Del penya-segat estant

Roma és una ciutat amb tanta història que pocs racons hi deu haver sense una anècdota o una tradició que iniciada amb un fet empíric, el pas del temps no hagi convertit en llegendari.

De totes maneres cal anar amb molta cura, doncs en preguntar pel lloc de l'assassinat de JUli Cèsar mentre presidia una sessió del senat, he de dir que ciutadan romans de tota la vida m'han jurat i perjurat que coneixien el lloc exacte tant del magnicidi com d'on es dipostaren les seves cendres. Per uns fou entre el Panteó i el Largo Argentina, a l'anomenat Camp de Mart, per altres va succeir a la Curia de Pompeius gairebé tocant a la columna de Trajà i els qui opten per la tercera via ho situen als Forii Imperiali i encara queda l'opció de la via Flaminia, avui coneguda com via del Corso. En definitiva, sembla que l’assassinat fou en realitat una cercavila i les cendres de Juli Cèsar més que d’una persona eren les d’una tropa.

A la plaça de Sant Pere, al sud del turó del Vaticà, hi havia el Circ de Neró – construït per Cal·lígula - s’explica que l’obelisc que descansa sobre l’esquena de quatre lleons de bronze és un dels elements que representa més fidelment el trànsit entre l’antiguitat i el cristianisme, doncs als seus peus, una vegada més, hi ha o hi hauria d'haver les cendres de Cèsar i al vèrtex superior una relíquia de la Veracreu com a símbol de la victòria del cristianisme vers el paganisme.

A l’antic estadi de Domicià, actualment Piazza Navona, s’hi disputaren jocs i competicions esportives, s’hi practicà la caça d’animals i la lluita de gladiadors  però a partir del Renaixement esdevingué un dels indrets preferits de l’alta societat romana.

En aquesta plaça, a l’església de Sant'Agneses en Agone es recorda el lloc on es creu que hi fou martiritzada aquesta santa. Doncs bé, la façana és obra de Borromini i davant mateix hi ha la Fontana dei 4 Fiumine obra de Bernini. Ambdós genis enfrontats de manera pública i notòria, fins el punt d'explicar-se que Bernini representà els personatges que al·legòricament s’identifiquen amb els 4 grans rius de la Terra: Ganges, Nil, Danubi i el riu de la Plata tapant-se la mirada o bé girant-se per evitar de veure una façana tan horrible construïda pel seu enemic.

Óbivament, és una falsa anècdota més de les que omplen la ciutat. La fontana és de l'any 1651 i les obres de remodelació de la vella església de Santa Angès no s’iniciaren fins l’agost de 1652 de la ma de l'arquitecte Reinaldi que seria substituït per Borromini l'any 1653, per tant, Bernini havia acabat el seu treball abans que el seu rival ni tan sols hagués imaginat com podria ser la façana de l’església.

A molt pocs metres de la plaça hi ha un xamfrà amb una estàtua parlant, és la còpia romana d’un original hel·lenístic del s. III a.C., que representava l’heroi grec Menelao amb Patrocle difunt. Conegut popularment amb el nom de Il Pasquino, el nom li ve per haver esdevingut un dels llocs més populars on els ciutadans penjaven i encara ho fan avui en dia pasquins prou diversos.

El s. XVI era un període, com tants i tants, on les llibertats eren més aviat escasses i la crítica prohibida, per tant, els ciutadans romans s’acostumaren a enganxar a l’estàtua fulls anònims amb versos satírics o escrits pamfletaris com expressió del malestar popular i així fins a data d'avui.

Roma no és una ciutat normal, és la única ciutat Eterna que amb data de naixement, el 21 d’abril de 753 A.C. Així ho va escriure Titus Livi i ho ha mantingut la tradició fins avui.

De petits ens ensenyaren que la matèria no es crea ni es destrueix, simplement es transforma. Aquesta llei de conservació de la matèria la devia escriure Lavosier després de visitar Roma, doncs, es una ciutat on tot s’aprofita mentre es va transformant d’una manera més o menys lenta.

Els marbres del Coloseo, no han patit cap guerra, ni cap terratrèmol, però  situats en un lloc abandonat pel pas del temps, s’aprofitaren per la construcció de la basílica de sant Joan de Letran. Quelcom semblant succeí amb el Panteó, l’únic monument pròpiament romà que s’havia conservat sencer el Papa Barberini, Urbà VIII, autoritzà fondre les plaques de bronze daurat de la cúpula per crear les columnes del baldaquí que Bernini construïa a la Basílica de Sant Pere. Ja es sap allò de: quod no fecerunt barbari fecerunt Barberini (el que no feren els bàrbars ho feren els Barberini).

