Del penya-segat estant

Veient les fotografies de vacances passades em trobo amb les de la plaça Sintagma, a Atenes. Una plaça, en aquell moment, ocupada per turistes i vaques sufocades pel sol d’agost. Unes vaques de cartró pedra, que en aquell moment em semblaren molt simpàtiques fruit d’una exposició itinerant patrocinada per la UE, on possiblement a algú se li devia quedar accidentalment una bona pila d’euros a les butxaques, amb els mètodes propis de bona part dels responsables de la res pública i de la res financera actual.  Desgraciadament les imatges posteriors que hom recorda d’aquesta plaça són plenes de manifestants cansats de tanta troika, tanta corrupció i tanta persona furgant als contenidors com de policies reprimint-los.

(Plaça Sintagma. Atenes 2006) 

En aquesta plaça, són també molt famosos els soldats anomenats ouzones que munten guàrdia a la tomba del soldat desconegut i vesteixen la fustanella, una faldilla amb 400 plecs, tants com anys Grècia va estar ocupada pels turcs. Grècia no s’alliberaria dels turcs fins la guerra de 1821-1832 amb la participació de romàntics europeus com Lord Byron. No puc evitar establir la comparació amb algun país més proper, que de moment hauria de lluir 300 plecs per gairebé el mateix motiu i no el deixen desempallegar-se dels ocupants per un mètode tant violent com és posar un paperet en una capseta.

A Grècia malgrat la complexitat de l’idioma és força interessant fixar-se en l’etimologia de carrer, és a dir en paraules força comunes, per quedar plenament convençut que aquest país és l’origen de gairebé tot.

Sintagma, vol dir constitució i segons el diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans aquesta mateixa paraula es defineix com un conjunt de mots dotats d’estructura interna que funcionen sintàcticament com una unitat, casualment la constitució en alguns llocs també és una unitat, fins i tot indivisible.

La sortida d’un lloc l’indica la paraula Exodos, al nostre país èxode significa emigració en massa. Del compte d’un restaurant en diuen logaritmos, en aquest cas, això de ser l’exponent d’una potència d’un nombre fix, la base, que iguala un nombre donat; només hi sé veure que coincideix la meva ignorància tant a l’hora d’entendre el paperet que et lliuren a caixa com intentant de resoldre aquesta operació matemàtica. Amb tot, hi ha una paraula fantàstica, probablement la paraula que més em va impactar metafora, ve de meta, més enllà i forein portar, així doncs la metàfora, al mon de la novel·la i la poesia ens porta efectivament molt més enllà del significat específic de la frase però a Grècia s'ho han prés de manera molt literal i significa estrictament transportar persones o coses.

Σύνταγμα (sintagma). έξοδος (exode). Λογάριθμος (logaritme). Αλληγορία (metàfora).

He estat mirant unes fantàstiques fotografies de la Nike de Peoni i l’Hermes de Praxiteles, quan vaig veure ambdues escultures al museu d’Olimpia  em va impressionar molt més la Nike vestida que no pas l’Hermes nu. Amb el pas del temps, sovint tinc la sensació que no sabem comprendre del tot l’escultura del mon antic.

(hermes de Praxiteles) 

En un primer moment l’escultura del nu a la Grècia clàssica sembla ser essencialment masculina. El nu masculí semblava voler dignificar l’home i el diferenciava d’altres ètnies. No recordo cap poble que tradicionalment es despullés públicament, en canvi a Grècia, la pràctica de l’esport es feia completament nu, per tant, era habitual que l’escultor representés aquells cossos musculats i fibrosos, una representació que és remunta al segle VIII A. C., mentre cal esperar fins al s. IV A.C., per veure un cos femení en les mateixes condicions i no és el d’una dona, és una deesa l’Afrodita de Cnido.

