Del penya-segat estant

Recentment ha aparegut per casa un d’aquests plecs de coloraines d’això que anomenen correspondència co­mercial, on a la portada destaca­ven dues fotografies a tot color. A la primera hi havia tres persones femenines, verticalment discretes, volumètricament amplies i cronològicament diria que properes a meitat de segle, és a dir, candida­tes apropiades per inspirar al ma­teix temps Rubens i Fellini.

Costat per costat, a la segona fotografia, s’hi reproduïa la imatge de dues esculturals morenasses i una rosassa, amb tot allò que cal i res del que no cal, per ser can­didates indiscutibles a pòster cen­tral del Playboy. El peu de fotografia deia: “¿Qué tienen en común?”.

Òndia, quina pregunta! Després d’observar amb gran profunditat du­rant poc més de tres segons la pri­mera fotografia, vaig disseccionar d’una manera gairebé quirúrgica al llarg d’un parell d’hores la dels tres bombons del costat finalment, vaig arribar a alguna conclusió sobre la muta­bilitat humana.

Lamentablement, però, l’equip de publicistes que havia preparat aquesta campanya no volia portar­-me pels camins de la natura, la ten­dresa o la sensibilitat. Més aviat preferien fer-me adonar d’una re­alitat més fenomènica i plenament palpable.

La resposta correcta a la pregunta maliciosa era a les planes interiors del fulletó. La coincidència era el nom del director d’un centre de bodybuilding, el qual garantia, en­tre d’altres coses, que seguint els seus consells tindria l’esquena sana, l’abdomen llis i sense gairebé esforç perdria aquells centí­metres de més i qualsevol esbós de cel·lulitis. Déu n’hi do de la pro­posta!, però la traca final era ex­cepcional: en només cinc minuts al dia -no afegia durant quants anys- i sense passar per cap quiròfan podria convertir-me en una de les models de la fotografia de la dreta.

Deixant de costat si tots els lec­tors del fulletó tenim o no cel·lulitis i que puguin o no sobrar-nos uns decímetres, centímetres o mil·límetres de greix, es fa difícil entendre com amb uns apa­rells gimnàstics -que poc es dife­rencien dels que descriuen Caro Baroja, García Carcel o el mateix Kamen als seus treballs sobre la in­quisició- i una faixa d’efectes calòrics, qualsevol persona masculina amb qualsevol verticalitat i uns quilograms ex­cessius de massa corporal pot convertir-se en una Venus d’aquelles de la portada sense necessitat de bisturí.

Uns fulls després pre­guntaven: “¿ Cómo te sentirías si un equipo de masajistas relajara cada músculo de tu cuerpo?”. De cop i volta, sense pa­rar cap mena d’atenció en la redacció de la pregunta, el lector es podia imaginar,  més o menys, re­laxat al mig de les tres meravelles d’abans, però la fotografia d'un “mascle 10” amb musculatura de còmic futurista dient “Descubre todas las ven­tajas” podia induir a algun lector a la depressió més profunda.

Fins vaig pensar que era una llàstima deixar perdre aquell cos i pot­ser valia la pena fer arri­ bar la informació a algunes ami­gues per si podien treure al xicot algun rendiment erotico-festiu. Poc després, però, vindria una ve­gada més la crua realitat; es trac­tava de la publicitat, únicament i exclusivament d'un matalàs elèctric.

Comprenc que el problema plantejat en aquest article és de la única responsabilitat de l’autor i algunes conclusions poden ser precipitades a partir d’unes imatges i d’unes lletres més grans que les altres. Segurament el director de màrqueting de l’empresa corresponent és un geni i ser­vidor una mica totxo. Per tant, cons­cient de les meves limitacions, pro­curaré no comprar res gaire cridaner ni que hagi arribat al meu coneixement a partir d’aquest tipus de propaganda.