Del penya-segat estant

Sovint resulta força complicat explicar d’on venen alguns detalls quotidians que per familiars o minúsculs no se'ls dona cap importància. Per aquest motiu, ben segur que ignorem perquè, de petits, ens deien que ens eixuguéssim la boca abans de beure o que mai havíem de fer-ho amb la boca plena. Doncs bé, normes com aquestes són un exemple de la influència de la civilització monàstica en la vida quotidiana.

Els primers temps del monacat la pitança - paraula procedent de les abadies, derivada pietas que significava un suplement a l'alimentació que la pietat dels fidels oferia als religiosos. Aquesta menja es servia en un plat per cada dos monjos i la beguda s’havia de compartir en un sol vas. Ben segur que aquest costum tan poc higiènic havia de comportar problemes. 

(il·luminació medieval, on s'observa com a taula hi ha mes comensals que plats i copes) 

Així doncs, per poder mantenir una vida en comú sana i raonable es va haver d'adoptar algunes pautes de salubritat i profilaxi tot procurant no deixar rastre de cap aliment en el got comú, per tant, els monjos procuraven sempre netejar-se la boca abans de beure.

Això va comportar que fossin les mànigues de l’hàbit les que ajudaven a dur a terme aquesta funció per la qual cosa la higiene quedava més o menys salvada amb la mateixa rapidesa que es perdia la imatge de pulcritud i precisament per evitar aquesta utilitat subsidiària de les mànigues del vestit s’incorporà al subministrament domèstic de roba una petita peça de roba que avui coneixem com tovalló.  

Son nombrosos els llibres monàstics plens de consells referits a la taula, el tovalló, les flors, el silenci, la higiene, la disposició dels plats, la cortesia i les maneres d’assentar-se o menjar, en un acte tan habitualment comunitari. Per tant, algunes normes que avui en diem d’etiqueta o de comportament assumides per la societat civil tenen el seu origen i són referides en diverses de les regles monàstiques medievals.

(Refetor del monestir de Santa Maria de Poblet) 

Els nens i les nenes de Reus, de la Riba i de qualsevol altra lloc on es mantenen les nostres tradicions ho sabem perfectament, hi ha certes coses que no canvien. Hi ha 3 persones al mon que, per més temps que passi són "Reis", "Mags"venen de les tres parts del mon que en el moment en que va nèxier Jesús es coneixien i val també tenir present que ens recorden 3 etapes de la vida prou importants, - Melcior, la senectut, Gaspar la maduressa i Baltasar la joventut (consti que Baltasar no es torna negre cap el s. XV).

Els grans, fa tants anys que van fer  catequesi que s’emboliquen, que si reis, que si mags, podien ser-ho tot, reis per poder viatjar i mags perque eren astrònoms, per tant molt savis i d'aquesta manera feien una aportació intel·lectual al mon de la cultura judeo-cristiana.

Seguiren un estel i arribaren a Betlem on oferiren al nen Jesús 3 regals simbòlics molt ben trobats: or perque era "Rei", incens per que era "Deu" i mirra per que havia de morir jove i la mirra era un producte necessària per embalsamar el cos.

Més enllà del que diu l’evangeli de Mateu (2, 1-12), a tots ens han explicat els pares, a qui els va explicar els avis el que els havien explicat els besavis que ho havien escoltat dels rebesavis i així ha anat transmetent-se generació darrera generació fins arribar a nosaltres que, una vegada tres Reis Mags que es deien Melcior, Gaspar i Baltasar, seguint un estel van arribar a Betlem per adorar al en Jesús, a l’hora que li   lliuraren uns regals, després i de llavors ençà, aquests mateixos Mags, als final de les festes de Nadal, venen una nit a repartir regals a tots els nens i nenes del mon.

(Fotografia Jaume Guillamat) 

Aquest relat més o menys ampliat, ensucrat o distorsionat  ha fet que SS. MM els Reis Mags d’Orient, hagin esdevingut els únics monarques a qui es reconeix una utilitat i manifesten, any darrera any, una gran capacitat de supervivència i una càrrega emocional tant impressionant com duradora. Per aquest motiu el ritual sobreviu a la pròpia fonamentació del mite, per motius tant diversos com la seva utilitat i la negativa a prescindir d’ells.

El Reis d’Orient són unes figures evanescents - una mica despistades, a vegades requereixen el suport de patges de cada lloc per on passen - i gairebé simbòliques doncs, per exemple a la Riba, uns anys arriben per Cap de Riba baixant de El Pinetell, altres han arribat físicament amb el tren a l’estació del ferrocarril, alguna vegada han preferit fer-ho a cavall, algun altra any s’han presentat en tres vehicles de 2 cavalls descapotats procedents del Sulfuro, en tot cas, de manera indiscutible, sempre han arribat, arriben i seguiran arribant. 

