Del penya-segat estant

Cada cert temps es produeixen notícies que provoquen una reacció immediata, de cert nacionalisme decimonònic espanyol, reclamant Gibraltar. Sovint s'entèn aquesta possessió territorial britànica, com una resquitllada o una permanència del dret de conquesta, fórmula, per cert, habitual d'ocupar territoris al llarg de la històrira.  Lamentablement però, en aquest cas la realitat és molt diferent, la Pau d’Utrech o per ser més exactes els tractats d’Utrech i Rastadt, en plural, doncs es tractat d’una sèrie de tractats multilaterals, signats entre 1712 i 1716 per França, el Regne Unit, les Províncies Unides, Brandemburg, Portugal i el ducat de Saboia, donaren a lloc a diversos pactes. 

Com balanç global d’aquests tractats un dels acords fou que Gran Bretanya prenia Menorca i Gibraltar que havien estat cedides i no pas presses per les armes, de la mateixa manera que, se li cedia Nova Escòcia, la Badia de Hudson, França, per exemple, cedia Terranova, també se li donava San Cristóbal al Carib o el que s’anomenava asiento de negros, un monopoli de 30 anys sobre el tràfic d’esclaus negres amb l’Amèrica hispana, o el derecho de asiento.

Però més que no pas fer un resum d’aquest fets que, sempre es pot considerar tendenciós, probablement sigui més explícit transcriure sencer i sense manipulacions, a excepció feta de l’actualització gramatical al castellà actual, de l’article 10 del tractat signat el 13 de juliol de 1713 i que casualment fa referència a la cessió de Gibraltar a Anglaterra.

"El Rey Católico, por sí y por sus herederos y sucesores, cede por este Tratado a la Corona de la Gran Bretaña la plena y entera propiedad de la ciudad y castillos de Gibraltar, juntamente con su puerto, defensas y fortalezas que le pertenecen, dando la dicha propiedad absolutamente para que la tenga y goce con entero derecho y para siempre, sin excepción ni impedimento alguno. Pero, para evitar cualquiera abusos y fraudes en la introducción de las mercaderías, quiere el Rey Católico, y supone que así se ha de entender, que la dicha propiedad se ceda a la Gran Bretaña sin jurisdicción alguna territorial y sin comunicación alguna abierta con el país circunvecino por parte de tierra.

Y como la comunicación por mar con la costa de España no puede estar abierta y segura en todos los tiempos, y de aquí puede resultar que los soldados de la guarnición de Gibraltar y los vecinos de aquella ciudad se ven reducidos a grandes angustias, siendo la mente del Rey Católico sólo impedir, como queda dicho más arriba, la introducción fraudulenta de mercaderías por la vía de tierra, se ha acordado que en estos casos se pueda comprar a dinero de contado en tierra de España circunvencina la provisión y demás cosas necesarias para el uso de las tropas del presidio, de los vecinos y de las naves surtas en el puerto.

Pero si se aprehendieran algunas mercaderías introducidas por Gibraltar, ya para permuta de víveres o ya para otro fin, se adjudicarán al fisco y presentada queja de esta contravención del presente Tratado serán castigados severamente los culpados. Y su Majestad Británica, a instancia del Rey Católico consiente y conviene en que no se permita por motivo alguno que judíos ni moros habiten ni tengan domicilio en la dicha ciudad de Gibraltar, ni se dé entrada ni acogida a las naves de guerra moras en el puerto de aquella Ciudad, con lo que se puede cortar la comunicación de España a Ceuta, o ser infestadas las costas españolas por el corso de los moros. Y como hay tratados de amistad, libertad y frecuencia de comercio entre los ingleses y algunas regiones de la costa de Africa, ha de entederse siempre que no se puede negar la entrada en el puerto de Gibraltar a los moros y sus naves que sólo vienen a comerciar.

La teoria de l’evolució plantejada per Darwin fa 150 anys va patir crítiques i encara avui pateix atacs. Les crítiques científiques no afecten el nucli central del plantejament en tot cas permet matisar-lo o avançar en el coneixement científic generant la teoria sintètica o neodarwinista, els altres es desenvolupen en l’àmbit social, filosòfic i religiós o sovint en tots tres a l’hora, quan criticant el laïcisme i el materialisme s’intenta impedir l’ensenyament dels principis evolutius a les escoles tot negant que l’ésser humà és un producte en procés d’evolució iniciat fa un 4.000 milionsd’anys. 

