Del penya-segat estant

Roma no és una ciutat normal, és la única ciutat Eterna que amb data de naixement, el 21 d’abril de 753 A.C. Així ho va escriure Titus Livi i ho ha mantingut la tradició fins avui.

De petits ens ensenyaren que la matèria no es crea ni es destrueix, simplement es transforma. Aquesta llei de conservació de la matèria la devia escriure Lavosier després de visitar Roma, doncs, es una ciutat on tot s’aprofita mentre es va transformant d’una manera més o menys lenta.

Els marbres del Coloseo, no han patit cap guerra, ni cap terratrèmol, però  situats en un lloc abandonat pel pas del temps, s’aprofitaren per la construcció de la basílica de sant Joan de Letran. Quelcom semblant succeí amb el Panteó, l’únic monument pròpiament romà que s’havia conservat sencer el Papa Barberini, Urbà VIII, autoritzà fondre les plaques de bronze daurat de la cúpula per crear les columnes del baldaquí que Bernini construïa a la Basílica de Sant Pere. Ja es sap allò de: quod no fecerunt barbari fecerunt Barberini (el que no feren els bàrbars ho feren els Barberini).

Aquest mateix monument, conegut com el Panteó d’Agripa, no és d’aquest emperador. En realitat  és el tercer panteó que tingué la ciutat. Els anteriors foren destruïts pels diversos i variats incendis que patí la Roma Antica, però Adrià volgué dedicar-lo al creador del primer temple Marc Agripa, per aquest motiu al fris es pot llegir en llatí Marc Agripa, fill de Luci, el va fer en el seu tercer consolat.

Si per aquella poc probable casualitat sou a Roma i es posa a nevar, aneu a visitar-lo el més aviat possible. Els romans expliquen que els flocs de neu hi entren pel forat del sostre creant-se entre la diferència de temperatura i l'angle de la llum un efecte fantàstic on es posen a girar quedant en suspensió. Si plou, cosa molt més probable també hi podeu anar, si us poseu al bell mig de la cúpula us mullareu però podreu veure com l’aigua s’engoleix pels forats conservats de l’antic desguàs.

A molt pocs metres del Panteó, tot just al carrer del darrera, hi ha una petita plaça amb l'església dedicada a San Eustachio, és el temple que menys cerimònies de casament realitza de tota la ciutat Roma sinó de la cristiandat.

Placidus era un general romà que es convertí al cristianisme després de veure una creu lluminosa entre les banyes d’un cérvol. La tradició explica que fou martiritzat i posteriorment santificat amb el nom d’Eustaqui, per aquest motiu la façana de l’església és presidida per l’escultura d’un cap de cérvol amb una fenomenal cornamenta que aguanta la creu. Doncs bé, sembla que als romans no els fa cap gràcia sortir de l’església el dia del seu casament acompanyats de l’ombra d’unes banyes descomunals. 

A la plaça de santa Maria Sopra Minerva, hi ha l’església d’aquest nom i una escultura relativament exòtica. Es tracta d’un elefant que fa de suport a un petit obelisc egipci de segle VI A.C. Aquesta escultura s’ha atribuït a Bernini i es diu que va triar l’elefant com a símbol de castedat, cosa molt del grat del papa Alexandre VII (no confondre amb Alexandre VI Borgia qui al marge de ser Papa fou també un bon pare de família nombrosa).

Aquest elefant si bé fou dissenyat per Bernini l'execució va anar a càrrec del seu taller, en aquells moments tenia prou feina al Vaticà com per dedicar-se a escultures secundaries.

    

 

La dona de Lot va mirar enrere i es va convertir en una columna de sal. (Gènesi 1:26).

Llegir és perillós, molt perillós,  no fer-ho t’obliga a conformar-te amb la vida, a pensar el que pensen els altres i a no experimentar el poder de convertir una ficció en realitat o una realitat aliena en teva. Si a més no ets un progressista de pixarrí, ni un menjacapellans de via estreta o un conservador amb fortor de cera t’adones que els llibres de la Biblia són lectures obligatòries, com a mínim per dues raons: cultura general i  respecte als clàssics.

I com que cultura, literatura, art i pensament van necessàriament lligats, he hagut d’agafar l’Antic Testament per intentar entendre l’escena de la dona de Lot. Una escena que es representa en aquests gravats anònims i aquests treballs sorgits de les mans d’Ernest Descals i Juan Carlos Boveri.