Sigui com sigui a l’hora de la veritat, resulta que només els veiem una vegada a l’any, normalment allunyats o a una certa distància durant la cavalcada, des del balcó de l’ajuntament, a la Penya, al Casal Ribetà o els més afortunats, a vegades els podem veure uns instants si realitzen el lliurament dels obsequis personalment. Però sobretot, la immensa majoria de vegades els veiem, perquè anem a dormir i mentre dormim somiem amb ells i el dia següent sabem que han vingut  en aparèixer els regals.

(Fotografia Jaume Guillamat) 

També sabem que hi són per que la seva presència més constant és un acte verbal, dels pares, avis, avies, oncles que afirmen la seva existència i de nosaltres mateixos quan els escrivim la carta. Una carta on més enllà del que hi expliquem els estem invocant i els fem realitat.

(Fotografia Jaume Guillamat) 

Hi ha un moment a la vida de tots els nens i les nenes que la seva existència es posa en dubte. És el moment en que comença a aparèixer el rigor del pensament analític, del pensament lògic, són uns anys en que hom pensa que tots els fets s'han de comprendre. Sortosament però, la Nit de Reis és massa màgica i com a molt el que anem fent, és incorporant-nos al secret. Un secret on en el racó més íntim, seguim sabent que el mite dels Reis Mags hi habita. Al cap i a la fi la realitat d’un mite no és altra que les paraules que l’expliquen i el mantenen viu en la memòria de la col·lectivitat  a la que pertany.

En menjar, acte imprescindible per la vida humana, intervé el sentit del gust que ens fa percebre els sabors dels aliments i com passa en altres sentits, té unes preferencies i unes categories de valors. La vista percep la bellesa de la forma i del color, el gust el grau de plaer obtingut amb els diversos aliments. Fa uns dies parlavem dels postres de Nadal elaborats a Catalunya al llarg de l'edat medieval, avui quan encara falten 3 àpats per cloure les festes, seguim a l'edat medieval i suggerim aquest menú: 

Albergínies farcides amb herbes aromàtiques, panses, espècies i formatge ratllat de primer. De segon, Mig-raust, gallina cuita a l’ast i després cuinada a la cassola amb una salsa especiada agredolça. És una de les receptes més valorades de l’època medieval i segons els receptaris italians ens diuen que és una recepta catalana. Finalment de postres es podria servir una deliciosa crema de llet amb ametlla, panses, pinyons i espècies anomenada Ginestada.

Aquestes receptes medievals i moltes altres les podeu loalitzar en llibres com La cuina catalana medieval: un festí pels sentits de Rafael Dalmau publicat l'any 2006 o al recentment tornar a publicar d'Editorial Barcino, LLibre de Sent Soví.

ALBERGÍNIES FARCIDES

3 albergínies, 6 cebes (2 per les albergínies i 4 per cobrir la safata que ha d’anar al forn), Julivert, les fulles de 10-15 branques, Menta 6-8 fulles, Marduix 6 fulletes, 2 ous, 150 g de formatge ratllat, 50 g de panses, 3 grans d’all, 250 ml de llet d’ametlles, ½ l de brou o aigua, 30 ml d’oli o de greix, Sal.

El receptari no especifica les espècies, amb tot, a la cuina medieval les més emprades a Catalunya eren: el pebre, la canyella, el gingebre i el safrà, en podeu posar ½ culleradeta de cafè de cada.

ELABORACIÓ DE LES ALBERGÍNIES FARCIDES

Per fer la llet d’ametlla:  Poseu ½ litre de brou o d’aigua barrejat amb les ametlles crues i picades, remeneu-ho i deixeu-ho reposar almenys unes hores, d’una nit a una hora si teniu pressa. Després ho coleu amb una estamenya o un colador de tela ben fina. La llet d’ametlles és un del gustos més comuns de la cuina medieval, el feien servir com ara afegim aigua, brou o fumet als guisats.

Per fer les albergínies: Talleu les albergínies en tres o quatre parts, de forma allargada, i feu-les bullir amb aigua salada. Escorreu-les bé. La recepta les aplana entre dues fustes, ho podeu fer amb taules de tall actuals.

Per fer el farciment: Separeu-ne les més cuites (les més toves i desfetes) i les barregeu amb la ceba picada, el julivert, la menta i el marduix picats. Remeneu-ho bé i aixafeu-ho. Afegiu els ous i les espècies i remeneu-ho bé. Ompliu cada tall d’albergínia amb la barreja.

Acabar de cuinar les albergínies.

A part, feu una capa de ceba (pelada i tallada en juliana) en una safata per a forn, distribuïu les albergínies farcides per sobre i aboqueu-hi la llet d’ametlla barrejada amb una mica de cansalada fossa. Feu-ho coure al forn (estaran cuites quan els ous hagin quallat).

