Del penya-segat estant

Tallinn és per molta gent una desconeguda i es converteix, sovint, en la gran descoberta. Amb la caiguda del règim dels soviets, es va facilitar la descoberta de ciutats fascinants com Praga, Dubrovnik o en menor mesura Sant Petersburg però, la capital d’Estònia era un secret. Un país petit al que gairebé s’hi havia d’anar expressament.

Actualment però tant el país com la seva capital s’afegeix a la llista de capitals europees que cal visitar. Tallinn és una ciutat, per arquitectura, per mentalitat, per vocació i òbviament per relacions passades, presentes i futures, amb una evident vocació centreeuropea més que no pas russa i la petjada soviètica queda força dissimulada per la seva gent.

Mentre Ramon Berenguer IV anava conquerint les terres de la Catalunya Nova l’any 1154, la ciutat de Tallinn apareix citada esporàdicament a la documentació, però la seva nova fundació per part dels danesos l’any 1219 la posà d’una manera definitiva en el context polític baix medieval. El seu nom ho palesa de manera unívoca, doncs en estonià Tallinn significa “ciutat danesa”.

Els escandinaus hi romangueren dos segles fins acabar venent-la als alemanys, les guies diuen que fa olor de germanisme, Alemanya la va posseir durant quatre-cents anys. En tot cas, el centre històric, recorda molt més Innsbruck, Salzburgo o la meravellosa Praga que no pas les alemanyes Berlín o Munic i posats a buscar-li un indret alemany podríem trobar-li un aire a la ciutat eminentment d’estiueig que ha esdevingut Warnemunde, posteriorment, els suecs hi estigueren cent anys i dos-cents els Tsars fins que els estonians aconseguiren la independència, després Hitler, els soviets i fins ara. Una història força complexa i complicada.

Avui es relacionen amb tots els seus veïns dels Països Bàltics i mantenen una esplèndida relació amb els finesos amb qui els uneix una llengua, almenys fonèticament semblant i tot just 80 quilòmetres de mar que els ferry de tres companyies diferents salven cinc vegades al dia.

La ciutat vella és reparteix per tres turons i mira a dues badies. La seva arquitectura  és majoritàriament dels segles XIV i XV. Al centre anomenat Toompea, hi ha destaquen entre altres, la plaça Raekoja, amb un ajuntament gòtic, que segons diuen és l’únic que ha sobreviscut d’aquesta època a l’Europa del Nord. Aquesta plaça ha estat el nucli de la ciutat des del s. XII i el gran centre comercial del Bàltic impulsat pels alemanys del Nord.

S’explica que és en aquest lloc l’any 1441 és on plantà el primer arbre de Nadal, abans d’esdevenir una tradició exportable i exportada arreu del mon cristià.

La plaça és un quadrilàter envoltat de cases i palaus de colors pintats amb els colors de l’arc de Sant Martí ple de terrasses on tastar vodka i unes botifarres negres de sang que et serveixen amb un xarop, tant estrany com enigmàtic, que una vegada tastat es pot abandonar per seguir paladejant el vodka glaçat.

El centre històric de Tallinn es prou petit com per poder passejar sense necessitat d’anar a cap lloc concret i descobrir-lo poc a poc, tots els racons tenen el seu atractiu i la ciutat nova és prou allunyada com per no fer nosa. Estònia i la seva capital són d’unes mesures fetes a escala humana.

La Tallinn històrica està assentada en dos nivells. El superior amb la ciutat tant religiosa com nobiliària i la ciutat baixa de mercaders i artesans ambdues envoltada de torres i muralles.

Arribant-hi per mar dibuixa un perfil on hi destaquen les torres gòtiques de l’ajuntament, la catedral, i el campanar de les esglésies de Sant Nicolau i Sant Olav, considerat l’edifici més alt del mon fins el segle XVII. Tallinn és en definitva una ciutat on es pot descansar, passejar i com a Praga, escoltar a qualsevol racó dels carrers i a les seves esglésies música que pot anar del folck al gregorià i de la música de cambra a la simfònica.

Fa uns anys, professionalment parlant, es va exiliar a Antoni Bassas al EE.UU, com que era un bon periodista, ha sabut fer-se un forat important i sovint esperem les seves cròniques, nord americanes, clares i entenedores. Fa uns anys es deia que calia jubilar el personal per permetre la incorporació del jovent al mon del treball. Ara sembla que amb l’excusa de la crisi econòmica, els nostres benvolguts i mai prou ben elogiats dirigents, no tenen cap mena de capacitat per reaccionar i mentre avui negocien com jubilar-nos a partir dels 67 anys, ahir vèiem com es torna a posar en marxa això de les prejubilacions que si en alguns casos poden ser  útils en altres fa que desapareguin referents.

Al mon del periodisme això de jubilar el personal abans d’hora ja ho va posar en pràctica televisió espanyola fa un anys, recorden la desaparició de la pantalla, entre altres, de Rosa Maria Calaf. Ara li toca el torn a Martí Anglada, desconec si estava content o no amb la feina a TV3 però les seves cròniques eren impressionants. Sembla que ara la moda és que les empreses animin als seus treballadors, a partir d’una certa edat, a deixar la feina independentment que siguin uns bons professionals i estiguin o no en el seu millor moment.

És aquesta la lògica del capitalisme en crisi?. En una època on cada vegada l’esforç i una certa preparació cultural està més desprestigiada tots en sortim perdent. Perquè periodistes que acumulen prou experiència com per fer unes anàlisis de gran valor i tenen prou capacitat de síntesis com per fer les cròniques televisives que, necessàriament, ha de ser curtes i atractives són substituïts per altres que, amb tota seguretat, encara no tenen ni l’experiència, ni la preparació intel·lectual (en cap cas discuteixo l’acadèmica, almenys a priori).?