La dona de Lot per Ernest Descals 

La dona de Lot és convertida en estàtua de sal mentre es destruexi Sodoma i Gomorra. Una escena i una dona sobre la que han escrit poetes com Maria–Mercè Marsal, Mario Benedetti, Wislawa Szyborska, Maya Angelou, Angela Carter, Jeanette Winterston o Anna Akhmàtova.

Qui és la dona de Lot? Ens trobem amb una dona que ni tant sols té nom i si el té no és pronunciat en cap moment. Qui no té nom no té identitat. Ens trobem davant una dona que és coneguda per ser muller de Lot, pel fet de girar la vista enrere i per morir convertida en estàtua de sal per haver-se girat desobeint una ordre.

Suposo que l’antropologia cultural i possiblement la psicologia tradicional ens fa interpretar aquest gest com una mostra de tafaneria pròpia de la dona. La mort és el càstig per desobeir una ordre i per arrodonir-ho mor que ni tant sol te nom.

Resulta, almenys, xocant observar com la curiositat femenina és considerada tafaneria mentre que quan Ulises va voler escoltar el cant de les sirenes, amb una estratègia ben determinada, se l’anomenà astúcia, en el fons una forma d’intel·ligència. Pel que fa a les dones, des d’Eva, el desig de conèixer ha estat tipificat com tafaneria i sobre aquesta interpretació s’ha fundat un imaginari col·lectiu del qual avui encara hom es ressenteix.

L’ensenyament que se n’extreu permet la contraposició dels actes masculins enfront dels femenins amb un judici moral incorporat. Així, si Lot és el devot obedient, servidor, el creient que obeeix cegament es salva, la seva dona, desobedient, és castigada amb la mort.

La destrucció de Sodoma i Gomorra. Juan Carlos Bovery  

Però analitzem els fets i deduirem la contradicció. El sexe femení és castigat per mirar enrere i l’estàtua de sal esdevé l’emblema de la perdició, quan en realitat el sexe femení és el que ens dona la vida, el passat ens dona experiència perseguir endavant i la sal ha estat històricament el gran conservant dels aliments necessaris per la vida.

Però m’agrada més incorporar una imatge més poètica, la dona de Lot es converteix en sal però no mor, es converteix en estàtua de sal per que les seves cames s’arrelen a la terra. Ella tindrà arrels i records en un territori mentre Lot i els seus han d’emigrar.

Vincular-se a la terra no és pas un crim, quedar-se en un lloc és crear vincles, crear memòria i fer història que des del passat ens llença cap al futur, cap al nou dia. La dona de Lot ens fa veure, ens permet entendre que val més no viure si s’ha de renunciar a les arrels. 

A la galeria est del claustre baix del monestir de Santo Domingo de Silos hi ha un relleu on l’habilitat descriptiva de l’artista, el modelatge dels cossos, el tractament dels volums en relleu el converteixen en francament impressionant, es tracta del relleu que ens recorda l’enterrament de Crist i la visita de les Santes Dones.

A l’espai hi dominen els triangles i sembla un relleu que es descompensa cap a la dreta de l’espectador. Maria Magdalena, l’Àngel de la Resurrecció i Josep d’Arimatea formen els tres vèrtexs del primer triangle. El segon, més petit, quedaria emmarcat per Salomé, Cleofàs i Nicodem o si es prefereix el bust de Crist i encara un tercer tindria un vèrtex comú en l’Àngel i els altres dos serien els peus i el cap de Crist.

La tapa del sepulcre, posada en diagonal equilibra la composició destacant les Santes Dones que caminen cap a l’esquerra de l’espectador.

La línia horitzontal la domina el relleu de Crist difunt, amb un volum més gran per destacar-ne la jerarquia, Josep d’Arimatea ha de representar-se agenollat i Nocodem està dirigint el braç de Crist en la mateixa direcció que la tapa del sepulcre.

Resulta interessant veure com l’escultor tenia profunds coneixements de teologia i li indicaven perfectament cada símbol, posa sobre la pedra on descansarà el cos de Crist el Sudari que es relaciona al llarg de tota l’edat medieval amb l’altar sacerdotal.

La cara del Crist no és tràgica, ni anguniosa, no recorda dolor ni patiment, probablement pel simple fet que a la mateixa escena hi ha la mort i la resurrecció, veiem al Crist home hieràtic difunt, mentre a l’altra costat de la llosa Maria Magdalena, Maria Salomé i Maria de Cleofàs  van cap al sepulcre amb els pots de perfum coberts per un vel i allí les espera l’Àngel per comunicar-los la Resurrecció.