De tant en tant apareixen llibres, força ben escrits a mig camí entre la divulgació i el que es pot considerar estrictament científic, aquest tipus de texts combinació d’entreteniment i coneixement semblen esplèndids. A països com el Regne Unit n’hi ha forces col·leccions i els seus títols es poden trobar fins en edició de butxaca, lamentablement aquí són menys habituals. Caldria un esforç important de les editorials per saber encarregar-los a qui escrigui de manera concisa, assagística i amb un estil més narratiu que no pas erudit.

Llegir un assaig explicant la gestació de la teoria de la selecció natural i l’evolució de les espècies, explicant què fatan perillosa la teoria de l’evolució i plantejant-se com encaixen els darrers descobriments de la biologia en la teoria evolutiva a partir de la combinació del rigor i la narrativa hauria de ser quelcom fàcil d’aconseguir i caldria tenir-ho a l’abast doncs sovint quan busques literatura científica trobes un vuit entre els textos acadèmics especialitzats i els llibres anecdòtics dirigits aparentment al gran públic.

Actualment estan apareixent alguns llibres on, veient la dificultat de posar el creacionisme per davant de l’evolucionisme, posen en dubte el comportament moral de Darwin. És evident que abans de publicar aquesta teoria hi devia haver molts motius tant personals com circumstancials que justificaven la tardança però és evident que portava anys fent anotacions i explicant els seus plantejaments en cartes a col·legues.

Segons aquest llibre, del qual no penso fer cap mena de propaganda, Darwin endarreriria la presentació de la seva teoria per culpa dels convenciments religiosos de la seva muller i de no tenir-la prou elaborada. Dos arguments fluixos, Darwin havia estudiat medicina tot i que abandonà els estudis i per passar-se a la biologia però al mig estudià teologia a Cambridge i es feu pastor de l’església anglicana, per tant, costa creure que la religiositat de la muller fos un motiu central i si és cert que l’any 1858, Darwin va rebre una carta d’Alfred Wallace, un jove científic que en aquell moment es troba a l’arxipèlag malai recollint mostres, on li explica algunes de les idees cabdals de la teoria evolutiva en cap cas implica que Darwin li plagiés.

Si es vol reivindicar la figura de Wallace i posar en dubte la de Darwin, fonamentant-ho en que sigui aquesta carta el que va empènyer el científic a escriure un resum de cinc-centes pàgines amb tots els aspectes de la seva teoria sembla una justificació excessivament simple i encara ho és menys quan la presentació de la seva teoria a la Societat Linneana fou rebuda inicialment amb untotal indiferència. Aquest fet diu també molt poc de la capacitat dels assistents doncs, tot i que les bases de la ciència s’havien esfondrat sota els seus peus, no n’eren conscients o se n’havien adonat.

Vaig tenir l’oportunitat de visitar al Natural History Museum de Londres l’exposició commemorativa dels 150 anys de la publicació de L’origen de les especies. Una exposició molt interessant plena dels objectes més diversos: llibretes de notes, esbossos d’animals i plantes, la maqueta del Beagle, fotografies de Lamarck qui va formular la primera teoria de l’evolució biològica, de Cuvier promotor de l’anatomia comparada, els retrats d’un jove Darwin quan emprengué l’aventura de la seva vida i els més coneguts d’anys posteriors, amb la llarga barba blanca, exemplars d’un parell de llibres de Humbolt que va prendre al viatge i l’objecte que més va cridar-me l’atenció:

En una vitrina hi havia el famós Quadern B sobre la Transmutació de les espècies, obert per la plana 36 on es llegeix perfectament manuscrit I think (jo penso) damunt el primer esborrany d’un arbre de la vida.

Darwin no podia atribuir l’herència de pares a fills a la genètica, doncs començà el seu quadern l’any 1837 i Mendel no publicà les seves lleis fins l’any 1865, per tant, la manca d’aquests coneixements fa que la seva personalitat sigui més interessant, doncs amb mancances fou capaç d’imaginar i fer-se preguntes malgrat no tenir de moment possibilitats de trobar les respostes.

