Del penya-segat estant

Sovint hi ha territoris propers que semblen llunyans per culpa del record del temps passat. Al cap dels anys, en tornar-hi, el paisatge sembla haver-se tornat més sever i muntanyós del que recordava però, a canvi, la primavera li dona un verd del mar d’oliveres esquitxat, de tant en tant, pel blanc d'algun ametller, mentre ambdós colors, contrasten amb l’austeritat del color rovellat de la terra. 

Rocallaura és rica amb aigües, per tant, garantia d’una riquesa que es tradueix en una gran diversitat de possibilitats d’us. De la font que, segons la tradició, permeté la vida del vell anacoreta Ramon de Vallbona fins les dolls que, amb les seves propietats, afavoreixen encara avui als qui les beuen. Fou a partir del segle XIX que aquestes aigües serien reconegudes com medicinals facilitant l’aparició del balneari. http://www.balnearioderocallaura.es/index-ca.php

El lloc de Rocallaura es fa permanent a través de l'aigua i aquesta portà el balneari. L’aigua cenyeix el paisatge, fa el lloc perdurable, amè i produeix plaer en un espai que sense ser tancat tampoc és obert, una empara amable enmig de l’aigua omnipresent. 

A les diverses sales i habitacions del balneari, obres de Josep Vilanova, serveixen per la recreació. És la memòria,amb la qual l’art es relaciona amb l’aigua. Aquestes obres no recreen el principi d’utilitat figurativa, més aviat són fetes amb la mirada a l’ànima i això es troba cercant el principi de la bellesa, doncs qui construeix i crea entén el moviment i la naturalesa.

Unes obres jocs de paradoxes i concordances que sovint ens recorden els canalissos que els corrents d’aigua fan a la pedra, entre capricis, penediments i incerteses dels seus grafismes il·legibles. Unes obres on la seva percepció depèn totalment de la pròpia dimensió del cos, relaxat al balneari o excitat per la bellesa i la complexitat del Cimbori de Vallbona. En tot cas i comsempre, l’obra s’interpreta depenent de les circumstancies que envolten tant al creador com a l’observador i sempre va lligat a una experiència que sense ser merament visual és viscuda.

Rocallaura és un espai reposat i tranquil tot imaginat amb passió sobre la base de l’aigua que construït respecta la topografia del terreny, no trenca les línies de l’horitzó, ni la naturalesa dels vents, sovint sembla fluir juntament amb la mobilitat i resistència dels líquids.

La primera imatge de l’Antic Egipte és sempre Gizeh i les 3 piràmides, però no pas  massa lluny hi ha la primera piràmide que es va construir, la de Saqqara dins un complex que és una gran necròpolis plena d’edificacions subsidiàries, mastabes, temples, criptes, patis i una columnata on la piràmide graonada de Zoser sembla sortir de la terra.

Aquesta imatge lliga perfectament amb un dels mites egipcis sobre la creació del mon. Un d’ells explica que a l’inici dels temps no hi havia cel, ni terra, ni deus,  només hi havia aigua. D’aquest oceà inicial sorgí el fang que va configurar un turó i d’aquest turó va néixer la vida.

Òbviament l’espectacle de la terra emergent de l’aigua era quelcom molt familiar pels egipcis. Al cap i a la fi la seva supervivència depenia de l’enaiguament anual  de les terres provocat pel riu Nil i el seu posterior assecament. Per tant, les  piràmides els podia perfectament recordar la primera vegada que la terra s’aixecà sobre les aigües emergent del  caos primitiu però, metàfores al marge, quan els súbdits de Zoser van veure per primera vegada aquesta piràmide fa uns 4600 anys es devien espantar.

Probablement es va fer construir per imposar respecte a l’hora que impressionar amb la força divina representada pel faraó. De totes maneres, fos com fos, el cert és que era el primer monument d’aquest tipus que  es veia a Egipte.

Aquesta piràmide en realitat és una escala - no pas la seva representació - que  s’eleva uns 60 metres per damunt les arenes del desert egipci. La seva forma compacta proclamava  clarament una veritat divina que fins el més petit dels mortals havia de  conèixer: l’ànima del faraó pujaria per aquesta escala fins el cel per unir-se  als deus i esdevenint-ne un d’ells. A la terra hi deixava, en una cambra segellada a la piràmide, una escultura en  representació des d’on podria contemplar eternament els estels a través de dos forats que travessaven la paret de la cambra.