Fa vent, l’escultor ha triat un dia de vent dons l’Àngel porta la túnica cenyida de manera que es pot observar el creuament de cames, i la capa ondulant, com la capa senatorial que vesteix Josep d’Arimatea. Una escena relatada per (Mt, 28, 2) "...Un Àngel del senyor va baxar del cel, feu rodolar la pedra i s'hi va asseure damunt"

A la part més inferior 7 sentinelles guarden els sepulcre. Resulta curiós veure les postures tant desconcertants, inversemblants i estranyes que han d’adoptar per encaixar en l’espai possiblement recordant a (Mt, 28, 2) "tot d'una hi hagué un gran terratrèmol". El més interessant, al marge del simbolisme és el seu vestuari és d’una gran valor arqueòlogic doncs vesteixen com ho feien les companyies castellanes. 

He estat mirant unes fantàstiques fotografies de la Nike de Peoni i l’Hermes de Praxiteles, quan vaig veure ambdues escultures al museu d’Olimpia  em va impressionar molt més la Nike vestida que no pas l’Hermes nu. Amb el pas del temps, sovint tinc la sensació que no sabem comprendre del tot l’escultura del mon antic.

(hermes de Praxiteles) 

En un primer moment l’escultura del nu a la Grècia clàssica sembla ser essencialment masculina. El nu masculí semblava voler dignificar l’home i el diferenciava d’altres ètnies. No recordo cap poble que tradicionalment es despullés públicament, en canvi a Grècia, la pràctica de l’esport es feia completament nu, per tant, era habitual que l’escultor representés aquells cossos musculats i fibrosos, una representació que és remunta al segle VIII A. C., mentre cal esperar fins al s. IV A.C., per veure un cos femení en les mateixes condicions i no és el d’una dona, és una deesa l’Afrodita de Cnido.

(Nike de Peoni)  

A partir d’aquí agafeu catàlegs, del Museu Nacional d’Atenes, de l’Arqueològic de Nàpols, del British Museum, del Louvre, del Pergamon o de qualsevol altra i observeu les col·leccions de nus. Sembla com si l’home representat en tota la seva existència servís només durant els anys de joventut i per la quotidianitat, mentre que la dona en la seva essència i puresa fos espiritualitat, probablement per a quest motiu apareix majoritàriament representada com una deesa a la que cal adorar.

(Venus de Milo) 

El nu masculí és representat majoritàriament com un efebus o com un atleta que s’entrena cada dia a la palestra per tenir unes proporcions tant perfectes com caduques. L’atenció es centra en una cara i cabell elegants, els muscles de l’abdomen geomètrics, els plecs inguinals exagerats, la força viril és representada a l’espatlla, els glutis i els genolls mentre es minimitzen el genitals, prims, curts i esquifits, gairebé semblen infantils.

L’expressió contrària i gairebé excepcional seria el nu màgic dels cossos hipersexuals de grans genitals que són les figures itifàliques, imatges gairebé màgiques propiciatòries de la fertilitat, per tant per excés o per defecte, en cap cas es tracta de cossos perfectes sigui l’Hermes de Praxiteles  o el kouros de Sunion.

(Kuros de Sunion) 

El cos femení en cavi és diferent no té ni tindrà el mateix sentit que el de l’home. El cos femení és diví, dignifica la dona i l’erotisme. Si està nua la vesteix el moviment i si és vestida la despulla la textura i els plecs de la roba. Una escultura femenina té allò que falta a la  masculina. Fins la representació del sexe marca diferències, la dona aparentment nua presenta un pentinat complex i el pubis depilat però ni així és nua del tot. Aquesta escultura no representa les dones, representa a les deeses, es dirigeixen a l’espectador i encara que no tinguin extremitats sempre en ofereixen quelcom, fins i tot conversa.

En certa manera aquesta visió de la superioritat femenina apareix també en la nostra cultura judeocristiana, recordem el llibre del Gènesi, Deu com a bon escultor creà primer l’home, fou l’assaig abans d’esculpir la peça perfecte i definitiva que és i ha estat la dona.

Avui aniré, amb uns amics "carrosses", a veure l’exposició Josep Maria Baiges, un artista polifacètic. No vaig poder assistir a la inauguració, només he pogut veure algunes de les caricatures exposades a través de les xarxes socials i tot el que sé ho han anat penjat alguns amics o el seu fill, Josep Baiges, quan ens anava informant de la preparació de l'exposició. Pel que he llegit a la premsa estic convençut que es tracta d’un repàs a la història de Reus i comarca a través dels seus personatges. Tot i que l’exposició és quelcom més que això, em centraré en aquest aspecte que és el que parcialment he pogut veure.  