Com he dit les idees de Darwin no van tenir un èxit rotund i ràpid fins el desenvolupament de la biologia, la genètica i d'altres branques científiques, que la teoria de l’evolució de les espècies va anar assentant-se. Si les resistències a l'evolucionisme que comporten la idea que l'home descendeix dels primats es podria entendre el segle XIX és lamentable que el segle XXI continuï viva entre alguns grups.

I com que de Darwin ençà l’evolució no ha parat suggereixo la lectura de l’assaig L’evolució, de Darwin al genoma, de Fernando González Candelas. Col·lecció: Sense Fronteres, 29 Editorial Bromera. València, 2009. Un text de divulgació científica sòlid on la lectura no es veu entorpida per espesses notes a peu de pàgina ni d’incursions constants al text, és al final del llibre on s'hi inclou la bibliografia recomanada, un glossari, les fonts i un índex onomàstic.

Llibres com aquest haurien de ser més habituals ila seva mancança sembla ser una mera qüestió de rendiment econòmic que ha delluitar contra certs llibres que es poden qualificar d’assaig – fastfood.

                

              

              

Lamentablement, tot fa pensar que el tarannà dels líders moderns és d’una tela inadequada, fins i tot, per tractar d’imitar-lo. Quin dirigent actual, amb responsabilitats de govern, s’atreviria a començar un discurs dient: La notícia que els donaré es molt dolenta. Això es una peculiaritat avui impossible de reproduir i si alguna vegada és produeix és quan el líder,  arraconat, no té cap altra sortida.

Churchill fou un personatge enormement peculiar, discutit i discutible. La seva biografia és plena de desencerts impulsius: com la defensa de la viabilitat del rei  Eduard VII o bé les solucions, tant agressives com intolerables, que prengué en fer cridar l’exèrcit per resoldre les vagues industrials de 1911 i 1926. Aquest darrer afer hauria pogut acabar amb el personatge i la seva carrera política d’una  manera letal.

Però el refús indignat i categòric tant l’any 1937 com 1940 de la proposta de  Ribbentropp, cortesia del Tercer Reich (defensada, per cert, pel ministre Lord Halifax) de deixar intacta la sobirania britànica i la del seu imperi a canvi d’una ma  lliure a l’Europa occidental, o la seva actuació al Raj Indi, permeten a Churchill ser mereixedor del mèrit que davant l’alternativa d’aferrar-se al poder i a les restes de l’Imperi o lluitar fins el final, fos quin fos el resultat a llarg termini, no dubtà ni per un moment de preferir la fi de la seva  glòria abans que la fi de la llibertat.

(Si us plau, comprengui que no hi ha depressions en aquesta casa i no estem interessats en les possibilitats d'una derrota, no existeixen). 

Vist el museu i també les anomenades sales de la guerra, al marge de possibles  recreacions, més o menys exactes, hom es pot fer una idea en la mesura del possible de la situació d’aquells moments i vist en el seu context global, es pot estar plenament convençut que Churchill no hauria estat primer ministre de  no ser per la Guerra Mundial doncs es mantingué o el mantingueren a una certa distància del lideratge del partit conservador recelosos de la seva lleialtat al principis del partit.

Les seves idees no eren gens allunyades del liberalisme antimarxista i favorables a  una reforma social promoguda per l’estat. Churchill i les seves idees eren una  anomalia política que es situava entre els principis del  conservadurisme tory i el laborisme dels wigs.

En sortir del museu ja era fosc i seguia plovent. Caminant direcció a Whitehall vaig recordar algun dels escrits de George Orwell, publicats l’any 1939, on desconfiava  de la retòrica bel·ligerant de Churchill i la seva increïble capacitat de conrear el culte cap a ell mateix. Deu anys desprès modificaria el seu  pensament i publicà una crítica enormement elogiosa del segon volum de les Memòries de la IIªGuerra Mundial titulat Their Finest Hour. És evident que la perspectiva permet valorar les grans obres deixant de banda el detall.

No sé si hi tindrà res a veure però fàcilment es pot sospitar què portà a Orwell, en escriure 1984, a no anomenar Winston al Gran Germà i reservar aquest nom pel darrer home de la novel·la. 

El País de Gal·les és una terra on els principals referents són Cardiff al Sud i les terres d’Snowdonia prou ben retratades en els paisatges del Senyor dels Anells. Un país amb una llengua, el gal·lès, amb una sonoritat tant especial i misteriosa que inspirà Tolkien a l’hora de recrear el llenguatge dels elfs del bosc.

