Del penya-segat estant

Sempre val la pena llegir i admirar a aquells qui emprenen el vol i observen la realitat des de la distància. Acostumen a ser persones que, en baixar, escriuen a ras de terra amb la distància suficient com per que el fang no els faci escriure enterbolit.

És fàcil admirar a François L. Ganshof per les seves innovacions, a Indro Montanelli pel seu sarcasme intel·ligent, a Josep Fontana per la seva enorme capacitat d’anàlisi. Els escrits de tots ells són deliciosos per les ments més curioses i haurien de ser de lectura obligatòria pels fills de la Logse que ens volen dirigir el pensament i per alguns que diuen que escriuen quan simplement publiquen.

Fa unes setmanes em va caure a les mans el llibre The way of Herodotus: travels with the man who invented the history, de Justin Marozzi. Feia més temps que disposava de la traducció castellana del llibre del difunt Ryszard Kapuscinski, Viajes con Heródoto, i jo mateix m’havia comprat l’any 1999 l’edició del CSIC, bilingüe grec-castellà, en 2 volums de les Historias d’Heròdot i que havia llegit de manera desordenada i anàrquica. Aquestes tres casualitats vers la figura d’Herodot han fet que recuperés la lectura del clàssic i del llibre de Kapuscinski, que he de confessar haver devorat i digerit ràpidament mentre encara vaig per l'aperitu del de Marozzi.

               (Bust d'Heròdot al Museu de l'Àgora, Atenes) 

Resulta que d’una manera amable, amena, alguna vegada divertida però sobre tot sempre intel·ligent, els dos llibres recorren els grans problemes i conflictes de la humanitat a partir dels escrits del primer historiador de la Grècia clàssica. Un Heròdot que va construir la memòria de la seva època sense documents, sense referències i sense saber si eren certs els episodis que explicava, però molt més encertadament de com ho fan alguns avui en dia, tot i disposar tant de documents com de referències. El polonès Ryszard Kapuscinski ha viatjat per tot el mon, escriu sense presses i amb un enorme coneixement tant de la història com de la realitat.

D’aquest llibre val la pena observar la seva obsessió pel concepte de memòria, una cosa fràgil, efímera, defectuosa i il·lusòria. Tot el que passa al nostre voltant pot desaparèixer sense deixar el més mínim rastre o romandre sense ajustar-se necessàriament a la realitat amb el que queda escrit per la memòria voluntària o involuntàriament defectuosa.

També val la pena retenir la seva visió dels conflictes entre Orient i Occident. Heròdot els inicia a la Homèrica Troia, però aquest conflicte es repeteix durant les Guerres Mèdiques entre grecs i perses, durant l'expansió d'Alexandre “el Gran”, durant les guerres Púniques entre Roma i Càrtago, al llarg de les Croades a l'Edat Medieval, i amb l'expansió de l’Imperi Otomà que va arribar a les portes de Vienna, aturat, en bona part, per l’encert del primer Papa Borgia, Calixte III.

L'actual pugna entre Orient i Occident és la pugna entre Europa i Asia, o entre Grècia i Pèrsia, en temps d’Herodot, escrit en altres paraules, es remunta a la nit dels temps. Occident i Orient han lluitat sense parar sent Constantinoble-Istanbul, el nexe d’unió entre dos mons, però per poc temps.

Europa es va apoderar dels vestigis de l’imperi Otomà després de la GuerraGran (1914) repartint-se el pastís entre les zones d’influència britànica i francesa. Crearen artificialment nous estats i s’aprofundí en l’enfrontament entre els dos mons. 

L’Orient d’Herodot o Alexandre el Gran era una Pèrsia que no era ni territorialment ni culturalment, ni ideològicament l’Orient islàmic que identifiquem amb l’Iràn dels ayatollahs, l’Iraq posterior a Sadam Hussein o l’Afganistan dels talibans constantment enfrontades a l’Occident de la modernitat. Aquest Orient és un, però no s’ha d’oblidar que Orient és molt més, és també la Xina, Índia i Japó.

De tant en tant la balança s’inclina cap a Occident, però Orient torna a sorgir amb noves amenaces. És una mirada retrospectiva al gran conflicte que cíclicament enfronta als dos mons que lluiten pel poder, per la influència i pel domini del bressol de la civilització que es trobava a la Mediterrània, que anava de la península Aràbiga fins l’estret de Gibraltar. Un bressol cultural que, ja fa segles, va perdre la torxa en favor de l’Europa Central, de l'Europa Atlàntica i dels seus fills d’Amèrica del Nord.

L’enfrontament Orient i Occident és la memòria d’aquests dos mons que ens explica Heròdot. Sovint recordem allò que volem recordar i no pas allò que va succeir. Però Heròdot ens parla d'uns reis i d'unes guerres que són actuals, d'uns enfrontaments endèmics entre Occident i Orient, entre el cristianisme i l'Islam, entre la llibertat i l'ambició.