(Nike de Peoni)  

A partir d’aquí agafeu catàlegs, del Museu Nacional d’Atenes, de l’Arqueològic de Nàpols, del British Museum, del Louvre, del Pergamon o de qualsevol altra i observeu les col·leccions de nus. Sembla com si l’home representat en tota la seva existència servís només durant els anys de joventut i per la quotidianitat, mentre que la dona en la seva essència i puresa fos espiritualitat, probablement per a quest motiu apareix majoritàriament representada com una deesa a la que cal adorar.

(Venus de Milo) 

El nu masculí és representat majoritàriament com un efebus o com un atleta que s’entrena cada dia a la palestra per tenir unes proporcions tant perfectes com caduques. L’atenció es centra en una cara i cabell elegants, els muscles de l’abdomen geomètrics, els plecs inguinals exagerats, la força viril és representada a l’espatlla, els glutis i els genolls mentre es minimitzen el genitals, prims, curts i esquifits, gairebé semblen infantils.

L’expressió contrària i gairebé excepcional seria el nu màgic dels cossos hipersexuals de grans genitals que són les figures itifàliques, imatges gairebé màgiques propiciatòries de la fertilitat, per tant per excés o per defecte, en cap cas es tracta de cossos perfectes sigui l’Hermes de Praxiteles  o el kouros de Sunion.

(Kuros de Sunion) 

El cos femení en cavi és diferent no té ni tindrà el mateix sentit que el de l’home. El cos femení és diví, dignifica la dona i l’erotisme. Si està nua la vesteix el moviment i si és vestida la despulla la textura i els plecs de la roba. Una escultura femenina té allò que falta a la  masculina. Fins la representació del sexe marca diferències, la dona aparentment nua presenta un pentinat complex i el pubis depilat però ni així és nua del tot. Aquesta escultura no representa les dones, representa a les deeses, es dirigeixen a l’espectador i encara que no tinguin extremitats sempre en ofereixen quelcom, fins i tot conversa.

En certa manera aquesta visió de la superioritat femenina apareix també en la nostra cultura judeocristiana, recordem el llibre del Gènesi, Deu com a bon escultor creà primer l’home, fou l’assaig abans d’esculpir la peça perfecte i definitiva que és i ha estat la dona.

Sempre val la pena llegir i admirar a aquells qui emprenen el vol i observen la realitat des de la distància. Acostumen a ser persones que, en baixar, escriuen a ras de terra amb la distància suficient com per que el fang no els faci escriure enterbolit.

És fàcil admirar a François L. Ganshof per les seves innovacions, a Indro Montanelli pel seu sarcasme intel·ligent, a Josep Fontana per la seva enorme capacitat d’anàlisi. Els escrits de tots ells són deliciosos per les ments més curioses i haurien de ser de lectura obligatòria pels fills de la Logse que ens volen dirigir el pensament i per alguns que diuen que escriuen quan simplement publiquen.

Fa unes setmanes em va caure a les mans el llibre The way of Herodotus: travels with the man who invented the history, de Justin Marozzi. Feia més temps que disposava de la traducció castellana del llibre del difunt Ryszard Kapuscinski, Viajes con Heródoto, i jo mateix m’havia comprat l’any 1999 l’edició del CSIC, bilingüe grec-castellà, en 2 volums de les Historias d’Heròdot i que havia llegit de manera desordenada i anàrquica. Aquestes tres casualitats vers la figura d’Herodot han fet que recuperés la lectura del clàssic i del llibre de Kapuscinski, que he de confessar haver devorat i digerit ràpidament mentre encara vaig per l'aperitu del de Marozzi.

               (Bust d'Heròdot al Museu de l'Àgora, Atenes) 

Resulta que d’una manera amable, amena, alguna vegada divertida però sobre tot sempre intel·ligent, els dos llibres recorren els grans problemes i conflictes de la humanitat a partir dels escrits del primer historiador de la Grècia clàssica. Un Heròdot que va construir la memòria de la seva època sense documents, sense referències i sense saber si eren certs els episodis que explicava, però molt més encertadament de com ho fan alguns avui en dia, tot i disposar tant de documents com de referències. El polonès Ryszard Kapuscinski ha viatjat per tot el mon, escriu sense presses i amb un enorme coneixement tant de la història com de la realitat.