Llibre de Sent Soví, recepta 36.

MIG-RAUST

El tall: 1 gallina a l’ast.

Les espècies: Pebre, gingebre; clavells, canyella.

Les mesures d’espècies són difícils de precisar i pesar un polsim o un pessic podria considerar-se 1 gram.

Un agror: Vinagre, suc de llimona, suc de taronja agra i suc de magranes.

Aquest són els cinc àcids o agrors que es feien servir a la cuina medieval catalana. Segons el que trieu, el plat tindrà un matís de gust diferent, la recepta no especifica quin.

150 ml si feu servir agràs, el qual podeu trobar allà on vénen vins, o suc de magranes àcides, que podeu comprar en mercats de productes del Pròxim Orient. Des de les primeres civilitzacions es fa servir com agror, matisa, perfuma i transmet una bonica tonalitat als cuinats.

100 ml si poseu vinagre, llimona o taronja agra. Una mica menys perquè són més àcids.

Una dolçor: 40-50 g de sucre blanc, és a dir, d’una a dues cullerades soperes.

Llet d’ametlles: ½ l de brou fet amb ½ gallina o els menuts de la gallina i 150 g de cansalada, d’un tall. 100 g d’ametlles crues pelades i picades.

ELABORACIÓ DEL MIG-RAUST

Per fer la gallina: Per fer la gallina a l’ast una opció és comprar-la feta en un lloc que la facin només salpebrada, però heu de demanar que us la treguin abans d’acabar la cocció, mig-raust vol dir mig rostit. Si la feu vosaltres, ha d’estar ben neta i socarrimada, sense restes de plomes, la salpebreu i unteu amb llard, la feu a l’ast o la poseu en una safata i la feu coure al forn. 

Per fer el brou: Amb 1 litre i ½ d’aigua feu un brou amb mitja gallina, neta i sense plomes, o amb els menuts ben nets i un tall de cansalada, feu-ho bullir ben bé una hora i mitja a foc suau i, després, el coleu.

Per fer la llet d’ametlles: Poseu el brou colat barrejat amb les ametlles crues i picades, remeneu-ho i deixeu-ho reposar almenys unes hores, d’una nit a una hora si teniu pressa, després ho coleu amb una estamenya o un colador de tela fina.

Per fer el Mig-Raust. Piqueu el fetge, cuit al brou, i destrempeu-lo amb la llet d’ametlles. Feu-ho bullir amb les espècies: pebre, gingebre, claus d’espècia i canyella. Afegiu-hi l’agror que hagueu triat i el sucre, remeneu i porteu a ebullició. Quan les gallines estan quasi bé cuites, les traieu de l’ast o el forn, les talleu a quarts o octaus i la deixeu coure amb la salsa que acabeu de preparar.

Dues opcions per servir el plat: Servir la gallina amb suc o servir-ho per separat, la gallina en un plat i la salsa a part.

Un consell d’aprofitament medieval: Si us sobra gallina, quan feu menjar blanc, feu-lo amb aquesta salsa.

El menjar blanc es feia amb llet d’ametlles, fet amb brou de gallina i maceració d’ametlla pelada i picada, farina d’arròs i sucre. En algunes receptes desfilen el pit bullit i l’afegeixen al menjar blanc. Llibre de Sent Soví, recepta 5.

GINESTADA

1 l de llet d’ametlla: 1 l d’aigua i 400 g d’ametlla crua i picada. 200 g de farina d’arròs. 250 g de sucre. 100 g de panses. Espècies: 10 brins de safrà, 1 escorça de canyella, 3 o 4 claus d’espècia. 1 pessic de sal. 100 g de pinyons torrats (opcional). 1 cullerada d’oli vell (opcional).

ELABORACIÓ DE LA GINESTADA

Per fer la llet d’ametlles: Poseu a macerar un litre d’aigua barrejat amb les ametlles crues i picades, remeneu-ho i deixeu-ho reposar almenys unes hores, d’una nit a una hora si teniu pressa, després ho coleu amb una estamenya o un colador de tela fina.

Pels pinyons: Són opcionals però si en poseu, una bona idea és torrar-los: els poseu en una paella, a foc baix i sense greix, i els aneu girant fins que es torrin.

Per fer la Ginestada: En una olla poseu llet d’ametlles i, quan arrenqui el bull, afegiu-hi la farina d’arròs tamisada i, a poc a poc, aneu remenant tota l’estona, per tal que la farina no us faci grumolls, fins que es vagi espessint. Quan espesseixi retireu i afegiu el safrà, remeneu-ho. La recepta ha d’agafar un bonic color de ginesta, d’aquí el nom de Ginestada.

Després torneu-ho al foc i afegiu els claus d’espècia i la canyella. Si mentre mengeu no en voleu trobar les restes, els podeu afegir embolicats amb un drap i al moment de servir retirar-ho.