Les piràmides, des d’un punt de vista purament terrenal i pràctic, eren fortaleses destinades, sense èxit, a protegir del pillatge les restes embalsamades del deu - faraó i les ofrenes que l’havien d’ajudar en la seva vida del més enllà.

La construcció d’aquesta piràmide i les posteriors implicava la necessitat de dominar l’art i l’arquitectura però també obligava a tenir un gran domini de l’organització social. Al voltant de Saqqara hi havia tot un organigrama perfectament lligat format pel cos de funcionaris responsables de la sanitat, els arxius, els canals, el pa, la cervesa, l’oli i els pous de gra. Uns pous i  altres evidències de la vida de les persones que prengueren part en la seva construcció, que, més o menys debatut per historiadors i arqueòlegs, la  tradició i l’Antic Testament identifiquen amb els que feu construir l’estricte  administrador Josep, el dotzè dels fills de Jacob, per afrontar els 7 anys de  fam que havien de castigar Egipte.

Egipte, amb les piràmides, desenvoluparia una tradició funerària tant globalitzada i forta que religió, art i pensament acabaren sent quelcom únic al redós del culte als faraons fossin vius o morts.

Lamentablement però, els àrabs que governaren Egipte amb posterioritat a l’any 640 D.C., no sentiren cap respecte ni pel culte funerari, ni pels seus avantpassats, iniciant el comerç de mòmies, les dues primeres de les quals viatjaren de Saqqara a Roma  l’any 1615 i el posterior desinterès  d’algun que altre governador turc va contribuir enormement a que el s. XIX  museus com els de Londres, París, Berlín o Torí fundessin o ampliessin les seves col·leccions a l'hora que contribuïren enormement a la salvació i conservació de nombroses peces arqueològiques.

Seria també un europeu, Auguste Mariette, qui vetllà per que les peces més importants romanguessin a Egipte i no ho devia fer malament doncs l’any 1858 fou nomenat director d’antiguitats del museu de Bulaq, gènesi, origen i fonament del que avui és el  Museu Egipci de El Caire. Però reflexionar sobre la necessitat de retornar o no certes peces als seus llocs d’origen, és qüestió d’un altra article.

                

              

              

Lamentablement, tot fa pensar que el tarannà dels líders moderns és d’una tela inadequada, fins i tot, per tractar d’imitar-lo. Quin dirigent actual, amb responsabilitats de govern, s’atreviria a començar un discurs dient: La notícia que els donaré es molt dolenta. Això es una peculiaritat avui impossible de reproduir i si alguna vegada és produeix és quan el líder,  arraconat, no té cap altra sortida.

Churchill fou un personatge enormement peculiar, discutit i discutible. La seva biografia és plena de desencerts impulsius: com la defensa de la viabilitat del rei  Eduard VII o bé les solucions, tant agressives com intolerables, que prengué en fer cridar l’exèrcit per resoldre les vagues industrials de 1911 i 1926. Aquest darrer afer hauria pogut acabar amb el personatge i la seva carrera política d’una  manera letal.

Però el refús indignat i categòric tant l’any 1937 com 1940 de la proposta de  Ribbentropp, cortesia del Tercer Reich (defensada, per cert, pel ministre Lord Halifax) de deixar intacta la sobirania britànica i la del seu imperi a canvi d’una ma  lliure a l’Europa occidental, o la seva actuació al Raj Indi, permeten a Churchill ser mereixedor del mèrit que davant l’alternativa d’aferrar-se al poder i a les restes de l’Imperi o lluitar fins el final, fos quin fos el resultat a llarg termini, no dubtà ni per un moment de preferir la fi de la seva  glòria abans que la fi de la llibertat.

(Si us plau, comprengui que no hi ha depressions en aquesta casa i no estem interessats en les possibilitats d'una derrota, no existeixen). 

