Del penya-segat estant

Roma és una ciutat amb tanta història que pocs racons hi deu haver sense una anècdota o una tradició que iniciada amb un fet empíric, el pas del temps no hagi convertit en llegendari.

De totes maneres cal anar amb molta cura, doncs en preguntar pel lloc de l'assassinat de JUli Cèsar mentre presidia una sessió del senat, he de dir que ciutadan romans de tota la vida m'han jurat i perjurat que coneixien el lloc exacte tant del magnicidi com d'on es dipostaren les seves cendres. Per uns fou entre el Panteó i el Largo Argentina, a l'anomenat Camp de Mart, per altres va succeir a la Curia de Pompeius gairebé tocant a la columna de Trajà i els qui opten per la tercera via ho situen als Forii Imperiali i encara queda l'opció de la via Flaminia, avui coneguda com via del Corso. En definitiva, sembla que l’assassinat fou en realitat una cercavila i les cendres de Juli Cèsar més que d’una persona eren les d’una tropa.

A la plaça de Sant Pere, al sud del turó del Vaticà, hi havia el Circ de Neró – construït per Cal·lígula - s’explica que l’obelisc que descansa sobre l’esquena de quatre lleons de bronze és un dels elements que representa més fidelment el trànsit entre l’antiguitat i el cristianisme, doncs als seus peus, una vegada més, hi ha o hi hauria d'haver les cendres de Cèsar i al vèrtex superior una relíquia de la Veracreu com a símbol de la victòria del cristianisme vers el paganisme.

A l’antic estadi de Domicià, actualment Piazza Navona, s’hi disputaren jocs i competicions esportives, s’hi practicà la caça d’animals i la lluita de gladiadors  però a partir del Renaixement esdevingué un dels indrets preferits de l’alta societat romana.

En aquesta plaça, a l’església de Sant'Agneses en Agone es recorda el lloc on es creu que hi fou martiritzada aquesta santa. Doncs bé, la façana és obra de Borromini i davant mateix hi ha la Fontana dei 4 Fiumine obra de Bernini. Ambdós genis enfrontats de manera pública i notòria, fins el punt d'explicar-se que Bernini representà els personatges que al·legòricament s’identifiquen amb els 4 grans rius de la Terra: Ganges, Nil, Danubi i el riu de la Plata tapant-se la mirada o bé girant-se per evitar de veure una façana tan horrible construïda pel seu enemic.

Óbivament, és una falsa anècdota més de les que omplen la ciutat. La fontana és de l'any 1651 i les obres de remodelació de la vella església de Santa Angès no s’iniciaren fins l’agost de 1652 de la ma de l'arquitecte Reinaldi que seria substituït per Borromini l'any 1653, per tant, Bernini havia acabat el seu treball abans que el seu rival ni tan sols hagués imaginat com podria ser la façana de l’església.

A molt pocs metres de la plaça hi ha un xamfrà amb una estàtua parlant, és la còpia romana d’un original hel·lenístic del s. III a.C., que representava l’heroi grec Menelao amb Patrocle difunt. Conegut popularment amb el nom de Il Pasquino, el nom li ve per haver esdevingut un dels llocs més populars on els ciutadans penjaven i encara ho fan avui en dia pasquins prou diversos.

El s. XVI era un període, com tants i tants, on les llibertats eren més aviat escasses i la crítica prohibida, per tant, els ciutadans romans s’acostumaren a enganxar a l’estàtua fulls anònims amb versos satírics o escrits pamfletaris com expressió del malestar popular i així fins a data d'avui.

Roma no és una ciutat normal, és la única ciutat Eterna que amb data de naixement, el 21 d’abril de 753 A.C. Així ho va escriure Titus Livi i ho ha mantingut la tradició fins avui.

De petits ens ensenyaren que la matèria no es crea ni es destrueix, simplement es transforma. Aquesta llei de conservació de la matèria la devia escriure Lavosier després de visitar Roma, doncs, es una ciutat on tot s’aprofita mentre es va transformant d’una manera més o menys lenta.

Els marbres del Coloseo, no han patit cap guerra, ni cap terratrèmol, però  situats en un lloc abandonat pel pas del temps, s’aprofitaren per la construcció de la basílica de sant Joan de Letran. Quelcom semblant succeí amb el Panteó, l’únic monument pròpiament romà que s’havia conservat sencer el Papa Barberini, Urbà VIII, autoritzà fondre les plaques de bronze daurat de la cúpula per crear les columnes del baldaquí que Bernini construïa a la Basílica de Sant Pere. Ja es sap allò de: quod no fecerunt barbari fecerunt Barberini (el que no feren els bàrbars ho feren els Barberini).

