Del penya-segat estant

Una primera mirada a Berlín

Posted by j_rius on 20 Juliol, 2011 08:12

Normalment quan hom viatja sap que París és la vella Lutetia, Londres arrenca de l’antiga Londinium, Vienna fou capital de la Pannonia romana i posteriorment residència oficials dels Habsburg. En aquesta línia es podria anar citant ciutats que amb més o menys sort claven les seves arrels en un passat esplendorós.

Berlín és diferent, aquesta ciutat et porta a l’imaginari conceptes majoritàriament de la primera meitat del s. XX com cabaret, kaiser, mur, sirenes, bombardeigs, crema de llibres i guerra, sigui amb uniforme prusià o nacional socialista. En l’apartat de noms si venen a la memòria Einstein, Brech, Gropius, Mendelsohn, Humbold o Siemens, també ho fan Hitler, Himmler, Goebbels o Speer.

(El sr. Humboldt i jo. Ell és el gran)

Resulta curiós veure com en poc més de dos-cents anys, un petit territori medieval, totalment secundari vora el riu Spree, propietat del gran elector, el Margrabe de Brandemburg i gairebé indiferent (tant per les nissagues Wittelsbach com pels Louxemburg, com finalment pels Hohenzoller), ha esdevingut una ciutat dinàmica, desenfadada i encantadora, havent superat el trauma de ser l’epicentre de dues guerres mundials amb tot el que això comporta.En realitat és a partir del segle XVII quan Berlín esdevé capital, primer del regne i després imperi de Prusia. És ben cert que en temps de Frederic el Gran començà a prendre relleu, però ni ell ni cap dels membres de la família Hohenzollern optaren per instal·lar-hi la seva residència, preferiren fer-ho a Postdam.

Berlín es començà a fortificar per evitar una repetició desastrosa del que havia passat durant la Guerra dels Trenta Anys. Travessaren el riu, urbanitzaren amb palaus i jardins el que seria el futur Tiergarten i a la zona de l’actual Friederichstrassen s’hi instal·laren els gremis. A partir del s. XVIII, amb la il·lustració, s'uneixen els diversos territoris en un topònim principal configurant el que seria pròpiament la ciutat de Berlín. S'inaugura l'opera, la biblioteca real, es creen les acadèmies de ciències i lletres, s'obre la porta de Brandemburg i s'uneix Berlín i Portdam a través de la primera carretera amb llambordes de tota Prusia. Es posa en servei la màquina de vapor i tot just iniciat el segle XIX l’antiga plaça del Mercat pren el nom d’Alexanderplatz, commemorant la visita del tsar Alexandre I a la ciutat.

És aquest segle quan apareixen els primers tramvies sobre riells amb tracció animal, quan Guillem I esdevé Kaiser de l’Alemanya i Otto von Bismark canceller, Berlín es preparada per esdevenir la capital de Prusia augmentant la seva població i avançant en tots els sentits. Es construeix el Reichstag, es fa la primera projecció de cinema i tot just començat el segle XX, l’any 1902, s’inaugura el primer metro que junt al ferrocarril i els tramvies fa que disposi d'un dels sistemes de transport amb major capacitat de tot el mon.

La obertura del canal Teltow connectarà la ciutat amb les rutes fluvials i esdevindrà el major port interior d’Europa. És d’aquesta època quan els grans magatzem KaDeWe sedueixen amb nous productes i la societat Kaiser Guillem pel foment de les ciències uneix tots els instituts d’investigació fent de la ciutat una referència internacional que perdura amb el nom actual de Societat Max Plank.

La dues guerres mundials provocaran una aturada i uns anys molt durs. Són els anys coneguts com la República de Weimar, es produeix la hiperinflació, es crema el Reichstag, Hitler accedeix al poder, Goebbels convoca la guerra total des del palau d’esports i com a conseqüència dels bombardeigs la ciutat és gairebé enrunada en la seva totalitat. Serà esquarterada en 4 zones en acabar la guerra per ser finalment dividida per un mur tant físic com psíquic que no desapareix fins 1989.

Amb la reunificació es van superant tots els llasts econòmics i socials, es torna a urbanitzar i reconstruir la zona est, convertint l’àrea de la Postdamer Platz i Leipziger Platz en un indret on treballen els arquitectes més coneguts. Es reforma el Reichstag, es torna a obrir l’Alte Nationalgalerie, el Museu Bode i tot el conjunt de l’illa dels Museus, amb emblemes com el cap de Nerfertiti i el meravellós Pergamon QUE esdevenen Patrimoni de la Humanitat, amb un projecte global que s’ha de completar definitivament l’any 2015.