Vist el museu i també les anomenades sales de la guerra, al marge de possibles  recreacions, més o menys exactes, hom es pot fer una idea en la mesura del possible de la situació d’aquells moments i vist en el seu context global, es pot estar plenament convençut que Churchill no hauria estat primer ministre de  no ser per la Guerra Mundial doncs es mantingué o el mantingueren a una certa distància del lideratge del partit conservador recelosos de la seva lleialtat al principis del partit.

Les seves idees no eren gens allunyades del liberalisme antimarxista i favorables a  una reforma social promoguda per l’estat. Churchill i les seves idees eren una  anomalia política que es situava entre els principis del  conservadurisme tory i el laborisme dels wigs.

En sortir del museu ja era fosc i seguia plovent. Caminant direcció a Whitehall vaig recordar algun dels escrits de George Orwell, publicats l’any 1939, on desconfiava  de la retòrica bel·ligerant de Churchill i la seva increïble capacitat de conrear el culte cap a ell mateix. Deu anys desprès modificaria el seu  pensament i publicà una crítica enormement elogiosa del segon volum de les Memòries de la IIªGuerra Mundial titulat Their Finest Hour. És evident que la perspectiva permet valorar les grans obres deixant de banda el detall.

No sé si hi tindrà res a veure però fàcilment es pot sospitar què portà a Orwell, en escriure 1984, a no anomenar Winston al Gran Germà i reservar aquest nom pel darrer home de la novel·la. 

L’autobús em va deixar a pocs metres de les muralles de Dubrovnik vora la porta Pilé que, defensada per un baluard i el pont damunt el fossar medieval és una de les millors maneres d'entrar a la ciutat. D’allí em  vaig dirigir cap al casc antic – Stari  Grad - temorós de com hauria quedat després de suportar les dues mil bombes  que, en mig any, l’imperialisme serbi  llençà sobre l’antiga ciutat, malgrat no haver-hi al seu interior, cap exèrcit, cap caserna, ni cap objectiu militar, però la punteria dels dèspotes va encertar les esglésies, la sinagoga, la biblioteca, l’aqüeducte renaixentista, l'esplèndid monestir franciscà, l’hospital medieval i la universitat.

Dubrovnik ha estat sempre una ciutat situada al mig de tot. En temps de l’Imperi Romà fou mig llatina i mig bizantina, religiosament mig catòlica i mig ortodoxa, per  acabar sent mig europea i mig otomana. De les mans de Bizanci passà a les de Venècia, fou lliure durant el trànsit de l’edat medieval a la moderna, pagà tribut als otomans i encara després d'aguantar la sang i el foc, Napoleó la lliuraria a Àustria. El segle XX suportà 3 guerres per formar part de Iugoslàvia abans de tornar a ser croata si és que mai havia deixat de sentir-s’hi.

Sortosament el suport internacional ha permès una darrera restauració tot i que al llarg de la seva història ha patit al marge de les guerres, malvestats més naturals com dos terratrèmols el 1520 i el 1637 i un incendi devastador el 1667.

La ciutat de Dubrovnik havia tingut sempre en el seu esperit el principi de supervivència, un principi cantat pel poeta Ivan Gundlic i escrit a l’entrada de la fortalesa Lovrijenac "Non bene pro tot libertas venditur auro" (la llibertat no es ven ni per tot l’ordel mon) segurament per això i moltes altres coses ha estat vista com un símbol de llibertat i prosperitat, però catòlica i urbana tenia massa èxit als ulls dels ortodoxes serbis que l'han tingut sempre per llibertina i degenerada.

A l’interior de les muralles, la ciutat vella té una ordenada simetria, que no sembla pas medieval, on a partir de l’Stradum, lesilles de cases configuren un seguit de quadratures perfectament estudiades on  el trànsit a motor és intel·ligentment prohibit.

Ala plaça Luza hi ha un elegant palau que lliga elements gòtics i renaixentistes. Al final del carrer Placa-Stradum hi ha la columna amb l’estàtua de Roland, exemplificant una vegada més la llibertat, un Roland provinent de la prou coneguda Chanson que, explica la mort a Roncesvalles del valent cavaller en retirar-se de la lluita contra els àrabs.

