els carrers de la ciutat acompanyats de cors, oracions i nombrosos aplaudiments del públic fins tornar a la plaça de la Catedral.

Davant la Vara hi ha instal·lats Mata i Grifó, dos gegants que l'acompanyen però també recorren la ciutat durant els 3 dies anteriors a la Festa Gran. Les llegendes sobre els seu origen són diverses, per alguns són els fundadors de Messina, per altres Mata era una jove de Messina qui va enamorar un guerrer sarraí aconseguint que abandonés la seva vida cruel i ferotge vinculada a una creença perversa i abracés el cristianisme.

Una vegada més es mostra com totes les societats necessiten consolidar i reforçar els seus vincles de pertinença a partir de fets i creences, que és assumir com la història i la religió són els puntals de la nostra civilització. Els cicles que giren entorn del naixement i mort del Senyor, son la base d’un sistema en el qual, més enllà de qualsevol apunt simplement mitològic, el nostre marc social ha anat agafant cos. És el cristianisme qui precisament fa evolucionar la figura del gegant procedent de les cultures grecoromanes i l’immortalitza en les processons de Corpus Christi.

Sovint tenim una imatge de Milan excessivament vinculada a la moda i el comerç, identificant la capital de la Lombardia més a centre de negocis que no pas a una destinació de turisme cultural. No es pot comparar a Roma, Florència o Nàpols però disposa de prous atractius com per fer-hi una estada de 4 o 5 dies.

A Milan hi ha una important coexistència d’estils i èpoques que val la pena observar. Des de les vies d’aigua  que queden dels antics canals que travessaven la ciutat, fins els arcs de la Loggia dei Mercanti, passant esglésies com la de Sant’Ambrogio o il Duomo.

Tampoc es pot oblidar la ciutat renaixentista que explota la memòria de Leonardo al Cenacolo del convent de Santa Maria delle Gracie, ni l’imponent castell dels Sforza, avui convertit en un centre polivalent seu d’acadèmies i diversos museus on imploren el nom de Miquel Àngel a partir de la Pieta Rondanini.

Entre les descobertes milaneses, per aquell que no hi tingui cap reticència, cal visitar el Cementiri. El cementiri de Milan no te res a veure amb els cementiris-jardins centre europeus o nòrdics als que m’he referit en algun altra article. El cementiri de Milan és un enorme conjunt, complex i heterogeni, de panteons, nínxols i altres elements funeraris on cada racó és una lliçó d’història, de filosofia, de mentalitat, de comportament humà i de l’evolució de la tradició italiana, tant a nivell global com personal de les famílies que hi tenen sebollits els seus familiars.

Hi ha també un Milan modern, cosmopolita, amb tot un seguit de fires que abraça els sectors més diversos i carrers com Sant' Andrea, Montenapoleone o Spiga patrimoni de les firmes que han fet de la ciutat un dels primers centres de la moda europea. Però el cor de la ciutat és la plaça del Duomo, la imatge de les agulles de la catedral pujant al cel és força gratificant, tot i que el sol d’agost fa que l’esplendor del marbre de la façana es confongui amb un cel més blanc que blau.

Al costat de la plaça del Duomo hi ha els corredors de les Galeries Vittorio Emanuele, unes galeries del s. XIX, exactament iguals a les de Roma o Nàpols. Amb paviments polidíssims i voltes de ferro i vidre sempre plens de gent que ofereixen un primer contacte amb el comerç, els cafès i els restaurants de la ciutat. Les botigues son majoritàriament joieries, llibreries i objectes diversos, tant de factura clàssica com contemporània, amb uns preus només assumibles per turistes russos o targes de crèdit prou farcides.

Creuant la galeria es fa cap a una petita plaça presidida per una estàtua de Leonardo i la façana d’un teatre fundat el S. XVIII, que des d’aquell mateix moment ha estat lloc de referència per la lírica, és el Teatre de la Scala.

Darrera mateix hi ha la zona de Brera, un barri interessant on hi tenen la seu el Corriere della Sera, l’església de San Marco, el Teatro Piccolo i l’Academia de Belles Arts, amb la pinacoteca de Brera i obres tant representatives com les Noces de la Verge de Rafael, el Petó de Francesco Hayez o el conegut escorzo de Mantegna anomenat Cristo morto nel sepolcro e tre dolenti.

