Del penya-segat estant

Rodes és una ciutat on han deixat petjada pagans, cristians, musulmans, ortodoxes i jueus. Així doncs, passejant pel barri vell apareixen campanars catòlics,  minarets islàmics, cúpules ortodoxes i una petita sinagoga jueva, convivint, almenys fins ara, sense cap enfrontament fanàtic, Rodes no fa a olor a Bíblia,ni a Alcorà, ni a Torà, Rodes fa olor a turista i cavallers de Sant Joan.

Rodes fou una important potència naval en temps clàssics, aliada dels perses durant les Guerres Mèdiques. El seu període hel·lenístic fou esplèndid, posteriorment seria llargament assetjada pel fill d’un dels generals d’Alexandre el Gran i per celebrar el final del setge i la seva resistència contractaren a Cares de Lindos per aixecar un Colòs de bronze d’uns 30 metres d’alçada a l'entrada del port.

El  més impressionant és que aquest Colòs malgrat haver estat destruït per un  terratrèmol el 227 ac.,  roman a l’illa com un fantasma esdevenint el seu símbol més conegut,  fins el punt, on cap turista ni viatger evita fotografiar-se en un indret a l’entrada del port, on es creu que era situat. Ho recorden dues columnes venecianes que sostenen una parella de cérvols de coure, mascle i femella, mirant al mar.

Però si tornem a la seva història cal recordar que a les torres de les muralles hi penjaren el colors de Venècia, de Gènova, dels Cavallers de l'Ordre de Sant Joan i a partir del segle XVI la dels turcs, posteriorment formaria part de l'Imperi de Mussolini i no seria fins després de la IIª Guerra Mundial que s'incorporaria a la Grècia actual.

La petjada principal és però la de l’ordre dels cavallers de Sant Joan, que en nom de Déu fundaren a Jerusalem, un imperi original, una mena de Iª Internacional Aristocràtica que si ja tenia el favor del Vaticà i de les monarquies feudals europees encara es veuria reforçada amb la desfeta i incorporació de les propietats i diners de la competència: l’ordre del Temple.

Foragitats de Bizanci i de Jerusalem s’establiren a Rodes on, mig monjos mig cavallers, servien  a la fe cristiana i ajudaven als pobres, mentre mostraven un gran amor a la  riquesa fent de pirates, guerrers, banquers, comerciants d’esclaus i purgant les seves desviacions terrenals enviant nombrosos presents al Papa, a l’Emperador  i als principals reis Europeus.

Val a dir que si aquests cavallers oblidaren sovint les seves promeses de caire religiós mantingueren sempre l’estructura i formació militar, la qual cosa els  permetria resistir contra l’amenaça turca fins ben entrat el s. XVI.

El  carrer dels Cavallers marca bona part de la fisonomia de Rodes i passejant-hi s’arriba al Palau del Gran Mestre però abans es passa per l’antic hospital, actual museu  arqueològic, i per les diverses cases lingüístiques que eren més aviat palaus. Els membres de l’ordre, tot i que s’entenien majoritàriament en llatí, s’organitzaven  en grups nacionals que anomenaven llengües. Entre les 7 llengües oficials que  es repartien el pastís econòmic, cada una amb la seva casa, hi havia el català que es parlava a la casa del Regne d’Aragó, el castellà no entrà oficialment a l’ordre fins l’any 1461 quan es creà la casa del regne de Castella.

Rodes, malgrat les muralles és més oberta que tancada i a la part més vella tot invita a passejar i recórrer els carrers. Val la pena  entrar a les esglésies ortodoxes, centrar la vista a la flama de les desenes de  petites espelmes grogues i després mirar les seves icones, enormement treballades.

Rodes és una ciutat amb una història colossal, pagana durant l’antiguitat i ocupada  per onades de turistes gairebé tot l’any, restaurada acuradament pels  arquitectes i enginyers del feixisme, amb tota seguretat, la única cosa decent que feu fer el dictador Musolini, és una illa que, en el fons, pertany a  aquells pirates sense pàtria que aixecaren els murs i cavaren els fossars per defensar-la.

L’illa de Rodes és en definitiva com una barca de pedra, insensible a les mossegades del temps.