(fot. extreta Josep Baiges. A Carrossa...) 

Segons el diccionari de l’Institut d’Estudis catalans una caricatura és la representació d’una persona en què s’exageren certs trets característics, especialment amb l’objecte de produir un efecte grotesc o bé la imitació no gens reeixida, ridícula, d’alguna cosa.

No posarem en qüestió ni el diccionari ni la definició però normalment també reflexa l’activitat de la persona, doncs normalment s’afegeix algun element que el representa i pot ajudar amb el pas del tems a identificar-lo o el que és més important, representar-lo en el context del moment i que probablement fa que hom esdevingui un personatge conegut.

(Fot. extreta de Francesc Damunt. A Carrossa...)  

El Josep Maria Baiges que vaig conèixer quan ens feia classe de dibuix a l’estudi del carrer O’Donnell era una persona amable, de tant en tant fins explicava algun acudit com el de “que ve Al Capone, que ve Al Capone quin Al Capone. Al capone los discos”  - cal posar aquesta anècdota en el context dels primers anys 70 i alumnes de 12 o 13 anys – En tot cas, no el recordo mai enfadat excepte si se’ns escapava un vale o val és diu: d’acord. Aquests records els incorporo per una qüestió ben concreta, al marge de la qualitat tècnica era una bona persona i les caricatures que he pogut veure ho reflecteixen a la perfecció.

 (Fot. extreta de Francesc Damunt. A Carrossa...)

Presentar la caricatura d’una persona et permet engrandir els seus trets més característics siguin físics: llavis, ulls, nas, cabell..., exagerant-los al màxim i també si es vol passar, amb l’excusa de la comicitat, passar la línia i amb l’habilitat de les persones intel·ligents presentar els defectes morals esdevenint fins i tot cruel.

Baiges no ho fa i no ho fa de manera conscient, ens retrata la persona amb una finalitat còmica però al mateix temps ens dibuixa la societat reusenca com ho faria un cronista urbà que per la data d’algunes de les seves caricatures es podia atrevir a tenir l’esquena un pèl mes ampla que una columna editorial de la premsa.

 (Fot. extreta de Josep Baiges. A Carrossa...)

Segurament que avui al vespre podré veure això o el que serà més important acompanyat dels amics Carrosses em permetran veure, endevinar i sobre tot pensar moltes altres coses que sense cap mena de dubte han sortit del llapis o el pinzell del Baiges que amb el pinzell dibuixava, retratava però també pensava. 

L’amic Josep Gomà-Camps Reboltós va tenir la delicadesa d’obsequiar-me el 23 d’abril amb un llibre esplèndid El paper de la Riba dins el primer clúster industrial català: Gomà-Camps (1758-2008).Editat per aquest grup empresarial amb motiu del 250 aniversari de l’escriptura fundacional de l’empresa paperera a la Riba.

Es tracta d’un llibre per mirar, llegir, remirar, rellegir i encara tornar-ho a fer en diverses ocasions i periòdicament, no pas per la dificultat o complexitat dels textos de Ramon Gavarró i Ramon Balasch, o per establir-hi un duel dialèctic entre l’escriptura i les nombroses fotografies, algunes d’elles inèdites i totes prou interessants, sinó que cal rellegir-lo per aprendre, recordar i mirar al futur. 

Aquestes planes preserven la memòria de 10 generacions d’una nissaga que s’ha dedicat de manera ininterrompuda a la fabricació del paper, motiu prou important en ell mateix, però fa quelcom més, posa en suport àgil, clar i entenedor els darrers 250 anys de la Riba i de bona part de la seva gent. Poques, per no dir cap, deuen ser les famílies de ribetans o ribetanes, on un o diversos dels seus membres no han treballat o s’han jubilat en un vell molí primer, en una nau després o en qualsevol de les fàbriques del grup paperer.

Llegir aquest llibre ofereix un exercici de coneixement i de divulgació del nostre passat, del passat de la vall del Brugent, de bona part de la vall del Francolí, del passat de la gent, del passat del poble. Diem sovint que la civilització comença quan tenim consciència dels records i aquestes planes transpiren memòria, no pas en el sentit poètic de la paraula, sinó com una clau on analitzant el passat, des del present se’ns envia cap al futur, al cap i a la fi qualsevol futur només és seriós si s’arrela en el passat.