Martí Anglada ara, Rosa Maria Calaf, en el seu moment, i tants altres son periodistes que saben explicar les coses de manera convincent, amena, amb un to adient, didàctic i rigorós, sense quedar-se en la teoria ni en els conceptes abstractes.

Periodistes que et poden fer una crònica on et queda molt clar per que als països centre europeus, els museus, en cap de setmana, son plens de canalla acompanyats dels pares, t’expliquen i raonen el motiu pel qual no hi ha controls a l’entrada del metro ni al tramvia i l’endemà et fan una crònica sobre el backestage de la reunió entre el ministre d’afers exteriors del Regne Unit i el d’Alemanya o de qualsevol altra afer de política internacional que, tot i ser un tema enrevessat, aconsegueix que l’entenguessis, no en sobren de cap manera en aquest país.

Aquesta habilitat per ser clar, concís, amè, convincent, didàctic i no caure en l’anècdota intranscendent, la tenen molt pocs periodistes però segurament que això és valorat per una part mínima del públic general, més preocupat per l’enllitament de tot un seguit de personatges que al marge de cridar com histèrics o histèriques, destrossar el seu idioma i gemegar públicament si això els augmenta la caixa, no aporten gaire més. 

La seriositat i el rigor, en el mon del periodisme audiovisual sembla cada vegada menys necessari, probablement pel fet de no tenir una connexió directe amb l'audiència ni amb els valors empresarials. Si s’ha aconseguit que els avions low cost no caiguin i siguin emprats pel gran públic, perquè s’ha de valorar que un periodista sàpiga explicar-se en una televisió on els telenotícies i els informatius, no son precisament els programes de més audiència més enllà dels presentats per algú que s'hagi incorporat a l’star system intern?

El nostre univers es va empobrint cada vegada més, estem en temps de crisi, però no de crisi estrictament econòmica, estem canviant d’era com es passà d’una època històrica a l’altra. Estem en un període on les darreres batzegades dels qui tenen el poder i la força arrasen amb tot per sobreviure ell mateixos, però també aquests desaparegueren en el trànsit de a l’edat medieval, a la moderna i de la moderna a la contemporània.

Estem substituint l’experiència contrastada per la il·lusió a bon preu, en el millor dels casos o pel servilisme menys intel·ligent en el pitjor. Mal negoci, tot i ser malauradament el més habitual en temps de crisi.

Organitzant els cd's m'he aturat una estona en un que vaig localitzar a París fa 4 anys, en una petita botiga de música amb una desorganització perfectament organitzada, és l’opera Tiefland, composada per d’Eugen d’Albert, interpretada per Eva Marton, René Kollo, Kurt Moll, Bernd Weikl i amb Marek Janowski dirigint la Müncher Rundfunkorchester. El libretto es basa en l'obra Terra Baixa d’Àngel Guimerà. Lamentablement no he pogut veure l'opera tot i que fa un parell d'any es va representar al Liceu de Barcelona. 

Guimerà va escriure aquesta obra quan la Renaixença i el Romanticisme ja havien deixat pas tant al realisme com al naturalisme però ha esdevingut un dels grans clàssics del teatre català. Al marge de Tiefland existeix també una versió titulada La Catalane amb música de Ferdinand le Borne i llibret de Tiercebin i Ferrier que desconec totalment. Més recentment, es feu una nova composició de la mateixa obra amb música de Salvador Pueyo i llibret de Guillem-Jordi Graells, crec que, encara avui, sense estrenar i a darreries dels anys 90 es composà la versió per ballet amb música d’Albert Guinovart.

El cinema també s'ha ocupat de Terra Baixa en diverses versions i nacionalitats, gairebé totes la primera meitat del segle passat, espanyola (1907), argentina (1913), Estats Units (1914) dirigida per J. Searle Dawley que portà per títol Martha of the Lowlands, mexicana (1950), alemanya dues versions 1940 i 1950 i el darrer terç del segle, cap els anys 80, es feu també una versió dirigida per Mercè Vilaret.

Suposo que si Catalunya fos un país normal tindríem un teatre on poder assistir a representacions dels nostres clàssics, Sagarra, Pitarra, Iglésies, Puig i Ferraté, Guimerà, Rosiñol, Adrià Gual, Espriu..., amb regularitat i no haver d'esperar la programació del Teatre Nacional on apareix aproximadament un clàssic per temporada. No m’imagino anar a Anglaterra i tenir dificultats per assistir a una representació de Sakespeare.

Fet i fet he aprofitat per rellegir l’obra de teatre, publicada l’any 1897 i amb la que Àngel Guimerà, nat a Santa Cruz de Tenerife, no ho oblidem, aconseguí projecció internacional escrivint en català. Entre les anotacions de Guimerà indica que l’escena és du a la terra baixa de Catalunya dels dies en que l’escrigué. 

D’aquesta manera apareix en Xeixa garbellant en una casa de pagès, on es desenvolupa l’obra. Guimerà presenta una terra alta i una terra baixa amb uns valors clarament antagònics, però més que no pas el missatge de l’obra aquesta vegada l’interès s’ha dirigit cap al paisatge i sembla que per descobrir-lo cal traslladar-se fins a Queralbs, al pla de Coma de Vaca on a un parell de quilòmetres de La Farga direcció a Ribes, s'hi troba la central elèctrica on es pot trepitjar la terra on hi havia un antic molí fariner que Guimerà convertí en la casa de pagès on es desenvolupa el drama.