Aquest mateix monument, conegut com el Panteó d’Agripa, no és d’aquest emperador. En realitat  és el tercer panteó que tingué la ciutat. Els anteriors foren destruïts pels diversos i variats incendis que patí la Roma Antica, però Adrià volgué dedicar-lo al creador del primer temple Marc Agripa, per aquest motiu al fris es pot llegir en llatí Marc Agripa, fill de Luci, el va fer en el seu tercer consolat.

Si per aquella poc probable casualitat sou a Roma i es posa a nevar, aneu a visitar-lo el més aviat possible. Els romans expliquen que els flocs de neu hi entren pel forat del sostre creant-se entre la diferència de temperatura i l'angle de la llum un efecte fantàstic on es posen a girar quedant en suspensió. Si plou, cosa molt més probable també hi podeu anar, si us poseu al bell mig de la cúpula us mullareu però podreu veure com l’aigua s’engoleix pels forats conservats de l’antic desguàs.

A molt pocs metres del Panteó, tot just al carrer del darrera, hi ha una petita plaça amb l'església dedicada a San Eustachio, és el temple que menys cerimònies de casament realitza de tota la ciutat Roma sinó de la cristiandat.

Placidus era un general romà que es convertí al cristianisme després de veure una creu lluminosa entre les banyes d’un cérvol. La tradició explica que fou martiritzat i posteriorment santificat amb el nom d’Eustaqui, per aquest motiu la façana de l’església és presidida per l’escultura d’un cap de cérvol amb una fenomenal cornamenta que aguanta la creu. Doncs bé, sembla que als romans no els fa cap gràcia sortir de l’església el dia del seu casament acompanyats de l’ombra d’unes banyes descomunals. 

A la plaça de santa Maria Sopra Minerva, hi ha l’església d’aquest nom i una escultura relativament exòtica. Es tracta d’un elefant que fa de suport a un petit obelisc egipci de segle VI A.C. Aquesta escultura s’ha atribuït a Bernini i es diu que va triar l’elefant com a símbol de castedat, cosa molt del grat del papa Alexandre VII (no confondre amb Alexandre VI Borgia qui al marge de ser Papa fou també un bon pare de família nombrosa).

Aquest elefant si bé fou dissenyat per Bernini l'execució va anar a càrrec del seu taller, en aquells moments tenia prou feina al Vaticà com per dedicar-se a escultures secundaries.

    

 

Sovint resulta força complicat explicar d’on venen alguns detalls quotidians que per familiars o minúsculs no se'ls dona cap importància. Per aquest motiu, ben segur que ignorem perquè, de petits, ens deien que ens eixuguéssim la boca abans de beure o que mai havíem de fer-ho amb la boca plena. Doncs bé, normes com aquestes són un exemple de la influència de la civilització monàstica en la vida quotidiana.

Els primers temps del monacat la pitança - paraula procedent de les abadies, derivada pietas que significava un suplement a l'alimentació que la pietat dels fidels oferia als religiosos. Aquesta menja es servia en un plat per cada dos monjos i la beguda s’havia de compartir en un sol vas. Ben segur que aquest costum tan poc higiènic havia de comportar problemes. 

(il·luminació medieval, on s'observa com a taula hi ha mes comensals que plats i copes) 

Així doncs, per poder mantenir una vida en comú sana i raonable es va haver d'adoptar algunes pautes de salubritat i profilaxi tot procurant no deixar rastre de cap aliment en el got comú, per tant, els monjos procuraven sempre netejar-se la boca abans de beure.

Això va comportar que fossin les mànigues de l’hàbit les que ajudaven a dur a terme aquesta funció per la qual cosa la higiene quedava més o menys salvada amb la mateixa rapidesa que es perdia la imatge de pulcritud i precisament per evitar aquesta utilitat subsidiària de les mànigues del vestit s’incorporà al subministrament domèstic de roba una petita peça de roba que avui coneixem com tovalló.  

Son nombrosos els llibres monàstics plens de consells referits a la taula, el tovalló, les flors, el silenci, la higiene, la disposició dels plats, la cortesia i les maneres d’assentar-se o menjar, en un acte tan habitualment comunitari. Per tant, algunes normes que avui en diem d’etiqueta o de comportament assumides per la societat civil tenen el seu origen i són referides en diverses de les regles monàstiques medievals.

(Refetor del monestir de Santa Maria de Poblet) 

Pocs dies abans de Nadal de l’any 2014 vaig assistir a la presentació del llibre Relacions molt relatives de Carles Castells. A la presentació es llegiren alguns fragments, vaig felicitar l’autor i el llibre es va quedar a la taula de l’estudi. Al seu damunt s’hi ha anat acumulant papers, mig folis, una agulla d’estendre roba, un parell de blocs de notes, una capsa d’Alpino, retalls d’articles de diari d’allò més divers..., vaja, que va quedar soterrat fins el cap de setmana passat que va ser accidentalment i sortosament recuperat.