Aquestes, entre altres, són segurament les raons més profundes de les guerres endèmiques entre Orient i Occident, d'uns reis que sense ser els nostres són actuals, és la memòria de dues cultures, dues religions, dues maneres de comprendre el passat. Es tracta, en definitiva, de veure com sempre persisteix un seriós i etern problema amb aquells qui no volen evolucionar, qui els fa por el canvi i el progrés de la societat i per tractar d'evitar-ho, continuen confonent la paraula dels deus, escrita pels humans fa molts segles amb la llei dels homes d'avui en dia. 

Es tracta de dues memòries, de dues maneres d’entendre el passat, viure el present i preparar-se pel futur, uns mirant només el passat pensant que és etern i immutable i els altres mirant el futur tot prenent riscos, ensopegant, caient però sempre tornant-se a aixecar. 

Aquesta setmana no he sabut localitzar o he perdut, sense sortir de casa, el Comte Arnau de Maragall i la Critica de la nació pura d’en Mira. Calia urgentment posar en ordre, la biblioteca i ahir dissabte era un bon dia. Vaig optar per començar espigolant per les prestatgeries i com era d’esperar, alguns llibres van aparèixer on mai els hauria buscat i altres presents a la memòria, almenys de moment, no són on haurien de ser.

La primera sorpresa apareix quan localitzo al costat de l’edició bilingüe de les Historias d’Herodot l’estudi de Milà i Fontanals De los trovadores en Espanya, junt al facsímil de la Haggadah de Poblet editada gràcies a Agustí Altisent i després una edició crítica del Libro del Buen Amor de Criado del Val i Eric W. Naylor.

En una altra habitació surten els 20 poemas de amor i una canción desesperada de Neruda, entre Tiempo de Silencio de Luis Martín Santos i El misterio de la cripta embrujada d’Eduardo Mendoza. A dues prestatgeries de distància i per aquest ordre localitzo les Sàtires de Guerau de Liost amb il·lustracions de Xavier Nogues, Sonetos de la Intemperie d’Alfredo Gavin, els Diàlegs de cortesanes de Pierre Louys, El Banquete de Plató i Florència de David Leavitt. Coherència? Poca, com que sóc una mica irreverent li se veure entre Plató i Pierre Louys. Com hi han fet cap? No ho sé, és evident que els hi vaig posar.

Obro a Neruda, Cuerpo de mujer, blancas colinas, muslos blancos / te pareces al mundo en tu actitud de entrega. Mi cuerpo de labriego salvaje te socava..., la data escrita segurament amb bolígraf bic punta normal, tinta blava, 30-XII-1980, quina vergonya! Em resisteixo a creure que no l’hagi rellegit, ni tan sols fullejat en quaranta-dos anys. No és el millor, però és el més popular i és Neruda.

Segueixo remenant i faig cap on hauria d’haver-hi tots els llibres de poesia que no pertanyen a cap col·lecció sencera. Llegir poesia no és fàcil, cal dedicar-li temps. Quan ens hi apropem com a lectors, primer hem de sentir-la i després intentar comprendre-la. Els poetes ens creen imatges inoblidables com Walt Whitman, Ezra Pound, T.S Eliot, els meus estimats Salvat-Papasseit, Jorge Guillen, Celso Emilio Ferreiro, Vicent Andrés Estellès, Brossa, Gerardo Diego, o més recentment Goméz Valero, Begonya Pozo o Jordi Llavina.

Tots ens expliquen el mon i no és pas un mon estrany creat per ells i per a ells, és el nostre, simplement el transformen a base de metàfores per convertir-lo en formes verbalment harmonioses i ben mirat l’expliquen molt millor que no pas la premsa. El diari d’avui demà és vell i demà passat serà rònec en canvi Virgili, Dant, o Espriu cada dia son nous. Borges considerava un error creure que la prosa es més propera de la realitat que la poesia, per mi que tenia tota la raó i encara hi afegiria l’afirmació d’Eliot quan va escriure que no hi ha una divisió entre els vers conservador i el vers lliure, hi ha versos bons, dolents i el caos.

He escrit unes línies abans que llegir poesia no és fàcil, així doncs, escriure-la encara és més complicat. Un poeta ha de llegir tot el millor que s’escriu, ha d’escriure constantment i cal que conegui la realitat que el rodeja. Doncs la poesia és tant en un retaule d’Huguet com en una escultura de Giacometti, en un film de Pasolini com en l’arquitectura de Gaudí, en un paisatge de la Toscana com a la vall del Brugent.

La poesia és arreu i veient la premsa tot em fa pensar que cal obrir-nos a la bellesa, a la calma i buscar què dona sentit a la vida. Crec que posaré ordre als llibres un altra dia, avui m’he passat bona part del dia llegint anàrquicament versos i alguns poemes. 

No és excessivament habitual trobar en el mon de l’art medieval masses artistes que hagin reflectit a la seva obra l’estima pels llibres, no em refereixo als brillants miniaturistes que crearen joies universals, estic pensant en la representació de persones llegint.

Dues peces importants són però l’escultura sepulcral d’una de les reines que sempre m’han cridat l’atenció mercès a les explicacions d’Agustí Altisent i a la lectura de la biografia publicada per Regine Pernod, llegida a Austral, és tracta d'Elionor d’Aquitania.