Ha de bullir uns moments. Podeu posar-hi una mica d’oli, després afegiu les panses, un pessic de sal i, si voleu, pinyons. Us ha de quedar espès com si fossin farinetes i ha de ser ben dolç, el gust ha de predominar a la farina d’arròs i a les ametlles. Llibre de Sent Soví, recepta 26.

El gust dolç ha estat des de l’antiguitat el preferit i el que s’ha fet servir preferentment per acabar els àpats i d’una manera especial en festes i celebracions. Els pastissos medievals eren de mida petita, més aviat poc espectaculars però de forma i gustos diversos.

Els seus ingredients principals eren l’aigua normal o de roses, aquesta darrera, es posava tant a la pasta com damunt els pastissos quan ja eren acabats. També empraven especies, la més important era la canyella, tot i que cal recordar que també es feien pastissets amb gust de pebre i empraven el safrà per obtenir una pasta groga. La farina era sempre de blat, considerada la millor.

Els pastissers empraven el formatge, les fruites assecades i les seques, menta seca picada. Si calien greixos optaven pel de llard fresc i després la mantega, d’oli en feien servir poc, el seu cost era molt elevat, i el reservaven els dies de penitència. Es coneixen també receptes de pastissets farcits de bledes, borratges i per endolcir s’emprava mel i sucre.

Sent però en les festes de Nadal, veiem com feien els massapà i els torrons.

El massapà era una elaboració exquisida medieval, es servia en els àpats més sumptuosos, Joanot Martorell, el fa servir en un dels àpats del Tirant lo Blanc (cap, 52), es menjava sol o bé com a farcit dels pastissets  que es feia amb dos dels productes més apreciats: ametlles i sucre.

Francesc Eiximenis ens ofereix una recepta on es presenta el massapà sobre una neula de sucre.

Per fer el massapà calen 400 grms., d’ametlles, 400 grms de sucre, aigua de roses, una neula de sucre.

Per la preparació transcrivim: “ Escaldeu les ametlles i renteu-les bé. Estreneu-les 4 o 5 dies a l’aire lliure fins que quedin ben eixutes. Piqueu-les en un morter i, de tant en tant, tireu-hi aigua de roses per que no facin oli. Afegiu-hi el sucre i continueu-ho picant fins que quedi ben barrejat. Es campeu un gruix de mig dit d’aquesta pasta sobre les neules de manera que en quedin recobertes. Tireu sucre damunt del massapà i feu coure una mica al forn. (Llibre de totes les maneres de confits).

Les neules medievals eren planes i molt primes, tot i que Francesc Eixemenis, afirma que han de ser gruixudes i cuites amb sucre. Segons el Llibre del Coc de la Canonja de Tarragona, sabem que es menjaven en dies de festa acompanyades d’un vi endolcit i especiat anomenat piment o clarea.

Torró d’avellanes. Els torrons medievals eren una massa de sucre endurit que contenia fruites seques senceres o a trossos i de vegades espècies. Arnau de Vilanova ja en parla però no fa servir el mot torró, aquest apareix al Llibre de Sent Soví i en copiem la recepta.

Ingredients: 400 grms, d’avellanes, 400 grms, de mel i 1 clara d’ou. (Es pot canviar l’avellana per festucs o pinyons).

Poseu a coure la mel al foc lent i remeneu-la bé. Traieu-la del foc i , quan sigui tèbia, tireu-hi una clara d’ou batuda. Torneu-la a posar a foc lent i remeneu-la sense parar fins que sigui cuita. En el moment de treure-la del foc, afegiu-hi les ametlles torrades i remeneu-les bé. Seguidament deixeu el torró damunt una la taula i de calent en calent feu-ne tauletes de la manera que més us agradin. (Llibre del Coc).

Bones Festes i bon profit! 

En un temps on tot és breu, tot ho volem cada vegada més ràpid i la piulada, l’sms o el mur del facebook és el medi de comunicació. En un temps on molta gent prefereix esperar a que surti la pel·lícula enlloc de llegir la novel·la, sorprèn cada vegada més veure com hi ha qui escolta, assaja i finalment interpreta unes notes que necessiten un temps, un ritme i una sensibilitat, i si això és estrany, tal com estan les coses, encara resulta més sorprenent veure com l’església parroquial de la Riba era de gom a gom mercès a la Iniciativa d’Amics de la Riba que en les seves XXXII jornades musicals ha permès  escoltar a M.T. Montané i Mar Martori.

Sovint és arriscat parlar de música quan s’és incapaç de llegir una partitura, no es pot interpretar res amb cap mena d’instrument i vocalment s’és un desastre que tindria franques dificultats per interpretar la tonada més simple sense destrossar-la i malgrat tot m’agradaria escriure alguna cosa de profit.