Relacions molt relatives, finalista del Premi El Lector de l’Odissea 2013 és publicat per Voliana Edicions i recull la seva darrera producció de relats breus, textos d'una gran destresa en l'alquímia de l'enginy i en la construcció literària.

Desconec si la seva narrativa surt d'una motivació tant transcen­dent com és una arrel d'ironia, afable i prou càustica en alguns casos, sense excessives reserves morals. El llibre es ple d’ironia, humor o sàtira, tant se val: es tracta d'una assumpció de les peripècies humanes des d'un angle inesperat. Ja la lectura de l’índex ens permet entendre perfectament com de la verticalitat de la plana sorgeix un cercle: Amics, desconeguts, pacients, alumnes, parents, col·legues, veïns, camarades, subordinats, rivals, enamorats, clients, casats, coneguts, divorciats, socis i amants. Només s’hi troba a faltar els saludats, tot i que la seva unitat formal és perfectament travada.

Després de llegir els seus relats no sabria dir si el que és normal en la nostra vida quotidiana, aquí apareix com a anormal o vice-versa. La tergiversació, de vegades, s'alimenta d'hipòtesis que només s'aguanten en la sorpresa: al conte Parents demostra com l’instint és més despert que la mateixa raó i a  Col·legues es produeix una situació tant surrealista que pot ser perfectament certa.

El més important és que Castells fa uns textos tant elaborats quant a l'escriptura que són enormement fàcils pel que fa a la lectura. 

De fa temps, anys per ser més exactes, el grup A carrossa no em guanya ningú va penjant a la xarxa nombroses fotografies que en certa manera socialitzen la memòria. Aquest recull de fotografies, força anàrquic o en el millor dels casos agrupat - mes o menys - d’acord al gust dels més actius permeten anar formant un relat, no sé si d’activisme ciutadà, però en tot cas estic segur que produeix un cert vertigen.

(Publicada per Jaume Montserrat Borràs "A carrossa no em guanya ningú") 

Normalment, els records són ben desats en algun racó de la memòria i es revifen amb motiu d’algun esdeveniment, en aquest a partir de la publicació de certes fotografies, anuncis comercials, retalls de premsa i això desencadena una allau de records. Fa poc més d’una any vaig publicar un llibre de records “Calidoscopi ribetà: Costa amunt i trencant pel camí fondo” que també va ser presentat a Reus mercès als amics del Bràvium.

(Fotografia fons de l'autor) 

És un llibre, almenys aquesta era la intenció, que podia haver estat escrit per qualsevol altra persona que ara ha entrat als 50 i vivia durant la setmana a una ciutat per traslladar-se els caps de setmana i els períodes de vacances al poble dels avantpassats.

(Publicada per Hans Nicolas a pàgina personal)  

No havia practicat aquest exercici de memòria i més aviat el defugia, fins sempre m’havia semblat més interessant la coneguda frase atribuïda al gran Gil de Biedma on afirmava que l'autèntica nostàlgia és la nostàlgia del futur. Els records, com les fotografies, com les cartes del temps passat, estan molt bé on són: quiets. Cal treure’ls a la llum? S’han de remoure?

(Publicada per Emili Arguilaguet Olesti "A carrossa no em guanya ningú")  

És un exercici freudià per poder-los oblidar definitivament o si més no per saber que les coses que hem viscut i que ens han fet moure no s'han escolat definiti­vament pels desaigües del temps. Pot voler dir que, sigui escrivint o publicant una fotografia, s’ha arribat a un moment de l'existència en què aquest fet significa en­dreçar-los i gaudir de la confortable sensació d'haver posat ordre al “cuartu” dels mals endreços on sempre es troba una excusa per no pujar.

(Publicada per Reus Baix Camp "A carrossa no em guanya ningú")  

Fa  uns dies recordava una “tieta” que va passar un temps de la seva vida sense memòria, sense records - potser algun lector ha conviscut amb el mateix cas o un de semblant - Em va impressionar molt el record per que en el fons m’he adonat que va viure sense res. Quan una persona es queda sense memòria és com si tot el que hagués viscut desaparegués.

La majoria de persones han passat pel mon amunt i avall sen­se que es conservi cap testimoni de les seves anades i vingudes pe mon, dels gustos i disgustos que han experimentat al llarg dels seus anys, potser per això, junt al conjunt de fotografies que trobem al mur dels Carrosses hi ha qui a nivell individual opta per penjar-ne d’estrictament personals, sigui en una mena de photocall, com si fóssim megastars de cinema, o per indicar jo vaig ser aquí. Segurament  resulta molt ingenu pensar que el fet d'es­criure els records o penjar les nostres pròpies fotografies els perpetuï, i ens doni una mica d'immor­talitat.