Vist en la distància, malgrat les desgràcies històriques a que estat sotmesa, tant la ciutat de Berlín com probablement tota la República Federal en conjunt, no s’ha deixat portar per la desesperació ni el cofoisme. Ha rebut ajuts molt importants però la seva estructura mental i organitzativa li ha permès seguir sent una ciutat capdavantera i junt a Múnic esdevenir motor de la federació i en bona mesura d’Europa.

Afegeix un comentari

Comparteix:

Un troset de Nil vora el Manzanares

Posted by j_rius on 15 Juliol, 2011 19:02

Segons sembla el temple de Debod formava part d’una ruta de santuaris dedicats a la deessa Isis, tot i que en aquest temple a qui s’adorava era al deu Amon, doncs és aquest deu qui apareix als relleus amb escenes rituals i les referències epigràfiques, interpretades ja per Champollion.

El concepte de Temple a l’antic Egipte era diferent al que es té actualment. Un temple egipci no era un lloc estrictament de peregrinació i adoració pública. El faraó l’erigia, en primer lloc, com un altar dedicat a la divinitat i en segon terme com un monument a ell mateix. El poble no podia accedir a certes partes de l’edifici reservades als sacerdots per guardar-lo de qualsevol impuresa exterior que pogués atenuar el caire diví o incitar la divinitat a allunyar-se del lloc.

El santuari era una expressió simbòlica del Cosmos i reproduïa el moment del primer dia de la creació a partir de la celebració de diversos rituals de permanència i la renovació de la creació original de la vida tant dels deus, com dels homes i de tot allò existent al cel i la terra. Així doncs el temple era el lloc de residència de la divinitat.

Diversos faraons de la dinastia ptolemaica anaren afegint-hi noves estances, orientades cap al culte a Isis, fins donar-li una configuració molt semblant a l’actual.

Annexionat Egipte a l’Imperi Romà, August i Tiberi seguiren construint i decorant el temple amb un pronaos, columnes i relleus a la façana original del temple. Seria Justinià qui practicà una política imperial d’unitat de la fe en sentit més ortodox i estricte possible, decretant el tancament dels temples perdent-se bona part del coneixement. S’hi assentà una comunitat cristiana i aquest temple fou dedicat a Sant Esteve. aquest mateix emperador faria tancar l’any 529 d.C., l’acadèmia creada segles abans per Plató a Atenes. Una de les primeres descripcions completes del temple les dona Burckhardt el s. XIX, qui al servei de Napoleó s’aturà a Debod, és a partir de les seves descripcions i altres de posteriors que es pogué observar el seu deteriorament. Fou la construcció de la pressa d’Asuan el que feu que el temple romangués durant un temps sota les aigües fins que el Servei d’antiguitats d’Egipte en feu una primera reconstrucció. El seu estat era molt delicat, havia desaparegut tota la policromia i quedà en un estat deplorable per mor del terratrèmol de 1868.

La UNESCO feu l’any 1959 una crida per la salvaguarda dels monuments de la Baixa Nubia que havien de quedar negats per la construcció del llac artificial d’Assuan. Quatre temples serien regalats als països que col·laboraren en la salvaguarda de la riquesa arqueològica d’aquesta manera el Temple de Debod arribà a l’estat espanyol.

L’estudi d’aquest temple però, fou dut terme pels mateixos egipcis i una missió arqueològica procedent de Polònia. Seria desmuntat precipitadament, pedra a pedra quedant les restes davant la ciutat d’Asuan l’any 1961 i no seria fins abril de 1970 que s’embalaren les restes i arribarien a Madrid el mes de juny del mateix any.

Lamentablement amb les restes només s’adjuntà uns croquis, una col·lecció de fotografies i una numeració dels blocs, bona part incorrecta. això feu molt complexa les tasques de reconstrucció. Finalment a la muntanya del Príncipe Pio, diverses vegades pintada per Goya, és on, al final, els deus egipcis han estat instal·lats per mirar la ciutat i a ells els miren de reull l’Almudena i San Francisco El Grande, tot proper al Mazanares i ben allunyat de Nil en tots els sentits.