Aquest mateix monument, conegut com el Panteó d’Agripa, no és d’aquest emperador. En realitat  és el tercer panteó que tingué la ciutat. Els anteriors foren destruïts pels diversos i variats incendis que patí la Roma Antica, però Adrià volgué dedicar-lo al creador del primer temple Marc Agripa, per aquest motiu al fris es pot llegir en llatí Marc Agripa, fill de Luci, el va fer en el seu tercer consolat.

Si per aquella poc probable casualitat sou a Roma i es posa a nevar, aneu a visitar-lo el més aviat possible. Els romans expliquen que els flocs de neu hi entren pel forat del sostre creant-se entre la diferència de temperatura i l'angle de la llum un efecte fantàstic on es posen a girar quedant en suspensió. Si plou, cosa molt més probable també hi podeu anar, si us poseu al bell mig de la cúpula us mullareu però podreu veure com l’aigua s’engoleix pels forats conservats de l’antic desguàs.

A molt pocs metres del Panteó, tot just al carrer del darrera, hi ha una petita plaça amb l'església dedicada a San Eustachio, és el temple que menys cerimònies de casament realitza de tota la ciutat Roma sinó de la cristiandat.

Placidus era un general romà que es convertí al cristianisme després de veure una creu lluminosa entre les banyes d’un cérvol. La tradició explica que fou martiritzat i posteriorment santificat amb el nom d’Eustaqui, per aquest motiu la façana de l’església és presidida per l’escultura d’un cap de cérvol amb una fenomenal cornamenta que aguanta la creu. Doncs bé, sembla que als romans no els fa cap gràcia sortir de l’església el dia del seu casament acompanyats de l’ombra d’unes banyes descomunals. 

A la plaça de santa Maria Sopra Minerva, hi ha l’església d’aquest nom i una escultura relativament exòtica. Es tracta d’un elefant que fa de suport a un petit obelisc egipci de segle VI A.C. Aquesta escultura s’ha atribuït a Bernini i es diu que va triar l’elefant com a símbol de castedat, cosa molt del grat del papa Alexandre VII (no confondre amb Alexandre VI Borgia qui al marge de ser Papa fou també un bon pare de família nombrosa).

Aquest elefant si bé fou dissenyat per Bernini l'execució va anar a càrrec del seu taller, en aquells moments tenia prou feina al Vaticà com per dedicar-se a escultures secundaries.

    

 

Sovint resulta força complicat explicar d’on venen alguns detalls quotidians que per familiars o minúsculs no se'ls dona cap importància. Per aquest motiu, ben segur que ignorem perquè, de petits, ens deien que ens eixuguéssim la boca abans de beure o que mai havíem de fer-ho amb la boca plena. Doncs bé, normes com aquestes són un exemple de la influència de la civilització monàstica en la vida quotidiana.

Els primers temps del monacat la pitança - paraula procedent de les abadies, derivada pietas que significava un suplement a l'alimentació que la pietat dels fidels oferia als religiosos. Aquesta menja es servia en un plat per cada dos monjos i la beguda s’havia de compartir en un sol vas. Ben segur que aquest costum tan poc higiènic havia de comportar problemes. 

(il·luminació medieval, on s'observa com a taula hi ha mes comensals que plats i copes) 

Així doncs, per poder mantenir una vida en comú sana i raonable es va haver d'adoptar algunes pautes de salubritat i profilaxi tot procurant no deixar rastre de cap aliment en el got comú, per tant, els monjos procuraven sempre netejar-se la boca abans de beure.

Això va comportar que fossin les mànigues de l’hàbit les que ajudaven a dur a terme aquesta funció per la qual cosa la higiene quedava més o menys salvada amb la mateixa rapidesa que es perdia la imatge de pulcritud i precisament per evitar aquesta utilitat subsidiària de les mànigues del vestit s’incorporà al subministrament domèstic de roba una petita peça de roba que avui coneixem com tovalló.  

Son nombrosos els llibres monàstics plens de consells referits a la taula, el tovalló, les flors, el silenci, la higiene, la disposició dels plats, la cortesia i les maneres d’assentar-se o menjar, en un acte tan habitualment comunitari. Per tant, algunes normes que avui en diem d’etiqueta o de comportament assumides per la societat civil tenen el seu origen i són referides en diverses de les regles monàstiques medievals.

(Refetor del monestir de Santa Maria de Poblet) 

En menjar, acte imprescindible per la vida humana, intervé el sentit del gust que ens fa percebre els sabors dels aliments i com passa en altres sentits, té unes preferencies i unes categories de valors. La vista percep la bellesa de la forma i del color, el gust el grau de plaer obtingut amb els diversos aliments. Fa uns dies parlavem dels postres de Nadal elaborats a Catalunya al llarg de l'edat medieval, avui quan encara falten 3 àpats per cloure les festes, seguim a l'edat medieval i suggerim aquest menú: 

Albergínies farcides amb herbes aromàtiques, panses, espècies i formatge ratllat de primer. De segon, Mig-raust, gallina cuita a l’ast i després cuinada a la cassola amb una salsa especiada agredolça. És una de les receptes més valorades de l’època medieval i segons els receptaris italians ens diuen que és una recepta catalana. Finalment de postres es podria servir una deliciosa crema de llet amb ametlla, panses, pinyons i espècies anomenada Ginestada.