En un moment tant crític com l’actual, aquesta publicació ajuda a reflexionar. Fa veure com durant dos segles i mig, 10 generacions d’una nissaga familiar en el sentit més ampli del terme, han instal·lat a la Riba el seu nucli principal, ampliat posteriorment a altres llocs la producció han generat treball i fet evident que en el controvertit món de l’empresa i l’empresari, si aquest és arrelat a la terra, ens adonem de la persistència en el cànon que no es fuig a la primera sotragada i, cal no oblidar que és el producte del treball el que dona tranquil·litat i genera riquesa substancial.

L’acurada combinació de text i part gràfica permet descodificar, pensar, associar, combinar, comprendre i especialment tenir consciència de la importància de l’esforç del treball establert per 10 generacions de persones que han passat de produir paper de barba i d’escriptura fet a base de draps, cotó, cànem o qualsevol altra fibra aprofitable al molí del Bessó a convertir-lo en una indústria paperera amb un ampli catàleg de productes mercès a una estratègia global. S’han passat d’una fabricació on es parlava de moles, piques i ventanes a una on els pols de producció, l’estratègia i el know how són tant necessaris com imprescindibles.

Fullejant una i altra vegada textos i fotografies és fàcil adonar-se que certes actituds trenquen fins i tot amb els clàssics, destrossant l’afirmació de Cicerò quan escriví: “corren mals temps, els fills han deixat d’obeir als pares...”, trenca amb el mite del Senyor Esteve on més o menys ens diu que l’avi crea, el fill amplia i el net dilapida, Val la pena tornar a considerar que, després del que reflecteix aquest llibre algunes afirmacions, per més venerables que siguin qui les han escrit, trontollen, en tot cas pretenent imitar a Torres i Bages es pot escriure que la Riba serà paperera o no serà.

Quan llegint la premsa o escoltant les notícies cada dia em retorna a la memòria una imatge on caminem sense cap, en direcció a un túnel on al final hi ha una llum i aquesta és la de l’abisme, prendre consciència que des de la Riba, el cognom Gomà, el cognom Camps o tots dos junts i ampliats de 1750 ençà han mostrat passió per la fabricació del paper i per l’empresa creant treball i riquesa, fa pensar que la llum del final del túnel pot ser diferent mercès a la gent emprenedora. És com si la força del Brugent present a tantes planes del llibre impulsés moles i nissaga a seguir treballant, creixent i donant vida. 

Aquest cap de setmana l’amiga i bona coneixedora de l’art contemporani Carme Soler em va fer notar la notícia apareguda a la premsa on informava que l’oli Abstraktes Bild de Gerhard Richter, pertanyent a la col·lecció privada d’Eric Clapton, s’havia venut per 21,32 milions d’euros. A darreries de setembre, ella mateixa, va comentar que Steven A. Cohen havia posat a la venda un altra Richter Prag 1883 per 21,8 milions en aquests cas de dòlars.

El mes de maig de 2012 vaig publicar un article titulat Del valor de l’art i altres coses, un debat tan calidoscòpic que serà etern. Que aquí hi ha una estratègia purament especulativa és evident, dos quadres del mateix autor en tant pocs dies de diferència és massa casualitat i no cal fer-ne escarafalls, però entre els molts aspectes no tractats, n’hi havia un de pes i prou rellevant: la contextualització.

Només cal recordar l'exemple abastament conegut pel seu recorregut en diversos formats arreu de les xarxes socials. Organitzat pel Washington Post, sense donar-hi publicitat i enregistrant-ho amb càmera oculta, un violinista vestint gorra, t-shirt, texans i esportives es posà en una de les andanes del metro a interpretar diverses peces durant 45 minuts.

És obvi que passaren pel seu costat més o menys ràpidament milers i milers de persones, unes en silenci, altres aprofitant per devorar l’entrepà o bevent un refresc i totes anat d’un lloc a l’altra. Probablement al mig de l’eixabuc de gent que travessava  l’estació n'hi havia de sensibles davant la bellesa, en qualsevol de les seves i diverses formes, incloent, lògicament, la música, la poesia, la pintura o l'escultura.

Seguint la gravació i d’acord amb els diversos power points generats, la majoria dels transeünts passaven totalment indiferents al violinista, a les peces que interpretava i al so del violí.

Aquest violinista era Joshua Bell, amb un Stradivarius de 1713 valorat en 3 milions de dòlars. Uns dies abans havia actuat al Symphony Hall de Boston, penjant el Sold out malgrat els 1000$ per ticket. Sembla evident que les coses es valoren, cada vegada més, pel seu context, només té valor allò que és en el mercat.