Setmana Santa es repeteix variablement cada any però la celebrem invariablement la  setmana del primer diumenge després de la lluna plena que segueix a l’equinocci de primavera, per tant, coincideix sovint amb la bonança climatològica i això, potser, ajuda a exterioritzar sentiments.

Pel calendari litúrgic recorda la passió i mort de Jesucrist però especialment la  seva resurrecció, el retorn a la vida. Exactament com el cicle natural que es reviu a partir de la primavera. Pot ser per aquest motiu, durant la Setmana Santa és produeixen les manifestacions religioses que es mantenen més vives pel que fa a la participació popular. 

A Reus, tot i que el nombre de processons ha anat variant al llarg dels anys, són la del Silenci, el Dijous i la del Sant Enterrament, el Divendres Sant, les més espectaculars. Sigui per la participació de les diverses confraries, amb les vestes de seda o vellut dels colors més diversos, o pels conjunt de misteris, bona part d’ells joies escultòriques com l’Oracióa l’Hort de la confraria de La Salle del segle XVII, o el Davallament de la Creu de la confraria de Sant Isidre i Santa Llúcia, més coneguda com els dels “pagesos” (datat de començaments del segle XVIII) o altres de més contemporanis, com el Crist de la Sang de Modest Gené, l’Ecce Homo de Joan Rebull o El  petó de Judes de Ramon Ferran.

Amb tot, la processó més emotiva és sense cap mena de dubte la de les Tres Gràcies, quan el Crist de la Sang retorna de la Prioral de Sant Pere a la seva parròquia, després de la Funció de l’Agonia travessant els carrers tant  estrets com històrics del Barri Vell. En aquesta processó, el Crist és precedit per  l’escolania i acompanyat, a dreta i esquerra, pel Bon i el Mal Lladre, vestits amb armadures del segle XVI.

La plaça de la Sang es sempre plena a vessar de gent amb el soroll propi d’una aglomeració que habitualment no s’interromp fins que el Crist, procedent del carrer de l’Hospital, entra a  la plaça, moment en que les notes del toc de Silenci fa que els armats aturin el repic de les llances i l’escolania canta el Vexil·la Regis,  exaltació del misteri de la Creu.

En arribar a la porta de la Sangel Capità Manaies ha trucat amb la seva llança i aquesta s’ha obert perdonar pas al Crist que, portat pel Clavari de la Sang, abans d’entrar a l'església, es gira solemnement cap  alpoble produint-se el moment de les Tres Gràcies que segons la tradició són concedides a aquell qui les implora amb fe. 

El silenci es manté fins que un espontani  crida Visca Crist Rei!, contestat per  la plaça amb un Visca seguit d'un fort aplaudiment que, d’uns anys ençà, és interromput  pel cant del Credo que, lamentablement a l’entendre de molts reusencs devots d’aquesta tradició, trenca la màgia del moment abans d’entrar el Crist definitivament a l’església i poder passar, aquell qui ho desitja i té prou paciència, a adorar la venerada imatge del Sant Crist de la Sang. 

A Sicília hi varen néixer o hi varen deixar la seva petjada a l’antiguitat, escriptors i filòsofs tant brillants com Arquimedes, Píndar, Esquil, Plató o Tucídides.  Durant el renaixement ho feu el pintor Antonello da Mesina i més endavant hi  neixen figures com Vicenzo Bellini autor d’operes com Norma o I Puritani, i més  recentment dos dels tres premis Nobel italians, Luigi Pirandello sense el qual no hauríem pogut gaudir de meravelles teatrals com Sis personatges a la recerca d’autor, És així si us ho sembla o l’Imbècil, entre altres, traduïts al català pel reusenc Bonaventura Vallespinosa o el molt menys conegut poeta Salvatore Quasimodo.

De totes maneres les imatges i els referents sicilians acostumen a venir a partir de  l’organització secreta coneguda com La Cosa Nostra, una terrible realitat que durant tants anys  negaren els seus socis del parlament, el govern, la judicatura i l’església italiana que es convertiria en una barreja de gran holding i trust internacional perfectament reflectit en  films com Il Padrino. Desgraciadament però, avui en dia si analitzem qualsevol altra país, arribem a la mateixa conclusió:  urbi et orbis, corruptio habemus.