A l’abadia de Fontevraud, sota la cúpula central de l’església hi ha quatre monuments funeraris: el d’Enric Plantagenet, comte d’Anjou, el del seu fill Ricard Cor de Lleó, el de la seva jove Isabel d’Angulema, muller del rei Joan Sense Terra i una de diferent, tallada en fusta i encara avui molt policromada, la d’Elionor, reina de França i d’Anglaterra, muller d’Enric i mare, entre altres dels dos reis citats.

A l’escultura funerària Elionor és estirada sobre una llosa, probablement com ho estigué durant la cerimònia dels seus funerals. A la cara té els trets d'una puresa excepcional, els ulls tancat i un llibre obert entre les mans. Davant d’aquesta cara i d’aquest cos la imaginació pot volar lliurement.

Probablement ni el cos, ni la cara tenen a veure amb la realitat, Elionor morí amb més de 80 anys i l’escultura es modelà posteriorment, ni tant sols sabem si l’escultor la va conèixer mai, però l’estàtua és admirable. En la mirada serena l’artista expressa allò amb que hom es convertirà el dia de la resurrecció i qui sap si l’escultor interpretà un lligam entre el goig celestial que ha de provocar la presència de Déu i el plaer de la lectura en silenci.

No és una ocurrència estrambòtic, segles després Simone Martin representarà a la Verge Maria, com una dona culta i profunda que és, sorpresa per l’àngel de l’Anunciació quan és llegint probablement un Llibre d’Hores, considerats a finals de l’edat medieval com a devocionaris privats i eren també emprats per ensenyar a llegit als nens.

En un primer moment sembla que l’Àngel ha espantat a Maria, s’agafa el mantell sota la barbeta representant una actitud com a mínim de sorpresa, mentre a la ma esquerra té un llibre vermell, símbol del coneixement, fins, d’una manera clarament domèstica, té el dit polze dins el llibre per no perdre el punt.

En ambdues obres Elionor i Maria, Maria i Elionor són representades com dues dones intel·ligents que busquen i practiquen el noble art de la lectura silenciosa.

La preocupació de bona part de la societat comença a manifestar-se d'una manera molt clara i unívoca per la realitat que s'està vivint tant casa com al carrer i per que s'está perdent, sinó s'ha perdut, la confiança en aquells qui haurien de fer mans i mànigues per mirar de ressoldre-la. Les desigualtats socials que havia de resoldre el socialisme van fracassar i el capitalisme que, aparentment, havia desdibuixat les classes socials tampoc ha estat una solució.

Si grans evolucions com fou la transició del feudalisme al capitalisme portà uns canvis importants en tots els sentits, ara, sembla que la transformació del capitalisme industrial al capitalisme financer està provocant una regressió en els drets socials i civils aconseguits.

Aparentment el capitalisme havia ajudat a una certa distribució de la riquesa i a una reducció de la distancia entre les classes socials, però la realitat ha estat enganyosa, ha estat un miratge, fou un error entendre o creure que la millora social residia estrictament en l’accés al consum. 

Hauríem d'estar molt amoïnats pel procés d’individualització on s’ha caigut, la frivolitat de l’hedonisme s’ha apoderat de la societat on el que triomfa és l’èxit individual, la joventut, la bellesa tunejada o no, i tot sembla indicar que no es sàpiga ni es disposi d’elements per poder reaccionar de forma col·lectiva.

La crisi en ha agafat al zenit del triomf de l’individualisme i ara, malgrat les relaciones socials, tant aparentment fàcils de mantenir mercès a internet, resulta que com molt bé escriu Zygmunt Bauman s’han tornat profundament líquides, precàries, transitòries i volàtils.

La societat tenia uns valors sòlids i estables, la família, l’amistat, l’esforç, el treball, la solidaritat que varen funcionar moltes generacions, ara la societat ha canviat i les característiques dels valors també però s’ha perdut quelcom molt més important, la consciència.

Els valors que passaren dels besavis als avis, dels avis als pares i dels pares a nosaltres, ens han dut a la situació de la societat actual és obvi que hi ha alguna cosa que ha fallat, no podria ser que es parlés molt de valors i poc de consciència?

Bauman en parlar-nos de la societat líquida ho fa entenent-lo com un concepte positiu. La modernitat sòlida on les solucions i els problemes eren permanents i estables ha desaparegut. Avui estem immersos en el mon de la incertesa, la precarietat i la vulnerabilitat. Avui en dia tot s’ha transformat i estructures aparentment sòlides com els règims de producció industrial o les institucions democràtiques s’estan debilitant.

S’ha renunciat al pensament, a la planificació a llarg termini, sembla que l’oblit del compromís sigui una condició de l’èxit. Avui s’anomena flexible a qui està disposat a canviar de compromís i abandonar lleialtats  cada dia si no generen beneficis. Es parla d’equips ad hoc, de coalicions, d’estratègies, aquests conceptes transmeten una imatge de limitació, volatilitat i interinitat en ells mateixos, sembla com si tot s’hagi de muntar i desmuntar en un tres i no res fins i tot abans de caducar.