No restem atents al que ens apropa a l’art que són les sensacions i els sentiments, no sabem agrair ni valorar allò que se’ns ofereix sense un cost directe. Estem envoltats de coses úniques i singulars però individualment, massa sovint confonem valors amb valor i per estalviar-nos fer el ridícul preferim mirar discretament l’etiqueta, agraint-la especialment, si porta codi de barres amb el seu cost.

No és excessivament habitual trobar en el mon de l’art medieval masses artistes que hagin reflectit a la seva obra l’estima pels llibres, no em refereixo als brillants miniaturistes que crearen joies universals, estic pensant en la representació de persones llegint.

Dues peces importants són però l’escultura sepulcral d’una de les reines que sempre m’han cridat l’atenció mercès a les explicacions d’Agustí Altisent i a la lectura de la biografia publicada per Regine Pernod, llegida a Austral, és tracta d'Elionor d’Aquitania.

A l’abadia de Fontevraud, sota la cúpula central de l’església hi ha quatre monuments funeraris: el d’Enric Plantagenet, comte d’Anjou, el del seu fill Ricard Cor de Lleó, el de la seva jove Isabel d’Angulema, muller del rei Joan Sense Terra i una de diferent, tallada en fusta i encara avui molt policromada, la d’Elionor, reina de França i d’Anglaterra, muller d’Enric i mare, entre altres dels dos reis citats.

A l’escultura funerària Elionor és estirada sobre una llosa, probablement com ho estigué durant la cerimònia dels seus funerals. A la cara té els trets d'una puresa excepcional, els ulls tancat i un llibre obert entre les mans. Davant d’aquesta cara i d’aquest cos la imaginació pot volar lliurement.

Probablement ni el cos, ni la cara tenen a veure amb la realitat, Elionor morí amb més de 80 anys i l’escultura es modelà posteriorment, ni tant sols sabem si l’escultor la va conèixer mai, però l’estàtua és admirable. En la mirada serena l’artista expressa allò amb que hom es convertirà el dia de la resurrecció i qui sap si l’escultor interpretà un lligam entre el goig celestial que ha de provocar la presència de Déu i el plaer de la lectura en silenci.

No és una ocurrència estrambòtic, segles després Simone Martin representarà a la Verge Maria, com una dona culta i profunda que és, sorpresa per l’àngel de l’Anunciació quan és llegint probablement un Llibre d’Hores, considerats a finals de l’edat medieval com a devocionaris privats i eren també emprats per ensenyar a llegit als nens.

En un primer moment sembla que l’Àngel ha espantat a Maria, s’agafa el mantell sota la barbeta representant una actitud com a mínim de sorpresa, mentre a la ma esquerra té un llibre vermell, símbol del coneixement, fins, d’una manera clarament domèstica, té el dit polze dins el llibre per no perdre el punt.

En ambdues obres Elionor i Maria, Maria i Elionor són representades com dues dones intel·ligents que busquen i practiquen el noble art de la lectura silenciosa.

Definir el concepte de cultura dona per emplenar, articles, llibres, generar debats, organitzar congressos i segurament no s’arribaria a cap conclusió definitiva. Però en tot cas, es pot afirmar que, de l’aparició del gènere homo fins avui, posant en comú el coneixement i fent divulgació de la cultura hem anat evolucionant d’una manera progressiva cap a un pensament cada vegada més complex. Aquesta complexitat ens entrena per ser cada vegada més intel·ligents fins articular tot un seguit de llenguatges matemàtics, musicals, artístics..., fins el punt que no tot allò creat parteix d’un discurs aparentment racional ni racionalista però no deixa de tenir una lògica.

(Nens mirant l'obra FLUIDS d'Allan Kaprow) 

En aquest escenari cal revisar el nostre creixement cap a una intel·ligència cultural. Si l’adjectiu cultura l’entenem com un comportament on intervé l’intel·lecte, el raonament i el que els antropòlegs denominen intel·ligència operativa resulta complicat entendre com l’aproximació a certs àmbits de la cultura contemporània es fa ridiculitzant-la des d’una crítica gairebé obscena, en lloc d’analitzar-la que seria el més convenient.

El Manhattan Pennis Drawing de Ken Hicks, amb el World Trade Center pot semblar absurd avui en dia, fins i tot insultant per poca sensibilitat que es tingui, però l’any 1978 es vivia en un context molt diferent, què significaven aquestes dues torres? Com funcionava els lobbys a USA? Quina era la situació geopolítica en plena guerra freda?

