Del penya-segat estant

Sovint resulta força complicat explicar d’on venen alguns detalls quotidians que per familiars o minúsculs no se'ls dona cap importància. Per aquest motiu, ben segur que ignorem perquè, de petits, ens deien que ens eixuguéssim la boca abans de beure o que mai havíem de fer-ho amb la boca plena. Doncs bé, normes com aquestes són un exemple de la influència de la civilització monàstica en la vida quotidiana.

Els primers temps del monacat la pitança - paraula procedent de les abadies, derivada pietas que significava un suplement a l'alimentació que la pietat dels fidels oferia als religiosos. Aquesta menja es servia en un plat per cada dos monjos i la beguda s’havia de compartir en un sol vas. Ben segur que aquest costum tan poc higiènic havia de comportar problemes. 

(il·luminació medieval, on s'observa com a taula hi ha mes comensals que plats i copes) 

Així doncs, per poder mantenir una vida en comú sana i raonable es va haver d'adoptar algunes pautes de salubritat i profilaxi tot procurant no deixar rastre de cap aliment en el got comú, per tant, els monjos procuraven sempre netejar-se la boca abans de beure.

Això va comportar que fossin les mànigues de l’hàbit les que ajudaven a dur a terme aquesta funció per la qual cosa la higiene quedava més o menys salvada amb la mateixa rapidesa que es perdia la imatge de pulcritud i precisament per evitar aquesta utilitat subsidiària de les mànigues del vestit s’incorporà al subministrament domèstic de roba una petita peça de roba que avui coneixem com tovalló.  

Son nombrosos els llibres monàstics plens de consells referits a la taula, el tovalló, les flors, el silenci, la higiene, la disposició dels plats, la cortesia i les maneres d’assentar-se o menjar, en un acte tan habitualment comunitari. Per tant, algunes normes que avui en diem d’etiqueta o de comportament assumides per la societat civil tenen el seu origen i són referides en diverses de les regles monàstiques medievals.

(Refetor del monestir de Santa Maria de Poblet)