Aquestes receptes medievals i moltes altres les podeu loalitzar en llibres com La cuina catalana medieval: un festí pels sentits de Rafael Dalmau publicat l'any 2006 o al recentment tornar a publicar d'Editorial Barcino, LLibre de Sent Soví.

ALBERGÍNIES FARCIDES

3 albergínies, 6 cebes (2 per les albergínies i 4 per cobrir la safata que ha d’anar al forn), Julivert, les fulles de 10-15 branques, Menta 6-8 fulles, Marduix 6 fulletes, 2 ous, 150 g de formatge ratllat, 50 g de panses, 3 grans d’all, 250 ml de llet d’ametlles, ½ l de brou o aigua, 30 ml d’oli o de greix, Sal.

El receptari no especifica les espècies, amb tot, a la cuina medieval les més emprades a Catalunya eren: el pebre, la canyella, el gingebre i el safrà, en podeu posar ½ culleradeta de cafè de cada.

ELABORACIÓ DE LES ALBERGÍNIES FARCIDES

Per fer la llet d’ametlla:  Poseu ½ litre de brou o d’aigua barrejat amb les ametlles crues i picades, remeneu-ho i deixeu-ho reposar almenys unes hores, d’una nit a una hora si teniu pressa. Després ho coleu amb una estamenya o un colador de tela ben fina. La llet d’ametlles és un del gustos més comuns de la cuina medieval, el feien servir com ara afegim aigua, brou o fumet als guisats.

Per fer les albergínies: Talleu les albergínies en tres o quatre parts, de forma allargada, i feu-les bullir amb aigua salada. Escorreu-les bé. La recepta les aplana entre dues fustes, ho podeu fer amb taules de tall actuals.

Per fer el farciment: Separeu-ne les més cuites (les més toves i desfetes) i les barregeu amb la ceba picada, el julivert, la menta i el marduix picats. Remeneu-ho bé i aixafeu-ho. Afegiu els ous i les espècies i remeneu-ho bé. Ompliu cada tall d’albergínia amb la barreja.

Acabar de cuinar les albergínies.

A part, feu una capa de ceba (pelada i tallada en juliana) en una safata per a forn, distribuïu les albergínies farcides per sobre i aboqueu-hi la llet d’ametlla barrejada amb una mica de cansalada fossa. Feu-ho coure al forn (estaran cuites quan els ous hagin quallat).

Llibre de Sent Soví, recepta 36.

MIG-RAUST

El tall: 1 gallina a l’ast.

Les espècies: Pebre, gingebre; clavells, canyella.

Les mesures d’espècies són difícils de precisar i pesar un polsim o un pessic podria considerar-se 1 gram.

Un agror: Vinagre, suc de llimona, suc de taronja agra i suc de magranes.

Aquest són els cinc àcids o agrors que es feien servir a la cuina medieval catalana. Segons el que trieu, el plat tindrà un matís de gust diferent, la recepta no especifica quin.

150 ml si feu servir agràs, el qual podeu trobar allà on vénen vins, o suc de magranes àcides, que podeu comprar en mercats de productes del Pròxim Orient. Des de les primeres civilitzacions es fa servir com agror, matisa, perfuma i transmet una bonica tonalitat als cuinats.

100 ml si poseu vinagre, llimona o taronja agra. Una mica menys perquè són més àcids.

Una dolçor: 40-50 g de sucre blanc, és a dir, d’una a dues cullerades soperes.

Llet d’ametlles: ½ l de brou fet amb ½ gallina o els menuts de la gallina i 150 g de cansalada, d’un tall. 100 g d’ametlles crues pelades i picades.

ELABORACIÓ DEL MIG-RAUST

Per fer la gallina: Per fer la gallina a l’ast una opció és comprar-la feta en un lloc que la facin només salpebrada, però heu de demanar que us la treguin abans d’acabar la cocció, mig-raust vol dir mig rostit. Si la feu vosaltres, ha d’estar ben neta i socarrimada, sense restes de plomes, la salpebreu i unteu amb llard, la feu a l’ast o la poseu en una safata i la feu coure al forn. 

Per fer el brou: Amb 1 litre i ½ d’aigua feu un brou amb mitja gallina, neta i sense plomes, o amb els menuts ben nets i un tall de cansalada, feu-ho bullir ben bé una hora i mitja a foc suau i, després, el coleu.

Per fer la llet d’ametlles: Poseu el brou colat barrejat amb les ametlles crues i picades, remeneu-ho i deixeu-ho reposar almenys unes hores, d’una nit a una hora si teniu pressa, després ho coleu amb una estamenya o un colador de tela fina.