No ens adonem que la vida en comú i les relacions estables ens ha fet evolucionar d’una manera raonable durant milers d'anys. Ara establir relacions de llarga durada, tenir algun fonament moral és quelcom estrany, estem en una societat enormement líquida. L’esfera financera o comercial ho ha impregnat tot, les relacions es mesuren en termes de cost i benefici, curiosament en el mon financer la paraula que ho defineix tot és liquiditat.

Si els canvis es produeixen a tanta velocitat, si la societat és tan líquida que no hi ha massa temps per que els marcs de referència es solidifiquin i gairebé l’únic que roman és l’home, seria convenient que ens arromanguéssim i ens preocupéssim per començar a recuperar, una idea, que vist en la distància no resulta ser tant tronada, ni passada de moda com és la consciència dels valors de l’humanisme.

Si fins fa poc les referències bibliogràfiques per la història contemporània universal i la política internacional passaven per dos llibres que calia conèixer: Historia contemporanea de Palmer i Colton i Historia de las relaciones internacionales de Pierre Renouvin, ambdós llibres publicats per Akal ara cal afegir el darrer treball de Josep Fontana que, al meu entendre els supera: Por el bien del imperio: Una historia del mundo desde 1945.

Si tots els llibres, articles i publicacions del professor Fontana han estat importantíssims, aquest resulta imprescindible, demostra com l’historiador intel·ligent  fa entendre el  present i des del present ens permet comprendre el passat, en aquest cas, més immediat, quelcom força complicat.

Es tracta d’un llibre de 1223 pàgines, de les quals més de dues-centes són bibliografia, documentació i fonts diplomàtiques recentment desclassificades, aquest gruix et fa prendre el llibre amb respecte, però tant el llenguatge emprat com el discurs narratiu el fan d’una lectura agradable que et sorprèn i atrapa quan vas descobrint informació que havia estat amagada i t’adones de les nombroses manipulacions informatives a les que els ciutadans estem sotmesos.

En un mon desorientat com l’actual, Josep Fontana ens fa veure una vegada més com la història i d’una manera especial la del s. XX, no es pot explicar parcialment, exactament com passa a la crisi actual que, sent global només amb una visió general es pot analitzar i mirar de solucionar.

Por el bien del imperio explica què ha passat amb la il·lusió que generà el suposat nou ordre mundial, que després del desastre de la IIª Guerra Mundial havia de ser guiat per la democràcia i havia de portar el progrés col·lectiu. En aquest llibre ens explica els motius que portaren a aquesta frustració, que ens han introduït a l’actual desordre econòmic i financer i que pot provocar serioses dificultats per que la democràcia no s’extingeixi.

En un mon desorientat com el nostre cal reflexionar, i Josep Fontana ho fa de manera intel·ligent i amb una base intel·lectual enormement sòlida, sobre què ens ha portat on som i la manera d’argumentar amb cites com les de Krugman, Stiglitz o Soros, per citar-ne només algunes impressiona. Al mateix temps, permet adonar-nos d’una manera encara més cruel a la imaginada, de la realitat de la discrepància que existeix entre les raons amb les que els polítics justifiquen els seus actes i els motius reals que els provoquen.

L’any 1941, per exemple, es signà la Carta Atlàntica on un dels seus principis era:  consolidar las bases de una paz que proporcionase a todos los hombres de todos los países una existencia libre, sin miedo ni pobreza. Doncs bé, mentre es signava aquesta Carta els documents citats per Fontana procedents de la CIA, KGB, els departaments d’estat nord americà, el Foreing Office britànics, etc., ens permeten conèixer el rerefons del que passava i entendre les causes profundes del cataclisme actual.

El professor Fontana explica i permet comparar les versions dominants que ens han arribat i arriben, dels esdeveniments dels darrers 70 anys a través dels medis de comunicació habituals i l’argumentació avalada per les fonts documentals que responen a uns interessos econòmics, financers, polítics i sociològics ben clars.

De la lectura del llibre es pot despendre que la gran recessió actual s’explica a partir dels errors comesos durant la Guerra Freda (sempre i quan fossin errors), que animaren a crear pors com el bloc soviètic, allargaren la divisió d’Europa i tractaren d’imposar l’hegemonia del mon anglosaxó.

Aquests errors iniciats per Truman i el seu secretari d’estat Dean Acheson, seguiren amb de Gaulle, després amb Reagan i Thatcher, no pararen amb Clinton ni Blair, i els diversos eixos franco-alemanys han fet que s’implanti un futur d’allò més negre.

El cert és que encara avui, 70 anys després  de la IIª Guerra Mundial, ni la pau, ni la democràcia, ni la prosperitat han estat massa esteses arreu del mon, més aviat podríem dir que les desigualtats s’accentuen fins on eren menys desiguals. 