Sóc conscient que cal anar molt en compte i no es pot permetre escriure frivolitats quan es pretén ser seriós, però avui del violí de M. T. Montané hom s’ha adonat que allò que sembla més simple sovint porta darrera moltes hores de treball i en aquest concert de divulgació ha estat un encert veure com la mateixa intèrpret preocupada pel coneixement ens introduïa amb breus pinzellades al coneixement de l’autor i l’obra que s’anava a interpretar.  

El concert dividit en dues parts ens ha presentat obres primer de Rameau, Narcis Bonet, Edward Elgar i Claude Debussy i a la segona part composicions de Joan Massià, Massenet, Ernesto Nazareth, Astor Piazzola, Carlos Gardel i Xostakovitx. Conscient que sempre es millor fer un silenci que posi en dubte les habilitats intel·lectuals que no pas escriure i deixar constància de l’estupidesa, m’arriscaré escrivint que el meu gust personal en veure el programa, fins i tot abans d’escoltar les primeres notes, anava directament per Edward Elgar, Piazzola i Xostakovitx.

Si bé el nom d’Elgar ens transporta necessàriament a l’Othello de Shakespeare inspirador de la popular marxa land of hope and glory  avui, a l’església de Sant Nicolau de la Riba, la pompa de les marxes era molt lluny,  les notes de Nimrod amb un violí i un piano et transportava a un passeig per l’espai mentre Salut d’amour a un jardí de roses.

A la segona part els 3 tangos, et feien veure que Nazareth i Carlos Gardel eren bons però Piazzola era un geni i la seva música ultrapassa el mon dels melòmans erudits per apropar-nos a la sensibilitat més sublim mercès al sentiment amb que s’executava l’Oblivion.

Per finalitzar el concert els tres duets per a violí de Xostakovitx acompanyats pel piano de Mar Martori, s’ha pogut escoltar a dues generacions de violins, M. T Montané i la seva filla Maria Fort, no he pogut evitar en escoltar-los recordar la pintura de Paul Klee.

Els aplaudiments finals del públic han incorporat la part més tendre i popular del concert amb una tonada que ens recorda que cal menjar “panses i figues, nous i olives, / panses i figues i mel mató” abans de recordar-nos les dates que s’acosten amb la tonada Una cançó jo també cantaria / una cançó ben bonica d’amor /  i que n’és treta d’una donzelleta / que n’és la Verge, la Mare del Senyor.

En definitiva una bona manera de deixar un bon regust de paladar però aquesta vegada a l’orella per celebrar un altra dels actes del 65è aniversari d’Amics de la Riba. 

Al menjador de casa, com en altres cases de la Riba, sempre hi ha hagut llar de foc. De fet, fa més de cent anys que hi és i mai ha estat necessari fer cap manteniment especial tret de netejar el sutge de la fumera. Al seu redòs hi ha l’espai de més caliu del menjador i quan comença el bon temps s’enyora.

Quan arribàvem el divendres al vespre a Cap de Riba, deixats els paquets a la cuina, l'actuació de màxima urgència era posar-nos en funcionament per encendre la llar de foc, amb el pas del temps he entès que era una tasca important.

Buidar les restes de cendra acumulada el cap de setmana anterior, posar-hi pinassa i paper de diari, algunes branquetes fines, tres o quatre pinyes seques, branquillons més gruixuts i un tronc o dos ben consistents. Misto, atiador, paciència, sovint més d’un intent i de cop, el miracle: el crepitar de l’escorça i la flama canviant de blava a taronja i blanca.

El menjador es començava a escalfar, era com si despertés l’ànima adormida de la setmana: els balancins recobraven la vida, els tupins, podalls, llums de carburo i les parets centenàries podien començar a parlar de tot el que han viscut. La llar de foc és com una immensa biblioteca que guarda fidelment la memòria entranyable dels racons, els olors i les sensacions de totes les persones que l’han mirat i hi han conviscut.

A la nit, assentat al balancí, davant les brases que encara cremaven era fàcil pensar i practicar el ritual de la memòria entranyable. Al voltant del foc és fàcil que s’encengui la memòria agraïda del que hem fet i hem estat, del que fem i del que som. Surten molts noms, algunes preocupacions, alegries i dificultats.

El foc de la llar és un netejador increïble de la memòria, et va treballant per dins i vas veient les coses cada cop més nítides, més properes i diàfanes. El foc de la llar neteja l’ànima i fa baixar poc a poc les armes. El foc de la llar et torna aquell seré consentiment a la veritat que precedeix sempre la reconciliació.

El foc és conceptualment com la família, un escalf, una combustió gairebé divina. Si voleu una imatge simple i entranyable mireu una llar de foc: el foc és la mare, la llenya el pare i l’aire és el fill. La mare és amor que crema i dóna llum. El pare la vida consumida per aquest amor. El fill és l’aire que atia i fa més viva aquesta combustió.