Però l’imaginari sicilià també ens prové d’una de les millors novel·les del segle XX  Il Gatopardo de Lampedusa, portada al cinema per Luchino Visconti. Una novel·la calidoscòpica que ens parla de la protomafia rural, ens crida l’atenció sobre el fraudulent perill que imposen els nacionalismes rampants i amorrallats que ignoren tot el perifèric i ens  parla també d’una percepció del poder amb les diverses formes que adopta per  romandre-hi el màxim de temps possible que lliga perfectament amb l’obra d’un  altra italià, aquesta vegada continental com fou Maquiavel.

Palermo és una ciutat d’origen fenici, del segle III abans del pescador, situada avui entre  una badia celestial i un tràfic demoníac on la constant rivalitat entre la manya dels conductors i l’habilitat dels vianants semblen donar-hi vida.

A Parlemo hi ha barris nets i barris bruts, és a dir, com a la resta de ciutats de la Mediterrània, és una  ciutat on hi ha un museu arqueològic més propi de Grècia que no pas d’Itàlia, al costat de monuments d’extraordinària bellesa com la Capella Palatina, al palau  dels Normands, síntesi de l’art àrab-bizantí-normand o la façana de la catedral, fruitd’una excepcional barreja d’estils, que s’inicia com a tants altres llocs sent  una basílica paleocristiana, per esdevenir mesquita abans que els normands hi  deixessin la seva petjada, per després afegir-hi el porxo d’estil clarament gòtic català, record dels anys d’expansió catalana per la mediterrània, fins arribar, com no, a la poc atractiva cúpula barroca del temps de la contrareforma.

Resulta força interessant la plaça Vigliena coneguda per tot hom com de I Quattro  Canti on a cada xamfrà una façana barroca presenta un primer nivell amb una font, un segon amb les estàtues de Carles V i els Felips II, III i IV i un  tercer nivell, per sobre d’ells, amb les 4 santes protectores de la ciutat  Àgeda, Cristina, Ninfa i Oliva. No gaire lluny hi ha l’antiga i suggerent  plaça Pretoria on hi coincideixen la façana de l’església de santa Caterina, la  sobrietat de l’ajuntament i la majestuosa font que li dona un aspecte teatral.

Sembla  estrany que una ciutat tant sorollosa tingui espais de silenci i no tant sols  al redós de les esglésies d’arquitectura normanda o barroca sinó certes raconades urbanes que permeten escoltar la remor del mar mentre recordes el sorollós i divertit mercat de La Vuccira.

Potser si que és cert que viatjar a Sicília és fer un viatge força complert per la història i la memòria d’Europa, restes, gregues, romanes, bizantines, normandes, gòtiques, renaixentistes, però sobre tot, quan s’abandona Sicília per Palermo, veus el contrast entre l’illa amb restes majoritàriament gregues i medievals, mentre que la imatge de la ciutat que roman a la memòria és clarament barroca.

De moment he tingut l’ocasió d’escoltar l’Octeto Ibèrico de Violonchelos 3 vegades, al Wigmore Hall de Londres (novembre 2006), al Teatre Principal de Valls (març 2007) i  fa unes setmanes (febrer 2010) a l’Auditorio Nacional de Madrid, sempre dirigit per Elías Arizcuren i amb la mezzosoprano Elena Gragera. Aquesta darrera vegada amb un programa força diferent al que havia escoltat anteriorment.

Normalment la música no es pot expressar només amb paraules, però  després del concert del dia 13 de febrer, potser cal tenir en compte alguna nova  perspectiva.

Un concert acostuma a ser una seqüència de sons emesos per un instrument natural  com és la veu o un d’artificial, en el cas actual, el violoncel o bé una combinació d’ambdós, sigui com sigui, aquesta vegada al marge de les composicions d’Arvo Pärt, Marlos Nobre, Silvestre Revueltas o Astor Piazzola, entre altres, i  dels texts de Lorca o de Borges hi havia una peça d’Ana Lara amb text de la poeta mexicana Maria Baranda titulat Dylan y la ballenas  - homenatge al també poeta escocès Dylan Thomas, qui compartí, per cert, l’any 1953 el premi Etna -Taormina  de poesia amb el qui sis anys després seria Nobel de literatura, el sicilià,  Salvatore Quasimodo – aquí és on cal acostumar-se a anar als concerts pensant en una altra perspectiva. La vinculació entre la música i la paraula és encara més evident, al cap i a la fi els sons foren primer i les paraules vingueren després.