El professor Fontana ens diu  Buena parte de las concesiones sociales se lograron por el miedo de los grupos dominantes a que un descontento popular masivo provocara una amenaza revolucionaria que derribase el sistema. Vista la frase resulta d’una evidència transparent i s’ajusta estrictament a la realitat, doncs les classes dominants sempre han tingut por segons l’època, als jacobins, als carbonaris, als anarquistes, a la maçoneria, als comunistes i vist els plantejaments de la política internacional, resulta que aquestes amenaces, sense ser falses, no eren més que pantalles utilitzades necessàriament per exercir el domini en el repartiment de les àrees d’influència.

Ara que no hi ha un enemic, ara que els poders reals han perdut la por i s’està produint l’empobriment global amb una crisi desigual que fins ara afectava a les classes més pobres, ara ja afecta a les mitjanes i segueix l’enriquiment dels conglomerats dels grans grups econòmics i financers, sembla que, de moment, a Europa allò que no va aconseguir ni el feixisme, ni el comunisme, ni el terrorisme, que era frenar les concessions de l’estat del ben estar amb mesures d’assegurances socials i llibertats civils ho està aconseguint el capitalisme financer que explotada Europa ja mira cap al sud-est asiàtic.

En definitiva, Josep Fontana, ens ofereix mercès als seus enormes coneixements un treball profund on interpreta i reflexiona d’una manera sobradament documentada, sense especulació ni apriorismes, per ajudar-nos a entendre on som. 

(Bouguereau. Dante i Virgili a l'Infern)

Hi ha versos que per un motiu o altra han quedat gravats a la memòria i per més anys que passin difícilment oblidarem. És relativament fàcil recordar Arma virumque cano el primer vers de l’Eneida que estudiarem els anys de batxillerat o Al bell mig del camí de nostra vida que és com Josep Maria de Sagarra, comença la traducció de la brillant Divina Comèdia, que Dante Alighieri va escriure a començaments del segle XIV i en certes ocasions, com avui, apareix degudament subratllat i en negreta l’escopiu sobre la closca pelada dels cretins, de Joan Salvat - Papasseit.

Llegeixo a la revista Sapiens que l’organització Gherush92 proposa prohibir els tres cants de la Divina Comèdia — Infern, Purgatori i Paradís — per antisemites, antiislàmics, homòfobs i racistes, demanant eliminar-los dels programes d’estudi de les escoles o suggerint de presentar-los en una versió “neta” de tot el que pugui resultar malsonant o retrògrad.

S’ha de ser imbècil, o ignorant o cretí, o senzillament totes tres coses al mateix temps per fer aquesta proposta.

Aquest Gherush92 i els individus que la formen semblen ser una ONG amb l’estatus de consultor al Consell Econòmic i Social de l’ONU. Segons la seva presidenta, una tal Valentina Sereni, laureata in Lingue e letterature europee e americane all' Università degli Studi di Roma, considera que l’obra de Dant és ofensiva i discriminatòria envers minories de la seva època, com els jueus, els musulmans i els homosexuals.

(Valentina Sereni, segons Google)

Tot sembla indicar que aquesta senyora tan laureata no ha llegit la Comèdia sencera o si ho ha fet, ha estat només de manera parcial, doncs se li ha de reconèixer que té tota la raó però només en part. 

Dante a l’Infern sotmet a les més diverses tortures a tots els condemnats que pertanyen a aquests grups citats, començant pel mateix Mahoma, però sembla no haver llegit o almenys no recorda que també és sotmet als patiments més cruels de les profunditats infernals a personatges cristians, com els papes Anastasi II, Nicolau III, Bonifaci VIII i Climent V, a l’arquebisbe Ruggieri Ubaldini, al monjo dominic fra Alberigo, a l’emperador Frederic II Hohenstaufen, al rei Enric II el jove, i altres personatges que van d’Elena de Troia a Cleopatra passant per filòsofs com Cavalcante di Cavalcanti i una bona llista de personatges que podria complementar aquesta relació. 

(Representació de l'Infern de la Divina Comèdia)

La proposta de Gherush92, evidencia l’incoherència d’analitzar els personatges del passat amb els ulls i la mentalitat del present. Dante seguia un sistema de pensament propi de l'edat medieval que només pot sobtar analitzat fora de context. Dante Alighieri va participar en les lluites polítiques del seu temps, fou desterrat de Florència i va ser capaç amb la seva obra d’enfrontar-se als poderosos i denunciar els seus abusos en uns versos que, diguem-ho tot, son plenament actuals.

Prohibir Dante, censurar-lo o pretendre modificar-lo, és un absurd en nom de la cobardia del políticament correcte que, afecta la sensatesa humana i es pot estendre perillosament com una taca d’oli a totes les capes de la cultura occidental.

Si seguim així quan tardaran en prohibir-nos llegir l'Antic Testament o faran modificar els versicles on la jueva Judit assassina al general asiri, Holofernes? Quan prohibiran la lectura de El mercader de Venècia de Shakespeare o en faran una edició on Shylock sigui un broker de Wall Street? el Quixot de Cervantes es podrà seguir llegint tal com el coneixem o canviarem fragments, com el capítol 9 de la 2ª part, on apareix un presumpte filòsof maometà anomenat Cide Hamete, que segons l'estudi del professor De la Puente vol dir "el senyor que venera l'albergínia", això es considerarà un fragment insultant a rectificar?