Pel que fa a la font d’Onofre, n’hi ha dos, la gran i la petita, situades  respectivament a l’inici de l’Stradum i a tocar del palau Sponza, un dels més bells  i elegants de la ciutat.

A  l’antiga Ragusa (Dubrovnik), junt a  cada una de les dues portes de la ciutat, Pilé i Ploce hi ha un convent, amb una funció evident, acollir al viatger i protegir la ciutat d’indesitjables però separats per menys distància física que no pas ideològica, cada un complia el  deure a la seva manera. Heterodoxa el franciscà i totalment ortodoxa el dominic.

El monestir franciscà és d’una esplèndida i bella modèstia, el claustre d'estil romànic una part i gòtic la més nova, téuna seixantena de capitells i disposa d’una de les primeres farmàcies d’Europa. A l’altra costat de ciutat el convent dominic és d’un gòtic tardà molt més luxós i ambforces traces del renaixement venecià.

Dubrovnik en definitiva, malgrat els estralls naturals i les guerres no tan estranyes, ha estat i és una ciutat complexa, mediterrània, eslava, elegant, austera i tranquil·la. Tan calmada que lliga perfectament els diferents estils gòtics, renaixentistes i barrocs que fan d’unpasseig per la ciutat un notable recorregut a una part important de la història  i dels seus estils artístics.

Dubrivnik ha estat i és en definitiva una ciutat dels Balcans que no ha deixat de ressorgir de lescendres per meravellar amb les seves pedres blanques aquells qui han passat perla costa  Dàlmata plena, per cert, de boscos d’alzines.

Periòdicament les nostres comarques s’han vist obligades a estar pendents dels medis de comunicació per problemes d’incendis, escassetat d’aigua o inundacions, més de tant en tant per nevades exces­sives i, no entrarem avui en el comportament de certs serveis elèctrics sempre que passa quelcom poc o molt extraordinari. Alguns desastres dels darrers anys encara porten cua i sovint són font d’informació.

Conèixer és la millor eina per afrontar qualsevol contratemps, ens permet saber els orígens, les cau­ses i fins i tot les motivacions de qualsevol realitat. Conèixer ens per­met practicar el sempre  sa exerci­ci de triar en llibertat, tot i no vo­ler dir necessariament triar millor, però el més difícil és fer una bona elecció des de la ignorància o  impulsat per la necessitat i la urgència.

De l’escassetat d’aigua i l’assecament dels camps es va als incendis forestals, com aquell qui res, i dels boscos arrasats a les torrentades s’hi arriba en un tres i no res. Molt poques vegades ens de­diquem a buscar-ne els orígens i quan es fa i s’hi arriba, si algunes de les causes que l'han provocat no agraden sembla que s’amaguen. Massa sovint en comptes d’aportar solucions fruit del coneixement ens emboliquem en la part final del pro­cés: la desgracia.

Aquests desastres tenen força part de lliçó  moral, (les judicials són responsabilitats dels jutges) no estracta d’escarments tètrics, ni d’establir paral·lelismes esotèrics amb les pla­gues d'Egipte. Més aviat cal tenir present que, sovint, durant anys i panys, s’ha menystingut  la natura. Segons sembla falten embasaments, alguns s’han construït malament o en indrets poc adequats. Els boscos han estat generalment obli­dats, exceptuant els diumenges o quan s’han urbanitzat rouredes amb permisos poc estudiats, al·legals sinó il·legals i finalment, les aixetes, enlloc d’elements reguladors de la despesa, han estat fonts de malbaratament.

Amb tot aquest embolic no resulta incoherent que les protestes siguin habituals quan es parla de transvasaments, sobretot per que sinó s’aprèn a racionalitzar, reparar i repartir quan n’hi ha, com es pot fer quan en falta?. Avui sembla que els arguments d’aquells elements tant presumptament aïllats com eixelebrats que es deien ecologistes són assumits, almenys de paraula, fins pels sectors més conservadors. Avui es comença a ser conscient que quan s’ha saquejat la natura durant  decennis la recuperació no pot arribar en un parell d’anys de bonança aparent. Ens cal una cultura de la natura i una cultura de la no demagògia. Poques coses semblen en aquest moment tant importants com aquesta, aquí i ara calen estudis fets per professionals seriosos i professionals que sàpiguen in­formar-nos i fer-nos  entendre tot allò que calgui, per que necessitem conèixer fins les causes més ínti­mes per poder prendre decisions i preparar-nos pel futur.