(Publicada per Francesc Damunt Guinjoan "A carrossa no em guanya ningú")  

No obstant, el calaix és aquí, és ple de mate­rial i serveix per que quan s'activa un arxiu del propi disc dur, aquest arrenca i n'arrossega un altre i un altre més i encara un altre i, de cop, apareixen imatges desades al fons del tot de la memòria que al llarg de les dècades mai no s'havien revisitat i es fa molt difícil trobar aturador.

 (Publicada per Jobo Neon Blues "A carrossa no em guanya ningú") 

Arribats en aquest punt és difícil de deturar el rampell i cedint a totes les reticències prèvies ens abandonem al record i, aquests dies de xafogor pot sr un bon moment per asseure davant l’ordinador, agafar un bon malta i revisar pantalla a pantalla, fotografia a fotografia tot procurant gaudir de les escenes i dels records. 

Els nens i les nenes de Reus, de la Riba i de qualsevol altra lloc on es mantenen les nostres tradicions ho sabem perfectament, hi ha certes coses que no canvien. Hi ha 3 persones al mon que, per més temps que passi són "Reis", "Mags"venen de les tres parts del mon que en el moment en que va nèxier Jesús es coneixien i val també tenir present que ens recorden 3 etapes de la vida prou importants, - Melcior, la senectut, Gaspar la maduressa i Baltasar la joventut (consti que Baltasar no es torna negre cap el s. XV).

Els grans, fa tants anys que van fer  catequesi que s’emboliquen, que si reis, que si mags, podien ser-ho tot, reis per poder viatjar i mags perque eren astrònoms, per tant molt savis i d'aquesta manera feien una aportació intel·lectual al mon de la cultura judeo-cristiana.

Seguiren un estel i arribaren a Betlem on oferiren al nen Jesús 3 regals simbòlics molt ben trobats: or perque era "Rei", incens per que era "Deu" i mirra per que havia de morir jove i la mirra era un producte necessària per embalsamar el cos.

Més enllà del que diu l’evangeli de Mateu (2, 1-12), a tots ens han explicat els pares, a qui els va explicar els avis el que els havien explicat els besavis que ho havien escoltat dels rebesavis i així ha anat transmetent-se generació darrera generació fins arribar a nosaltres que, una vegada tres Reis Mags que es deien Melcior, Gaspar i Baltasar, seguint un estel van arribar a Betlem per adorar al en Jesús, a l’hora que li   lliuraren uns regals, després i de llavors ençà, aquests mateixos Mags, als final de les festes de Nadal, venen una nit a repartir regals a tots els nens i nenes del mon.

(Fotografia Jaume Guillamat) 

Aquest relat més o menys ampliat, ensucrat o distorsionat  ha fet que SS. MM els Reis Mags d’Orient, hagin esdevingut els únics monarques a qui es reconeix una utilitat i manifesten, any darrera any, una gran capacitat de supervivència i una càrrega emocional tant impressionant com duradora. Per aquest motiu el ritual sobreviu a la pròpia fonamentació del mite, per motius tant diversos com la seva utilitat i la negativa a prescindir d’ells.

El Reis d’Orient són unes figures evanescents - una mica despistades, a vegades requereixen el suport de patges de cada lloc per on passen - i gairebé simbòliques doncs, per exemple a la Riba, uns anys arriben per Cap de Riba baixant de El Pinetell, altres han arribat físicament amb el tren a l’estació del ferrocarril, alguna vegada han preferit fer-ho a cavall, algun altra any s’han presentat en tres vehicles de 2 cavalls descapotats procedents del Sulfuro, en tot cas, de manera indiscutible, sempre han arribat, arriben i seguiran arribant. 

Sigui com sigui a l’hora de la veritat, resulta que només els veiem una vegada a l’any, normalment allunyats o a una certa distància durant la cavalcada, des del balcó de l’ajuntament, a la Penya, al Casal Ribetà o els més afortunats, a vegades els podem veure uns instants si realitzen el lliurament dels obsequis personalment. Però sobretot, la immensa majoria de vegades els veiem, perquè anem a dormir i mentre dormim somiem amb ells i el dia següent sabem que han vingut  en aparèixer els regals.

(Fotografia Jaume Guillamat) 

També sabem que hi són per que la seva presència més constant és un acte verbal, dels pares, avis, avies, oncles que afirmen la seva existència i de nosaltres mateixos quan els escrivim la carta. Una carta on més enllà del que hi expliquem els estem invocant i els fem realitat.