La llar de foc ha d’estar sempre encesa quan arriba l’hivern per fer l’espai habitable i al bon temps cal mantenir-la encesa en la memòria agraïda del món i parlar-li a cau d’orella, perquè fins Déu parla a l’Antic Testament a través del foc.

És important vigilar la llar de foc, unes brases latents encara que sigui sota les cendres es poden atiar de nou, és impossible apagar del tot aquest foc però un foc mal encès, o apagat, reduït a cendres, no és un bon foc, potser convé apagar-lo del tot i tornar a preparar la llenya, posar primer rostoll, després branca, després el tronc i deixar que l’aire hi circuli!.

Potser una llar de foc elèctric, sense llenya que es consumeixi i sense cendra es més neta i còmode però una espiritualitat elèctrica, per més útil que sigui sempre és artificial. 

La Riba no es pot mirar únicament amb uns ulls, és prou suggerent àmplia i difusa com per no poder-la abraçar sense tot el que ha acumulat del temps del triàsic ençà. Per conèixer la Riba cal tenir notícia i saber de tots els seus angles: de la natura que prepara els indrets, de l’home que els organitza per satisfer les seves necessitats, de l’economia -  cap societat s’ha desenvolupat de manera separada o independent del comerç i la indústria - de la política que la governa, de la sociologia, el poble és la forma i el símbol d’una relació integrada, podríem parlar del seu urbanisme, hi ha qui diu que un poble es pot mesurar per la solidesa dels seus murs i les obres que hi han fet, per tant, és obvi que la Riba té tot el que ha de tenir i res del que refereix a l’home li és aliè.

(Fons particular, orígen desconegut) 

Tot allò que afecta a un ribetà o ribetana afecta al poble per aquest motiu sovint molta informació la traiem de la indústria, del comerç, de les associacions, dels poetes, dels narradors, dels pintors i dels fotògrafs. Podríem entendre París sense Balzac, Manhattan sense Woody Allen, Barcelona sense Marsé o Reus sense Amorós?

La Riba no és un conjunt de cases i carrers organitzats linealment a partir de la Costa o un simple conglomerat humà. Això seria tenir una visió molt simplista del poble, la Riba és una organització funcional que cristal·litza en estructures materials i queda separada de qualsevol altra entitat on només funciona l’estadística, l’extensió o la demografia, és la diferència entre un poble i una aglomeració, és la presència d'una ànima humana el que fa de la Riba una entitat especial.

(Fons particular, origen desconegut. Any 1957) 

Aquest poble ha assolit la revolució industrial passant del molí a la fàbrica sense esdevenir necessàriament un poble dormitori i el repartiment de l’espai no ha estat un càlcul de rendiments. El molí es construïa d’acord amb els recursos naturals, és a dir, aprofitant o regulant els salts de l’aigua, l’habitatge ha estat majoritàriament individual, el bloc de pisos pres com un rusc, on l’home es conserva durant la nit, tot i existir, dins el conjunt d’habitatges de la vila, sense considerar-lo una excepció, en cap cas ha esdevingut habitual.

El fet que la Riba sigui un poble longitudinal fa difícil de definir que cal considerar dispersió poblacional, ho serien els barris tradicionals: la Ràpita, la Carretera i Cap de Riba, però en realitat estan poc més allunyats del centre, que el darrer tram d’habitatges de la Costa Alta respecte de la plaça Major, si aquesta fes la funció centralitzadora de l’àgora, sembla més encertat par lar d’un poble allargadament extens i la dispersió en el sentit urbanístic sembla que l’hauríem de situar a les Hortasses. 

(Fotografia facilitatda per M. Carme Ribé Mercader) 

En tot cas, més que no pas l’urbanisme, la natura, l’aigua, la pràctica de l’escalada iniciàtica o el turisme familiar de muntanya, ha estat el sistema industrial el que ha permès evitar a la Riba el procés de despoblament que ha caracteritzat a molts pobles de les rodalies. 

La fotografia ha jugat sempre un paper rellevant dins la societat i dins de cada un de nosaltres esdevenint un testimoni fidel que pot mostrar l’evidència de certs esdeveniments. Obté un paper rellevant per que pot convertir-se en un arxiu històric a partir del moment en que es converteix en un document real d’un fet polític, social, econòmic, natural, familiar.

(Fotografia fons Jaume Guillamat) 

Mercès a la fotografia podem veure, comparar i ser conscients de l’evolució urbanística de la plaça del Pont, de la Costa, de Cap de Riba, podem recordar la inauguració del Consultori mèdic, una Festa Major, la darrera riuada o qualsevol altra esdeveniment que, aparentment irrellevant quan es produeix, es pot convertir en apassionant al cap d’uns anys.