D’aquest llibre val la pena observar la seva obsessió pel concepte de memòria, una cosa fràgil, efímera, defectuosa i il·lusòria. Tot el que passa al nostre voltant pot desaparèixer sense deixar el més mínim rastre o romandre sense ajustar-se necessàriament a la realitat amb el que queda escrit per la memòria voluntària o involuntàriament defectuosa.

També val la pena retenir la seva visió dels conflictes entre Orient i Occident. Heròdot els inicia a la Homèrica Troia, però aquest conflicte es repeteix durant les Guerres Mèdiques entre grecs i perses, durant l'expansió d'Alexandre “el Gran”, durant les guerres Púniques entre Roma i Càrtago, al llarg de les Croades a l'Edat Medieval, i amb l'expansió de l’Imperi Otomà que va arribar a les portes de Vienna, aturat, en bona part, per l’encert del primer Papa Borgia, Calixte III.

L'actual pugna entre Orient i Occident és la pugna entre Europa i Asia, o entre Grècia i Pèrsia, en temps d’Herodot, escrit en altres paraules, es remunta a la nit dels temps. Occident i Orient han lluitat sense parar sent Constantinoble-Istanbul, el nexe d’unió entre dos mons, però per poc temps.

Europa es va apoderar dels vestigis de l’imperi Otomà després de la GuerraGran (1914) repartint-se el pastís entre les zones d’influència britànica i francesa. Crearen artificialment nous estats i s’aprofundí en l’enfrontament entre els dos mons. 

L’Orient d’Herodot o Alexandre el Gran era una Pèrsia que no era ni territorialment ni culturalment, ni ideològicament l’Orient islàmic que identifiquem amb l’Iràn dels ayatollahs, l’Iraq posterior a Sadam Hussein o l’Afganistan dels talibans constantment enfrontades a l’Occident de la modernitat. Aquest Orient és un, però no s’ha d’oblidar que Orient és molt més, és també la Xina, Índia i Japó.

De tant en tant la balança s’inclina cap a Occident, però Orient torna a sorgir amb noves amenaces. És una mirada retrospectiva al gran conflicte que cíclicament enfronta als dos mons que lluiten pel poder, per la influència i pel domini del bressol de la civilització que es trobava a la Mediterrània, que anava de la península Aràbiga fins l’estret de Gibraltar. Un bressol cultural que, ja fa segles, va perdre la torxa en favor de l’Europa Central, de l'Europa Atlàntica i dels seus fills d’Amèrica del Nord.

L’enfrontament Orient i Occident és la memòria d’aquests dos mons que ens explica Heròdot. Sovint recordem allò que volem recordar i no pas allò que va succeir. Però Heròdot ens parla d'uns reis i d'unes guerres que són actuals, d'uns enfrontaments endèmics entre Occident i Orient, entre el cristianisme i l'Islam, entre la llibertat i l'ambició.

Aquestes, entre altres, són segurament les raons més profundes de les guerres endèmiques entre Orient i Occident, d'uns reis que sense ser els nostres són actuals, és la memòria de dues cultures, dues religions, dues maneres de comprendre el passat. Es tracta, en definitiva, de veure com sempre persisteix un seriós i etern problema amb aquells qui no volen evolucionar, qui els fa por el canvi i el progrés de la societat i per tractar d'evitar-ho, continuen confonent la paraula dels deus, escrita pels humans fa molts segles amb la llei dels homes d'avui en dia. 

Es tracta de dues memòries, de dues maneres d’entendre el passat, viure el present i preparar-se pel futur, uns mirant només el passat pensant que és etern i immutable i els altres mirant el futur tot prenent riscos, ensopegant, caient però sempre tornant-se a aixecar. 