(Fotografia Jaume Guillamat) 

Hi ha un moment a la vida de tots els nens i les nenes que la seva existència es posa en dubte. És el moment en que comença a aparèixer el rigor del pensament analític, del pensament lògic, són uns anys en que hom pensa que tots els fets s'han de comprendre. Sortosament però, la Nit de Reis és massa màgica i com a molt el que anem fent, és incorporant-nos al secret. Un secret on en el racó més íntim, seguim sabent que el mite dels Reis Mags hi habita. Al cap i a la fi la realitat d’un mite no és altra que les paraules que l’expliquen i el mantenen viu en la memòria de la col·lectivitat  a la que pertany.

En menjar, acte imprescindible per la vida humana, intervé el sentit del gust que ens fa percebre els sabors dels aliments i com passa en altres sentits, té unes preferencies i unes categories de valors. La vista percep la bellesa de la forma i del color, el gust el grau de plaer obtingut amb els diversos aliments. Fa uns dies parlavem dels postres de Nadal elaborats a Catalunya al llarg de l'edat medieval, avui quan encara falten 3 àpats per cloure les festes, seguim a l'edat medieval i suggerim aquest menú: 

Albergínies farcides amb herbes aromàtiques, panses, espècies i formatge ratllat de primer. De segon, Mig-raust, gallina cuita a l’ast i després cuinada a la cassola amb una salsa especiada agredolça. És una de les receptes més valorades de l’època medieval i segons els receptaris italians ens diuen que és una recepta catalana. Finalment de postres es podria servir una deliciosa crema de llet amb ametlla, panses, pinyons i espècies anomenada Ginestada.

Aquestes receptes medievals i moltes altres les podeu loalitzar en llibres com La cuina catalana medieval: un festí pels sentits de Rafael Dalmau publicat l'any 2006 o al recentment tornar a publicar d'Editorial Barcino, LLibre de Sent Soví.

ALBERGÍNIES FARCIDES

3 albergínies, 6 cebes (2 per les albergínies i 4 per cobrir la safata que ha d’anar al forn), Julivert, les fulles de 10-15 branques, Menta 6-8 fulles, Marduix 6 fulletes, 2 ous, 150 g de formatge ratllat, 50 g de panses, 3 grans d’all, 250 ml de llet d’ametlles, ½ l de brou o aigua, 30 ml d’oli o de greix, Sal.

El receptari no especifica les espècies, amb tot, a la cuina medieval les més emprades a Catalunya eren: el pebre, la canyella, el gingebre i el safrà, en podeu posar ½ culleradeta de cafè de cada.

ELABORACIÓ DE LES ALBERGÍNIES FARCIDES

Per fer la llet d’ametlla:  Poseu ½ litre de brou o d’aigua barrejat amb les ametlles crues i picades, remeneu-ho i deixeu-ho reposar almenys unes hores, d’una nit a una hora si teniu pressa. Després ho coleu amb una estamenya o un colador de tela ben fina. La llet d’ametlles és un del gustos més comuns de la cuina medieval, el feien servir com ara afegim aigua, brou o fumet als guisats.

Per fer les albergínies: Talleu les albergínies en tres o quatre parts, de forma allargada, i feu-les bullir amb aigua salada. Escorreu-les bé. La recepta les aplana entre dues fustes, ho podeu fer amb taules de tall actuals.

Per fer el farciment: Separeu-ne les més cuites (les més toves i desfetes) i les barregeu amb la ceba picada, el julivert, la menta i el marduix picats. Remeneu-ho bé i aixafeu-ho. Afegiu els ous i les espècies i remeneu-ho bé. Ompliu cada tall d’albergínia amb la barreja.

Acabar de cuinar les albergínies.

A part, feu una capa de ceba (pelada i tallada en juliana) en una safata per a forn, distribuïu les albergínies farcides per sobre i aboqueu-hi la llet d’ametlla barrejada amb una mica de cansalada fossa. Feu-ho coure al forn (estaran cuites quan els ous hagin quallat).

Llibre de Sent Soví, recepta 36.

MIG-RAUST

El tall: 1 gallina a l’ast.

Les espècies: Pebre, gingebre; clavells, canyella.

Les mesures d’espècies són difícils de precisar i pesar un polsim o un pessic podria considerar-se 1 gram.

Un agror: Vinagre, suc de llimona, suc de taronja agra i suc de magranes.

Aquest són els cinc àcids o agrors que es feien servir a la cuina medieval catalana. Segons el que trieu, el plat tindrà un matís de gust diferent, la recepta no especifica quin.

150 ml si feu servir agràs, el qual podeu trobar allà on vénen vins, o suc de magranes àcides, que podeu comprar en mercats de productes del Pròxim Orient. Des de les primeres civilitzacions es fa servir com agror, matisa, perfuma i transmet una bonica tonalitat als cuinats.