No gaire lluny, a la via Manzoni hi ha el museu de l’aristòcrata Poldi-Pezzoli, al palau que fou de la seva propietat dins la col·lecció hi destaca notablement el Ritratto di Dama del pin­tor renaixentista Antonio di Po­llaiolo (1431-1498).

Una mica més enllà i vora el corso Montenapoleo­neo es pot passejar gaudint d’uns aparadors amb propostes en alguns casos arriscades, en altres seductores però en tot cas veient sempre obres de genis aparentment molt més terrenals que signen Armani, Gucci, Moschino o Dolce & Gabanna.

La literatura i la taula milaneses fan un bon maridatge a la trattoria Bagutta, un indret on per iniciativa de l’escriptor Ricardo Bacche­lli es convoca des de 1927 el principal premi literari italià, amb guardonats tant brillants com Indro Monta­nelli o Italo Calvino. Desconec com s’hi menja però, en tot cas, fa gràcia prendre quelcom en el mateix lloc on es reunien autors como Luigi Pirandello o Giova­ni Papini.

En definitiva, Milan és una ciutat que ha canviat les armes del Sforza per les màquines de la seva industria i els llenç o les fustes pintades per Mantegna i Bronzino pels volums tèxtils de Gucci o Moschino. 

La Campania i els terrenys a la vora del Vesubi són coneguts per ser una terra amb bons vins. El vesuvium, era molt ben considerat d’antic i el poeta Marcial li va dedicar algun epigrama. El Vesubi no havia entrat en erupció des d’abans de la fundació de la mateixa ciutat de Roma, per tant, pels habitants de la zona no era altra cosa que una muntanya més. 

El coneixement d’aquests fenòmens geològics, sense ser totalment desconegut, es reduïa a nuclis de naturalistes i intel·lectuals, pel poble el seu coneixement devia ser ínfim. La mateixa paraula volcà, no té un equivalent llatí. A nosaltres ens ha arribat procedent del nom del deu del foc que segons la mitologia tenia la seva forja a l’Etna. L’únic volcà que en aquells moments s’havia vist en erupció i que probablement es devia considerar una curiositat excepcional.

Per tant, eren les vinyes dels costers del Vesubi el que distingia aquella muntanya de qualsevol altra. Però el 24 d’agost de l’any 79 es produiria una tragèdia que marcaria la memòria molts segles després. L’erupció del volcà va provocar la primera destrucció de Pompeia i altres pobles del voltant com Erculà, Stabia i Oplonti amb les explotacions agrícoles corresponents. La segona desfeta, la provocaren els bombarders durant la IIª Guerra Mundial.

Del que va succeir a Pompeia ja vaig escriure un post fa unes setmanes Pompeia 24 d'agost. Un militar i naturalista anomenant Plini va morir intentant saber més d’aquell fenomen i un nebot seu, Plini el Jove ho mirava tot de lluny per escriure després unes epístoles descrivint com un silenci de pedra va cobrir, cases,veus, terres i gairebé la memòria.

Fou molts segles després quan un Borbó relativament il·lustrat, (l’excepció sempre confirma la regla) es va fer un palau a Portici i va pensar en excavar el volcà. El nobles napolitants, desitjosos de ser prop del manaies suprem, van crear entre el volcà i la mar tot un seguit de mansions que esdevindrien segurament un dels primers “triangles d’or” amb la corresponent bombolla immobiliària de l’època.

En tot cas la pluja de cendra, gasos verinosos, rius de lava i els moviments sísmics que acompanyaren el desastre crearen el caos. Quedaren soterrats sota tones de lava i molts segles després ha permès retrobar una ciutat que havia estat oblidada i els cossos de persones i animals reduïts al no res, a una bombolla d’aire al mig de la lava freda que ha permès mercès a la injecció de guix veure el calc d’un realisme gairebé obscé davant els comentaris d’alguns visitants però útil per historiadors i arqueòlegs.

Pompeya fins el segle XVII no era res més que alguna cita erudita en els escrits de les elits més preparades o els esperits més il·lustrats o inquiets fins que es començà a seguir el seu estel. Fou Goethe qui va escriure referint-se a Pompeia: “Mu­chas desventuras han acaecido en el mundo, pe­ro pocas han procurado tanta ventura para la pos­teridad”. Probablement pensava en el tresor d’escultures, retrats, mosaics i altres estris que tenia davant però també al fet de poder passejar per una ciutat aturada al mig de la seva quotidianitat. Això és el que hauríem de saber veure els visitants.