La cultura hel·lènica ha destacat per nombroses qualitats, entre elles i d’una manera especial pel detall i el refinament de les pròpies creacions. Així ens han explicat que una altra de les meravelles del mon antic és l’estàtua de Zeus instal·lada a la cel·la, el lloc més sagrat del temple  a Olimpia. Aquest temple dòric fou el més gran i perfecte de tot el Peloponès.

                        (Reconstrucció del temple de Zeus) 

Aquesta escultura crisoelefantina quedarà per sempre lligada a la destresa del seu constructor, l’atenenc Fídies, autor de l’Atenea Partenos, escultura també desapareguda custodiada al Partenon d’Atenes.

                        (Restes del Tempe de Zeus a Olimpia) 

De l’estàtua de Zeus no sabem gran cosa, desaparegué en un incendi al palau de Constantinoble, la brillant capital de l’Imperi Bizantí, on havia estat traslladada cap al segle V amb moltes altres obres de l’antiguitat i no n’ha quedat ni un fragment original.

           (Reconstrucció de l'estàtua de Zeus)  

Amb  tot, sabem que Fidies, discret en l’expressió dels seus afectes gravà en un dels dits del Deu la inscripció “Pancrates és bell”. Qui sap si l’escultor, ja madur, implorava amb aquesta frase al seu Deu poder sublimar la passió que sentia per aquest jove atleta olímpic. Qui sap si, d’aquesta manera,  implorava la comprensió de Zeus, al cap i a la fi, ell mateix sent el pare dels deus havia sentit una gran devoció per Ganimedes.

De l’estàtua no n’ha quedat més que algunes misèrrimes reproduccions, però les excavacions del santuari ens han ofert detalls sobre la seva construcció. Entre les runes del taller, situat a l’oest del temple, s’hi ha localitzat una petita gerra de la seva propietat on hi diu “sóc de Fidies”. Així mateix s’ha localitzat motllos per la decoració de la roba de l’escultura, espàtules, tenalles i altres instruments que semblen demostrar que fou al mateix complex olímpic on l’escultor creà l’escultura.

Fidies treballà l’estàtua cap a l’any 440 aC., a partir d’un bastiment de fusta sobre el que s’hi afegien les làmines d’or i les peces d’ivori. Segurament que l’escultor el·laborà les diverses peces de l'estàtua al taller i les uní a l’interior del temple.

Malgrat se considerada una de les meravelles de l’antiguitat, no deixà de ser criticadacom ho demostra aquest fragment traduit de l’historiador Estrabó:“aunque el templo en sí es muy grande, el escultor sería criticado por no haber tenido en consideración las debidas proporciones. Él nos muestra a un Zeus sentado, pero con la cabeza casi rozando el techo, así que tenemos la impresión de que si Zeus pudiera levantarse, rompería el techo del templo".

Estrabó tenia raó, les mides eren excessives però precisament això és probablement el que la feia meravellosa, la idea que el pare del deus fos capaç de destruir el sostre del seu temple si es posava dret, devia fascinar tant als poetes, com als historiadors. La base de l’estàtua feia 6’5 metres d’amplada i 1 metre de alt. L’estàtua amidava 13 metres, gairebé el que faria avui un edific de 4 plantes.

La descripció que fa de l’escultura és : “En su cabeza está esculpida una corona de hojas de olivo. Sobre su mano derecha sostiene una figura de la Victoria hecha de marfil y oro. En su mano izquierda agarra un cetro con incrustaciones de todas las clases de metal, con un águila posada sobre el mismo. Las sandalias están hechas de oro, los mismo que su toga. Sus ropajes están labrados con motivos de animales y lirios. El trono está adornado con oro, gemas preciosas, ébano y marfil”.

En tot cas, sigui com sigui, la visita a Olimpia és la visita a un paisatge que ens parla dels deus i els deus en parlen de l’home. El complex visitat a primera hora, quan el gruix d’autobusos de turistes encara no ha arribat, és un lloc que impressiona. El paisatge pacífic i silenciós, voltat de bosc i natura no te res a veure amb la costa no gaire llunyana i molt poc amb el moviment i les tensions que s’hi devien produir els dies de competició, quan els atletes vinguts d’arreu de l’Hel·lade es reunien al redós de l’altar de Zeus abans d’iniciar la competició i aconseguir la glòria.  