(Ken Hicks. Mahattan Pennis drawing) 

Si Aristòtil probablement el pensador més lúcid i definitiu, ens qualificava d’animals racionals, per què hi ha qui ho entén tot d’una manera determinada: la seva, i no accepta cap mecanisme d’adquisició que li permeti un augment qualitatiu i quantitatiu de la complexitat cultural?

Si l’any 2012 segueix sent més fàcil ironitzar sobre certes creacions culturals probablement és per què es fa quelcom malament? S’ha descuidat l’educació en cultura contemporània i les conseqüències són nefastes. No es pot ser presoner del passat, no podem ser uns habitants de la terra anacrònics. És imprescindible saber d’on venim però l’art, la poesia o la música de la nostra època parla de nosaltres mateixos i curiosament la nostra època i el que es fa en ella és el que més ignorem i menys entenen, fins es podria dir que ho refusem.

Curiosament avui la Giocconda, un clàssic, és probablement l’obra universalment més coneguda però, s’hi veu el retrat creat per Leonardo? Com a mínim és discutible. Aquest quadre és molt més valorat per les llegendes creades al seu entorn, sigui per una novel·la de tant èxit com poca vàlua literària, per l’aspecte vampíric creat per Walter Pater, per esdevenir una icona pop en mans de Warhol, per les versions de Botero i Morimura o pel bigoti que li posà Duchamp.

 

(La Giconda vista per Botero)  

Resulta curiós observar com certs noms són relativament respectats però quan es veuen acudits que es repeteixen i demostren que l’opinió pública no entén alguns creadors com Lebobitx, Kandinsky o el mateix Joan Miró dient: “Això ho fa el meu nen de 4 anys”. Quan s'utilitzen creacions, com per exemple de Martin Creed,- algunes de les quals probablement puguin ser pedants i fins i tot insubstancials per ser objecte de burla  en alguns casos intel·ligent però en altres burda, estúpida i simple, però sigui com sigui, es posa tot en el mateix sac, es demostra que la l’opinió pública té una forta tradició populista i desconsideració cap a bona part de la cultura, especialment cap a l’art i la música contemporània.

(Joan Miró. Blau III)

 

Si entenem cultura com un procés d’increment de la complexitat, podrem entendre i analitzar des de la creació més simple a la més complexa, però tot això implica dues conclusions: per un costat ens falta visió crítica vers la cultura contemporània i per l’altra bona part del sector de creadors haurien de fer un esforç per fer-se entenedors, tota obra hauria de tenir una explicació per aquell qui la vulgui o la necessiti i això hauria de fer-ho l’autor per guanyar-se el respecte de bona part del públic i de la societat, al cap i a la fi la incomprensió és un camí bidireccional.

Fa unes setmanes tots els mitjans de comunicació es feren ressò que Sotheby's de Nova Iork havia subhastat una de les versions del Crit de Munch per més de cent milions de dolars. L’any passat la família real de Qatar va comprar Els jugadors de cartes de Cézanne, per més de dos-cents milions. Anteriorment el number 5 de Jackson Pollock,  el Woman III de Willem de Kooning, l’Adele Bloch-Bauer de Klimt, El nu amb fulles verdes i bust i també el Noi amb pipa, ambdues obres de Picasso, havien superat totes el cent milions de dòlars i es podria anar afegint un bon nombre d’obres d’art, que han estat posades a la venta i s’ha pagat quantitats astronòmiques per adquirir-les.

No fa pas massa temps es generà un enorme debat pels 20,35 milions d’euros que havia costat l’obra commemorativa del 70è aniversari de la Declaració dels Drets Humans, encarregada a Miquel Barceló i instal·lada al palau de la ONU a Ginebra. No sé si es podria saber el que li va costar a Juli II que Miquel Àngel pintés el sostre de la Capella Sixtina i d’aquesta manera poder establir alguna relació de costos, en el camp de la història s’acostuma a fer comparacions de preus per estudiar períodes d’inflació.

Racionalitzar el motiu que porta a pagar aquestes quantitats per una obra d’art és complex. N’hi ha prou adduint raons de fetitxisme, inversió, interès real de l’obra? Es pot estar segur que actualment la qualitat i el valor de l’obra no s’ha substituït pel marketing de la signatura? Què dona valor a una obra d’art: el nom de qui la signa, la idea, el concepte, el marxant, l’obra en ella mateixa, l’opinió del públic, els materials emprats o el mite que la pugi envoltar?