Les guies, els manuals indiquen el més rellevant, el forum, cor de la ciutat, els temples, el macellum o mercat, els hórrea omagatzems. Els indrets d’oci on hi havia per triar i remenar: el Gran Teatre, l’Odeón, l’amfiteatre on s’hi desenvolupaven els espectacles de masses: gladiadors, feres, les competicions esportives on alguns enfrontaments generaven batalles campals, a l’estil de les que veiem sovint als telenotícies i les pintades i enfrontaments que es produiren entre els hooligans locals i els del Nocera, l’any 59, que va provocar que el Senat clausurés el recinte per un període de 10 anys.

Aquelles persones passaven també el seu temps a les termes o als banys públics, al costat  de les Terme Stabiane o en un dels vint i cinc bordells de la ciutat, atesos per dones de classe baixa o immigrants, les de luxe no rebien aquest nom i eren lligades amb les elits – certes coses no han canviat gaire -.

Pompeia és una caixa de sorpreses, si tenen l’oportunitat no es perdin les Termes del Plaer, un establiment fora muralles, amb pintures dels serveis molt especials que s’hi oferien, unes escenes que deixen el bordell interior a l’alçada d’un internat de noies semidecents en plena adolescència.

Fora muralles també hi ha la Villa dei Misteri, amb uns murals de significat encara desconegut però amb unes imatges de color fauvista i tant abstractes que podríen haver estat copiades per alguna de les avantguardes del segle XX.

Però el més important no és el que es veu tot passejant pels carrers, el que cal destacar són les emocions d’aquest passeig per una ciutat que podria ser qualsevol altra un dia d’estiu a l’hora de la migdiada.

A Pompeia només trobes a faltar un parell de carros encaixats a les roderes i algun vianant a les passeres creuant el carrer. En entrar a les cases hauria d’aparèixer un sentiment de culpa per enterbolir la intimitat sense permís. En alguna entrada encara es pot veure com si fos una estora un hola, benvingut o vigileu amb el gos i més a l’interior, on hi ha l’ellarium, altar dedicat als avantpassat, m'agrada pensar en travessar algun pati solitari, cosa cada vegada més difícil, que em sortirà algun habitant per fer-me fora de la casa. 

Però a Pompeia ja no hi ha ningú que respiri, ningú que vagi al metge, ningú que voti als candidats, el nom d'algun dels quals encara es llegeixen en alguns murs. Els únics que respirem som nosaltres, segurament ben astorats en veure com aquelles vides s’assemblaven tant a les nostres.

La Iconografia fa que identifiquem Florència amb l’espectacular cúpula de Brunelleschi però per altres, la icona florentina per excel·lència és la plaça de La Signoria. En aquesta plaça és on s’ha desenvolupat segle darrera segle la vida quotidiana d’una ciutat activa i emprenedora, per tant, ha estat el centre de la vida del comú, en front el centre religiós que gira òbviament entorn la catedral.

Aquesta plaça és la mostra de l’alternança del poder, entre els governs de la República, el de la Signoria i el Gran Ducat. Els seus palaus i les seves obres d’art, fan que puguis passar-hi dies i dies descobrint constantment detalls de la història.

Ha estat escenari de l’execució de Girolamo Savonarola, qui fou penjat i cremat després d’haver sotmès a la ciutat a la una república teocràtica el 23 de maig de 1498. Una llosa commemorativa ho recorda però en aquesta mateixa plaça el s-XVI era també un lloc d’espectacles, reunions i torneigs i amb els anys els gonfaloniers de la república, ducs i altres senyors, han enriquit aquest espai amb meravelloses obres d’art convertint-lo en un excepcional museu a l’airelliure.

L’edifici principal és el Palazzo Vecchio o de la Signoria, un edifici d’arquitectura austera, seu del govern i caracteritzat per la seva torre plena de merlets, superada en alçada només per la cúpula de la catedral.

Lamentablement en el seu interior mai hi veurem el que hauria pogut ser el més important acarament entre els dos grans, no tant sols del renaixement sinó de la mateixa història de l’art. Leonardo i Miquel Àngel varen rebre l’encàrrec per part del primer gonfalonier nomenat després de l’expulsió dels Medicci, Piero Sioderini, de pintar a la Sala dels Cinc-cents dos episodis fonamentals per la història de la ciutat, la batalla d’Anghiari el primer i la batalla de Cascina el segon.