A la segona part del concert interpretaren Dylan y las ballenas on es palesa un evident apropament a l’art dramàtic. Si  assistim a diverses representacions d’una obra de teatre, assistim a diverses  percepcions i diverses interpretacions segons, l’actor, el director i moltes altres variables malgrat que l’obra roman inalterable. En el cas del teatre hi estem tan acostumats i ho tenim tant assumit que ni ens ho plantegem.

Així doncs aquesta vegada l’Octeto Ibèrico ens va fer arribar un conjunt de sensacions on les notes del violoncel i el text dramàtic arribà a les nostres orelles a través, no tant d’una declamació, com de l’expressió d’un text que és el que feu Elena Gragera. Al cap i a la fi,  l’art aquesta vegada amb la dualitat de música i text recitat arribà a l’orella dels espectadors i a l’ànim de qui l’escoltà filtrat per la sensibilitat de l’intèrpret. 

El fenomen de la interpretació és tant inherent a la música com a la literatura  dramàtica, per que l’obra és una realitat virtual i necessita constantment ser recreada. L’art, especialment el temporal, té quelcom immaterial, hi ha una rasa entre l’obra representada i l’obra escrita. La paraula i encara més un poema porta implícit una musicalitat, les notes musicals no porten necessàriament implícit un text.

Aquesta dicotomia és complexa, la partitura per la música no és suficient ni insuficient, doncs la partitura no és la còpia de la música, la partitura és una altra realitat que garanteix la conservació de l’obra musical permetent que la seva recreació sigui una constant, de la mateixa manera que un text escrit no sempre es llegeix ni s’entén igual.

En definitiva, després d’haver assistit, escoltat i sentit com sonaven els  violoncels de l’Octeto Ibèrico i la veu d’Elena Gragera dirigits per Elías Arizcuren la conclusió és força clara, en aquest concert hi havia un conjunt d’intèrprets que constantment casaven la música i la veu i no pas un conjunt  d’executants que cada vegada més, mal programats, ens veiem obligats a sentir, que no pas a escoltar. 

Fa unes setmanes vaig entrar a l’exposició virtual Àfrica la bella que Montserrat Parés té a http://www.agregarte.com/salas/montse_pares_farre_1.php. No és, ni molt menys, la primera exposició d’aquesta autora tot i que és la  primera que veig en aquest format.

Hi ha qui defensa que la representació de la realitat només ha de reflectir allò que capta la retina. Montserrat Parés probablement ha captat amb el seu ull un moment però aquest moment no va sol, aquest moment porta implícites moltes de les sensacions que projecta a la tela a través d’unes taques que l’ajuden a donar la forma i el volum desitjat.

Vista l'obra de Montserrat Parés en el seu conjunt, es pot afirmar que a l’autora no li interessa excessivament el dibuix en ell mateix, doncs les seves obres només prenen la forma definitiva vistes en conjunt, és el resultat de la seva manera d’emprar les taques i els colors.

Fa  temps la mateixa autora em va explicar que treballa ajudant-se de les noves tecnologies. Abans de començar a pintar busca allò que vol aconseguir a través de la pantalla de l’ordinador per poder-ho plasmar posteriorment a la tela, per  tant, no ha d’estranyar que sàpiga treure tot el partit possible de la  sevaobra creativa en una exposició virtual com aquesta. Probablement això fa pensar  en una clara preocupació per la composició que va molt més enllà del que  pot  semblar a primer cop d’ull, doncs la utilització de l’ordinador vol dir assumir  un mètode i també una disciplina.

Un dels aspectes més interessants de les obres que presenta en aquesta exposició Àfrica  la  bella és el tractament que fa de la persona. Montserrat Parés presenta la realitat a través d’unes grans taques de color on resulta difícil, per no dir gairebé impossible, sostreure’s al volum i a partir d’aquest volum ens transmet el seu missatge.

