Del penya-segat estant

Hi ha persones que van al psicòleg, altres anem a Londres. De 1990 ençà tinc el costum de peregrinar a Londres sovint. Hi ha qui creurà que es tracta d’una metàfora, però en ser una de les ciutats més contradictòries del mon l’aire et regenera, et posa motor i carrosseria a punt i tornes amb les piles carregades.

Londres és històrica, pintoresca, insòlita, acollidora, contradictòria – és la ciutat tant del fair play com dels hooligans - innovadora, clàssica, turística, silenciosa, sonora, feréstega, la llista d’adjectius seria tant llarga com la relació de llocs, coneguts o no, per visitar.

Resulta francament difícil no sentir-se lliure en una ciutat com aquesta on pots anar allà on la multitud et porti, qualsevol dissabte a la tarda tot al llarg d’Oxford Street, durant el Christmas Shopping o passejar sense pressa, contaminant-te del silenci que marquen els nombrosos parcs i els petits jardins urbans rodejats per retxes victorianes, sortosament desconeguts pels turistes ocasionals que es fotografien al Big Ben, entren als Pubs i en surten sense conèixer els rituals.

Tradició o renovació, conservadorisme o avantguarda són termes sobre els quals Londres ha anat oscil·lant al llarg del temps, doncs els edificis més innovadors conviuen en harmonia amb els antics i els londinencs, si n’hi ha, acullen aquestes noves propostes estètiques i les fan tant seves com el five o’clock tea. Probablement l’exemple més clar d’aquesta convivència és la roda, coneguda com London Eye, que construïda amb data de caducitat, ha prorrogat la seva existència i ha esdevingut fons d’alguna escena dels films de James Bond.

South Banck fou fins el traspàs de segle una zona de paisatge postindustrial, amb molls degradats i restes del que algun dia foren les industries victorianes. En pocs anys ha passat de ser la zona post industrial més decadent a convertir-se en el lloc de moda – trendy – en diuen els anglesos i en la versió més pijo-nostrada sembla que s'ha de dir que "marca tendència".

En tot cas és un barri on després d’assistir a la representació d’un Juli Cèsar o d’un Ricard III, al reconstruït teatre shakesperià The Globe, tornes al futur entrant a l’antiga central elèctrica de Bankside convertida l’any 2000 en Tate Modern, un molt bon museu d’art contemporani, tot i que probablement, no tant com els anglesos es pensen. 

En fi, Londres ha convertit una de les zones més canalles de la ciutat, plena de bordells i pubs poc recomanables, en una zona d'apartaments de luxe amb una arquitectura urbana força innovadora com el nou, City Hall - ­ajuntament - una esfera distorsionada de vidre construïda per Norman Foster davant per davant de la Torre de Londres i a pocs metres del Tower Bridge.

Una vegada més, ens trobem amb aquest cercle constant que conforma el Londres més tradicional i el d’avantguarda.