Miquel Àngel posaria, davant l'entrada del Palau el seu David, l’any 1504, al seu costat Donatello hi posaria el grupes cultòric de Judit i Olofernes i una mica més enllà l’Hèrcules i Caco de Bandinelli, és evident que avui al seu lloc hi ha reproduccions. 

Amb la caiguda de la República i el retorn dels Medicci, Cosimo encarregà a Vasari una gran remodelació del palau i a l’habitació verda, la que fou cambra d’Elionor de Toledo, al segon pis, s’hi feu un pont que lligà el palau amb els Uffizi.

És en aquest mateix moment quan converteix la galeria privada dels Lanzi, en un espai a l’aire lliure on hi feu construir al segon pis un jardí i a la part inferior s’hi hostatjaven els seus mercenaris, al mateix espai on avui s’hi potveure el Perseo de Cellini i dues obres mestres del manierisme, el Segrest de les Sabines i Hèrcules lluitant amb el centaure Neso, ambdues de Gianbologna.

S’explica que el Perseo va aixecar tanta expectació que durant diversos dies els ciutadans dipositaven als seus peu papers amb frases d’admiració. És d’aquesta remodelació quan s’hi posa la font d’Annati i una mica després l’estàtua eqüestre de Cosimo I, de Gianbologna.

Amb tot l’obra arquitectònica més important a nivell urbanístic és el que es va dura terme a l’espai que quedava entre la plaça i el riu, Vasari fou l’encarregatde construir-hi les oficines dels principals magistrats de la ciutat el que ha esdevingut els Uffizi. Al poc temps acabades les obres,  Cosimo encara encarregaria a Vasari un darrer treball, fer un passadís entre el palau Pitti i el palau de la Signoria, el corredor Vasari, la qual cosa asseguraria als membres de la família Medicci anar de casa al despatx sense haver de sortir al carrer, no pas per por de la pluja.

Fou el fill de Cosimo, Francesco I qui encarregà a Buontalenti de crear als Uffizi la Tribuna, un espai que seria el primer lloc on s’hi exposarien obres d’art i l’origen del que ha esdevingut una de les pinacoteques més importants del mon. 

Fins no fa pas massa en anar de viatge, hom acostumava a preparar-lo a partir de llibres que parlaven de la ciutat, de guies turístiques més o menys pràctiques i gruixudes, de llibres d’història o de la informació que s’anava arreplegant a partir dels més diversos focus d’informació. Més recentment a través d’internet han anat creant-se forums de debat i a les planes web han anat apareixent cada vegada més audio guies, algunes comercials, altres gratuïtes, normalment promocionades per agencies deviatges, empreses privades, col·lectius diversos o les mateixes àrees de turisme d’alguns municipis i grans ciutats.

Les audio guies son una eina còmode a l’hora de fer un recorregut per les ciutats o comprendre qualsevol altra centre d’interès. L’aparició i popularització dels reproductors que inicialment eren emprats per escoltar música ha anat ampliat enormement la seva funció per esdevenir uns magatzems d’informació de tot tipus.

Recentment vaig descobrir l’adreça guia de Roma , aquells que seguiu aquest bloc sabeu que és una de les ciutats que mes vegades he visitat i probablement de la que més articles he escrit i seguiré escrivint. A priori em va semblar una web més on es podia accedir a informació sobre la ciutat, el fet de conèixer-la amb una certa profunditat permet valorar la utilitat i veracitat de la informació d’utilitat turística que ofereix.

Així que l’anava consultant va resultar una web amb una informació i un producte interessant, diferent i pràctic. És evident que al mercat n’hi ha altres però, en alguns casos, són molt simples o excessivament carregoses.

En aquest cas al marge dels consells més pràctics o útils que poden anar des de la informació del metro de Roma, busos, com comprar bitlles, relació de museus, restaurants, hotels, etc., ofereixen un CD i una guia impresa molt visual amb plànols, fotografies ireconstruccions que facilita enormement tant la localització com la comprensió de les explicacions d’audio. El format de la guia impresa és molt pràctica i manejable però precisament aquest disseny fa que s’hagi d’anar en compte per evitar que es malmeti.