El conjunt de treballs que presenta permet afirmar, altra vegada, que viu la pintura com una passió fruit de cada moment. Al meu entendre, aquesta vegada,el tractament que dóna a la figura humana és el més impressionant, les  seves taques abstractes presenten uns retrats on dóna vida al representat  i densifica allò que és concret.

Montserrat Parés no busca la similitud amb la fotografia, ni fa transformacions en poliperspectiva. En els seus retrats, en el tractament de la figura humana, la  varietat de taques i superfícies de color es van enriquint en la mateixa mesura  que el color canvia d’intensitat fent que la textura es complementi amb l’efecte cromàtic donant a les seves obres una enorme lluminositat.

Probablement, el tracte que fa de la llum li permet presentar l’espai i la intensitat del que reflexa com a testimoni d’aquesta Àfrica que es converteix en en l’element central del que pinta però que es converteix també en l’emblema de la seva estètica.

És evident, com he escrit unes línies més amunt, que en cap dels seus quadres hi busca la realitat fotogràfica, però no és menys cert que sense buscar-la  la transmet. La transmet no tant a través de la imatge com a través de les sensacions que evoquen aquesta imatge que encara és més important.

Sovint es creu que en el retrat sempre s’estableix una comparació entre el model i la  imatge, fins hi ha qui defensa que el retrat només pot reflectir la realitat a  través d’una ànsia narcisista per reproduir la imatge, però la representació figurativa en les obres de Montserrat Parés demostra que no és pas cert.  Ella ens presenta unes figures que retraten molt més, que traspassen el que seria el simple retrat individual per captar una identitat no ja de la persona, ni tant sols del grup, sinó que ofereix la visió d’un continent mercès  al seu  domini de les taques, el color i el contrast la qual cosa li permet crear una atmosfera gairebé perfecte, retrat d’aquest continent d’on tots hem sortit.

Segesta i el seu temple es troben a la siciliana provincia de Trapani. No estic segur que sigui el temple millor conservat, ni el més bonic, ni el més perfecte, però és el més impressionant, més que el Temple E a Selinute i més que el Temple de la Concòrdia a Agrigento. Hi arribes per carreteres secundàries i de sobte, darrera un tomb, apareix sobre un turó un edifici hieràtic, amb les columnes dòriques intactes que t'omple de perplexitat, Especialment si uns dies endarrere havies estat recorrent les  terres de l’Argòlida i l’Èlida sense haver aconseguit de veure res ni tan sols semblant. 

El temple de Segesta (V ac.)­ es presenta solemne, solitari. L'entorn dur del paisatge que el rodeja lliga perfectament amb la solidesa de les columnes llises, poc habituals en l’arquitectura grega i t’ajuda a prendre aquesta presència d’un espai que ha estat devorat per la natura, el temps i els homes però que al mateix temps permet entendre el concepte de la Magna Grècia.

Pujant pel camí que et porta al temple el silenci et posa en contacte amb el temps i apropant-te a les 36 columnes del peristil és fàcil creure que els deus van  viure algun dia per aquí, sense poder assegurar que hagin marxat. La mitologia  explica fets transcendentals, naturals i representen el mateix fonament d’una organització social, per tant, també per a Segesta hi ha un origen mitològic amb les seves variacions.

Lycofrone,  poeta del segle III ac., fa a Sagesta filla d’un deu transformat en gos (això  si, amb molt de pedigrí), altres autors la fan filla d’una nimfa i el riu  Crimís però en temps dels romans neix una nova exigència, la necessitat de  connectar el orígens de Segesta (com la mateixa ciutat de Roma) amb Troia, i Virgili al cant Vè de l’Eneida (vid.710 i ss enl’edició de la Bernat Metge) ho lligarà gairebé tot en explicar que  Eneas, fill d’Anquises i Afrodita, navegant per la Mediterrània a la recerca d’una nova pàtria, arriba a Sicilia i el rei d’Erice, Acestes, filld’una  troiana i del riu Crimís, per tant de llinatge diví, l’acull amb una gran  amistat i Eneas abans de partir cap al Laci funda la ciutat d’Acesta actualment  coneguda com Segesta.

...et his habeant terris sine  moenia fessi:

Urbem appellabunt permisso  nomine Acestam.