Al marge de la terra baixa Manelic fa referència a l’allà dalt, amb frases com la que dirigeix a Marta: Si jo no et puc matar, no, perquè t’estimo, Marta! I t’estimava des d’allà dalt, al pujar tu, que jo era un grapat de neu que es va fondre mirant-te.

Aquest allà dalt, sembla que cal buscar-lo sota el Puig del Balandrau on hi havia un antic refugi de muntanya enderrocat i reconstruït per la Federació Excursionista de Catalunya conegut com el refugi d’en Manelic, el pastor innocent i enamorat de Terra Baixa.

A veure si ara que estem immersos en moments de canvis, apareix un Manelic, que s’atreveixi a fer alguna cosa i tots podem cridar a l’escena final: Hem mort el llop de la mala consciència!

En principi sembla bastant normal que totes les persones parlem almenys una llengua, i en alguns casos, sigui per gust personal, per necessitat o qualsevol altra motiu n'hi ha persones que en parlem més. En qualsevol dels casos dominar una, dues, tres o més llengües no és de cap de les maneres un fet folklòric és una eina de coneixement que porta implícites moltes altres coses.

Parlar castellà no es pot equiparar a ballar el xotis, parlar francès no és un valor afegit de la mateixa categoria que saber fer una bona boullaveise o parlar alemany és molt més que saber-ho tot sobre Frau Holle.  Dominar una llengua és un enriquiment personal, per tant, resulta complex entendre com persones aparentment cultes reaccionen de manera visceral i sense cap raonament consistent quan es parla de la importància de conèixer i aprendre segons quina llengua que no és la seva.

Defensar el coneixement d’un idioma, de la llengua de qualsevol país hauria de ser per deducció lògica un tema que despertés més unanimitats que no pas divergències. Tant pel fet d’augmentar el coneixement i la sociabilitat com pel fet que conèixer una llengua no és simplement canviar una paraula per una altra sinó saber canviar conceptes, és a dir, comporta saber raonar i desplaçar el pensament respecte de tot el que es parla, fins i tot, és saber estar en el mon d’una manera molt més plural que no pas dominant-ne una de sola.

Parlar llengües és poder-se comunicar a escales diferents. Remei Margarit ens va fer adonar de la importància de tot això amb un exemple molt interessant. La paraula castellana adiestrar té un equivalent català ensinistrar, en castellà l’arrel té a veure amb la dreta diestro mentre que l’arrel de la mateixa paraula en català té a veure amb l’esquerra sinistra. Casualment per dir el mateix s’ofereixen dues perspectives ben diferents.

Una llengua és quelcom viu, és la forma en que els qui la parlen comuniquen allò que fan i allò que senten, potser per això a Europa s'han respectat moltes llengues, unes més que altres, però sovint han estat vistes com un patrimoni de tots. Lamentablement, hi ha estat europeus on les llengues es jerarquitzen i, enlloc de veure-les com un patrimoni enriquidor les veuen com un atac possiblement per culpa de la manca de coneixements o de la prepotència vingui del costat que vingui.

Desgraciadament a Europa hi ha algun estat on masses persones no es creuen ni tan sols en l'obligació d'haver de complir amb les seves lleis. Dissimulen enormement quan s'ha de fer qualsevol pas per tornar la normalitat a unes llengües i per tant a unes cultures que per no ser estrictament castellanes, la intolerància, la ignorància i la rancúnia han marginat. Ara en el millor dels casos ho argumenten per raons econòmiques i en el pitjor pretenen que la llibertat i el dret a emprar una llengua que no sigui la seva ha de ser un fet gairebé per criminalitzar. 

Fins no fa pas massa en anar de viatge, hom acostumava a preparar-lo a partir de llibres que parlaven de la ciutat, de guies turístiques més o menys pràctiques i gruixudes, de llibres d’història o de la informació que s’anava arreplegant a partir dels més diversos focus d’informació. Més recentment a través d’internet han anat creant-se forums de debat i a les planes web han anat apareixent cada vegada més audio guies, algunes comercials, altres gratuïtes, normalment promocionades per agencies deviatges, empreses privades, col·lectius diversos o les mateixes àrees de turisme d’alguns municipis i grans ciutats.

Les audio guies son una eina còmode a l’hora de fer un recorregut per les ciutats o comprendre qualsevol altra centre d’interès. L’aparició i popularització dels reproductors que inicialment eren emprats per escoltar música ha anat ampliat enormement la seva funció per esdevenir uns magatzems d’informació de tot tipus.

Recentment vaig descobrir l’adreça guia de Roma , aquells que seguiu aquest bloc sabeu que és una de les ciutats que mes vegades he visitat i probablement de la que més articles he escrit i seguiré escrivint. A priori em va semblar una web més on es podia accedir a informació sobre la ciutat, el fet de conèixer-la amb una certa profunditat permet valorar la utilitat i veracitat de la informació d’utilitat turística que ofereix.

Així que l’anava consultant va resultar una web amb una informació i un producte interessant, diferent i pràctic. És evident que al mercat n’hi ha altres però, en alguns casos, són molt simples o excessivament carregoses.

En aquest cas al marge dels consells més pràctics o útils que poden anar des de la informació del metro de Roma, busos, com comprar bitlles, relació de museus, restaurants, hotels, etc., ofereixen un CD i una guia impresa molt visual amb plànols, fotografies ireconstruccions que facilita enormement tant la localització com la comprensió de les explicacions d’audio. El format de la guia impresa és molt pràctica i manejable però precisament aquest disseny fa que s’hagi d’anar en compte per evitar que es malmeti.