Quan ens adonem que el pas del temps es irreparable busquem el suport de la fotografia per retrocedir i d’aquesta manera reviure els moments independentment que hi fóssim o no presents, segurament apreciant l’escenari i fent-nos sentir la mateixa sensació captada en el moment de fer la fotografia.

(Cap de Riba. Fons particular, orígen desconegut)

El temps és immediat, és fugaç sovint no podem fer res per prevenir els esdeveniments, una riuada o una ensolsida però si que podem recordar-ho i solidaritzar-nos amb l’esdeveniment i amb els afectats si n’hi ha hagut. Aquesta és la importància de la fotografia, té la capacitat de convertir allò que seria una realitat llunyana en el temps o en l’espai en quelcom molt proper que permet provocar, el record, l’anàlisi o la reflexió.

( Carrer de Prades. Fotografia extreta del llibre Gomà-Camps 1758-2008. p. 101) 

La fotografia també pot resultar enganyosa però sovint, certa o no, dona legitimitat al text escrit, les persones ens fiem de les fotografies però amb els telèfons de tercera i quarta generació correm a fer fotografies i penjar-les a les xarxes socials, però això té un inconvenient, quantes fotografies hem vist sense cap mena d’anotació, sense una vaga referència al lloc o a la data en que s’han fet. Aquestes fotografies, al cap d’un temps corren el risc de ser enganyoses i desestimades malgrat el seu valor en perdre la força de la identificació.

(Font del Mas. Fotografia Ramon Gavarró) 

No és el mateix explicar com era la font del Mas que veure-la, no és el mateix explicar un carrer que veure’l, no és el mateix escoltar com es va produir un riuada que veure-la, Avui fins i tot hi ha qui mira la fotografia obviant l’explicació i fent cert allò que l’estímul visual és més important que qualsevol altra, estrany error, doncs una imatge ben trobada pot posar en entredit la realitat. La fotografia és un motor important però no sempre es pot donar la imatge per exacte.

Diu una frase apòcrifa que quan s’ajunten dos alemanys munten una fàbrica de cervessa, quan ho fan dos anglesos funden un club i si són dos catalans editen una revista. Independentment de l’encert de la cita, la Riba ha tingut un portaveu informatiu que ha passat per dues etapes ben diferents.

La capçalera EL BRUGENT va aparèixer per primera vegada com a portaveu del Foment del Poble de la Riba entre el 25 de juliol de 1920 i el 30 de setembre de 1921, per restar profundament adormit fins el gener de l’any 1980 quan, recuperada la democràcia municipal, tornà a la vida del poble per esdevenir portaveu del poble de la Riba durant 20 anys llargs i 190 números.

El periodisme local era i és el de les persones, era i és periodisme de proximitat. EL BRUGENT feia creure en la possible relació causa - efecte de la notícia, es comentava a la Penya, al bar del Ciquet, a la Pacheca, al pa, al metge, a la botiga  o a la perruqueria. Els mitjans de comunicació locals sempre s’han caracteritzar per uns fets distintius: la identitat i la proximitat.

En les dues etapes que, fins aquest moment, ha viscut la publicació no deixà de ser un testimoni de l’evolució del poble, així com de la vida de bona part dels diversos sectors de la població. Sovint, els seus articles analitzaven, des de posicions col·lectives en alguns casos, individuals en altres, el batec del que es cuinava a l’ajuntament, a les distintes associacions i en algun moment esdevingué la única oposició visible al govern municipal.

EL BRUGENT es fornia d’informacions imprescindibles per aprofundir en la vida, en els problemes i també alegries de la vida quotidiana del poble. Les riuades apareixen en les dues èpoques, i també, com és evident, protestes per certes despeses, la manca o endarreriment en la solució de problemes concrets i una certa valentia a l’hora d’expressar alguns reclams i certes opinions.

Resulta curiós llegir en els números de la primera època queixes per la mala qualitat de l’aigua en un poble ple de fonts, el debat que generà la contractació de dos envelats amb les orquestres respectives per la Festa Major o la informació d’afers més delicats com el que llegim respecte de l'augment del preu del pa on copiem textualment el que es deia: “amb molt bon acert, la majoria dels patrons s’han obligat a pagar l’augment a tots els seus obrers mentre durin les circunstàncies actuals”.

Aquestes publicacions sigui quina sigui la seva periodicitat i les condicions en les quals sortiren al carrer, han esdevingut una eina de vital importància per a esbrinar la història quotidiana del poble en el sentit de col·lectivitat. En el cas que ens ocupa, els articles, les entrevistes, les opinions, les activitats de les diverses associacions que s’hi publicaven independentment de les consideracions polítiques, socials o literàries no deixà de ser un fidel diari de la vida i l’evolució del poble.

Avui EL BRUGENT  i tantes altres publicacions són un pas obligat per resseguir, les festes, bona part de la història, molts detalls referents a la situació econòmica de la vila, a la de l’ensenyament, la cultura, les obres, la sanitat, la religiositat pública, la  visita de personalitats i mil detalls més de tota mena tant referits al passat, com a l’època en què la revista sortia al carrer.

