Del penya-segat estant

Venècia cal veure-la des del mar, com ho feu Marco Polo en tornar de la ruta de la seda o com Casanova en tornar dels seus galanteigs per Europa. Així ho feren durant segles els turcs que la volien conquerir i qualsevol viatger abans de la construcció del ferrocarril o de la carretera que et porta procedent de l’aeroport.

Els taxis nàutics et deixen on desguassa el Gran Canal. Els fanals i el balanceig de les gòndoles la fan única com les arcades entrelligades del palau Ducal, les línies rectes del Campanile o les cúpules bizantines de Sant Marc.

Venècia és una ciutat hereva del classicisme embellida per les aportacions de l’Orient Bizantí. De jove la República Serenissima dominava l’Adriàtic, enriquida pel comerç es tornà una gran senyora, i cap al set-cents esdevingué decadent tot transformant-se, el segle del romanticisme, en un regne ombrívol que actualment s'ha convertit en una vella, que afalaga, emociona i instrueix.

Com totes les potències, durant set segles exercí el monopoli amb Orient i el lema “siguem primer venencians i després cristians” li va permetre fonamentar les seves riqueses quan era possible en el comerç i quan no, en el robatori i el botí. Escandalitzà al mon cristià robant, a Constantinoble, els cavalls de bronze que llueix al sostre de la basílica i els coneguts Tetrarques, figures de pòrfir vermell representant a quatre cavallers abraçats en un dels escaires entre la basílica i el Palau Ducal.

Arribat el moment de fundar esglésies, va buscar relíquies de prestigi, a Sant Marc el portaren d'Alexandria i li construïren la catedral. De Jaffa portaren el cos de sant Nicolau, de Xios el de sant Isidor i per la resta d’esglésies anaren aprofitant peus, braços i altres membres tant dispersos com santificats d’altres procedències.

A Venècia cal passejar-hi de nit, els carrerons sense gairebé llum, silenciosos i deserts trenquen clixés i la ciutat es torna diferent. Carrers per caminar o canals per navegar, palaus i cases vora l’aigua et retornen a la malenconia dels il·lustres viatgers que l’han descrit. Venècia de nit és silenci, un silenci estampa de la Serenissima Ruffiana, un ídol que aquesta vegada té els peus a l’aigua.