Afegeix un comentari

Comparteix:

technorati tags: Isis , temple de Debod , Champollion

València: Entre la història i l'avantguarda

Posted by j_rius on 09 Juliol, 2011 21:33

Pagar no sé qui ho paga, però València no deixa de renovar-se. De la torre del Miquelet a Calatrava, de la llotja de la seda a Foster, del poema veles events d'Ausies Marc a l'edifici de Chipperfield, del centre històric a la Ciutat de les Arts i les Ciencies, sembla que l'impúls que va rebre la València del segle XV es torni a repetir a l'inici del XXI.

Vora el riu apareix una nova València, la del segle XXI, podríem dir que s’inicia amb el Palau de la Música, que convertí els anys 80 del segle passat, el riu en un passeig per gent de totes les edats i el Pont de Calatrava que dona entrada plenament al futur, a la ciutat de les Arts i les Ciències: amb l'Hemisfèric, el Museu de les Ciències, l'Oceanogràfic, un centre senzillament impressionant i el Palau de les Arts.

Es tracta d’un complex lúdic, artístic i científic envoltat per edificis clarament contemporanis que encapçala una nova imatge urbanística de la ciutat. L’Ombracle és una passeig cobert per un túnel transparent i enjardinat amb espècies totes elles mediterrànies. Davant hi ha l’Hemisfèric, simbolitzant un ull obert al mon de l’astronomia. Al seu interior hi ha el planetari.

A pocs metre el Museu de les Ciències, un museu amb un lema molt suggerent “prohibit no tocar, no pensar, no sentir”. L’edifici és una estructura d’arcs de formigó i vidre amb una escultura a l’entrada representant l’estructura de l’ADN. El seu interior té espais dedicats al joc, el descobriment i l’experimentació. Nombroses cabines reprodueixen teories físiques i si al Pantheón de París, fa gràcia veure-hi el Pèndul de Foucault a València te l’expliquen.

Un altra gran edifici és l’Oceanogràfic, un centre marítim immens on entre túnels, passadissos, peixeres i vitrines, tens la impressió de trobar-te submergit al fons del mar i tenir a l’abast de la teva ma els habitants de qualsevol ecosistema del planeta. Les exhibicions dels dofins, lleons i taurons són les més buscades, però si et curiós i t’allunyes del comportament del ramat pots veure com menja un llenguado, com canten les belugues o passar una bona estona dins l’esfera gegant habitada per aus, plantes, tortugues i peixos on la gent hi para molt poca atenció.

Finalment junt al complex hi al centre de les Arts, un espai dedicat a les arts escèniques. Allí passeges entre arcs i voltes futuristes mentre admires als teus peus un fantàstic llac artificial.

Per primera vegada he trobat una ciutat on la modernitat serveix de reclam i el gòtic esplèndid del casc antic, museus com el de Belles Arts O L’IVAM són un complement a una visita força interessant, però el que m'hagrada més destacar és que, per primera vegada en la meva via, en una ciutat del mon he vist a les cartelleres d'anuncis, invitacions a les biblioteques.

Comentaris (1)

Comparteix:

technorati tags: València , oceanogràfic , Calatrava , Foster , Ausies March , Chipperfield , IVAM.

Les meravelles del món Antic 8: Les Piràmides

Posted by j_rius on 19 Juny, 2011 19:24

El 24 d’abril de 2010 vaig publicar en aquest mateix bloc l’article La Planura de Gizeh: milions de pedres i quelcom més. Això ha fet que, en aquesta sèrie finalment de vuit articles sobre les meravelles del Món Antic, dubtés entre incorporar un nou post sobre el mateix tema o revisar l’anterior.

Les piràmides de Gizeh, construïdes fa entre 2500-2400 anys, són la única meravella del món antic que es manté dempeus. La seva funció era remembrant quan a la terra hi havia únicament aigua i d'aquest oceà en sorgí un primer turo i sobre aquest va néixer la vida, a partir d’aquí, la imitació d'aquest turó serviria per protegir del saqueig el cos embalsamat del rei i facilitar l’ascensió de la seva ànima cap als estels.

El s. VI A.C., al tractat De septem mundi miraculis atribuït, sembla que falsament a Filó de Bizanci, el seu autor hi va escriure que mentre és impossible construir les piràmides de Memphis (referint-se al moment en que escrivia) resulta meravellós poder descriure-les. Això ho escrivien fa doncs, uns 2611 anys. Posteriorment Herodot, el pare de la història els hi dedicà pàgines meravelloses, en aquell moment ja tenien 1500 anys d’història i s’ahurien pogut considerar restes arqueològiques si aquest concepte hagués existit.