100 ml si poseu vinagre, llimona o taronja agra. Una mica menys perquè són més àcids.

Una dolçor: 40-50 g de sucre blanc, és a dir, d’una a dues cullerades soperes.

Llet d’ametlles: ½ l de brou fet amb ½ gallina o els menuts de la gallina i 150 g de cansalada, d’un tall. 100 g d’ametlles crues pelades i picades.

ELABORACIÓ DEL MIG-RAUST

Per fer la gallina: Per fer la gallina a l’ast una opció és comprar-la feta en un lloc que la facin només salpebrada, però heu de demanar que us la treguin abans d’acabar la cocció, mig-raust vol dir mig rostit. Si la feu vosaltres, ha d’estar ben neta i socarrimada, sense restes de plomes, la salpebreu i unteu amb llard, la feu a l’ast o la poseu en una safata i la feu coure al forn. 

Per fer el brou: Amb 1 litre i ½ d’aigua feu un brou amb mitja gallina, neta i sense plomes, o amb els menuts ben nets i un tall de cansalada, feu-ho bullir ben bé una hora i mitja a foc suau i, després, el coleu.

Per fer la llet d’ametlles: Poseu el brou colat barrejat amb les ametlles crues i picades, remeneu-ho i deixeu-ho reposar almenys unes hores, d’una nit a una hora si teniu pressa, després ho coleu amb una estamenya o un colador de tela fina.

Per fer el Mig-Raust. Piqueu el fetge, cuit al brou, i destrempeu-lo amb la llet d’ametlles. Feu-ho bullir amb les espècies: pebre, gingebre, claus d’espècia i canyella. Afegiu-hi l’agror que hagueu triat i el sucre, remeneu i porteu a ebullició. Quan les gallines estan quasi bé cuites, les traieu de l’ast o el forn, les talleu a quarts o octaus i la deixeu coure amb la salsa que acabeu de preparar.

Dues opcions per servir el plat: Servir la gallina amb suc o servir-ho per separat, la gallina en un plat i la salsa a part.

Un consell d’aprofitament medieval: Si us sobra gallina, quan feu menjar blanc, feu-lo amb aquesta salsa.

El menjar blanc es feia amb llet d’ametlles, fet amb brou de gallina i maceració d’ametlla pelada i picada, farina d’arròs i sucre. En algunes receptes desfilen el pit bullit i l’afegeixen al menjar blanc. Llibre de Sent Soví, recepta 5.

GINESTADA

1 l de llet d’ametlla: 1 l d’aigua i 400 g d’ametlla crua i picada. 200 g de farina d’arròs. 250 g de sucre. 100 g de panses. Espècies: 10 brins de safrà, 1 escorça de canyella, 3 o 4 claus d’espècia. 1 pessic de sal. 100 g de pinyons torrats (opcional). 1 cullerada d’oli vell (opcional).

ELABORACIÓ DE LA GINESTADA

Per fer la llet d’ametlles: Poseu a macerar un litre d’aigua barrejat amb les ametlles crues i picades, remeneu-ho i deixeu-ho reposar almenys unes hores, d’una nit a una hora si teniu pressa, després ho coleu amb una estamenya o un colador de tela fina.

Pels pinyons: Són opcionals però si en poseu, una bona idea és torrar-los: els poseu en una paella, a foc baix i sense greix, i els aneu girant fins que es torrin.

Per fer la Ginestada: En una olla poseu llet d’ametlles i, quan arrenqui el bull, afegiu-hi la farina d’arròs tamisada i, a poc a poc, aneu remenant tota l’estona, per tal que la farina no us faci grumolls, fins que es vagi espessint. Quan espesseixi retireu i afegiu el safrà, remeneu-ho. La recepta ha d’agafar un bonic color de ginesta, d’aquí el nom de Ginestada.

Després torneu-ho al foc i afegiu els claus d’espècia i la canyella. Si mentre mengeu no en voleu trobar les restes, els podeu afegir embolicats amb un drap i al moment de servir retirar-ho.

Ha de bullir uns moments. Podeu posar-hi una mica d’oli, després afegiu les panses, un pessic de sal i, si voleu, pinyons. Us ha de quedar espès com si fossin farinetes i ha de ser ben dolç, el gust ha de predominar a la farina d’arròs i a les ametlles. Llibre de Sent Soví, recepta 26.

El gust dolç ha estat des de l’antiguitat el preferit i el que s’ha fet servir preferentment per acabar els àpats i d’una manera especial en festes i celebracions. Els pastissos medievals eren de mida petita, més aviat poc espectaculars però de forma i gustos diversos.

