Del penya-segat estant

En un temps on tot és breu, tot ho volem cada vegada més ràpid i la piulada, l’sms o el mur del facebook és el medi de comunicació. En un temps on molta gent prefereix esperar a que surti la pel·lícula enlloc de llegir la novel·la, sorprèn cada vegada més veure com hi ha qui escolta, assaja i finalment interpreta unes notes que necessiten un temps, un ritme i una sensibilitat, i si això és estrany, tal com estan les coses, encara resulta més sorprenent veure com l’església parroquial de la Riba era de gom a gom mercès a la Iniciativa d’Amics de la Riba que en les seves XXXII jornades musicals ha permès  escoltar a M.T. Montané i Mar Martori.

Sovint és arriscat parlar de música quan s’és incapaç de llegir una partitura, no es pot interpretar res amb cap mena d’instrument i vocalment s’és un desastre que tindria franques dificultats per interpretar la tonada més simple sense destrossar-la i malgrat tot m’agradaria escriure alguna cosa de profit.

Sóc conscient que cal anar molt en compte i no es pot permetre escriure frivolitats quan es pretén ser seriós, però avui del violí de M. T. Montané hom s’ha adonat que allò que sembla més simple sovint porta darrera moltes hores de treball i en aquest concert de divulgació ha estat un encert veure com la mateixa intèrpret preocupada pel coneixement ens introduïa amb breus pinzellades al coneixement de l’autor i l’obra que s’anava a interpretar.  

El concert dividit en dues parts ens ha presentat obres primer de Rameau, Narcis Bonet, Edward Elgar i Claude Debussy i a la segona part composicions de Joan Massià, Massenet, Ernesto Nazareth, Astor Piazzola, Carlos Gardel i Xostakovitx. Conscient que sempre es millor fer un silenci que posi en dubte les habilitats intel·lectuals que no pas escriure i deixar constància de l’estupidesa, m’arriscaré escrivint que el meu gust personal en veure el programa, fins i tot abans d’escoltar les primeres notes, anava directament per Edward Elgar, Piazzola i Xostakovitx.

Si bé el nom d’Elgar ens transporta necessàriament a l’Othello de Shakespeare inspirador de la popular marxa land of hope and glory  avui, a l’església de Sant Nicolau de la Riba, la pompa de les marxes era molt lluny,  les notes de Nimrod amb un violí i un piano et transportava a un passeig per l’espai mentre Salut d’amour a un jardí de roses.

A la segona part els 3 tangos, et feien veure que Nazareth i Carlos Gardel eren bons però Piazzola era un geni i la seva música ultrapassa el mon dels melòmans erudits per apropar-nos a la sensibilitat més sublim mercès al sentiment amb que s’executava l’Oblivion.

Per finalitzar el concert els tres duets per a violí de Xostakovitx acompanyats pel piano de Mar Martori, s’ha pogut escoltar a dues generacions de violins, M. T Montané i la seva filla Maria Fort, no he pogut evitar en escoltar-los recordar la pintura de Paul Klee.

Els aplaudiments finals del públic han incorporat la part més tendre i popular del concert amb una tonada que ens recorda que cal menjar “panses i figues, nous i olives, / panses i figues i mel mató” abans de recordar-nos les dates que s’acosten amb la tonada Una cançó jo també cantaria / una cançó ben bonica d’amor /  i que n’és treta d’una donzelleta / que n’és la Verge, la Mare del Senyor.

En definitiva una bona manera de deixar un bon regust de paladar però aquesta vegada a l’orella per celebrar un altra dels actes del 65è aniversari d’Amics de la Riba.