Per fer el Mig-Raust. Piqueu el fetge, cuit al brou, i destrempeu-lo amb la llet d’ametlles. Feu-ho bullir amb les espècies: pebre, gingebre, claus d’espècia i canyella. Afegiu-hi l’agror que hagueu triat i el sucre, remeneu i porteu a ebullició. Quan les gallines estan quasi bé cuites, les traieu de l’ast o el forn, les talleu a quarts o octaus i la deixeu coure amb la salsa que acabeu de preparar.

Dues opcions per servir el plat: Servir la gallina amb suc o servir-ho per separat, la gallina en un plat i la salsa a part.

Un consell d’aprofitament medieval: Si us sobra gallina, quan feu menjar blanc, feu-lo amb aquesta salsa.

El menjar blanc es feia amb llet d’ametlles, fet amb brou de gallina i maceració d’ametlla pelada i picada, farina d’arròs i sucre. En algunes receptes desfilen el pit bullit i l’afegeixen al menjar blanc. Llibre de Sent Soví, recepta 5.

GINESTADA

1 l de llet d’ametlla: 1 l d’aigua i 400 g d’ametlla crua i picada. 200 g de farina d’arròs. 250 g de sucre. 100 g de panses. Espècies: 10 brins de safrà, 1 escorça de canyella, 3 o 4 claus d’espècia. 1 pessic de sal. 100 g de pinyons torrats (opcional). 1 cullerada d’oli vell (opcional).

ELABORACIÓ DE LA GINESTADA

Per fer la llet d’ametlles: Poseu a macerar un litre d’aigua barrejat amb les ametlles crues i picades, remeneu-ho i deixeu-ho reposar almenys unes hores, d’una nit a una hora si teniu pressa, després ho coleu amb una estamenya o un colador de tela fina.

Pels pinyons: Són opcionals però si en poseu, una bona idea és torrar-los: els poseu en una paella, a foc baix i sense greix, i els aneu girant fins que es torrin.

Per fer la Ginestada: En una olla poseu llet d’ametlles i, quan arrenqui el bull, afegiu-hi la farina d’arròs tamisada i, a poc a poc, aneu remenant tota l’estona, per tal que la farina no us faci grumolls, fins que es vagi espessint. Quan espesseixi retireu i afegiu el safrà, remeneu-ho. La recepta ha d’agafar un bonic color de ginesta, d’aquí el nom de Ginestada.

Després torneu-ho al foc i afegiu els claus d’espècia i la canyella. Si mentre mengeu no en voleu trobar les restes, els podeu afegir embolicats amb un drap i al moment de servir retirar-ho.

Ha de bullir uns moments. Podeu posar-hi una mica d’oli, després afegiu les panses, un pessic de sal i, si voleu, pinyons. Us ha de quedar espès com si fossin farinetes i ha de ser ben dolç, el gust ha de predominar a la farina d’arròs i a les ametlles. Llibre de Sent Soví, recepta 26.

El gust dolç ha estat des de l’antiguitat el preferit i el que s’ha fet servir preferentment per acabar els àpats i d’una manera especial en festes i celebracions. Els pastissos medievals eren de mida petita, més aviat poc espectaculars però de forma i gustos diversos.

Els seus ingredients principals eren l’aigua normal o de roses, aquesta darrera, es posava tant a la pasta com damunt els pastissos quan ja eren acabats. També empraven especies, la més important era la canyella, tot i que cal recordar que també es feien pastissets amb gust de pebre i empraven el safrà per obtenir una pasta groga. La farina era sempre de blat, considerada la millor.

Els pastissers empraven el formatge, les fruites assecades i les seques, menta seca picada. Si calien greixos optaven pel de llard fresc i després la mantega, d’oli en feien servir poc, el seu cost era molt elevat, i el reservaven els dies de penitència. Es coneixen també receptes de pastissets farcits de bledes, borratges i per endolcir s’emprava mel i sucre.

Sent però en les festes de Nadal, veiem com feien els massapà i els torrons.

El massapà era una elaboració exquisida medieval, es servia en els àpats més sumptuosos, Joanot Martorell, el fa servir en un dels àpats del Tirant lo Blanc (cap, 52), es menjava sol o bé com a farcit dels pastissets  que es feia amb dos dels productes més apreciats: ametlles i sucre.

Francesc Eiximenis ens ofereix una recepta on es presenta el massapà sobre una neula de sucre.

Per fer el massapà calen 400 grms., d’ametlles, 400 grms de sucre, aigua de roses, una neula de sucre.

Per la preparació transcrivim: “ Escaldeu les ametlles i renteu-les bé. Estreneu-les 4 o 5 dies a l’aire lliure fins que quedin ben eixutes. Piqueu-les en un morter i, de tant en tant, tireu-hi aigua de roses per que no facin oli. Afegiu-hi el sucre i continueu-ho picant fins que quedi ben barrejat. Es campeu un gruix de mig dit d’aquesta pasta sobre les neules de manera que en quedin recobertes. Tireu sucre damunt del massapà i feu coure una mica al forn. (Llibre de totes les maneres de confits).