El Cd, permet passar molt fàcilment el contingut als reproductors personals i escoltar la gravació que contextualitza cada racó d’un itinerari mentre l’estàs veient, et permet descobrir nous detalls sense la necessitat d’anar constantment llegint i observant que, era el que estàvem la majoria acostumats a fer. Com audio guia entenc que et permet un plaer particular, doncs vas recorrent tots els indrets més notables i atractius de Roma, permetent-te observacions de racons carregats d'encant i dels quals la història ha anat deixant empremta.

Les explicacions s’agrupen per zones i són força detallades, dividides en més de 90 fitxers, de manera que en cap cas es fan gens carregoses. La durada de les explicacions va dels 3 minuts les més breus fins els més de 80’ que seria la suma de tots els arxius referits a Sant Pere del Vaticà, però el fet d’estar dividits en diverses pistes evita el fet de convertir l’escolta en massa pesada.

En aquest aspecte es pot destacar que la dicció és força agradable lligant fàcilment dades, anècdotes i personatges, sense menystenir el rigor que es pot observar en altra mena de guies semblants, per tant es pot afirmar que estracta d’una guia molt didàctica.

La web disposa de l’índex complert de l’audio guia permetent escoltar una mostra reduïda de cada pista i la demo porta un exemple més detallat i complert d’una de les pistes de la plaça de sant Pere.

En contra del que acostuma a ser comú, al meu entendre, sigui per la divisió del temps de les pistes o per l'interès que sempre he tingut per la ciutat, ha evitat amb molt de rigor i bon gust certes observacions de retòrica inútil sense voler dir que no sigui erudita. Permet gaudir d'una forma directa i plena el passeig per la ciutat.

Al marge de les nombroses pistes que abracen els nombrosos atractius turístics de Roma, es disposa d’una vintena  de pistes més, amb un contingut complementari on es dona informació d’episodis de la història que va dels inicis de Roma fins l’edat contemporània passat per episodis històrics com la Roma en temps del Cisma d’Occident, més conegut com el període del Papat d’Avignon, el saqueig de Roma per part de les tropes de l’Emperador Carles o perfils biogràfics que van de Juli Cèsar a Caravaggio passant per altres emperadors o genis de l’art com Miquel Àngel, Rafael o Bernini, entre altres.

Així mateix es pot accedir al bloc destí Roma amb articles i altra informació sobre la ciutat i la seva història. Cal esperar que aviat es pugui gaudir d’aquest servei i es puguin adquirir audioguies en aquest format d’altres punts d’interès turístic com la que ja es disposa de Roma. 

Vaig visitar Pompeia després de baixar del Vesubi a primera hora del matí d’un xafogós dia del mes d’agost de fa uns anys i, com molta altra gent, no vaig poder deixar de pensar en el que devia passar el dia 24 d’agost de l’any 79 dC., quan bona part dels ciutadans més rics de l’Imperi es devien estar relaxant a les seves vil·les vora la badia de Nàpols. Altres eren probablement comprant el pa en algun dels forns de la vila, o prenent un vas de vi en una taberna, observant els frescs que decoren les termes Stabianes, o bé deleitant-se amb els dels lupanars tot esperant el servei d’alguna meretriu. Mentrestant, Plini el vell erudit i comandat de la flota Imperial era a una trentena de quilòmetres de la ciutat.

Els carrers amples, tenen voravies molt còmodes i passeres suficientment amples com per creuar el carrer en dies de pluja, al costat: cases, botigues i vil·les en un estat de conservació molt raonable. Les conduccions d’aigua, el sistema de clavegueram ens parla de la tècnica i el refinaments d’aquesta ciutat, fins el punt que en alguns indrets, una mica d’imaginació permet pensar que la ciutat encara respira. 

Però tocant al Forum i al Temple de Júpiter hi reposen els cossos, blanquinosos o ennegrits d’alguns dels milers de cadàvers localitzats en les diverses prospeccions arqueològiques. Morbositats a part, resulta interessant poder entendre què va passar al voltant del Vesubi a partir del migdia d’aquell 24 d’agost, què va matar als seus habitants?

És sabut que la lava del Vesubi no va cobrir les ciutats del seu voltant de manera immediata ni sobtada. Els cadàvers s’han localitzat en diversos estrats i molts més en els superiors que no pas en els més inferiors, indicant que anàvem morint així com avançaven les hores i el procés d’erupció volcànic.

