La Riba: Les fotografies
Primer foren emperadors, reis, papes, prínceps,
prohoms i el que s’anomenava ciutadans honrats, si més no presumptament, els
únics que es podien permetre pagar a un Perugino, un Gozzoli, un Van Eyck, un Rafael,
un Rembrant, un Velázquez o Goya que immortalitzés la seva figura i
si calia la de la seva família, però a darreries del segle XIX vingué aquell fotògraf rodamón qui els
dies de fira, mercat o festa major apareixia amb un trípode sobre el que
muntava una caixa miraculosa, on a partir d’una fumarada provocada pel magnesi,
plasmava en una cartolina al pagès auster, al botiguer de casa bona, la nissaga empresarila o la família de la burgesia més o menys benestant.
Les fotografies de família acostumaven a situar les dones assentades en una posició central amb una figura robusta i la mirada rigorosa, els caps de casa gairebé sempre drets als extrems amb posat d’aspecte rígid i formal per completar l’escena envoltats del conjunt de la prole familiar. D’aquesta manera es consagrava el retrat de la família acabalada, destinat a transformar-se, amb el pas del temps, en un valuós cartró de color ocre.
Amb el temps els japonesos decidiren
popularitzar-ho i poc a poc, hom pogué optar triant entre infinites marques a
tenir la pròpia màquina de fotografiar i poder d’aquesta manera immortalitzar
instantànies del llinatge en el sentit més extens durant el bateig del nen, les
noces d’or dels avis, el casament de la nena poc bans de divorciar-se o la simple ocasió d'una instantània accidental.
Però aquestes fotografies que s’anomenaven de família, ben aviat es canviarien per les de persones que sense ser-ho tenien quelcom en comú, la celebració de la confirmació, la colla fent una costellada, l’equip de futbol o un conjunt de persones que s’ajuntaven de manera més o menys coordinada al crit de vinga, va, la fotografia!.
Fins i tot en el cas que la imatge recordés quelcom que va acabar com el rosari de l’aurora, la fotografia, aquestes fotografies, poden aportar quelcom als qui varen estudiar junts algun anys, formaren una colla d’amics, o participaren en algun acte o festa del comú, la fotografia ha esdevingut, en definitiva el testimoni més preuat per donar identitat a un grup en un moment i poder mostrar aquell jo, vaig ser-hi!
*Totes les fotografies d'aquest article són de Jaume Guillamat o extretes de la seva col·lecció.
technorati tags: fotografia , familia , peruggino , gozzoli , rafael , rembrant , velazquez , goya , van eyck
Els colors de Rajastan a Sal Grossa
Si bé les fotografies originals es poden veure a la sala d’exposicions de Sal Grossa, a Valls, aquest link:
http://www.agregarte.com/salas/maria_pares_farre_1.php
us permetrà fer un tast d’una exposició col·lectiva, resultat del viatge que un grup d’amics d’aquest col·lectiu va fer al Rajastan.
Una regió al nord-oest de l’Índia plena de romanticismes, maharajàs i arrels d’un misticisme atàvic. Plena d’èpica on els seus habitants són hereus dels rajput, senyors feudals, aristòcrates i guerrers que havent conquerit aquestes terres els segles IX–X, resistiren orgullosos les invasions musulmanes i mogoles. És també un terra plena de mites doncs, segons la llegenda els seus habitants són descendents del sol, la lluna i el foc.
Si bé aquesta terra és plena de llegendes i de fastuositat, és l’estat indi amb més palaus, passadissos inacabables i patis secrets. Si bé aquesta terra és la dels santuaris jainistes de marbre blanc, el mateix que es faria servir posteriorment per construir el Taj Majal, en cap cas, els autors d’aquesta exposició han pretès mostrar-nos res de tot això.
Aquesta exposició com ells mateixos escriuen No pretén ensenyar grans fotos, sinó que intenta plasmar una visió més propera d’aquest país tant immens i tant diferent al nostre, com és l’Índia.
El conjunt de fotografies va mes pels camis de la lírica, són en certa manera una introducció a la multiforme realitat del Rajastan on deixa de banda la monumentalitat de la pedra per mostrar-nos unes dones que, urbanes o camperoles, vesteixen com princeses contrastant amb la monotonia veig del desert.
En el conjunt de fotografies hi apareix molt poca gent i moltes persones que ens omplen de colors i d’olors. Les imatges arriben com un mirall que pren a l’espectador sense assetjar-lo i el mantenen amb molt poques ganes d’acabar el seu recorregut.
Aquesta exposició és, com gairebé tot, per mirar, veure i al cap d’una estona recordar que probablement Rajastan estigui ple de palaus, però sense cap mena de dubte, el més important és el que el col·lectiu Sal Grossa ens ensenya. El més valuós d’aquesta terra, és la seva gent, que amb els retrats, el vestit i el color, semblen haver heretat la dignitat i la generositat dels seus avantpassats els rajputs.
technorati tags: Viatges , turisme , fotografia , art , sal grossa , India , rajput , Taj Majal
Del penya-segat estant
Reus, 26 de setembre de 1961.