Si seguim per aquesta línia quan ens prohibiran escoltar la tetralogia de l’Anell de Wagner?. Quan de temps falta per que dessin al fons d'un magatzem o destrueixin obres amb nus com els de Portici de Fortuny o els pintats a les platges valencianes per Sorolla amb l'excusa que poden induir a la pederàstia? Clar que sempre queda l'opció de tornar als temps en que Pius V encarregà a Daniele da Volterra, més conegut com Il Bragettone a cobrir els cosos nus que Miquel Àngel havia pintat a la Capella Sixtina. 

Però quina passió té el personal en quant arriba a qualsevol estament de poder per  censurar? Quina obsessió per controlar on han de ser els límits de la política, la moral, l’estètica i les arts? Aquí si hi ha alguna cosa subversiva, repugnant i moralment indesitjable és mantenir en el càrrec als qui han nomenat aquesta banda i subvencionar als qui pretenen incorporar la Divina Comèdia o qualsevol altra obra d’art a un Index Librorum Prohibitorum d’aquesta nova Inquisició per més laica que sigui.

Organitzant els cd's m'he aturat una estona en un que vaig localitzar a París fa 4 anys, en una petita botiga de música amb una desorganització perfectament organitzada, és l’opera Tiefland, composada per d’Eugen d’Albert, interpretada per Eva Marton, René Kollo, Kurt Moll, Bernd Weikl i amb Marek Janowski dirigint la Müncher Rundfunkorchester. El libretto es basa en l'obra Terra Baixa d’Àngel Guimerà. Lamentablement no he pogut veure l'opera tot i que fa un parell d'any es va representar al Liceu de Barcelona. 

Guimerà va escriure aquesta obra quan la Renaixença i el Romanticisme ja havien deixat pas tant al realisme com al naturalisme però ha esdevingut un dels grans clàssics del teatre català. Al marge de Tiefland existeix també una versió titulada La Catalane amb música de Ferdinand le Borne i llibret de Tiercebin i Ferrier que desconec totalment. Més recentment, es feu una nova composició de la mateixa obra amb música de Salvador Pueyo i llibret de Guillem-Jordi Graells, crec que, encara avui, sense estrenar i a darreries dels anys 90 es composà la versió per ballet amb música d’Albert Guinovart.

El cinema també s'ha ocupat de Terra Baixa en diverses versions i nacionalitats, gairebé totes la primera meitat del segle passat, espanyola (1907), argentina (1913), Estats Units (1914) dirigida per J. Searle Dawley que portà per títol Martha of the Lowlands, mexicana (1950), alemanya dues versions 1940 i 1950 i el darrer terç del segle, cap els anys 80, es feu també una versió dirigida per Mercè Vilaret.

Suposo que si Catalunya fos un país normal tindríem un teatre on poder assistir a representacions dels nostres clàssics, Sagarra, Pitarra, Iglésies, Puig i Ferraté, Guimerà, Rosiñol, Adrià Gual, Espriu..., amb regularitat i no haver d'esperar la programació del Teatre Nacional on apareix aproximadament un clàssic per temporada. No m’imagino anar a Anglaterra i tenir dificultats per assistir a una representació de Sakespeare.

Fet i fet he aprofitat per rellegir l’obra de teatre, publicada l’any 1897 i amb la que Àngel Guimerà, nat a Santa Cruz de Tenerife, no ho oblidem, aconseguí projecció internacional escrivint en català. Entre les anotacions de Guimerà indica que l’escena és du a la terra baixa de Catalunya dels dies en que l’escrigué. 

D’aquesta manera apareix en Xeixa garbellant en una casa de pagès, on es desenvolupa l’obra. Guimerà presenta una terra alta i una terra baixa amb uns valors clarament antagònics, però més que no pas el missatge de l’obra aquesta vegada l’interès s’ha dirigit cap al paisatge i sembla que per descobrir-lo cal traslladar-se fins a Queralbs, al pla de Coma de Vaca on a un parell de quilòmetres de La Farga direcció a Ribes, s'hi troba la central elèctrica on es pot trepitjar la terra on hi havia un antic molí fariner que Guimerà convertí en la casa de pagès on es desenvolupa el drama.

Al marge de la terra baixa Manelic fa referència a l’allà dalt, amb frases com la que dirigeix a Marta: Si jo no et puc matar, no, perquè t’estimo, Marta! I t’estimava des d’allà dalt, al pujar tu, que jo era un grapat de neu que es va fondre mirant-te.

Aquest allà dalt, sembla que cal buscar-lo sota el Puig del Balandrau on hi havia un antic refugi de muntanya enderrocat i reconstruït per la Federació Excursionista de Catalunya conegut com el refugi d’en Manelic, el pastor innocent i enamorat de Terra Baixa.

A veure si ara que estem immersos en moments de canvis, apareix un Manelic, que s’atreveixi a fer alguna cosa i tots podem cridar a l’escena final: Hem mort el llop de la mala consciència!