La popularitat de les 7 obres de la llista d’Antipatros de Sidó, marcà una sèrie d’indrets que serien recordats milers d’anys després, a l’hora que probablement sense saber-ho, inclouria noves accepcions a algunes paraules. Així doncs, gràcies a la popularitat de la llista, es defineix com a colossal, quelcom de dimensions gegantines, allò grandiós amb unes mesures desproporcionades.

Probablement les seves mesures impressionants i la seva suposada bellesa deurien captivar la mirada dels historiadors i segurament atraparen la imaginació dels seus lectors. Realment es tractava d’una representació del déu Helios, el sol, en commemoració de la victòria dels rodis sobre l’exèrcit de Demetri.

Es sap que l’estàtua del Colós de Rodes, era de bronze i fou obra de Cares de Lindos, un alumne destacat de Lísip, autor del conegut Apoxiomeneo, però a part d’aquestes dades, tot allò que envolta l’escultura és en el mon del misteri i s’ignoren la majoria dels detalls, l’aspecte físic i fins la seva situació real.

La imaginació popular representa el Colós d’uns 30 metres d’alçada amb un peu en cada una de les rescloses de les dues dàrsenes d’entrada al port, rebent els vaixells que hi entraven passant per entre les seves cames.

Sigui com sigui, aquest Colós ha estat una més de les meravelles que han acabat completament  arruïnades o desaparegudes. En aquest cas fou destruït l’any 227aC per un terratrèmol, tot just una cinquantena d’anys després d’haver estat aixecat. Les seves restes quedaren escampades per l’indret fins que l’any 654 dC., amb l’illa sota control musulmà, foren venudes a un mercader d’origen sirià qui desmuntà les peces de bronze que quedaven i se les emportà en una caravana de més de nou-cents camells, sense que mai més s’hagi tingut cap altra notícia de les restes d’aquesta escultura.

 Malgrat totes aquestes peripècies, el Colós roman a l’illa com un fantasma fins esdevenir el seu símbol més conegut. Avui, cap turista ni viatger pot evitar de fotografiar-se a l’entrada del port, a l’indret on es creu que era situat. Ho recorden dues columnes venecianes que sostenen una parella de cérvols de coure, mascle i femella, mirant al mar.

Aquesta construcció era impossible si es pren en consideració tant les mides que els clàssics proporcionen com les tècniques escultòriques de l’època. Aquesta imatge romàntica del Colós sorgí a darreries de l’edat medieval. Segons sembla ha quedat el testimoni d’un pelegrí italià que cap el 1394 afirmà que un dels peus del Colós, reposava on hi havia una petita església rodona anomenada Sant Joan del Colós.

Segons Plini no fou la única estàtua monumental de l’illa, doncs es creu que n’hi havia moltes altres, de les que tampoc en tenim cap exemplar sencer. En tot cas, avui es creu que l’estàtua del deu Elios, era situada a terra ferma, amb les cames juntes. No era una escultura massissa, sinó que les plaques de bronze cobrien el bastiment d'una estructura que en el seu exterior donà forma al Colós fins que el terratrèmol el destruí.

És habitual llegir a la premsa llistes on es qualifica de millor a pitjor, o a l’inrevés, tot allò que pot ser qualificable amb qualsevol objectiu sigui o no lloable. Doncs bé, aquesta carrera, segurament sense saber-ho la va inaugurar Antipatros de Sidó l’any 125 A.C., quan, en tot just vuit línies d’un poema, cità el que considerava les meravelles del mon que coneixia: Els Murs i Jardins de Babilònia, l’estàtua de Zeus a Olimpia, el Colós de Rodes, les Piràmides de Gizeh, el Mausoleu d’Halicarnàs, i el temple d’Artemisa a Efes. Aquest poema originàriament també citava la Porta d’Ishtar però en algun moment, es va substituir pel Far d’Alexandria.