Cal, en definitiva, ser conscients de perque, com, quan i fins a on pot continuar aguantant el nostre entorn i fins on podem aguantar­-lo nosaltres quan per culpa nostra s’extralimita i en un moment de crisi com l'actual potser seria una bona inversió fer arreglar les canonades que segueixen perdent milers i milers de metres cúbics d'aigua, netejar boscos i obrir nous trenca focs. Fer això seria una clara inversió en la creació d'un nombre determinat de llocs de treball i seria una inversió tant de present com de futur per tot el país, però ves a saber si ens aquest futur, en recollir els fruits d'aquesta inversió, els qui s'han decidit per aplicar aquest criteri ja no hi són i es beneficiarien dels resultats uns altres i, això si que no es pot permetre.

La meva Èfes, com la de tanta altra gent, no és pas a Turquia, és a l'Àsia Menor i la voldríem amb les restes jònies del mil·lenni abans de Crist i no pas només romana, però sigui com sigui, es tracta d’una ciutat força ben conservada dins el mon clàssic tot i haver estat abandonada el s. VI després d’un terratrèmol que sedimentà el seu port i emplenà el riu de restes al·luvials.

Aquest riu era el Caistre, probablement el riu d’Heràclit, filòsof peripatètic sense  escola, que ens feu anar de corcoll a COU amb la cèlebre cita “un home no es pot banyar dos cops en el mateix riu”. Enemic a parts iguals de la democràcia i de la tirania defensava el ser infinit, considerava que la llei de la identitat no tenia vigència, establia la irracionalitat del real i tenia passió per la dialèctica. Davant d'aquests plantejaments és evident que no tingué pas entre els seus  defensors a Plató, molt més partidari de la immutabilitat. Heràclit buscà un equilibri entre l’ànima humana i un cosmos que nega el caos, acceptà que l’Univers era fruit de la lluita de contraris i que en darrer terme hi havia un  principi d’unitat, una harmonia una síntesi d’aquests contraris que seria Déu.

La vella ciutat es troba a la vall d’un turó anomenat Koressos on et pots fàcilment fer una bona idea de com era l’urbanisme a l’Àsia Menor. No recordo exactament per on vagi entrar a la ciutat antiga però el primer que vaig veure o en tot cas em va cridar l'atenció, fou l’Odeon, més petit que un teatre, dedicat a la música, sovint cobert per un sostre de fusta per ajudar a retenir el so i on sovint era l'indret on es reunia el consell consultiu de la ciutat, un dels dos consells que la dirigien.

La font de Trajà, és un d’aquells edificis, que sovint t’obliga a consultar la guia per entendre les seves reconstruccions, el temple d’Adrià, en canvi, no requeria tan d’esforç. Baixant per la via dels Curets, la més cèntrica de la ciutat, camí sagrat que travessa tota la ciutat i et porta fins la biblioteca de Cels on diuen que s’hi guardaven un 14.000 pergamins. Al llarg del carrer s’hi troba la porta d’Heracles, les termes i algunes de les vil·les dels personatges més notables.

Segurament fou la ciutat més important de l’Imperi Romà a l’Àsia durant el període d’August, per aquest motiu, hi havia un teatre amb capacitat per unes 24.000 persones i la seva deessa protectora era Artemisa, una deessa amb els pits plens d’ous símbol de la fertilitat, que coneixem, desaparegut l'original, a través d’una còpia. El  seu temple era considerat una de les grans i variables meravelles de l’antiguitat de la que avui en quedat tot just una columna.

Segons la llegenda fou també en aquesta ciutat on passà els darrers anys de la seva vida la Verge Maria,en una casa que esdevingué posteriorment una petita esglesiola, probablement una de les primeres esglésies cristianes d’aquelles contrades, on suposadament sant Joan hi redactà el seu Evangeli i on s’hi celebrà el tercer concili ecumènic de la cristiandat.