La teoria de l’evolució plantejada per Darwin fa 150 anys va patir crítiques i encara avui pateix atacs. Les crítiques científiques no afecten el nucli central del plantejament en tot cas permet matisar-lo o avançar en el coneixement científic generant la teoria sintètica o neodarwinista, els altres es desenvolupen en l’àmbit social, filosòfic i religiós o sovint en tots tres a l’hora, quan criticant el laïcisme i el materialisme s’intenta impedir l’ensenyament dels principis evolutius a les escoles tot negant que l’ésser humà és un producte en procés d’evolució iniciat fa un 4.000 milionsd’anys. 

De tant en tant apareixen llibres, força ben escrits a mig camí entre la divulgació i el que es pot considerar estrictament científic, aquest tipus de texts combinació d’entreteniment i coneixement semblen esplèndids. A països com el Regne Unit n’hi ha forces col·leccions i els seus títols es poden trobar fins en edició de butxaca, lamentablement aquí són menys habituals. Caldria un esforç important de les editorials per saber encarregar-los a qui escrigui de manera concisa, assagística i amb un estil més narratiu que no pas erudit.

Llegir un assaig explicant la gestació de la teoria de la selecció natural i l’evolució de les espècies, explicant què fatan perillosa la teoria de l’evolució i plantejant-se com encaixen els darrers descobriments de la biologia en la teoria evolutiva a partir de la combinació del rigor i la narrativa hauria de ser quelcom fàcil d’aconseguir i caldria tenir-ho a l’abast doncs sovint quan busques literatura científica trobes un vuit entre els textos acadèmics especialitzats i els llibres anecdòtics dirigits aparentment al gran públic.

Actualment estan apareixent alguns llibres on, veient la dificultat de posar el creacionisme per davant de l’evolucionisme, posen en dubte el comportament moral de Darwin. És evident que abans de publicar aquesta teoria hi devia haver molts motius tant personals com circumstancials que justificaven la tardança però és evident que portava anys fent anotacions i explicant els seus plantejaments en cartes a col·legues.

Segons aquest llibre, del qual no penso fer cap mena de propaganda, Darwin endarreriria la presentació de la seva teoria per culpa dels convenciments religiosos de la seva muller i de no tenir-la prou elaborada. Dos arguments fluixos, Darwin havia estudiat medicina tot i que abandonà els estudis i per passar-se a la biologia però al mig estudià teologia a Cambridge i es feu pastor de l’església anglicana, per tant, costa creure que la religiositat de la muller fos un motiu central i si és cert que l’any 1858, Darwin va rebre una carta d’Alfred Wallace, un jove científic que en aquell moment es troba a l’arxipèlag malai recollint mostres, on li explica algunes de les idees cabdals de la teoria evolutiva en cap cas implica que Darwin li plagiés.

Si es vol reivindicar la figura de Wallace i posar en dubte la de Darwin, fonamentant-ho en que sigui aquesta carta el que va empènyer el científic a escriure un resum de cinc-centes pàgines amb tots els aspectes de la seva teoria sembla una justificació excessivament simple i encara ho és menys quan la presentació de la seva teoria a la Societat Linneana fou rebuda inicialment amb untotal indiferència. Aquest fet diu també molt poc de la capacitat dels assistents doncs, tot i que les bases de la ciència s’havien esfondrat sota els seus peus, no n’eren conscients o se n’havien adonat.

Vaig tenir l’oportunitat de visitar al Natural History Museum de Londres l’exposició commemorativa dels 150 anys de la publicació de L’origen de les especies. Una exposició molt interessant plena dels objectes més diversos: llibretes de notes, esbossos d’animals i plantes, la maqueta del Beagle, fotografies de Lamarck qui va formular la primera teoria de l’evolució biològica, de Cuvier promotor de l’anatomia comparada, els retrats d’un jove Darwin quan emprengué l’aventura de la seva vida i els més coneguts d’anys posteriors, amb la llarga barba blanca, exemplars d’un parell de llibres de Humbolt que va prendre al viatge i l’objecte que més va cridar-me l’atenció:

En una vitrina hi havia el famós Quadern B sobre la Transmutació de les espècies, obert per la plana 36 on es llegeix perfectament manuscrit I think (jo penso) damunt el primer esborrany d’un arbre de la vida.

Darwin no podia atribuir l’herència de pares a fills a la genètica, doncs començà el seu quadern l’any 1837 i Mendel no publicà les seves lleis fins l’any 1865, per tant, la manca d’aquests coneixements fa que la seva personalitat sigui més interessant, doncs amb mancances fou capaç d’imaginar i fer-se preguntes malgrat no tenir de moment possibilitats de trobar les respostes.

Com he dit les idees de Darwin no van tenir un èxit rotund i ràpid fins el desenvolupament de la biologia, la genètica i d'altres branques científiques, que la teoria de l’evolució de les espècies va anar assentant-se. Si les resistències a l'evolucionisme que comporten la idea que l'home descendeix dels primats es podria entendre el segle XIX és lamentable que el segle XXI continuï viva entre alguns grups.