No massa lluny d’Snowdonia, al nord est del país, allunyat de les grans ciutats, hi ha una zona plena de petits pobles rodejats de boscos, rius i castells tant cuidats com aparentment salvatges. Un d'aquests pobles és Llangollen, capital d’una vall que sobreviu a la riba del riu Dee, sota un turó coronat per les ruïnes vigilants del Dinas Brân Castle.

Es pot dir que he estat una setmana en un poble envoltat de natura, en un camp on els ramats d’ovelles passegen per les pastures enormement verdes i fresques, on les nuvolades i la pluja són abundants i on la repetició relativament constant de més de cinc ullades de sol que superin els tres minuts justifiquen escoltar als nadius afirmant que el bon temps ha arribat.

Aquest temps meteorològic és, tant de canvi com d’inseguretats, igual com la primavera que, a la vall del riu Dee, aquests dies no s’ha permès d’exhibir cap mena d’esplendor persistent. A Llangollen l’únic que roman és el canvi cíclic natural, els corbs han fet els seus nius, volen cercant el moviment de petites peces menors amb les que alimentar-se i els ramats de xais campen a la seva amb una relativa llibertat, limitada per les tanques on passegen els ramats veïns. 

Gal·les ha estat doncs, un país de sols esporàdics, pluges lleugeres, vents intermitents i un fred relatiu. En definitiva té un temps d’abril tant canviant i insegur que es passa de la bellesa del sol a una nuvolada en qüestió de segons, de la mateixa manera que en uns minuts surts de la inseguretat per entrar a l’esplendor de la natura que es prepara per explotar amb la primavera. 

Aquesta inseguretat d’abril ha estat just a les acavalles de la Setmana Santa i l’Easter Monday m’ha permès veure un Llangollen amb aquella mena de turisme que busca poc soroll i excursions tranquil·les. 

Arribar al castell de Dinas Brân, és un passeig, costerut però còmode, en poc més de mitja hora el camí et porta a un dels nombrosos indrets vinculats a la llegenda del rei Artur i el Sant Graal. Una llegenda que, real o no, fonamentada o no, podria ben bé haver estat, tant per la seva situació com per les seves restes, una ubicació molt encertada pels passejos de Merlí i situar-hi alguns dels escenaris de Camelot.

El poble és també lloc de pas pels amants del turisme fluvial que a bord de les barcasses van recorrent el país travessant i enllaçant diversos canals. Aquest és un dels atractius de la zona, recórrer el canal imitant les barcasses que fins l’aparició del  ferrocarril  eren el medi de transport, de subsistència i residència de moltes famílies del país. Aquestes embarcacions comercials avui desaparegudes, s’han mantingut com a patrimoni i dotades d'algunes comoditats han esdevingut un atractiu turístic més. 

Llangollen no és només punt de pas, és també punt d’inici i final de petites excursions en unes barcasses arrastrades per un cavall, les que es dirigeixen al nord oest i a motor les que et porten fins l’aqüeducte de Pontcysylite un magnífic exemple de l’enginyeria sorgida de la revolució industrial que s’eleva uns 35 metres d’impressió sobre  el riu.

Algú va dir o va escriure en algun lloc que els anglesos inventaren Londres i els londinencs el trencaclosques, desconec exactament qui va inventar aquesta frase però resulta ben certa i molt fàcil d'entendre. Londres, es miri com es miri, és una ciutat sense centre. Ningú amb sentit comú pot atrevir-se a situar-lo. Qui pot dir que el centre de Londres es la City i no Westminster o Sant James. Tot i que ben mirat, també es pot situar a Whitechapel, Chelsea o Kensington, o també podria ser-ho Blomsbury..., entenen allò del puzle?.

Davant d’aquest embolic els suggereixo agafar el google  earth i triar un centre. A canvi, quan vagin a Londres pugin al London Eye o a la cúpula de Saint Paul i observaran aquesta anarquia perfectament organitzada que és la capital, sense centre, d’Anglaterra, però també veuran una ciutat amb uns parcs tant ben estructurats i repartits que permeten als seus habitants viure en una agitació serena.