La llista respon óbviament a una concepció del mon totalment hel·lènica, al cap i a la fi de les 7 meravelles, només en son alienes els Jardins de Babilònia i el complex de Gizeh. l com que les terres entre el Tigris i l'Eufrates, ja eren representades pels Jardins es canvià la Porta d'Ishtar pel Far de la ciutat d'Alexandre, un macedoni que feu realitat l'únic imperi panhel·lenic.  

         (Fragment porta d'Ishtar al Museu Pergamon. Berlín)                 

És prou conegut que anteriorment ja s’havien fet altres llistes, tot i que només es disposa de referències escrites, com la del meu admirat Herodot, la de l’enginyer Filò de Bizanci o la de Calímac, bibliotecari d’Alexandria. Segles després anirien apareixent altres aportacions com la del poeta Marcial, qui afegiria a la llista el Coloseo de Roma, a Filò de Bizanci (s. V) se li atribueix el llibre De septem mundi miracolis, i encara amb dates posteriors Gregori de Tours (s. VI) o Beda el Venerable (s VIII) publicaren escrits discutint les excel·lències de cada monument. Durant el Renaixement, aquests mites serien inspiració pels artistes més diversos i es podria seguir citant autors i llistes diverses fins arribar als nostres dies.

Sembla bastant clar que realitzar llistes d’aquesta mena no és altra cosa que mantenir un mite que transcendeix el temps. Triar 7 elements d’una sèrie ha estat una constant a la història, set foren els savis de Grècia, set els turons de Roma, set els pecats capitals, etc., i seguim valorant una llista de meravelles de les quals només les Piràmides, malgrat el pas del temps, romanen al seu lloc, la resta han desaparegut, desconeixem la seva localització exacte, desconeixem els detalls tècnics de com es construïren i ni tan sols sabem com eren en realitat.

Probablement per aquest motiu amants de l’art, la història, viatgers i també turistes busquem, de tant en tant, indrets on sense la necessitat de veure gairebé res, seguint noms i paraules intentem alliberar dels sentits per poder arribar a imaginar quelcom del que pot haver-hi concentrat en les poques pedres d'questes indrets. Així doncs, com férem amb els grans monestirs de Catalunya, iniciem una sèrie d’articles sobre les presumptes meravelles del mon antic o el que queda d'elles. 

Syracusa té una dualitat geogràficament força marcada, tant per la història com pel terratrèmol de 1693. En visitar la ciutat, hom s'ha de plantejar al menys dos itineraris: el del barri antic, on èpoques i estils es barregen fins l'actualitat, i el de la zona arqueològica on els corintis primer i després els romans hi deixaren petjada. Si s’ajunta les dues àrees es pot estar visitant una zona d’una trentena de quilòmetres quadrats. Avui, al bloc, ens referirem a una part del  casc històric, a l’antiga Ortygia.

Siracusa es va iniciar a l’illa d’Ortygia, “illa deles perdius”,  però ben aviat un terraplè artificial i posteriorment un pont la van unir a terra ferma afavorint la seva consolidació i posterior expansió. El fet disposar d’una deu d’aiguadolça pràcticament arran del mar  garantint l’abastament continuat d’aigua pel consum de boca afavorí l’assentament per part dels nous ciutadans procedents de Corint.  

(Font d'Aretusa, deu d'aigua dolça amb plantes de papir) 

El lloc on brollà aquesta deu va rebre el nom d’una ninfa, font d’Aretusa. Segons la mitologia aquesta nimfa per evitar els desitjos d’Alfeus va fer que la deessa Artemisa la convertís en font, però - els deus o semi deus gairebé sempre tenen les de guanyar - Alfeus es convertí en riu i des del Peloponesi la va seguir en un recorregut soterrani a través del mar fins Ortygia i així aconseguí d'unir-se a ella definitivament. Si seguim la tradició cal dir que cada vegada que es sacrificava un animal al llarg del riu Alfeo a Olympia, l’aigua de la font a Ortygia es tenyia de vermell.