El País de Gal·les és una terra on els principals referents són Cardiff al Sud i les terres d’Snowdonia prou ben retratades en els paisatges del Senyor dels Anells. Un país amb una llengua, el gal·lès, amb una sonoritat tant especial i misteriosa que inspirà Tolkien a l’hora de recrear el llenguatge dels elfs del bosc.

No massa lluny d’Snowdonia, al nord est del país, allunyat de les grans ciutats, hi ha una zona plena de petits pobles rodejats de boscos, rius i castells tant cuidats com aparentment salvatges. Un d'aquests pobles és Llangollen, capital d’una vall que sobreviu a la riba del riu Dee, sota un turó coronat per les ruïnes vigilants del Dinas Brân Castle.

Es pot dir que he estat una setmana en un poble envoltat de natura, en un camp on els ramats d’ovelles passegen per les pastures enormement verdes i fresques, on les nuvolades i la pluja són abundants i on la repetició relativament constant de més de cinc ullades de sol que superin els tres minuts justifiquen escoltar als nadius afirmant que el bon temps ha arribat.

Aquest temps meteorològic és, tant de canvi com d’inseguretats, igual com la primavera que, a la vall del riu Dee, aquests dies no s’ha permès d’exhibir cap mena d’esplendor persistent. A Llangollen l’únic que roman és el canvi cíclic natural, els corbs han fet els seus nius, volen cercant el moviment de petites peces menors amb les que alimentar-se i els ramats de xais campen a la seva amb una relativa llibertat, limitada per les tanques on passegen els ramats veïns. 

Gal·les ha estat doncs, un país de sols esporàdics, pluges lleugeres, vents intermitents i un fred relatiu. En definitiva té un temps d’abril tant canviant i insegur que es passa de la bellesa del sol a una nuvolada en qüestió de segons, de la mateixa manera que en uns minuts surts de la inseguretat per entrar a l’esplendor de la natura que es prepara per explotar amb la primavera. 

Aquesta inseguretat d’abril ha estat just a les acavalles de la Setmana Santa i l’Easter Monday m’ha permès veure un Llangollen amb aquella mena de turisme que busca poc soroll i excursions tranquil·les. 

Arribar al castell de Dinas Brân, és un passeig, costerut però còmode, en poc més de mitja hora el camí et porta a un dels nombrosos indrets vinculats a la llegenda del rei Artur i el Sant Graal. Una llegenda que, real o no, fonamentada o no, podria ben bé haver estat, tant per la seva situació com per les seves restes, una ubicació molt encertada pels passejos de Merlí i situar-hi alguns dels escenaris de Camelot.

El poble és també lloc de pas pels amants del turisme fluvial que a bord de les barcasses van recorrent el país travessant i enllaçant diversos canals. Aquest és un dels atractius de la zona, recórrer el canal imitant les barcasses que fins l’aparició del  ferrocarril  eren el medi de transport, de subsistència i residència de moltes famílies del país. Aquestes embarcacions comercials avui desaparegudes, s’han mantingut com a patrimoni i dotades d'algunes comoditats han esdevingut un atractiu turístic més. 

Llangollen no és només punt de pas, és també punt d’inici i final de petites excursions en unes barcasses arrastrades per un cavall, les que es dirigeixen al nord oest i a motor les que et porten fins l’aqüeducte de Pontcysylite un magnífic exemple de l’enginyeria sorgida de la revolució industrial que s’eleva uns 35 metres d’impressió sobre  el riu.

Molts son els temes i els llocs que ens fascinen a qui ens agrada viatjar i probablement pel misteri, per la grandiositat, per les imatges cinematogràfiques, per les fotografies i els reportatges, l’Egipte dels faraons és un d’aquells llocs on més aviat o més tard s’acaba fent un salt en el temps per veure, entre altres coses, com s’inclina el sol davant la planura de Gizeh, la darrera de les meravelles de l’antiguitat.

Intentar definir la ciutat de El Caire és pretendre definir la complexitat que representen 7000 anys d’història. És casar la civilització faraònica amb una capital contemporània, és definir un garbuix on al llarg dels darrers dos mil anys  coptes, jueus, musulmans, otomans, francesos, anglesos i egipcis moderns han  creat una ciutat complexa de molts milions d’habitants.