Però  al marge dels clàssics ja citats i de Cicerò, Tucídides i tants altres, més  recentment Goethe i després Maupasant, han escrit sobre ella. Goethe, al seu Viatge a Itàlia, explica que va ser-hi el dia 20 d’abril de 1787, quan va escriure “Sobre los cardos floridos revoloteaban incontables mariposas. Del hinojo silvestre aún quedaban del año pasado los tallos secos ... El viento soplaba entre las columnas como en un bosque y sobre el entablamiento planeaban graznando unas aves de rapinya”.

Aquesta imatge literària era massa trista, sortosament, el 13 de maig de 2009, el  sol i la xafagor eren massa fortes, fins i tot per qualsevol au, i el cel serè no deixava anar ni un bri d’aire. Allunyat del mar, que en aquest punt només  esveu lleugerament, et podies concentrar i escoltar el reso d’alguna rialla, d’un  cant o de l’esclat passional dels deus d’altres èpoques mentre assumia  com a l’arquitectura grega de la simplicitat sortia  sovint la genialitat. 

Cada 1 de gener fins que a la sala de la Musikverein no es fa el silenci i el televisor emet les primeres notes d’un vals d’Strauss, sembla que no tot hom assumeix que comença l’Any Nou al temps que es ratifica, una vegada més, l'aureola de la ciutat de Viena. 

Viena és una esplèndida ciutat on una màquina imaginària et transporta en pocs minuts de l’antiga Vindobona, on morí l’emperador Marc Aureli, fins les calaveres de la tomba de l’Arxiduc Carles. Del recarregat palau Hofburg, amb Francesc Josep I i Sisí, al museu Leopold, amb els poc convencionals retrats d’Egon Schiele. De la Cripta dels Caputxins a cafeteries com la de l’Hotel Sacher. De la música de Mozart a Mahler. Del clàssic museu d’Història Natural, on resideix, en una vitrina especial la petita figureta de la Venus de  Willendorf, a l’esplèndida “Casa de la Música” on el visitant es pot sentir per uns instants Riccardo Muti o Daniel Barenboim dirigint des d’un faristol interactiu la versió filmada d’un concert de cap d'any.

Així doncs, Viena es un exemple de convivència entre tradició iavantguarda. Del tradicional i fastuós cerimonial introduït a la cort imperial al poc convencional comportament a les tavernes de Grinzing.

Viena patí una febre arquitectònica una vegada allibera  dels turcs, però fou una febre constructora  al servei de la noblesa i els Habsburg. Era l’època del gran barroc, del rococó  on arquitectes italians i austríacs es dedicaren a construir palaus i esglésies convertint la ciutat en una capital estrictament cortesana, sense burgesia. El  comerç es deixà en mans dels bavaresos i dels italians i pels locals es constituí un artesanat de luxe que visqué de maneragairebé exclusiva satisfent les comandes de la família imperial i la noblesa que la seguia.

La tradició arquitectònica s’arrela a les façanes dels edificis del Ring, una lleugera transició la representa l’edifici de la Caixa Postal d’Otto Wagner fins  arribar a l’agosarat i aleshores trencador edifici Hundertwasser.

No obstant costa abandonar l’aura de Maria Teresa, la del contrarevolucionari Metternich, la de l’exaltat romanticisme de Mayerling o el record de les sales del palau Schönbrunn, on Mozart, nen, devia córrer pels passadissos en acabar un concert, els mateixos passadissos on va viure Maria Antonieta i on Sissi va passar la nit abans del seu casament amb Francesc Josep.

Canviar tot això per la renovació en el concepte de l’harmonia que feren Schomberg  i Alberg per la pintura d’avantguarda de Klimt i Kokoschka, o la revolució que  significà el psicoanàlisi de Freud i el positivisme de Wittgenstein, en obliga  a canviar necessàriament la idea de la Viena imperial i contra revolucionaria del segle XIX per la d'una ciutat de l’art i l’avantguarda actual, sense fer escarafalls.