Les neules medievals eren planes i molt primes, tot i que Francesc Eixemenis, afirma que han de ser gruixudes i cuites amb sucre. Segons el Llibre del Coc de la Canonja de Tarragona, sabem que es menjaven en dies de festa acompanyades d’un vi endolcit i especiat anomenat piment o clarea.

Torró d’avellanes. Els torrons medievals eren una massa de sucre endurit que contenia fruites seques senceres o a trossos i de vegades espècies. Arnau de Vilanova ja en parla però no fa servir el mot torró, aquest apareix al Llibre de Sent Soví i en copiem la recepta.

Ingredients: 400 grms, d’avellanes, 400 grms, de mel i 1 clara d’ou. (Es pot canviar l’avellana per festucs o pinyons).

Poseu a coure la mel al foc lent i remeneu-la bé. Traieu-la del foc i , quan sigui tèbia, tireu-hi una clara d’ou batuda. Torneu-la a posar a foc lent i remeneu-la sense parar fins que sigui cuita. En el moment de treure-la del foc, afegiu-hi les ametlles torrades i remeneu-les bé. Seguidament deixeu el torró damunt una la taula i de calent en calent feu-ne tauletes de la manera que més us agradin. (Llibre del Coc).

Bones Festes i bon profit! 

Veient les fotografies de vacances passades em trobo amb les de la plaça Sintagma, a Atenes. Una plaça, en aquell moment, ocupada per turistes i vaques sufocades pel sol d’agost. Unes vaques de cartró pedra, que en aquell moment em semblaren molt simpàtiques fruit d’una exposició itinerant patrocinada per la UE, on possiblement a algú se li devia quedar accidentalment una bona pila d’euros a les butxaques, amb els mètodes propis de bona part dels responsables de la res pública i de la res financera actual.  Desgraciadament les imatges posteriors que hom recorda d’aquesta plaça són plenes de manifestants cansats de tanta troika, tanta corrupció i tanta persona furgant als contenidors com de policies reprimint-los.

(Plaça Sintagma. Atenes 2006) 

En aquesta plaça, són també molt famosos els soldats anomenats ouzones que munten guàrdia a la tomba del soldat desconegut i vesteixen la fustanella, una faldilla amb 400 plecs, tants com anys Grècia va estar ocupada pels turcs. Grècia no s’alliberaria dels turcs fins la guerra de 1821-1832 amb la participació de romàntics europeus com Lord Byron. No puc evitar establir la comparació amb algun país més proper, que de moment hauria de lluir 300 plecs per gairebé el mateix motiu i no el deixen desempallegar-se dels ocupants per un mètode tant violent com és posar un paperet en una capseta.

A Grècia malgrat la complexitat de l’idioma és força interessant fixar-se en l’etimologia de carrer, és a dir en paraules força comunes, per quedar plenament convençut que aquest país és l’origen de gairebé tot.

Sintagma, vol dir constitució i segons el diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans aquesta mateixa paraula es defineix com un conjunt de mots dotats d’estructura interna que funcionen sintàcticament com una unitat, casualment la constitució en alguns llocs també és una unitat, fins i tot indivisible.

La sortida d’un lloc l’indica la paraula Exodos, al nostre país èxode significa emigració en massa. Del compte d’un restaurant en diuen logaritmos, en aquest cas, això de ser l’exponent d’una potència d’un nombre fix, la base, que iguala un nombre donat; només hi sé veure que coincideix la meva ignorància tant a l’hora d’entendre el paperet que et lliuren a caixa com intentant de resoldre aquesta operació matemàtica. Amb tot, hi ha una paraula fantàstica, probablement la paraula que més em va impactar metafora, ve de meta, més enllà i forein portar, així doncs la metàfora, al mon de la novel·la i la poesia ens porta efectivament molt més enllà del significat específic de la frase però a Grècia s'ho han prés de manera molt literal i significa estrictament transportar persones o coses.

Σύνταγμα (sintagma). έξοδος (exode). Λογάριθμος (logaritme). Αλληγορία (metàfora).

La dona de Lot va mirar enrere i es va convertir en una columna de sal. (Gènesi 1:26).

Llegir és perillós, molt perillós,  no fer-ho t’obliga a conformar-te amb la vida, a pensar el que pensen els altres i a no experimentar el poder de convertir una ficció en realitat o una realitat aliena en teva. Si a més no ets un progressista de pixarrí, ni un menjacapellans de via estreta o un conservador amb fortor de cera t’adones que els llibres de la Biblia són lectures obligatòries, com a mínim per dues raons: cultura general i  respecte als clàssics.