El Cd, permet passar molt fàcilment el contingut als reproductors personals i escoltar la gravació que contextualitza cada racó d’un itinerari mentre l’estàs veient, et permet descobrir nous detalls sense la necessitat d’anar constantment llegint i observant que, era el que estàvem la majoria acostumats a fer. Com audio guia entenc que et permet un plaer particular, doncs vas recorrent tots els indrets més notables i atractius de Roma, permetent-te observacions de racons carregats d'encant i dels quals la història ha anat deixant empremta.

Les explicacions s’agrupen per zones i són força detallades, dividides en més de 90 fitxers, de manera que en cap cas es fan gens carregoses. La durada de les explicacions va dels 3 minuts les més breus fins els més de 80’ que seria la suma de tots els arxius referits a Sant Pere del Vaticà, però el fet d’estar dividits en diverses pistes evita el fet de convertir l’escolta en massa pesada.

En aquest aspecte es pot destacar que la dicció és força agradable lligant fàcilment dades, anècdotes i personatges, sense menystenir el rigor que es pot observar en altra mena de guies semblants, per tant es pot afirmar que estracta d’una guia molt didàctica.

La web disposa de l’índex complert de l’audio guia permetent escoltar una mostra reduïda de cada pista i la demo porta un exemple més detallat i complert d’una de les pistes de la plaça de sant Pere.

En contra del que acostuma a ser comú, al meu entendre, sigui per la divisió del temps de les pistes o per l'interès que sempre he tingut per la ciutat, ha evitat amb molt de rigor i bon gust certes observacions de retòrica inútil sense voler dir que no sigui erudita. Permet gaudir d'una forma directa i plena el passeig per la ciutat.

Al marge de les nombroses pistes que abracen els nombrosos atractius turístics de Roma, es disposa d’una vintena  de pistes més, amb un contingut complementari on es dona informació d’episodis de la història que va dels inicis de Roma fins l’edat contemporània passat per episodis històrics com la Roma en temps del Cisma d’Occident, més conegut com el període del Papat d’Avignon, el saqueig de Roma per part de les tropes de l’Emperador Carles o perfils biogràfics que van de Juli Cèsar a Caravaggio passant per altres emperadors o genis de l’art com Miquel Àngel, Rafael o Bernini, entre altres.

Així mateix es pot accedir al bloc destí Roma amb articles i altra informació sobre la ciutat i la seva història. Cal esperar que aviat es pugui gaudir d’aquest servei i es puguin adquirir audioguies en aquest format d’altres punts d’interès turístic com la que ja es disposa de Roma. 

Vaig visitar Pompeia després de baixar del Vesubi a primera hora del matí d’un xafogós dia del mes d’agost de fa uns anys i, com molta altra gent, no vaig poder deixar de pensar en el que devia passar el dia 24 d’agost de l’any 79 dC., quan bona part dels ciutadans més rics de l’Imperi es devien estar relaxant a les seves vil·les vora la badia de Nàpols. Altres eren probablement comprant el pa en algun dels forns de la vila, o prenent un vas de vi en una taberna, observant els frescs que decoren les termes Stabianes, o bé deleitant-se amb els dels lupanars tot esperant el servei d’alguna meretriu. Mentrestant, Plini el vell erudit i comandat de la flota Imperial era a una trentena de quilòmetres de la ciutat.

Els carrers amples, tenen voravies molt còmodes i passeres suficientment amples com per creuar el carrer en dies de pluja, al costat: cases, botigues i vil·les en un estat de conservació molt raonable. Les conduccions d’aigua, el sistema de clavegueram ens parla de la tècnica i el refinaments d’aquesta ciutat, fins el punt que en alguns indrets, una mica d’imaginació permet pensar que la ciutat encara respira. 

Però tocant al Forum i al Temple de Júpiter hi reposen els cossos, blanquinosos o ennegrits d’alguns dels milers de cadàvers localitzats en les diverses prospeccions arqueològiques. Morbositats a part, resulta interessant poder entendre què va passar al voltant del Vesubi a partir del migdia d’aquell 24 d’agost, què va matar als seus habitants?

És sabut que la lava del Vesubi no va cobrir les ciutats del seu voltant de manera immediata ni sobtada. Els cadàvers s’han localitzat en diversos estrats i molts més en els superiors que no pas en els més inferiors, indicant que anàvem morint així com avançaven les hores i el procés d’erupció volcànic.

A les excavacions anaren apareixent en els estrats de lava cavitats buides en l’espai on havien estat els cadàvers, els teixits dels difunts s’havien descompost i quedaven alguns esquelets i en alguns casos estris que portaven els difunts. Es decidí injectar guix en aquests vuits i s’aconseguí una impressió del cos que havia retingut, els resultats foren sorprenents.

Dels poc més de 1000 cadàvers localitzats fins aquest moment (Pompeia tenia uns 20.000 habitants)  pocs presenten símptomes d’haver mort atrapats, apletats o lesionats. Es creu que la lava va tardar una setmana en cobrir l’enorme àrea que deixà soterrada i per tant, la població hauria pogut fugir caminant i salvar-se en la major part si ho haguessin fet des del primer moment. Llavors la pregunta és per què no fugiren?

Sembla que el volcà explotà llençant material a milers de metres d’alçada (podien oscil·lar entre 25 i 30 quilòmetres d’alçada) per caure posteriorment en formade “pedra pómez”  incandescent, per tant, no començà a produir destrosses a les cases fins que foren molts quilograms els que s’acumularen als sostres. Això fa pensar que en un primer moment la població es devia espantar i anà a buscar refugi a les cases pròpies o d’amics.

S’explica que el mateix Plini “el jove” va romandre a casa seva llegint “ab urbe condita”, de Titus Livi, fins que li comentaren que el seu oncle havia desaparegut i calia fugir, ell s’embarcà mar endins.