La música és una realitat sonora que ha d’emocionar en interpretar-la per poder-se emocionar en escoltar-la. Escric això uns minuts després d’escoltar i sentir per enèsima vegada la veu d’Elena Gragera i el piano d’Antòn Cardó. Desconec quantes vegades s’ha interpretat el poema de Pere Serafí Lassa mesquina que faré o el Madrigal a Sitges, de Josep Carner, ni quines indicacions va deixar Robert Gerhard en la seva partitura però per més precís que fos, la música és una realitat excessivament fugissera com per poder indicar exactament tots els matisos que cal donar a la veu o al piano i que es senten interpretades per ells.

Dit d'una manera molt simple, fins i tot simplista, es pot afirmar que la partitura diu quina tecla del piano cal prémer o quina nota cal que emeti la veu. A la partitura també apareix les figures que haurien de donar la durada de la nota però el temps no és rígid i aquí és on comença a aparèixer la màgia de l’art i, en aquest cas, la interrelació entre la veu de Gragera i el piano de Cardó, com produeixen els sons, els uneixen o els accentuen.

Probablement s'ha interpretat el che faró senza Euridice, de Gluck, milions de vegades,  no diguem el Voi che sapete, che cosa è amor, de Mozart,  pot ser és menys popular el Thy hand Belinda! When I’m laid, del Didó i Aeneas de Purcell, però, escoltar-los interpretats per Anton i Elena, hi descobreixes una intensitat, un joc de relacions i unsentit expressiu que és el que en realitat configura l’essència de la música.

Una obra gairebé sempre s’identifica amb el compositor, però quan d’una obra es sap identificar qui l’interpreta vol dir que s’ha aconseguit donar-hi una empremta  pròpia on la música fugissera i incorpòria queda apressada per temps en la memòria de qui l’escolta.    

Algú va dir o va escriure en algun lloc que els anglesos inventaren Londres i els londinencs el trencaclosques, desconec exactament qui va inventar aquesta frase però resulta ben certa i molt fàcil d'entendre. Londres, es miri com es miri, és una ciutat sense centre. Ningú amb sentit comú pot atrevir-se a situar-lo. Qui pot dir que el centre de Londres es la City i no Westminster o Sant James. Tot i que ben mirat, també es pot situar a Whitechapel, Chelsea o Kensington, o també podria ser-ho Blomsbury..., entenen allò del puzle?.

Davant d’aquest embolic els suggereixo agafar el google  earth i triar un centre. A canvi, quan vagin a Londres pugin al London Eye o a la cúpula de Saint Paul i observaran aquesta anarquia perfectament organitzada que és la capital, sense centre, d’Anglaterra, però també veuran una ciutat amb uns parcs tant ben estructurats i repartits que permeten als seus habitants viure en una agitació serena.

Seria convenient si no s’ha viscut a Londres que portin a la butxaca, a la bossa o a qualsevol lloc, el conegut London from A to Z, és una de les poques possibilitats que tenen per poder distingir entre els nombrosos roads, mews, gardens, street, circus o places que amb el mateix nom poden trobar-se a quilòmetres de distància. Per tant, pensin que son en una ciutat immensa sense uns límits raonablement abastables i que això és precisament el que els permetrà ser en una ciutat on sempre et sents lliure.

Cada vegada que es viatja a Londres es descobreix que hi ha molts Londres per visitar: el dels jardins, el dels teatres, el dels actors de carrer, el dels museus - des de l’imprescindible British Museum  fins la impressionant National Gallery, sense oblidar la Tate Gallery creada per la mala consciència del senyor Tate, un comerciant d’esclaus i de sucre, el dels sucres Tate & Billey. Tampoc oblidin joies com la Wallace Collection o les Courtland Galleries, aquesta darrera amb una bona col·lecció de pintura impressionista.

I per poc que puguin no deixin passar una visita al Londres més inversemblant: el cementiri d’animals de Hyde Park, el Circus Spade, l’únic indret on pots  obtenir el títol universitari en les arts del circ i veure els espectacles que ofereixen els joves diplomats. Tampoc són molt coneguts els falsos "Banys Romans" probablement del segle XVIII, que normalment cal veure a través d’una finestra i no oblidin fotografiar la desconeguda comissaria de policia de Trafalgar square, la més petita del mon o visitar el dinosauris de ciment a Cristal Palace. 

Amb tot això quedaran ben convençuts que Londres es tan polièdrica que sempre li queda una cara per descobrir.