Probablement tant per grecs com per romans, les piràmides, eren un conjunt de monuments exòtics, que de cap manera encaixaven en les seves nocions de bellesa ni segurament d'art, però els devia sobtar les dimensions, l’esforç de construcció i l’habilitat dels constructors, alguns detalls tècnics dels quals, encara avui en dia no estan clarament resolts.

En el moment del seu esplendor la piràmide de Keops era gairebé 10 metres més alta que la basílica de Sant Pere al Vaticà. Cal tenir present que n’ha desaparegut un darrer tram de blocs que la coronava, com ha desaparegut el revestiment de pedra blanca procedent de Tura de la qual difícilment es pot endevinar algun fragment en la distància.

Aquestes desaparicions, contràriament al que hom podria pensar, no han estat fruit de fenòmens naturals, ben al contrari, els sobirans i els mateixos habitants de la zona necessitats de materials de construcció els empraren sense cap mena de problema, arrencant el cim i el revestiment de la piràmide i el mateix califa Al Mamum, la va voler enderrocar per aconseguir els tresors que presumptament guardava. Resulta curiós Keops volgué deixar una mostra tangible de la seva autoritat a la terra i una autoritat posterior, intentà enderrocar-la, sortosament sense aconseguir-ho.

Es diu que per la seva construcció Keops obligà a tots els egipcis a treballar en la seva piràmide fins prostituir a la seva filla per finançar-ne la construcció, exigint una important suma pels seus serveis. Resulta curiós, que malgrat la importància i les mides de la Gran Piràmide, del faraó que la feu construir Keops, només n’ha sobreviscut una petita imatge d’ivori, guarda al museu Egipci de El Caire, mentre que del seu visir Hemiunu, responsable de la construcció n’aparegué l’any 1912, en obrir-se la seva tomba una estàtua de mida natural.

(Estàtua de 7,5 cm d'ivori Keops o Keope. Museu Egipci de El Caire).

En definitiva hem resseguit en aquest conjunt d’articles les 7 meravelles del mon o el que en queda d’elles. Lamentablement de la majoria només hem aconseguit de veure’n alguna pedra al seu indret original, fragmentàriament transportades i reconstruïdes en algun museu o les he imaginat tot passejant per on avui només hi ha el vuit.

Afegeix un comentari

Comparteix:

technorati tags: viatges , piràmides , Egipte , meravelles , món antic

Què està passant?

Posted by j_rius on 21 Maig, 2011 08:11

El que sorprèn de les concentracions de ciutadans que s’estan produint a diverses ciutats aquests dies no és que es produeixin, el que verdaderament sorprèn és que no s’hagin produït abans.

La democràcia és i seguirà sent la millor forma de funcionament d’un país, pel simple fet que es pot regular i perfeccionar en ella mateixa però té un problema. Quan es queda estancada i no respon als desitjos i les necessitats de la societat, poden aparèixer moviments i formacions polítiques que poc es vagin aprofitant de la situació general de descontent i emprant les vies democràtiques, a poc a poc o d’una manera més o menys ràpida quan menys t’ho esperes presenten solucions apartir d’altre vies.

Quan des del govern i de l’administració pública el ciutadà té la sensació que és tractat amb prepotència, quan l’índex d’atur i el nombre de famílies en el llindar de la pobresa és francament alarmant i al carrer es té la sensació que la creació de llocs de treball i l’eradicació de la corrupció no preocupa als legisladors, no ha d’estranyar que la societat o una bona part d’ella reaccioni intentant fer veure que no pot ser que els interessos dels ciutadans estiguin supeditats als interessos dels dirigents polítics.

Mentrestant, els ciutadans tenim diumenge la possibilitat d’actuar d’acord amb les nostres conviccions anant a votar, però masses vegades ha resultat que la suma del vots individuals no s’ha vist reflectida a l’hora de constituir el govern i això que és plenament legal, també ajuda a generar aquest descontent global. Esperem, tot i que cada vegada aquesta esperança, per molts ciutadans, té menys convicció, que a partir de diumenge les coses puguin començar a canviar i que aquest canvi sigui a millor.

Comentaris (2)

Comparteix:

technorati tags: manifestacions , carrer , crisi , política , eleccions , votar

Eleccions municipals o Governar no és frivolitzar

Posted by j_rius on 01 Maig, 2011 21:28

He seguit a través del facebok la precampanya electoral i els pocs dies que portem de campanya a una ciutat on es presenten 11 candidatures però m'he fixat especialment en el que anaven penjant els candidats de les dues més grans i les d'un grup que es presenta per primera vegada.