Seria convenient si no s’ha viscut a Londres que portin a la butxaca, a la bossa o a qualsevol lloc, el conegut London from A to Z, és una de les poques possibilitats que tenen per poder distingir entre els nombrosos roads, mews, gardens, street, circus o places que amb el mateix nom poden trobar-se a quilòmetres de distància. Per tant, pensin que son en una ciutat immensa sense uns límits raonablement abastables i que això és precisament el que els permetrà ser en una ciutat on sempre et sents lliure.

Cada vegada que es viatja a Londres es descobreix que hi ha molts Londres per visitar: el dels jardins, el dels teatres, el dels actors de carrer, el dels museus - des de l’imprescindible British Museum  fins la impressionant National Gallery, sense oblidar la Tate Gallery creada per la mala consciència del senyor Tate, un comerciant d’esclaus i de sucre, el dels sucres Tate & Billey. Tampoc oblidin joies com la Wallace Collection o les Courtland Galleries, aquesta darrera amb una bona col·lecció de pintura impressionista.

I per poc que puguin no deixin passar una visita al Londres més inversemblant: el cementiri d’animals de Hyde Park, el Circus Spade, l’únic indret on pots  obtenir el títol universitari en les arts del circ i veure els espectacles que ofereixen els joves diplomats. Tampoc són molt coneguts els falsos "Banys Romans" probablement del segle XVIII, que normalment cal veure a través d’una finestra i no oblidin fotografiar la desconeguda comissaria de policia de Trafalgar square, la més petita del mon o visitar el dinosauris de ciment a Cristal Palace. 

Amb tot això quedaran ben convençuts que Londres es tan polièdrica que sempre li queda una cara per descobrir.

Hi ha persones que van al psicòleg, altres anem a Londres. De 1990 ençà tinc el costum de peregrinar a Londres sovint. Hi ha qui creurà que es tracta d’una metàfora, però en ser una de les ciutats més contradictòries del mon l’aire et regenera, et posa motor i carrosseria a punt i tornes amb les piles carregades.

Londres és històrica, pintoresca, insòlita, acollidora, contradictòria – és la ciutat tant del fair play com dels hooligans - innovadora, clàssica, turística, silenciosa, sonora, feréstega, la llista d’adjectius seria tant llarga com la relació de llocs, coneguts o no, per visitar.

Resulta francament difícil no sentir-se lliure en una ciutat com aquesta on pots anar allà on la multitud et porti, qualsevol dissabte a la tarda tot al llarg d’Oxford Street, durant el Christmas Shopping o passejar sense pressa, contaminant-te del silenci que marquen els nombrosos parcs i els petits jardins urbans rodejats per retxes victorianes, sortosament desconeguts pels turistes ocasionals que es fotografien al Big Ben, entren als Pubs i en surten sense conèixer els rituals.

Tradició o renovació, conservadorisme o avantguarda són termes sobre els quals Londres ha anat oscil·lant al llarg del temps, doncs els edificis més innovadors conviuen en harmonia amb els antics i els londinencs, si n’hi ha, acullen aquestes noves propostes estètiques i les fan tant seves com el five o’clock tea. Probablement l’exemple més clar d’aquesta convivència és la roda, coneguda com London Eye, que construïda amb data de caducitat, ha prorrogat la seva existència i ha esdevingut fons d’alguna escena dels films de James Bond.

South Banck fou fins el traspàs de segle una zona de paisatge postindustrial, amb molls degradats i restes del que algun dia foren les industries victorianes. En pocs anys ha passat de ser la zona post industrial més decadent a convertir-se en el lloc de moda – trendy – en diuen els anglesos i en la versió més pijo-nostrada sembla que s'ha de dir que "marca tendència".

En tot cas és un barri on després d’assistir a la representació d’un Juli Cèsar o d’un Ricard III, al reconstruït teatre shakesperià The Globe, tornes al futur entrant a l’antiga central elèctrica de Bankside convertida l’any 2000 en Tate Modern, un molt bon museu d’art contemporani, tot i que probablement, no tant com els anglesos es pensen. 

En fi, Londres ha convertit una de les zones més canalles de la ciutat, plena de bordells i pubs poc recomanables, en una zona d'apartaments de luxe amb una arquitectura urbana força innovadora com el nou, City Hall - ­ajuntament - una esfera distorsionada de vidre construïda per Norman Foster davant per davant de la Torre de Londres i a pocs metres del Tower Bridge.

Una vegada més, ens trobem amb aquest cercle constant que conforma el Londres més tradicional i el d’avantguarda.