No es pot pensar en desconeixement del que era un volcà i dels seus efectes devastadors doncs ja havien escrit sobre el tema Vitrubi i segles després, el mateix Plini “el vell” havia explicat els efectes de les erupcions de l’Etna. Segons la carta que Plini el Jove envià a Tàcit explicant l’erupció del volcà i la mort del seu oncle, sembla que cap a les 4 de la tarda, les explosions de gasos, la velocitat de la lava incandescent i la tempera encara pujà més.

Sobre les cases ja s’hi acumulava cap a un metre de gruix de restes del volcà i algunes construccions començaren a cedir, per tant, cal suposar que fou a partir d’aleshores quan la població buscà refugi fora de la ciutat.

Probablementla primera reacció fou prendre els objectes de valor i tancar la casa amb laintenció de tornar, doncs junt als esquelets i restes de cadàvers han aparegut nombroses joies, altres objectes i molt sovint la clau de la casa.

Les causes de la mort de la població foren diverses òbviament, però tenint present que bona part dels cadàvers localitzats fossin humans o animals tenien la boca oberta tot fa pensar que fou la falta d’oxigen provocada per l’asfixia i la inhalació de gasos tòxics el que els la provocà.

A partir de la tarda d’aquell dia d’agost i la matinada del següent es produïren diverses onades tòxiques de gas i cendres incandescents. El mateix Plini el vell intentà portar la flota romana al port de Pompeia per socórrer la població però només pogué arribar a Stanias, allí anà a refugiar-se a casa d’un amic Pomponià, on valorant si quedar-s’hi o fugir optaren per la segona opció, localitzant-se el seu cos mor a la platja.

És Plini el jove qui escriu que a Stanias queia foc del cel i l’aire pudia a alè verinós de sofre. Cal suposar que eren onades de pols, gas, cendres i material incandescent que podia anar fins a uns dos-cents quilòmetres per hora. Així doncs les víctimes morien en un huracà de pols i gas bullent que quedarien soterrades paulatinament en un mateix nivell de pedres i altres materials que en refredar-se s’anaren solidificant. 

Dels prop de 20.000 habitants de Pompeia es creu que podrien haver-se salvat la meitat, a les excavacions s’ha localitat 1044 cadàvers, on son els que resten? Probablement al sud de Pompeia, zona molt densament poblada i on la via et portava cap a zones més allunyades. De tota l’àrea devastada pel Vesubi que abraçava Herculà, Oplontis, Pompeia, Nuceria i Stabia s’ha excavat tot just un 2%, per tant, és molt el terreny que queda inèdit per una recerca que difícilment es produirà.

Segurament que els qui sobrevisqueren es desesperaren enormement en veure les seves ciutats desaparegudes i només els devia quedar el recurs de la desesperació o buscar l’ajut dels deus si, en mig d’aquell desastre de malvestat i desesperació, no creien que fins i tot ells devien haver desaparegut. 

La teoria de l’evolució plantejada per Darwin fa 150 anys va patir crítiques i encara avui pateix atacs. Les crítiques científiques no afecten el nucli central del plantejament en tot cas permet matisar-lo o avançar en el coneixement científic generant la teoria sintètica o neodarwinista, els altres es desenvolupen en l’àmbit social, filosòfic i religiós o sovint en tots tres a l’hora, quan criticant el laïcisme i el materialisme s’intenta impedir l’ensenyament dels principis evolutius a les escoles tot negant que l’ésser humà és un producte en procés d’evolució iniciat fa un 4.000 milionsd’anys. 

De tant en tant apareixen llibres, força ben escrits a mig camí entre la divulgació i el que es pot considerar estrictament científic, aquest tipus de texts combinació d’entreteniment i coneixement semblen esplèndids. A països com el Regne Unit n’hi ha forces col·leccions i els seus títols es poden trobar fins en edició de butxaca, lamentablement aquí són menys habituals. Caldria un esforç important de les editorials per saber encarregar-los a qui escrigui de manera concisa, assagística i amb un estil més narratiu que no pas erudit.

Llegir un assaig explicant la gestació de la teoria de la selecció natural i l’evolució de les espècies, explicant què fatan perillosa la teoria de l’evolució i plantejant-se com encaixen els darrers descobriments de la biologia en la teoria evolutiva a partir de la combinació del rigor i la narrativa hauria de ser quelcom fàcil d’aconseguir i caldria tenir-ho a l’abast doncs sovint quan busques literatura científica trobes un vuit entre els textos acadèmics especialitzats i els llibres anecdòtics dirigits aparentment al gran públic.

Actualment estan apareixent alguns llibres on, veient la dificultat de posar el creacionisme per davant de l’evolucionisme, posen en dubte el comportament moral de Darwin. És evident que abans de publicar aquesta teoria hi devia haver molts motius tant personals com circumstancials que justificaven la tardança però és evident que portava anys fent anotacions i explicant els seus plantejaments en cartes a col·legues.

Segons aquest llibre, del qual no penso fer cap mena de propaganda, Darwin endarreriria la presentació de la seva teoria per culpa dels convenciments religiosos de la seva muller i de no tenir-la prou elaborada. Dos arguments fluixos, Darwin havia estudiat medicina tot i que abandonà els estudis i per passar-se a la biologia però al mig estudià teologia a Cambridge i es feu pastor de l’església anglicana, per tant, costa creure que la religiositat de la muller fos un motiu central i si és cert que l’any 1858, Darwin va rebre una carta d’Alfred Wallace, un jove científic que en aquell moment es troba a l’arxipèlag malai recollint mostres, on li explica algunes de les idees cabdals de la teoria evolutiva en cap cas implica que Darwin li plagiés.