Els seus ingredients principals eren l’aigua normal o de roses, aquesta darrera, es posava tant a la pasta com damunt els pastissos quan ja eren acabats. També empraven especies, la més important era la canyella, tot i que cal recordar que també es feien pastissets amb gust de pebre i empraven el safrà per obtenir una pasta groga. La farina era sempre de blat, considerada la millor.

Els pastissers empraven el formatge, les fruites assecades i les seques, menta seca picada. Si calien greixos optaven pel de llard fresc i després la mantega, d’oli en feien servir poc, el seu cost era molt elevat, i el reservaven els dies de penitència. Es coneixen també receptes de pastissets farcits de bledes, borratges i per endolcir s’emprava mel i sucre.

Sent però en les festes de Nadal, veiem com feien els massapà i els torrons.

El massapà era una elaboració exquisida medieval, es servia en els àpats més sumptuosos, Joanot Martorell, el fa servir en un dels àpats del Tirant lo Blanc (cap, 52), es menjava sol o bé com a farcit dels pastissets  que es feia amb dos dels productes més apreciats: ametlles i sucre.

Francesc Eiximenis ens ofereix una recepta on es presenta el massapà sobre una neula de sucre.

Per fer el massapà calen 400 grms., d’ametlles, 400 grms de sucre, aigua de roses, una neula de sucre.

Per la preparació transcrivim: “ Escaldeu les ametlles i renteu-les bé. Estreneu-les 4 o 5 dies a l’aire lliure fins que quedin ben eixutes. Piqueu-les en un morter i, de tant en tant, tireu-hi aigua de roses per que no facin oli. Afegiu-hi el sucre i continueu-ho picant fins que quedi ben barrejat. Es campeu un gruix de mig dit d’aquesta pasta sobre les neules de manera que en quedin recobertes. Tireu sucre damunt del massapà i feu coure una mica al forn. (Llibre de totes les maneres de confits).

Les neules medievals eren planes i molt primes, tot i que Francesc Eixemenis, afirma que han de ser gruixudes i cuites amb sucre. Segons el Llibre del Coc de la Canonja de Tarragona, sabem que es menjaven en dies de festa acompanyades d’un vi endolcit i especiat anomenat piment o clarea.

Torró d’avellanes. Els torrons medievals eren una massa de sucre endurit que contenia fruites seques senceres o a trossos i de vegades espècies. Arnau de Vilanova ja en parla però no fa servir el mot torró, aquest apareix al Llibre de Sent Soví i en copiem la recepta.

Ingredients: 400 grms, d’avellanes, 400 grms, de mel i 1 clara d’ou. (Es pot canviar l’avellana per festucs o pinyons).

Poseu a coure la mel al foc lent i remeneu-la bé. Traieu-la del foc i , quan sigui tèbia, tireu-hi una clara d’ou batuda. Torneu-la a posar a foc lent i remeneu-la sense parar fins que sigui cuita. En el moment de treure-la del foc, afegiu-hi les ametlles torrades i remeneu-les bé. Seguidament deixeu el torró damunt una la taula i de calent en calent feu-ne tauletes de la manera que més us agradin. (Llibre del Coc).

Bones Festes i bon profit! 

En un temps on tot és breu, tot ho volem cada vegada més ràpid i la piulada, l’sms o el mur del facebook és el medi de comunicació. En un temps on molta gent prefereix esperar a que surti la pel·lícula enlloc de llegir la novel·la, sorprèn cada vegada més veure com hi ha qui escolta, assaja i finalment interpreta unes notes que necessiten un temps, un ritme i una sensibilitat, i si això és estrany, tal com estan les coses, encara resulta més sorprenent veure com l’església parroquial de la Riba era de gom a gom mercès a la Iniciativa d’Amics de la Riba que en les seves XXXII jornades musicals ha permès  escoltar a M.T. Montané i Mar Martori.

Sovint és arriscat parlar de música quan s’és incapaç de llegir una partitura, no es pot interpretar res amb cap mena d’instrument i vocalment s’és un desastre que tindria franques dificultats per interpretar la tonada més simple sense destrossar-la i malgrat tot m’agradaria escriure alguna cosa de profit.

Sóc conscient que cal anar molt en compte i no es pot permetre escriure frivolitats quan es pretén ser seriós, però avui del violí de M. T. Montané hom s’ha adonat que allò que sembla més simple sovint porta darrera moltes hores de treball i en aquest concert de divulgació ha estat un encert veure com la mateixa intèrpret preocupada pel coneixement ens introduïa amb breus pinzellades al coneixement de l’autor i l’obra que s’anava a interpretar.  