I com que de Darwin ençà l’evolució no ha parat suggereixo la lectura de l’assaig L’evolució, de Darwin al genoma, de Fernando González Candelas. Col·lecció: Sense Fronteres, 29 Editorial Bromera. València, 2009. Un text de divulgació científica sòlid on la lectura no es veu entorpida per espesses notes a peu de pàgina ni d’incursions constants al text, és al final del llibre on s'hi inclou la bibliografia recomanada, un glossari, les fonts i un índex onomàstic.

Llibres com aquest haurien de ser més habituals ila seva mancança sembla ser una mera qüestió de rendiment econòmic que ha delluitar contra certs llibres que es poden qualificar d’assaig – fastfood.

Com cada any quan s'acosta Sant Jordi el mon editorial fa sentir la seva veu trametent un bon nombre d'invitacions a presentacions de llibres, augmenten notablement les entrevistes a escriptors professionals o esporàdics i, d’un parell o tres d’anys  ençà, van apareixent articles de divulgació o d’opinió sobre el mon dels  e-books.

Alguns detractors d’aquesta tecnologia prediquen la desaparició del llibre en paper prenent com a referent l’e-mail que, ha deixat gairebé en la marginalitat la correspondència tradicional, però es tracta de dues situacions poc comparables. El correu electrònic i els fitxers adjunts donen una immediatesa que no oferien ni el pony-express  del segle XIX ni les actuals empreses de tramesa de correu, siguin públiques o  privades, i per altra banda és poc creïble que qui no ha escrit a mà ho faci  ara electrònicament, per tant, la carta està morint de mort natural.

L’e-book és simplement un esgraó més, un canvi, una nova evolució, dins el mon dels  diversos suports que ha tingut l’escriptura al llarg de la història i com  tots  els suports serà útil o no depenent de les necessitats de cada moment. El  suport en que la lletra s’ha presentat a la societat ha evolucionant amb més o  menys sort i amb més o menys rapidesa al llarg dels anys.

De  les taules de fang mesopotàmiques fins els medis actuals s’ha produït un salt  tecnològic important que ha passat pel papir, el palimsest, el còdex i la  impremta. Dit d’una altra manera, hem de ser conscients que tot s’encadena i  sobre un substrat emergeix, un procés que articula noves necessitats i posa constantment  a prova la nostra capacitat d’evolucionar.

L’e-book és en realitat un simple pas mésde  l’evolució dels diversos suports amb que l’escriptura es presenta a la  societat. Com tots els suports poden ser útils en uns moments i no ser-ho  en altres. Fa anys van començar a aparèixer els diccionaris i les enciclopèdies en  format de disc compacte, i van tenir força èxit fins que, ben aviat, la  relativa socialització d’internet donà accés directe via web a les bases de  dades més importants i serioses del mon actualitzant-se d'una manera gairebé constant.

Quelcom  semblant va succeir amb els atles, dels grans i gruixuts volums que requerien  gairebé de tota la taula del menjador, es va passar al discs compactes i actualment les pàgines web i diversos programes informàtics ofereixen uns sistemes  d’informació geogràfica totalment fiables i tan exactes que han deixat el mon  de la venda d’atles gairebé només pels interessats en la cartografia històrica.

Tot  això ha comportat un canvi, és evident, s’ha deixat de comprar voluminosos diccionaris i àmplies enciclopèdies de les que ocupaven molt d’espai a la prestatgeria (a no ser que esdevinguin un element necessari per fer joc amb les cortines), però difícilment un lector habitual deixarà de comprar un llibre interessant per que l’hagi baixat abans en format pdf a partir de qualsevol cercador. 

Sí que hi ha, en canvi, molta gent que disposa de diverses edicions de llibres  determinats, especialment clàssics, que les gaudeix quan te ganes de llegir, és  a dir, de passar-ho bé amb un llibre a les mans però que a l’hora de treballar opta pel suport informàtic, simplement per la facilitat a l'hora de localitzar certes referències o en altres circumstàncies opta pel llibre electrònic que li facilita la lectura augmentat la mida de la font.

És el mateix que passa amb la música. La gent vertaderament interessada i afeccionada a aquest mon en majúscules, per tant, estic pensant tant en Monteverdi i Wagner com en Pink Floyd o Bruce Springsteen, tenen probablement diverses gravacions procedents de l’origen més divers dels seus grups preferits al mp3, la Pda o l’Ipod de butxaca, però quan volen escoltar - no pas sentir -la música ho fan al seu aparell domèstic, a partir d’una bona gravació i segueixen anant als concerts en directe, com es va al teatre malgrat disposar del text a casa.

Així doncs, potser val més la pena oblidar les pors a les novetats, a les innovacions, als canvis i preocupar-nos més per la qualitat de les  publicacions, preocupar-nos més per fer agafar el gust per la lectura i preocupar-nos més per que les publicacions tinguin un preu raonable d’acord amb la qualitat del seu contingut i no pas en el format que es presenta. Si es fa això, el llibre, sigui en edició de butxaca, amb tapa dura o en e-book seguirà sent tant fonamental com necessari per aprendre, divertir, informar, fer pensar  o simplement gaudir.