A les afores de El Caire es produeix la inevitable visita a les piràmides, unes piràmides admirades per Herodot, Alexandre el Gran, Napoleó i l’espia-viatger Domènec Badia, més conegut com Ali Bey.

Resulta curiós i sorprenent de camí cap a Gizeh observar com les tres grans piràmides han estat gairebé engolides per la capital. La piràmide de Keops, la del seu germà Kefren i la del fill d’aquest, Mikerinos, són probablement, encara avui, bona part de l’ànima d’Egipte, un Egipte que contrasta entre dunes i edificacions contemporànies, uns espais que han configurat els paisatges dels llibres d’escriptors com Pierre Loti, escenaris de novel·la d’Àgatha Christie o films com Terra de Faraons, de Howard Hawks.

Si es disposa de prou temps, val la pena evitar les excursions amb camell, allunyar-se de la carretera asfaltada i buscar la perspectiva de les 3 grans piràmides que situen Keops, Kefren i Mikerinos com unes peces de trencaclosques que, segons a quin costat et situes, tenen de fons el desert o la ciutat de El Caire. Sigui com sigui, aquest conjunt, tingui o no la pedra calcària amb la que es cobrien les piràmides, segueixen impressionant.

L'Imperi Antic, com gairebé tots els temps, fou un període d’austeritat i ascetisme per alguns mentre unes selectes minories es dedicaven de ple als plaers i altres excessos. Una llegenda recollida el s.V A.C. per Herodot al segon llibre de les seves Històries, es refereix als excessos d’aquest imperi. Segons sembla, un oracle va predir al  faraó Mikerinos, net de Keops i constructor de la tercera piràmide, que només li quedaven sis anys de vida. Segons Herodot, a partir d’aquell dia el faraó feu construir un gran nombre de llànties arreu, i en enfosquir es posava sota d’elles per continuar amb tot tipus de diversions, sense parar ni un sol moment. El propòsit era convertir la nit en dia fins allargar de 6 a 12 anys la vida que li quedava i d’aquesta manera condemnar a l’oracle per mentider.

Malgrat tot aquest hedonisme la vida per la majoria d’egipcis era dura i avorrida. La societat s'havia construït sota una única preocupació: la immortalitat dels faraons. Aparentment costa entendre què portava als ciutadans d’aquell regne a adorar tan fidelment al seu sobirà considerat de natura divina. Probablement, la raó era que a través del rei s’expressava la natura divina de tota la societat i per aquest motiu els egipcis es creien verdaderament la importància de construir una piràmide. Al cap i a la fi és exactament el mateix que succeïa durant l’edat medieval quan en un petit poble d'Europa es construïa una catedral, es servia o s'emprava l’estímul de la fe.

A la planura hi ha el camí que et porta a l’enigmàtica Esfinx de Gizeh, guardiana i protectora de les piràmides. Una figura enterrada i desenterrada de les arenes del desert diverses vegades al llarg de la seva existència. Una figura desproporcionada, esculpidaa la roca, amb cap de faraó i cos de lleó que perdé el nas a l’edat medieval i  té la barba, ben guardada, al British  Museum.

Aquesta esfinx egípcia ha estat model per civilitzacions posteriors, com la grega que afegint-li unes ales i uns pits es dedicà a plantejar enigmes als viatgers i devorar als qui no els resolien. Així doncs passà de guardiana a saltejadora i de protectora a enemiga recurrent. 

Després d'haver reviscut, encara que només fos per unes hores, algunes realitats de fa 5000 anys, després de viatjar per aquest mon antic, tornar a la carretera i entrar novament a El Caire fou com fer novament un salt de gegant en el temps  sense tornar completament a l’actualitat. 

Com cada any quan s'acosta Sant Jordi el mon editorial fa sentir la seva veu trametent un bon nombre d'invitacions a presentacions de llibres, augmenten notablement les entrevistes a escriptors professionals o esporàdics i, d’un parell o tres d’anys  ençà, van apareixent articles de divulgació o d’opinió sobre el mon dels  e-books.