Si es vol reivindicar la figura de Wallace i posar en dubte la de Darwin, fonamentant-ho en que sigui aquesta carta el que va empènyer el científic a escriure un resum de cinc-centes pàgines amb tots els aspectes de la seva teoria sembla una justificació excessivament simple i encara ho és menys quan la presentació de la seva teoria a la Societat Linneana fou rebuda inicialment amb untotal indiferència. Aquest fet diu també molt poc de la capacitat dels assistents doncs, tot i que les bases de la ciència s’havien esfondrat sota els seus peus, no n’eren conscients o se n’havien adonat.

Vaig tenir l’oportunitat de visitar al Natural History Museum de Londres l’exposició commemorativa dels 150 anys de la publicació de L’origen de les especies. Una exposició molt interessant plena dels objectes més diversos: llibretes de notes, esbossos d’animals i plantes, la maqueta del Beagle, fotografies de Lamarck qui va formular la primera teoria de l’evolució biològica, de Cuvier promotor de l’anatomia comparada, els retrats d’un jove Darwin quan emprengué l’aventura de la seva vida i els més coneguts d’anys posteriors, amb la llarga barba blanca, exemplars d’un parell de llibres de Humbolt que va prendre al viatge i l’objecte que més va cridar-me l’atenció:

En una vitrina hi havia el famós Quadern B sobre la Transmutació de les espècies, obert per la plana 36 on es llegeix perfectament manuscrit I think (jo penso) damunt el primer esborrany d’un arbre de la vida.

Darwin no podia atribuir l’herència de pares a fills a la genètica, doncs començà el seu quadern l’any 1837 i Mendel no publicà les seves lleis fins l’any 1865, per tant, la manca d’aquests coneixements fa que la seva personalitat sigui més interessant, doncs amb mancances fou capaç d’imaginar i fer-se preguntes malgrat no tenir de moment possibilitats de trobar les respostes.

Com he dit les idees de Darwin no van tenir un èxit rotund i ràpid fins el desenvolupament de la biologia, la genètica i d'altres branques científiques, que la teoria de l’evolució de les espècies va anar assentant-se. Si les resistències a l'evolucionisme que comporten la idea que l'home descendeix dels primats es podria entendre el segle XIX és lamentable que el segle XXI continuï viva entre alguns grups.

I com que de Darwin ençà l’evolució no ha parat suggereixo la lectura de l’assaig L’evolució, de Darwin al genoma, de Fernando González Candelas. Col·lecció: Sense Fronteres, 29 Editorial Bromera. València, 2009. Un text de divulgació científica sòlid on la lectura no es veu entorpida per espesses notes a peu de pàgina ni d’incursions constants al text, és al final del llibre on s'hi inclou la bibliografia recomanada, un glossari, les fonts i un índex onomàstic.

Llibres com aquest haurien de ser més habituals ila seva mancança sembla ser una mera qüestió de rendiment econòmic que ha delluitar contra certs llibres que es poden qualificar d’assaig – fastfood.

Mestres Quadreny en música, Joan Miró en pintura, Brossa i la seva poesia visual, Moisés Villélia com escultor, son noms que van necessàriament lligats a l’avantguarda. Al centre d’Art Santa Mònica és a punt de tancar l’exposició sobre Mestres Quadreny una exposició que havia de donar a conèixer i aprofundir en l’obra d’un dels més destacats compositors contemporanis i poder contemplar la seva col·laboració amb els artistes citats o altres com Perejaume o Manuel Jimeno.

La seva primera obra Sonata per a piano de l’any 1957 ja era força agosarada i renovadora, la Suite Buffa amb Brossa fou una acció musical i no és una composició fàcil.  i fou un dels primers a fer treballs electroacústic com la Peça per a serra mecànica (1965) o a emprar l'ordinador amb Ibèmia (1969) o sempre intentant repicar el clau, la peça electroacústica aleatòria composta precisament per aquesta exposició el Trànsit Boreal (2010).

No vaig conèixer la música de Mestres Quadreny fins que em va arribar a les mans el CD que va gravar l’any 2007 el Barcelona Modern Project sota la direcció de Marc Moncusí, per tant, la primera relació amb aquest compositor no fou precisament fàcil, més aviat es pot dir que va ser força dura, però vist amb perspectiva, no crec que ho fos més que la primera vegada que hom escolta a Schomberg, Gerhard, Weill, Berg o Enric Palomar, tots han creat músiques impactants i segurament fins i tot visuals.

Mestres Quadreny és segurament l’equivalent a Miró per la música. Apassionat d'arts plàstiques, de ciències, d’arquitectura ha ampliat el camp de les investigacions formals, estructurals, melòdiques i harmòniques.

La seva música precisa amb ferocitat una interpretació que requereix personalitats extremes i sembla impossible deixar-ho tot a la fantasia de l’intèrpret i de l’oidor. No es troba en les seves composicions res clàssic, potser ni tant sols una melodia però sí un laberint de melismes adornats d’actituds, de recorreguts instrumentals que probablement expliquen la història de la seva memòria viva, generadora de sons gruixuts escampats com si fossin trames acolorides.

L’exposició ha valgut la pena tot i que m’ha semblat manifestament millorable. Si es el Centre d’Art Santa Mònica ha de ser un referent de contemporaneïtat no n'hi ha prou amb la tria dels noms, el contingut també ha d'estar a l'alçada. 