El concert dividit en dues parts ens ha presentat obres primer de Rameau, Narcis Bonet, Edward Elgar i Claude Debussy i a la segona part composicions de Joan Massià, Massenet, Ernesto Nazareth, Astor Piazzola, Carlos Gardel i Xostakovitx. Conscient que sempre es millor fer un silenci que posi en dubte les habilitats intel·lectuals que no pas escriure i deixar constància de l’estupidesa, m’arriscaré escrivint que el meu gust personal en veure el programa, fins i tot abans d’escoltar les primeres notes, anava directament per Edward Elgar, Piazzola i Xostakovitx.

Si bé el nom d’Elgar ens transporta necessàriament a l’Othello de Shakespeare inspirador de la popular marxa land of hope and glory  avui, a l’església de Sant Nicolau de la Riba, la pompa de les marxes era molt lluny,  les notes de Nimrod amb un violí i un piano et transportava a un passeig per l’espai mentre Salut d’amour a un jardí de roses.

A la segona part els 3 tangos, et feien veure que Nazareth i Carlos Gardel eren bons però Piazzola era un geni i la seva música ultrapassa el mon dels melòmans erudits per apropar-nos a la sensibilitat més sublim mercès al sentiment amb que s’executava l’Oblivion.

Per finalitzar el concert els tres duets per a violí de Xostakovitx acompanyats pel piano de Mar Martori, s’ha pogut escoltar a dues generacions de violins, M. T Montané i la seva filla Maria Fort, no he pogut evitar en escoltar-los recordar la pintura de Paul Klee.

Els aplaudiments finals del públic han incorporat la part més tendre i popular del concert amb una tonada que ens recorda que cal menjar “panses i figues, nous i olives, / panses i figues i mel mató” abans de recordar-nos les dates que s’acosten amb la tonada Una cançó jo també cantaria / una cançó ben bonica d’amor /  i que n’és treta d’una donzelleta / que n’és la Verge, la Mare del Senyor.

En definitiva una bona manera de deixar un bon regust de paladar però aquesta vegada a l’orella per celebrar un altra dels actes del 65è aniversari d’Amics de la Riba. 

Veient les fotografies de vacances passades em trobo amb les de la plaça Sintagma, a Atenes. Una plaça, en aquell moment, ocupada per turistes i vaques sufocades pel sol d’agost. Unes vaques de cartró pedra, que en aquell moment em semblaren molt simpàtiques fruit d’una exposició itinerant patrocinada per la UE, on possiblement a algú se li devia quedar accidentalment una bona pila d’euros a les butxaques, amb els mètodes propis de bona part dels responsables de la res pública i de la res financera actual.  Desgraciadament les imatges posteriors que hom recorda d’aquesta plaça són plenes de manifestants cansats de tanta troika, tanta corrupció i tanta persona furgant als contenidors com de policies reprimint-los.

(Plaça Sintagma. Atenes 2006) 

En aquesta plaça, són també molt famosos els soldats anomenats ouzones que munten guàrdia a la tomba del soldat desconegut i vesteixen la fustanella, una faldilla amb 400 plecs, tants com anys Grècia va estar ocupada pels turcs. Grècia no s’alliberaria dels turcs fins la guerra de 1821-1832 amb la participació de romàntics europeus com Lord Byron. No puc evitar establir la comparació amb algun país més proper, que de moment hauria de lluir 300 plecs per gairebé el mateix motiu i no el deixen desempallegar-se dels ocupants per un mètode tant violent com és posar un paperet en una capseta.

A Grècia malgrat la complexitat de l’idioma és força interessant fixar-se en l’etimologia de carrer, és a dir en paraules força comunes, per quedar plenament convençut que aquest país és l’origen de gairebé tot.

Sintagma, vol dir constitució i segons el diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans aquesta mateixa paraula es defineix com un conjunt de mots dotats d’estructura interna que funcionen sintàcticament com una unitat, casualment la constitució en alguns llocs també és una unitat, fins i tot indivisible.

La sortida d’un lloc l’indica la paraula Exodos, al nostre país èxode significa emigració en massa. Del compte d’un restaurant en diuen logaritmos, en aquest cas, això de ser l’exponent d’una potència d’un nombre fix, la base, que iguala un nombre donat; només hi sé veure que coincideix la meva ignorància tant a l’hora d’entendre el paperet que et lliuren a caixa com intentant de resoldre aquesta operació matemàtica. Amb tot, hi ha una paraula fantàstica, probablement la paraula que més em va impactar metafora, ve de meta, més enllà i forein portar, així doncs la metàfora, al mon de la novel·la i la poesia ens porta efectivament molt més enllà del significat específic de la frase però a Grècia s'ho han prés de manera molt literal i significa estrictament transportar persones o coses.

Σύνταγμα (sintagma). έξοδος (exode). Λογάριθμος (logaritme). Αλληγορία (metàfora).