Alguns detractors d’aquesta tecnologia prediquen la desaparició del llibre en paper prenent com a referent l’e-mail que, ha deixat gairebé en la marginalitat la correspondència tradicional, però es tracta de dues situacions poc comparables. El correu electrònic i els fitxers adjunts donen una immediatesa que no oferien ni el pony-express  del segle XIX ni les actuals empreses de tramesa de correu, siguin públiques o  privades, i per altra banda és poc creïble que qui no ha escrit a mà ho faci  ara electrònicament, per tant, la carta està morint de mort natural.

L’e-book és simplement un esgraó més, un canvi, una nova evolució, dins el mon dels  diversos suports que ha tingut l’escriptura al llarg de la història i com  tots  els suports serà útil o no depenent de les necessitats de cada moment. El  suport en que la lletra s’ha presentat a la societat ha evolucionant amb més o  menys sort i amb més o menys rapidesa al llarg dels anys.

De  les taules de fang mesopotàmiques fins els medis actuals s’ha produït un salt  tecnològic important que ha passat pel papir, el palimsest, el còdex i la  impremta. Dit d’una altra manera, hem de ser conscients que tot s’encadena i  sobre un substrat emergeix, un procés que articula noves necessitats i posa constantment  a prova la nostra capacitat d’evolucionar.

L’e-book és en realitat un simple pas mésde  l’evolució dels diversos suports amb que l’escriptura es presenta a la  societat. Com tots els suports poden ser útils en uns moments i no ser-ho  en altres. Fa anys van començar a aparèixer els diccionaris i les enciclopèdies en  format de disc compacte, i van tenir força èxit fins que, ben aviat, la  relativa socialització d’internet donà accés directe via web a les bases de  dades més importants i serioses del mon actualitzant-se d'una manera gairebé constant.

Quelcom  semblant va succeir amb els atles, dels grans i gruixuts volums que requerien  gairebé de tota la taula del menjador, es va passar al discs compactes i actualment les pàgines web i diversos programes informàtics ofereixen uns sistemes  d’informació geogràfica totalment fiables i tan exactes que han deixat el mon  de la venda d’atles gairebé només pels interessats en la cartografia històrica.

Tot  això ha comportat un canvi, és evident, s’ha deixat de comprar voluminosos diccionaris i àmplies enciclopèdies de les que ocupaven molt d’espai a la prestatgeria (a no ser que esdevinguin un element necessari per fer joc amb les cortines), però difícilment un lector habitual deixarà de comprar un llibre interessant per que l’hagi baixat abans en format pdf a partir de qualsevol cercador. 

Sí que hi ha, en canvi, molta gent que disposa de diverses edicions de llibres  determinats, especialment clàssics, que les gaudeix quan te ganes de llegir, és  a dir, de passar-ho bé amb un llibre a les mans però que a l’hora de treballar opta pel suport informàtic, simplement per la facilitat a l'hora de localitzar certes referències o en altres circumstàncies opta pel llibre electrònic que li facilita la lectura augmentat la mida de la font.

És el mateix que passa amb la música. La gent vertaderament interessada i afeccionada a aquest mon en majúscules, per tant, estic pensant tant en Monteverdi i Wagner com en Pink Floyd o Bruce Springsteen, tenen probablement diverses gravacions procedents de l’origen més divers dels seus grups preferits al mp3, la Pda o l’Ipod de butxaca, però quan volen escoltar - no pas sentir -la música ho fan al seu aparell domèstic, a partir d’una bona gravació i segueixen anant als concerts en directe, com es va al teatre malgrat disposar del text a casa.

Així doncs, potser val més la pena oblidar les pors a les novetats, a les innovacions, als canvis i preocupar-nos més per la qualitat de les  publicacions, preocupar-nos més per fer agafar el gust per la lectura i preocupar-nos més per que les publicacions tinguin un preu raonable d’acord amb la qualitat del seu contingut i no pas en el format que es presenta. Si es fa això, el llibre, sigui en edició de butxaca, amb tapa dura o en e-book seguirà sent tant fonamental com necessari per aprendre, divertir, informar, fer pensar  o simplement gaudir.