I com que cultura, literatura, art i pensament van necessàriament lligats, he hagut d’agafar l’Antic Testament per intentar entendre l’escena de la dona de Lot. Una escena que es representa en aquests gravats anònims i aquests treballs sorgits de les mans d’Ernest Descals i Juan Carlos Boveri.

La dona de Lot per Ernest Descals 

La dona de Lot és convertida en estàtua de sal mentre es destruexi Sodoma i Gomorra. Una escena i una dona sobre la que han escrit poetes com Maria–Mercè Marsal, Mario Benedetti, Wislawa Szyborska, Maya Angelou, Angela Carter, Jeanette Winterston o Anna Akhmàtova.

Qui és la dona de Lot? Ens trobem amb una dona que ni tant sols té nom i si el té no és pronunciat en cap moment. Qui no té nom no té identitat. Ens trobem davant una dona que és coneguda per ser muller de Lot, pel fet de girar la vista enrere i per morir convertida en estàtua de sal per haver-se girat desobeint una ordre.

Suposo que l’antropologia cultural i possiblement la psicologia tradicional ens fa interpretar aquest gest com una mostra de tafaneria pròpia de la dona. La mort és el càstig per desobeir una ordre i per arrodonir-ho mor que ni tant sol te nom.

Resulta, almenys, xocant observar com la curiositat femenina és considerada tafaneria mentre que quan Ulises va voler escoltar el cant de les sirenes, amb una estratègia ben determinada, se l’anomenà astúcia, en el fons una forma d’intel·ligència. Pel que fa a les dones, des d’Eva, el desig de conèixer ha estat tipificat com tafaneria i sobre aquesta interpretació s’ha fundat un imaginari col·lectiu del qual avui encara hom es ressenteix.

L’ensenyament que se n’extreu permet la contraposició dels actes masculins enfront dels femenins amb un judici moral incorporat. Així, si Lot és el devot obedient, servidor, el creient que obeeix cegament es salva, la seva dona, desobedient, és castigada amb la mort.

La destrucció de Sodoma i Gomorra. Juan Carlos Bovery  

Però analitzem els fets i deduirem la contradicció. El sexe femení és castigat per mirar enrere i l’estàtua de sal esdevé l’emblema de la perdició, quan en realitat el sexe femení és el que ens dona la vida, el passat ens dona experiència perseguir endavant i la sal ha estat històricament el gran conservant dels aliments necessaris per la vida.

Però m’agrada més incorporar una imatge més poètica, la dona de Lot es converteix en sal però no mor, es converteix en estàtua de sal per que les seves cames s’arrelen a la terra. Ella tindrà arrels i records en un territori mentre Lot i els seus han d’emigrar.

Vincular-se a la terra no és pas un crim, quedar-se en un lloc és crear vincles, crear memòria i fer història que des del passat ens llença cap al futur, cap al nou dia. La dona de Lot ens fa veure, ens permet entendre que val més no viure si s’ha de renunciar a les arrels. 

A la galeria est del claustre baix del monestir de Santo Domingo de Silos hi ha un relleu on l’habilitat descriptiva de l’artista, el modelatge dels cossos, el tractament dels volums en relleu el converteixen en francament impressionant, es tracta del relleu que ens recorda l’enterrament de Crist i la visita de les Santes Dones.

A l’espai hi dominen els triangles i sembla un relleu que es descompensa cap a la dreta de l’espectador. Maria Magdalena, l’Àngel de la Resurrecció i Josep d’Arimatea formen els tres vèrtexs del primer triangle. El segon, més petit, quedaria emmarcat per Salomé, Cleofàs i Nicodem o si es prefereix el bust de Crist i encara un tercer tindria un vèrtex comú en l’Àngel i els altres dos serien els peus i el cap de Crist.

La tapa del sepulcre, posada en diagonal equilibra la composició destacant les Santes Dones que caminen cap a l’esquerra de l’espectador.

La línia horitzontal la domina el relleu de Crist difunt, amb un volum més gran per destacar-ne la jerarquia, Josep d’Arimatea ha de representar-se agenollat i Nocodem està dirigint el braç de Crist en la mateixa direcció que la tapa del sepulcre.

Resulta interessant veure com l’escultor tenia profunds coneixements de teologia i li indicaven perfectament cada símbol, posa sobre la pedra on descansarà el cos de Crist el Sudari que es relaciona al llarg de tota l’edat medieval amb l’altar sacerdotal.

La cara del Crist no és tràgica, ni anguniosa, no recorda dolor ni patiment, probablement pel simple fet que a la mateixa escena hi ha la mort i la resurrecció, veiem al Crist home hieràtic difunt, mentre a l’altra costat de la llosa Maria Magdalena, Maria Salomé i Maria de Cleofàs  van cap al sepulcre amb els pots de perfum coberts per un vel i allí les espera l’Àngel per comunicar-los la Resurrecció.