A les excavacions anaren apareixent en els estrats de lava cavitats buides en l’espai on havien estat els cadàvers, els teixits dels difunts s’havien descompost i quedaven alguns esquelets i en alguns casos estris que portaven els difunts. Es decidí injectar guix en aquests vuits i s’aconseguí una impressió del cos que havia retingut, els resultats foren sorprenents.

Dels poc més de 1000 cadàvers localitzats fins aquest moment (Pompeia tenia uns 20.000 habitants)  pocs presenten símptomes d’haver mort atrapats, apletats o lesionats. Es creu que la lava va tardar una setmana en cobrir l’enorme àrea que deixà soterrada i per tant, la població hauria pogut fugir caminant i salvar-se en la major part si ho haguessin fet des del primer moment. Llavors la pregunta és per què no fugiren?

Sembla que el volcà explotà llençant material a milers de metres d’alçada (podien oscil·lar entre 25 i 30 quilòmetres d’alçada) per caure posteriorment en formade “pedra pómez”  incandescent, per tant, no començà a produir destrosses a les cases fins que foren molts quilograms els que s’acumularen als sostres. Això fa pensar que en un primer moment la població es devia espantar i anà a buscar refugi a les cases pròpies o d’amics.

S’explica que el mateix Plini “el jove” va romandre a casa seva llegint “ab urbe condita”, de Titus Livi, fins que li comentaren que el seu oncle havia desaparegut i calia fugir, ell s’embarcà mar endins.

No es pot pensar en desconeixement del que era un volcà i dels seus efectes devastadors doncs ja havien escrit sobre el tema Vitrubi i segles després, el mateix Plini “el vell” havia explicat els efectes de les erupcions de l’Etna. Segons la carta que Plini el Jove envià a Tàcit explicant l’erupció del volcà i la mort del seu oncle, sembla que cap a les 4 de la tarda, les explosions de gasos, la velocitat de la lava incandescent i la tempera encara pujà més.

Sobre les cases ja s’hi acumulava cap a un metre de gruix de restes del volcà i algunes construccions començaren a cedir, per tant, cal suposar que fou a partir d’aleshores quan la població buscà refugi fora de la ciutat.

Probablementla primera reacció fou prendre els objectes de valor i tancar la casa amb laintenció de tornar, doncs junt als esquelets i restes de cadàvers han aparegut nombroses joies, altres objectes i molt sovint la clau de la casa.

Les causes de la mort de la població foren diverses òbviament, però tenint present que bona part dels cadàvers localitzats fossin humans o animals tenien la boca oberta tot fa pensar que fou la falta d’oxigen provocada per l’asfixia i la inhalació de gasos tòxics el que els la provocà.

A partir de la tarda d’aquell dia d’agost i la matinada del següent es produïren diverses onades tòxiques de gas i cendres incandescents. El mateix Plini el vell intentà portar la flota romana al port de Pompeia per socórrer la població però només pogué arribar a Stanias, allí anà a refugiar-se a casa d’un amic Pomponià, on valorant si quedar-s’hi o fugir optaren per la segona opció, localitzant-se el seu cos mor a la platja.

És Plini el jove qui escriu que a Stanias queia foc del cel i l’aire pudia a alè verinós de sofre. Cal suposar que eren onades de pols, gas, cendres i material incandescent que podia anar fins a uns dos-cents quilòmetres per hora. Així doncs les víctimes morien en un huracà de pols i gas bullent que quedarien soterrades paulatinament en un mateix nivell de pedres i altres materials que en refredar-se s’anaren solidificant. 

Dels prop de 20.000 habitants de Pompeia es creu que podrien haver-se salvat la meitat, a les excavacions s’ha localitat 1044 cadàvers, on son els que resten? Probablement al sud de Pompeia, zona molt densament poblada i on la via et portava cap a zones més allunyades. De tota l’àrea devastada pel Vesubi que abraçava Herculà, Oplontis, Pompeia, Nuceria i Stabia s’ha excavat tot just un 2%, per tant, és molt el terreny que queda inèdit per una recerca que difícilment es produirà.

Segurament que els qui sobrevisqueren es desesperaren enormement en veure les seves ciutats desaparegudes i només els devia quedar el recurs de la desesperació o buscar l’ajut dels deus si, en mig d’aquell desastre de malvestat i desesperació, no creien que fins i tot ells devien haver desaparegut.