És coneix com la matança dels Infants, el relat que apareix a l’evangeli de Mateu 2,16 on Herodes ordenà assassinar a tots els infants nats a Betlem menors de dos anys, culminant amb l’anada de la Sagrada Família a Egipte. El castell d’Herodes acostuma a disposar del seu espai als pessebres casolans seguit de la fugida a Egipte, però la realitat sovint no va lligada amb la ficció o a vegades la supera.

                           (Duccio di Buonisegna. Matança dels innocents. 1308)

Herodes el Gran fou un rei que va cometre un gran nombre d’atrocitats però no es disposa de cap base sòlida com per creure en la veracitat de l’existència d’un edicte donant l’ordre d’assassinar als innocents. El mateix historiador Claudi Josep, enemic declarat d’Herodes, explica fil per randa els episodis de la seva vida i no fa cap referència a un esdeveniment com aquest.

                           (Bruegel el vell. Matança dels innocents. 1565) 

La repetició d’aquesta escena recorda molt la matança dels primogènits quan Moisés intenta alliberar el seu poble d’Egipte, o bé hi ha enormes semblances quan el  naixement d’Abraham és marcat per una estrella que es reconeix com l’auguri de l’arribada d’un futur governant i el rei Nimrod fa executar a set mil nens innocents. Així mateix la mitologia greco-romana és plena d’escenes on davant la notícia del naixement d’algun infant que ha de ser més poderós que el governant de torn, s’organitza una matança, sigui quirúrgica o generalitzada, per avortar la profecia.

                    (Giotto Matança dels innocents 1302-1305)

                            (Giotto. La fugida a Egipte 1305) 

Herodes esdevingué rei de Judea per un cúmul de circumstàncies: No era jueu sinó  Palestí, fou anomenat governadorde Galilea per Pompeius i posteriorment tetrarca amb l’ordre de dirigir les relacions de Roma amb els jueus però hagué de fugir davant l’atac dels resistents contra la dominació tant política com cultural d’Occident representada pel domini romà.

L’any 40 a.C., el senat de Roma el nomenà Rei dels Jueus amb el suport de Marc Antoni, recuperà els territoris de Judea i la seva capital Jerusalem “manu militari” tot fent decapitar la reina Antígona i els seus seguidors, especialment els macabeus que li donaren suport. Políticament fou hàbil, evità la participació a la batalla d’Actium d’aquesta manera, derrotat Marc Antoni, August el mantingué al tron amb una autonomia política gairebé total.

                   (August. 29 d.C., Museus Vaticans. Roma) 

Òbviament fou un rei imposat en tots els aspectes. Per legitimar la seva posició es casà amb Marianma, una jueva però la seva impopularitat i l’oposició dels religiosos ortodoxes (fariseus) l’obligà a establir un règim basat en el terror i la persecució de qualsevol opositor a la seva persona o pretendent al tron.

Com gairebé tots els dirigents de l’època tingué diverses personalitats totalment antagòniques. Fou enormement cruel, feu assassinar a diversos dels seus fills, fins el punt que la tradició posa en boca del mateix August que preferiria ser un porc abans que un fill d’Herodes, cal interpretar que l’emperador creia que sent un porc tenia més possibilitats de sobreviure?.

Un altra episodi que deixa molt clara la seva manera de fer es produeix quan malalt i conscient de la seva mort propera, ordena la seva germana que reunís tots els notables de la ciutat en un teatre i que en arribar la noticia de la seva defunció els fes massacrar amb l’objectiu d’aconseguir que l'aniversari de la seva mort no fos recordat com un dia de festa sinó de dol.

Sortosament aquest episodi no es va acomplir però contrasta enormement amb altres actuacions com el fet que vengués part del seu tresor personal per comprar blat a Egipte en temps de fam i malvestats. Impulsà la construcció de fortaleses i ciutats, fundant i convertint Cesarea en una metròpoli i un dels principals ports comercials de la Mediterrània. Impulsà la reconstrucció del segon Temple de Jerusalem, escenari de diversos episodis de la vida de Jesús i fou durant el seu regnat quan es produí el període més llarg de Pau en aquests territoris. Però en cap cas aconseguí ser respectat sinó temut.

A la seva mort repartí el regne entre els fills que li quedaven, també protagonistes de la història i de diversos episodis evangèlics: Judea, Samaria i Idumea la deixà a Arquelao, destituït dos anys després pel governador Ponç Pilat. Galilea i Perea la deixà a Herodes Antipas qui, segons els Evangelis, eludí jutjar a Jesucrist quan Ponç Pilat es rentà les mans. El net d’Herodes, Herodes Agripa I, fou el darrer rei que governà la totalitat de Palestina i apareix als Fets dels Apòstols fent empresonar a Pere i condemnant a mort, Santiago el Major i seria en temps del seu fill Herodes Agripa II quan esclatà la rebel·lió dels jueus que portaria a la destrucció de Jerusalem per Titus i l’annexió de Palestina a Síria com a província Romana. El 70 d. C.

Aquests dies celebrem les festes Nadal que, creients o no i al marge de la discutible historicitat de la data, han esdevingut un dels pilars fonamentals de la nostra cultura i la nostra història.

 El primers dies o setmanes de la vida de Jesús s'han arrelat en el nostre passat i en el nostre conscient col·lectiu, a partir de tot un seguit de tradicions que amb una mateixa base s'han anat adaptant als temps i per comprendre-ho cal conèixer en quin context es va instituir i com es va desenvolupar.

El Nadal, històricament, no reflexa el naixement de Jesús. La història utilitza com eines d’investigació les fonts siguin escrites o arqueològiques. De fonts arqueològiques sobre l’inici de la vida de Jesús no n’hi ha i les fonts escrites es redueixen a les cites del conjunt dels evangelis, canònics i  apòcrifs, referides als primers dies i anys de la vida de Jesús que afegint-hi les fonts romanes ens permet considerar-lo un personatge no sols fruit de la fe sinó que també històric.