Si s’ha de jutjar per l’acceptació popular, és cert que hi ha molts més cues al MNAC, al Prado, al Louvre, o la National Gallery de Londres que no pas al MACBA, al Reina Sofia, al Pompidou o a la Tate Modern però emprant aquesta mesura cal fixar-se en quantes vegades al Louvre, no es pot pràcticament entrar a la sala on hi ha exposada la Gioconda i uns deu metres més enllà, la Verge de les Roques reposa sola i només és admirada esporàdicament? Això té una explicació que sembla anar més lligada a les polèmiques històricament generades per Monalisa que no pas a consideracions pictòriques, i que les coses tinguin una explicació, en cap cas significa que aquesta sigui lògica.

L’art ha variat al llarg de la història i la formulació del llenguatge emprat ha fet que algunes obres es puguin continuar entenent i seguint fàcilment, centenars d’anys després de la seva creació. Altres obres exigeixen una complexitat i una predisposició per assimilar-les fora de l’abast del gran públic, dit en altres paraules, entre Guido de Siena i Manet el mon ha canviat però entre Donatello i Kandinsky el mon s’ha trencat.

És obvi que a partir de Prohudom, Marx, Engels, Freud, Joyce, Schomberg i tots els representants de qualsevol isme es va produir una revolució en el pensament que es va veure reflectida en totes les dimensions de la cultura: filosofia, pintura, música, escultura, poesia, arquitectura però també es produí una enorme distància entre creació i públic que s’ha anat aprofundint fins el segle XXI.

Històricament el públic podia seguir una obra de manera més o menys raonable simplement per que coneixia el cànon. L’evolució del pensament ha fet que les idees siguin cada vegada més complexes, s’ha trencat el cànon, s’ha trencat la norma, per tant,  cal un esforç complementari, però entre una obra sòlida i una obra pretensiosament absurda hi ha molta diferència i un cert esnobisme, probablement propiciat per la burgesia més de nou rics i neocons que no pas culta.

No hi ha cap mena de dubte que la versió del conegut Urinari de Duchamp que, desaparegut o perdut l’original, en feu diverses versions la més popular de les quals és al Pompidou, va estar molt bé com idea, com ironia, com a provocació i com a ready-made, però materialment no té cap mena de valor, malgrat tot, costa imaginar el que es podria arribar a pagar per aquesta peça posada en una subhasta.

El conegut Negre sobre blanc o el Quadrat blanc sobre fons blanc de Malevitx o una vídeo instal·lació de Bruce Nauman tenen un valor i una solidesa intel·lectual fora de dubte però costa entendre com es pot mesurar econòmicament el que provocaren. És que no fou trencador Giotto en introduir el llenguatge i l’estructura expressiva en el pas del gòtic al primer renaixement, la pregunta podria ser, per exemple, qui fou més trencador: la tensió entre l'eròtic i l'espiritual de Bernini amb La Transverberació de Santa Teresa o la visió de Les senyoretes d’Avinyò de Picasso?

La resposta més còmoda i fàcil és que aquestes dues obres són difícilment comparables però, es poden comparar les Al·legories d’Ambrogio Lorenzetti a l’Ajuntament de Siena, amb  Judit i Olofernes de Caravaggio, amb la Conjura dels Horacis de David o amb La llibertat dirigint el poble de Delacroix?

Reprenent el fil del valor de les coses i mirant d’establir una comparativa hi ha un exercici molt fàcil de fer: els Medicci fou una nissaga de botiguers, nous rics de l’època, que prosperaren i arribaren a banquers, es consolidaren i amb el temps anaren construint, arreglant o modificant, vil·les i edificis per viure o treballar com els Uffizi, can Pitti o can Medicci-Riccardi, es pot comparar amb cap edifici construït per qualsevol consell d’administració de banc o caixa o per qualsevol nissaga de banquers actuals? Salvant alguna excepció, Quants edificis d’aquesta mena creuen que poden passar a la història i d’aquí a cinc-cents anys serà visitada com ho són les d’aquesta família florentina?

Òbviament qualsevol cosa té el preu que algú està disposat a pagar per ell però deixar-ho exclusivament en mans del marketing, pot ser útil financerament però no estic segur del servei que pugui fer a la societat.

Si tenen oportunitat vegin o llegeixin una petita obra de teatre, deliciosa i delirant que es diu ART, l’autora és Yazmina Reza, dos amics es troben a casa d’un tercer que els ha d’ensenyar la darrera adquisició de la seva col·lecció d’art: un quadre blanc.