A l’àrea septentrional de la ciutat s’hi troben les restes del Temple d’Apol·lo, dòric, de proporcions monumentals i caracteritzat per ser el primer temple fet completament de pedra. El temps el convertiria en església bizantina primer, mesquita després, posteriorment església normanda i encara esdevindria caserna de les tropes castellanes durant la seva ocupació abans d’esdevenir altra vegada església fins ser enderrocada a meitat del s. XVIII per intentar recuperar allò que fos possible de l’antic temple grec.

             (antiga defensa grega d'Ortygia) 

A la mateixa ciutat han aparegut i van apareixent nombroses restes, com el fragment de muralla entre dues torres, segurament del s. V a.c., localitzat al bell mig del carrer amb motiu, com és habitual, d’unes obres comunes.

(Clar exemple de l'actual decadència d'alguns palaus baix medievals)

Syracusa és una d’aquestes ciutats mediterrànies on val la pena perdre’s pels seus carrers i descobrir-la poc a poc. S’hi poden trobar palaus decadents, esglésies que només obren una vegada a l'any com la de Santa Llúcia, el palau dels Borgia, racons curiosos, balconades barroques i, lamentablement, aberracions arquitectòniques com el santuari de Madonna delle Lacrime que es veu empitjorada per la proximitat de la deliciosa església i cripta de Sant Joan Evangelista i diverses excavacions d'època romana.

Sigui com sigui, es vagi on es vagi, es miri com es miri, cada viatge té una troballa inesperada, en aquest cas ha estat a la plaça del Duomo, la catedral, dedicada a la Nativitat de Maria. La façana barroca de dos ordres superposats, si crida l’atenció és per ser força equilibrada. Tres obertures porten al vestíbul i aquest a l’església de tres naus. Òbviament res del que he descrit fins aquest moment la fa curiosa o especial, però resulta que aquest lloc ha estat sagrat des de la primera construcció, doncs esdevingué catedral en edificar-se sobre l'antic temple d'Atenea, com tants i tants altres, és ben cert, però aquest té una particularitat: al seu interior s'hi ha mantingut part de l'antic temple grec.

El temple fou construït el segle V A.C., a la part més elevada de l'illa d'Ortygia i en el moment de la cristianització, cap al s. VI D.C., l'antic temple no fou pas destruït. Algú, molt intel·ligentment, preferí la reconversió a la destrucció i d'aquesta manera, creant arcs a la cella interior i cobrint els espais entre les columnes, es conservà l'estructura original. 

   (Nau lateral esquerra amb columnes i capitell)

Posteriorment, els sarrains la convertiren en mesquita, els normands la cristianitzarien novament, l’absis és bizantí, el sostre lignari del s. XIV, el paviment del XVI i cada període aniria fent les seves aportacions - algunes obligades pel terratrèmol de 1693 -  se li afegí diverses capelles laterals, un campanar, el presbiteri, la façana..., però les naus laterals mantenen les columnes de fust acanalat i els capitells dòrics que avui aguanten part de la construcció normada. Altres restes romanen encara a l'interior procedents de l’antic temple d’Atenea o de la seva època, la font baptismal és una antiga gerra i la taula de l’altar fou obtinguda del monòlit de la cornisa del temple.

Veient la catedral val la pena recordar l'antic temple d'Atenea i la seva època. Un temple que, ben mirat, qui sap si va visitar Plató enyorant l'Atenes de la que havia fugit o deixar-se portar per la imaginació, tot esperant ensopegar amb Arquimedes qui creuarà corrent la propera cantonada tot cridant Eureka!, però la Syrcusa més arqueològica, de tirans com Dionisos, filòsofs com Plató o matemàtics com Arquimedes n'escriurem més endavant.