És el conjunt de les fonts analitzades amb una visió global les que ens ofereixen prou indicis com per fonamentar l’existència històrica de Jesús. Resultaria complicat i surrealista explicar-nos com el cristianisme que ha marcat bona part de la història de l’antiga Roma fins l’actualitat sense l’existència real de la figura històrica de Jesús.

     (Fra Angelico. Fresc de l'Anunciació 1450 convent de Sant Marc. Florència) 

És ben cert que, dins el conjunt de les fonts romanes, la única que citat a Jesús és Flavi Josep, però observat amb deteniment resulta que el nucli de la cita té més arguments raonables per assumir la seva certesa que no pas la falsedat. Així mateix, cal tenir present que ho fa dins un context històric negatiu, de calamitats del poble jueu, per tant, si l’explicació es reduís estrictament a una qüestió de fe no tindria cap mena de sentit, per part d’un creient,  fer-ho negativament.

Als evangelis hi ha dos Jesús diferents: el d’origen diví reflectit en la doctrina de l’església i un altra que hi topa moltes vegades frontalment, per tant, si hagués estat un personatge circumscrit estrictament a la mitologia o la llegenda, és a dir totalment inventat, hauria estat més fàcil i efectiu crear un personatge d’una sola peça i sense fissures.

Es conegut que el primer evangeli en ser redactat fou el de Marc, posteriorment,uns 30 anys després de la mort de Jesús, escrigueren Mateu i Lluc i finalment Joan redactà el seu cap a l’any 100 D.C. Els documents originals de que es disposa són, però, de les acaballes del s. I i posteriors.

Pel que fa als evangelis no hi ha cap mena de dubte que van ser escrits a partir de tot un conjunt de fets, alguns reals i altres prenent tradicions orals o si més no, tradicions de les que malgrat no disposar dels textos, cap la possibilitat que fossin només fruit de la imaginació. Això parteix de l’anomenada font Q. Aquesta font consisteix en tot un seguit de cites de Jesús que apareixen en els evangelis de Mateu i Lluc, però que no són al de Marc tot i ser perfectament sabut que els dos evangelistes eren coneixedors de l’evangeli de Marc quan escrigueren el seu i resulta també que, disposaren d’una font que compartida per tots dos, no era coneguda o no va ser emprada per Marc. Ha estat la investigació comparada el que ha permès malgrat no disposar d’aquest original poder-la reconstruir prenent els fragments corresponents dels dos evangelistes.

                   (Fra filippo Lippi. Adoració 1453 Uffizi Florència) 

Jesús parlava arameu i els texts més antics del Nou Testament, tot i mantenir alguna paraula o frase original,  són grecs. Amb aquesta base el perfil biogràfic de Jesús, sense assumir els Evangelis com una font històrica certa, permet concloure que té dades certes i, més certes són, així com el text s’allunya de la doctrina de l’església.

La data suposada i tradicional del naixement de Jesús el 25 de desembre de l’any 0 és simplement una adaptació de la festa de les Saturnalies romanes i l’any un convencionalisme, no oblidem que pels creients ortodoxes la data del naixement és el dia 6 de gener. Si Jesús va néixer, com coincideixen Mateu i Lluc, durant el regnat d’Herodes el Gran i aquest va morir el IV A.C., és evident que Jesús va néixer algun any durant dels darrers del regnat d’Herodes.

Igualment és dubtós que nasqués a Betlem. Si es prescindeix dels evangelis de Mateu iLluc, no es disposa de cap testimoni que permeti acceptar-ho, tota la resta de textos ens parla de Jesús de Natzaret, lloc on probablement va transcórrer pràcticament tota la seva vida. La raó que explica el suposat naixement en un pessebre de Betlem l’hem de valorara partir de qüestions de fe. Si Jesús ha de ser i és el fill de Déu es fa necessari que sigui de la nissaga de David, per aquest motiu calia fer-lo néixer a Betlem. Per tant, podria ser perfectament cert que Jesús home hagués nat a Natzaret i la localització específica del seu naixement als evangelis fos afegida a partir de textos posteriors, fruit de mans que necessitaven enfortir els aspectes espirituals del personatge i no pas els històrics.

No és cap novetat la foscor entorn els primers anys de la vida de Jesús. Els evangelis i especialment el de Mateu, assenyalen diverses escenes però tot té un regust de mite. La idea és clara, el fill de Deu és també és un ésser diví i per transmetre aquest missatge cal emprar un llenguatge que la gent entengui i a tot l’arc Mediterràni qualsevol infant per ser diví havia de complir amb uns trets característics: el naixement s’havia de produir en circumstàncies especials (Gea donà llum a Urà sense ajut masculí), haver estar en perill de mort (Orus a la mitologia egipcia, Zeus a la grega, Ròmul i Rem a la Romana, el mateix Moises d’acord amb l’Antic Testament), i tenir un secret d’infantesa (Gabriel anuncia el naixement del fill de Déu, Josep i Maria ho saben però sembla que se’ls oblida, doncs al Temple el mateix Jesús els recorda: No sabíeu que jo havia d’estar a casa del meu pare? No sabeu que havia d’ocupar-me de les coses del meu pare? Lluc. 2,49).

En definitiva, en un present com l’actual, configurat pels principis de la contemporaneïtat i convençut d’haver superat el pensament mític, cal ser prudent i veure fins a quin punt les creences cauen enfront la realitat dels fets i fins a quin punt els fets donen suport a algunes creences.