Fa vent, l’escultor ha triat un dia de vent dons l’Àngel porta la túnica cenyida de manera que es pot observar el creuament de cames, i la capa ondulant, com la capa senatorial que vesteix Josep d’Arimatea. Una escena relatada per (Mt, 28, 2) "...Un Àngel del senyor va baxar del cel, feu rodolar la pedra i s'hi va asseure damunt"

A la part més inferior 7 sentinelles guarden els sepulcre. Resulta curiós veure les postures tant desconcertants, inversemblants i estranyes que han d’adoptar per encaixar en l’espai possiblement recordant a (Mt, 28, 2) "tot d'una hi hagué un gran terratrèmol". El més interessant, al marge del simbolisme és el seu vestuari és d’una gran valor arqueòlogic doncs vesteixen com ho feien les companyies castellanes. 

He estat mirant unes fantàstiques fotografies de la Nike de Peoni i l’Hermes de Praxiteles, quan vaig veure ambdues escultures al museu d’Olimpia  em va impressionar molt més la Nike vestida que no pas l’Hermes nu. Amb el pas del temps, sovint tinc la sensació que no sabem comprendre del tot l’escultura del mon antic.

(hermes de Praxiteles) 

En un primer moment l’escultura del nu a la Grècia clàssica sembla ser essencialment masculina. El nu masculí semblava voler dignificar l’home i el diferenciava d’altres ètnies. No recordo cap poble que tradicionalment es despullés públicament, en canvi a Grècia, la pràctica de l’esport es feia completament nu, per tant, era habitual que l’escultor representés aquells cossos musculats i fibrosos, una representació que és remunta al segle VIII A. C., mentre cal esperar fins al s. IV A.C., per veure un cos femení en les mateixes condicions i no és el d’una dona, és una deesa l’Afrodita de Cnido.

(Nike de Peoni)  

A partir d’aquí agafeu catàlegs, del Museu Nacional d’Atenes, de l’Arqueològic de Nàpols, del British Museum, del Louvre, del Pergamon o de qualsevol altra i observeu les col·leccions de nus. Sembla com si l’home representat en tota la seva existència servís només durant els anys de joventut i per la quotidianitat, mentre que la dona en la seva essència i puresa fos espiritualitat, probablement per a quest motiu apareix majoritàriament representada com una deesa a la que cal adorar.

(Venus de Milo) 

El nu masculí és representat majoritàriament com un efebus o com un atleta que s’entrena cada dia a la palestra per tenir unes proporcions tant perfectes com caduques. L’atenció es centra en una cara i cabell elegants, els muscles de l’abdomen geomètrics, els plecs inguinals exagerats, la força viril és representada a l’espatlla, els glutis i els genolls mentre es minimitzen el genitals, prims, curts i esquifits, gairebé semblen infantils.

L’expressió contrària i gairebé excepcional seria el nu màgic dels cossos hipersexuals de grans genitals que són les figures itifàliques, imatges gairebé màgiques propiciatòries de la fertilitat, per tant per excés o per defecte, en cap cas es tracta de cossos perfectes sigui l’Hermes de Praxiteles  o el kouros de Sunion.

(Kuros de Sunion) 

El cos femení en cavi és diferent no té ni tindrà el mateix sentit que el de l’home. El cos femení és diví, dignifica la dona i l’erotisme. Si està nua la vesteix el moviment i si és vestida la despulla la textura i els plecs de la roba. Una escultura femenina té allò que falta a la  masculina. Fins la representació del sexe marca diferències, la dona aparentment nua presenta un pentinat complex i el pubis depilat però ni així és nua del tot. Aquesta escultura no representa les dones, representa a les deeses, es dirigeixen a l’espectador i encara que no tinguin extremitats sempre en ofereixen quelcom, fins i tot conversa.

En certa manera aquesta visió de la superioritat femenina apareix també en la nostra cultura judeocristiana, recordem el llibre del Gènesi, Deu com a bon escultor creà primer l’home, fou l’assaig abans d’esculpir la peça perfecte i definitiva que és i ha estat la dona.

Sempre val la pena llegir i admirar a aquells qui emprenen el vol i observen la realitat des de la distància. Acostumen a ser persones que, en baixar, escriuen a ras de terra amb la distància suficient com per que el fang no els faci escriure enterbolit.

És fàcil admirar a François L. Ganshof per les seves innovacions, a Indro Montanelli pel seu sarcasme intel·ligent, a Josep Fontana per la seva enorme capacitat d’anàlisi. Els escrits de tots ells són deliciosos per les ments més curioses i haurien de ser de lectura obligatòria pels fills de la Logse que ens volen dirigir el pensament i per alguns que diuen que escriuen quan simplement publiquen.

