Del penya-segat estant

Cap a finals de l’Imperi Romà es va produir un important augment de l’activitat dels demagogs. Entre ells un personatge, tant astut com amic dels àmbits més suburbials del poder, anomenat Clodius, va aconseguir un lloc de gran importància. En realitat aquest Clodius s’havia mogut sense massa èxit entre les petites engrunes del poder local a la perifèria del territori fins que al mig de la crisi de l’Imperi Romà occidental i en moments d’inestabilitat, va abandonar definitivament qualsevol resquitllada de dignitat i, tot dissimulant la seva situació personal, es posà al costat d’un candidat al Senat que deia defensar els interessos dels ciutadans romans. A partir d’aquí va aconseguir tenir accés a les cúpules de poder.

En termes de realitat quotidiana Clodius es dedicava a conspirar pels carrers de Roma, a fer córrer falsedats, a amenaçar ciutadans honrats, a pervertir, si era possible, certs processos electorals i a emprar totes les argúcies fossin legals o alegals (quan eren il·legals ho feia fer al seus sequaços) en contra dels seus adversaris polítics, o de qualsevol senador que intentés actuar amb una mínima honestedat. Per descomptat que amb tot això va aconseguir enormes beneficis tant econòmics com polítics per ell i la seva família més directa.

Malgrat la imatge de seriositat que l’Imperi pretenia donar a l’exterior, la manca de rigor en el control interior, la despesa en obra pública acompanyada de la manca de diner en efectiu i el funcionament del govern en camarilla era de tanta magnitud, que l’emperador es veia obligat a pagar els serveis dels seus fidels, no pas donant-los-hi terres per treballar, com havia estat el costum de premiar als lleials servidors al llarg de tot l’Imperi, sinó que donant privilegis personals i anomenant familiars directes d’aquest personatge com a funcionaris de l’Imperi. És el període històric que el professor Arthur Ferril en el seu llibre Imperio Romano anomena De la prepotent seguretat al caos del s. III.

Sortosament això només passava a la Roma decadent de fa molts centenars d’anys. Poc o res ens pot fer pensar que avui trobem deixebles d’aquest personatge en els àmbits de poder contemporani més propers. La societat actual sortosament ha canviat molt i es fa molt difícil trobar cap Clodius o algun deixeble seu que posi per davant els interessos personals als del conjunt de la ciutadania. Si ho fessin i els ciutadans no reaccionéssim seria com si permetéssim donar classes de moral al marques de Sade, o veure a Jack l’Esbudellador dirigint un seminari de dissecció anatòmica mentre a nosaltres ens semblés fantàstic i a més aplaudíssim.