Rodes és una ciutat on han deixat petjada pagans, cristians, musulmans, ortodoxes i jueus. Així doncs, passejant pel barri vell apareixen campanars catòlics,  minarets islàmics, cúpules ortodoxes i una petita sinagoga jueva, convivint, almenys fins ara, sense cap enfrontament fanàtic, Rodes no fa a olor a Bíblia,ni a Alcorà, ni a Torà, Rodes fa olor a turista i cavallers de Sant Joan.

Rodes fou una important potència naval en temps clàssics, aliada dels perses durant les Guerres Mèdiques. El seu període hel·lenístic fou esplèndid, posteriorment seria llargament assetjada pel fill d’un dels generals d’Alexandre el Gran i per celebrar el final del setge i la seva resistència contractaren a Cares de Lindos per aixecar un Colòs de bronze d’uns 30 metres d’alçada a l'entrada del port.

El  més impressionant és que aquest Colòs malgrat haver estat destruït per un  terratrèmol el 227 ac.,  roman a l’illa com un fantasma esdevenint el seu símbol més conegut,  fins el punt, on cap turista ni viatger evita fotografiar-se en un indret a l’entrada del port, on es creu que era situat. Ho recorden dues columnes venecianes que sostenen una parella de cérvols de coure, mascle i femella, mirant al mar.

Però si tornem a la seva història cal recordar que a les torres de les muralles hi penjaren el colors de Venècia, de Gènova, dels Cavallers de l'Ordre de Sant Joan i a partir del segle XVI la dels turcs, posteriorment formaria part de l'Imperi de Mussolini i no seria fins després de la IIª Guerra Mundial que s'incorporaria a la Grècia actual.

La petjada principal és però la de l’ordre dels cavallers de Sant Joan, que en nom de Déu fundaren a Jerusalem, un imperi original, una mena de Iª Internacional Aristocràtica que si ja tenia el favor del Vaticà i de les monarquies feudals europees encara es veuria reforçada amb la desfeta i incorporació de les propietats i diners de la competència: l’ordre del Temple.

Foragitats de Bizanci i de Jerusalem s’establiren a Rodes on, mig monjos mig cavallers, servien  a la fe cristiana i ajudaven als pobres, mentre mostraven un gran amor a la  riquesa fent de pirates, guerrers, banquers, comerciants d’esclaus i purgant les seves desviacions terrenals enviant nombrosos presents al Papa, a l’Emperador  i als principals reis Europeus.

Val a dir que si aquests cavallers oblidaren sovint les seves promeses de caire religiós mantingueren sempre l’estructura i formació militar, la qual cosa els  permetria resistir contra l’amenaça turca fins ben entrat el s. XVI.

El  carrer dels Cavallers marca bona part de la fisonomia de Rodes i passejant-hi s’arriba al Palau del Gran Mestre però abans es passa per l’antic hospital, actual museu  arqueològic, i per les diverses cases lingüístiques que eren més aviat palaus. Els membres de l’ordre, tot i que s’entenien majoritàriament en llatí, s’organitzaven  en grups nacionals que anomenaven llengües. Entre les 7 llengües oficials que  es repartien el pastís econòmic, cada una amb la seva casa, hi havia el català que es parlava a la casa del Regne d’Aragó, el castellà no entrà oficialment a l’ordre fins l’any 1461 quan es creà la casa del regne de Castella.

Rodes, malgrat les muralles és més oberta que tancada i a la part més vella tot invita a passejar i recórrer els carrers. Val la pena  entrar a les esglésies ortodoxes, centrar la vista a la flama de les desenes de  petites espelmes grogues i després mirar les seves icones, enormement treballades.

Rodes és una ciutat amb una història colossal, pagana durant l’antiguitat i ocupada  per onades de turistes gairebé tot l’any, restaurada acuradament pels  arquitectes i enginyers del feixisme, amb tota seguretat, la única cosa decent que feu fer el dictador Musolini, és una illa que, en el fons, pertany a  aquells pirates sense pàtria que aixecaren els murs i cavaren els fossars per defensar-la.

L’illa de Rodes és en definitiva com una barca de pedra, insensible a les mossegades del temps.