Fa unes setmanes em va caure a les mans el llibre The way of Herodotus: travels with the man who invented the history, de Justin Marozzi. Feia més temps que disposava de la traducció castellana del llibre del difunt Ryszard Kapuscinski, Viajes con Heródoto, i jo mateix m’havia comprat l’any 1999 l’edició del CSIC, bilingüe grec-castellà, en 2 volums de les Historias d’Heròdot i que havia llegit de manera desordenada i anàrquica. Aquestes tres casualitats vers la figura d’Herodot han fet que recuperés la lectura del clàssic i del llibre de Kapuscinski, que he de confessar haver devorat i digerit ràpidament mentre encara vaig per l'aperitu del de Marozzi.

               (Bust d'Heròdot al Museu de l'Àgora, Atenes) 

Resulta que d’una manera amable, amena, alguna vegada divertida però sobre tot sempre intel·ligent, els dos llibres recorren els grans problemes i conflictes de la humanitat a partir dels escrits del primer historiador de la Grècia clàssica. Un Heròdot que va construir la memòria de la seva època sense documents, sense referències i sense saber si eren certs els episodis que explicava, però molt més encertadament de com ho fan alguns avui en dia, tot i disposar tant de documents com de referències. El polonès Ryszard Kapuscinski ha viatjat per tot el mon, escriu sense presses i amb un enorme coneixement tant de la història com de la realitat.

D’aquest llibre val la pena observar la seva obsessió pel concepte de memòria, una cosa fràgil, efímera, defectuosa i il·lusòria. Tot el que passa al nostre voltant pot desaparèixer sense deixar el més mínim rastre o romandre sense ajustar-se necessàriament a la realitat amb el que queda escrit per la memòria voluntària o involuntàriament defectuosa.

També val la pena retenir la seva visió dels conflictes entre Orient i Occident. Heròdot els inicia a la Homèrica Troia, però aquest conflicte es repeteix durant les Guerres Mèdiques entre grecs i perses, durant l'expansió d'Alexandre “el Gran”, durant les guerres Púniques entre Roma i Càrtago, al llarg de les Croades a l'Edat Medieval, i amb l'expansió de l’Imperi Otomà que va arribar a les portes de Vienna, aturat, en bona part, per l’encert del primer Papa Borgia, Calixte III.

L'actual pugna entre Orient i Occident és la pugna entre Europa i Asia, o entre Grècia i Pèrsia, en temps d’Herodot, escrit en altres paraules, es remunta a la nit dels temps. Occident i Orient han lluitat sense parar sent Constantinoble-Istanbul, el nexe d’unió entre dos mons, però per poc temps.

Europa es va apoderar dels vestigis de l’imperi Otomà després de la GuerraGran (1914) repartint-se el pastís entre les zones d’influència britànica i francesa. Crearen artificialment nous estats i s’aprofundí en l’enfrontament entre els dos mons. 

L’Orient d’Herodot o Alexandre el Gran era una Pèrsia que no era ni territorialment ni culturalment, ni ideològicament l’Orient islàmic que identifiquem amb l’Iràn dels ayatollahs, l’Iraq posterior a Sadam Hussein o l’Afganistan dels talibans constantment enfrontades a l’Occident de la modernitat. Aquest Orient és un, però no s’ha d’oblidar que Orient és molt més, és també la Xina, Índia i Japó.

De tant en tant la balança s’inclina cap a Occident, però Orient torna a sorgir amb noves amenaces. És una mirada retrospectiva al gran conflicte que cíclicament enfronta als dos mons que lluiten pel poder, per la influència i pel domini del bressol de la civilització que es trobava a la Mediterrània, que anava de la península Aràbiga fins l’estret de Gibraltar. Un bressol cultural que, ja fa segles, va perdre la torxa en favor de l’Europa Central, de l'Europa Atlàntica i dels seus fills d’Amèrica del Nord.

L’enfrontament Orient i Occident és la memòria d’aquests dos mons que ens explica Heròdot. Sovint recordem allò que volem recordar i no pas allò que va succeir. Però Heròdot ens parla d'uns reis i d'unes guerres que són actuals, d'uns enfrontaments endèmics entre Occident i Orient, entre el cristianisme i l'Islam, entre la llibertat i l'ambició.

Aquestes, entre altres, són segurament les raons més profundes de les guerres endèmiques entre Orient i Occident, d'uns reis que sense ser els nostres són actuals, és la memòria de dues cultures, dues religions, dues maneres de comprendre el passat. Es tracta, en definitiva, de veure com sempre persisteix un seriós i etern problema amb aquells qui no volen evolucionar, qui els fa por el canvi i el progrés de la societat i per tractar d'evitar-ho, continuen confonent la paraula dels deus, escrita pels humans fa molts segles amb la llei dels homes d'avui en dia. 

Es tracta de dues memòries, de dues maneres d’entendre el passat, viure el present i preparar-se pel futur, uns mirant només el passat pensant que és etern i immutable i els altres mirant el futur tot prenent riscos, ensopegant, caient però sempre tornant-se a aixecar.