El periodisme local ha estat i de fet encara és com el dia a dia, el cara a cara amb el lector i amb els subjectes de la informació. Menystenir els mitjans de proximitat o no trobar-los a faltar equival a menystenir les dades reals que donen el pols al que preocupa al ciutadà.

Avui en el món digital, els costos de generar un tipus de premsa com era EL BRUGENT serien mínims, però caldria una voluntat social i un grup associatiu prou fort, no tant per fer-lo possible a través d’una web com per consolidar-lo en el temps.

Els temps canvien i els esforços que aleshores es dedicaven per generar una publicació periòdica, unes miscel·lànies esporàdiques, una edició facsímil del mensual de la primera època o taules rodones, ara es dediquen a altres activitats igualment necessàries preparant excursions, competicions de BTT, exposicions, jornades musicals o altres activitats col·lectives, si bé, es perdrà el referent informatiu del pols més immediat del que esdevé a la quotidianeitat. 

Malgrat l’aparent poca transcendència que semblava tenir el periodisme de proximitat, EL BRUGENT a la Riba i altres mitjans locals coincidien en un objectiu principal: arribar a la ciutadania. No oblidem que la major part de la vida és local i la realitat és aquella amb la que vivim i convivim cada dia.

Fins l'any darreries dels anys 60 les tardes de vacances fos Setmana Santa o Estiu anaven molt lligades a l’aparell de televisió de ca la Pauleta, voltat d’un bon nombre de canalla que hi anàvem a veure la peli de la tele, sense ser conscients que començàvem la formació de cinèfils locals.

Per Setmana Santa d'aquella pantalla també sortien imatges de gent encaputxada que es movien rítmicament al so de bandes militars en mig de processons inacabables i de pel·lícules de temàtica obligatòriament religiosa i de to èpic, recordant els grans moments de la història sagrada, vides de sants o comportaments exemplars.

L’equació matemàtica que millor definia aquells dies era Tarda = ca la Pauleta + peli + bossa de moresc. Les hores passaven acompanyats de Quo Vadis, Los diez mandamientos, la Bíblia, La túnica sagrada, Rey de reyes, Barrabás, Ben-Hur, crec recordar que fins i tot varen posar El Cid,no hi apareixia Jesucrist però el tema era igualment èpic: la guerra contra el moro infidel dins una Espanya nacional - catòlica.

Aquest tipus de pel·licules ens agradaven i entretenien, en tot cas no hi havia gaires alternatives, i si hi ha algun mal record, es corresponia més aviat a les de llàgrimes a dojo com 70 veces 7 o Marcelino pan i vino, la resta es prestaven a l’admiració per les aventures que oferia Hollywood amb penalitats, miracles i altres actes sublims que presidien els primers anys del cristianisme, fos seguint la narrativa dels Testaments o altres guions espectaculars.

A l’Estiu la cosa era més lleugera normalment la classificació més personal era: de tirus, d’Indius, d'espases, de pirates o de guerra, aquestes darreres gairebé sempre centrades en episodis del Pacífic, per no crear conflictes polítics ni morals, on els americans eren els bons més bons i els japonesos els dolents més dolents. Molts d'aquests films havien estat filmats en color però els monitors de televisió eren en blanc i negre i només tenien dos canals, el normal i l'UHF.

Resulta curiós com moltes d’aquelles pel·lícules les hem tornat a veure de grans i més enllà del record infantil i les falsedats històriques, hom s’adona que hi havia un cinema extraordinari. Algunes escenes em portarien anys després a Roma i fer un recorregut totalment a peu pel Coloseo, la Via Apia Antica fins l'església del Quo Vadis, però allí ja no hi havia ni el bastó florit de sant Pere, ni la carreta amb Ligia - Deborah Kerr acompanyada de Marcus Vinicius – Robert Tylor per seguir fins les Catacumbes de Sant Calixte. La tornada ja fou en bus. L’altra gran visita es corresponia també a un altra film admirat per la seva carrera de quadrigues i que ens portà a visitar el circ Màxim.

Es fa simpàtic recordar com, al llarg de la dècada dels seixanta del segle passat, en unes cadires de fòrmica grises i amb un pressupost que donava per això que avui en diem llaminadures, però en aquell moment era una bossa de Churruques, marca que comercialitzava el moresc i les pipes, aprenguérem - en uns silencis trencats exclussivament a l'hora des anuncis - a admirar el cinema a través d’una caixa sempre petita i mal anomenada tonta, i també acabat el film intentàvem a la placeta de cal Torres, pels carrers i fonts més properes com la del Blai, reviure les aventures tot imitant els personatges que haviem vist unes hores abans.