Sense ser res de l'altra dijous, ha estat, fins ara, més original i obert a la participació ciutadana la opció que es presenta per primera vegada. La més activa la que té serioses possibilitats de governar i el més preocupant pels electors hauria de ser que, de moment, el partit que pot perdre l'alcaldia, tot i que falten forces dies per obrir les urnes, segons els comentaris sembla ser més amoinat per atemorir els seus electors del que pot passar més que de presentar idees que torni a il·lusionar les majories que fins ara li han permés governar.

Val la pena observar com reaccionen alguns dirigents polítics en periodes electorals quan veuen que les seves afirmacions i els seus desigs probablement no seran assumits per la seva societat més immediata sense cap mena de trauma, sembla que tornem a una fase primitiva de periòdica i explosiva excitació.

Dona la impressió que s’ha passat pel que fa a les idees d’alguns governants de la “grandeur” típicament francesa al “Que hi farem!”. Lamentablement però, en una versió política de molt baix nivell. No es pot entendre que quan s’ha aconseguit dur a terme projectes importants per la ciutat aquests sembla que haguin de ser recordats anys i panys, més per la polèmica que no pas per la seva potencialitat. Sembla com si la concepció de la política hagi patit, en alguns elements particulars, una mena de transformació en direcció cap a l’integrisme.

Evidentment hi ha moltes definicions del concepte “política” però no sembla que hi hagi masses comportaments com per assumir el criteri del reconeixement de l’altre i encara menys reconèixer les diferències, la qual cosa pot fer pensar que no s’accepta els matisos més que sobre el paper. Montaigne* mantenia que la política era el negoci dels homes, avui, podria perfectament escriure que és el negoci d’alguns individus.

Potser convindria recórrer a conceptes molt més teòrics referits al respecte i a la consideració dels altres, per calmar una mica els ànims i les ments d’alguns mini polítics que encara no han demostrat res o d’algunes mini polítiques que son on són per una qüestió de quota. En tot cas, en els dos casos es caracteritzen per obeir, amb una fidelitat més perruna que no pas canina, tot el que els hi manen de fora i a comarques es rodegen d’aprenents de lletraferit que fan de les seves idees un dogma irrefutable.

S'està en plena campanya de les eleccions municipals i la política d’un govern i molt menys d'un govern municipal no pot ser un constant desqualificar l'acció anterior per tornar a començar. Tots el governs però encara més els de proximitat haurien de dedicar-se a veure que hi ha, que cal continuar, que es pot aprofitar i que no. Desgraciadament però, tot fa pensar que algunes minories pensen per altres minories encara més reduïdes i es canvia el verb governar pel de frivolitzar en el millor dels casos o pel d’imposar en el pitjor.

Caldria tornar, si és que mai han existit, al concepte de respecte i consideració de les raons de l’altra per calmar les ments i vigilar la dicció d’alguns mal alliçonats que converteixen els seus manaments en dogmes infal·libles i als qui proposen formes diferents de convivència en heretges que cal destruir, sense tenir ni tant sols la dignitat personal de debatre-ho amb criteris intel·lectuals.

En definitiva, durant els darrers 4 anys la política, salvant algunes excepccions, ha semblat poc preocupada per la col·lectivitat i la sensació més generalitzada és que s'ha optat per fer un exercici on calia pujar a una columna com fos i una vegada dalt procurar que no et despengessin pagant, si calia, el preu més convenient.

Ara han canviat les tornes i tot indica que d'aquí uns dies encara canviaran més, però s'està en una situació de crisi molt més alarmant del que s'explica (molt difícilment es remuntarà cap índex socialment visible abans del 2013), per tant, seria convenient poder confiar en que quan s’elevin als altars del poder els nous servidors públics, es vigili suficientment com per que no es produeixi una fotocòpia de coses que s’ha vist i s’ha publicat i no haguem de sospirar per un possible mal menor.

* Proa té publicats en 3 volums els Assaigs de Motaigne, en una magnífica traducció de Vicent Alonso. Desgraciadament sembla que alguns semi analfabets funcionals el seguiran citant, sovint erròniament, a partir de sant google gloriós.

Afegeix un comentari

Comparteix:

technorati tags: govern , política , eleccions.

Cultura, Europa i cristianisme

Posted by j_rius on 01 Maig, 2011 20:53

No he seguit més que esporàdicament el procés de beatificació de Joan Pau II però, aquests darrers dies no he deixat de veure les notícies, llegir la premsa i escoltar declaracions provinents de persones amb punts de vista diferents. No entraré en l'anècdota de la rapidessa emprada en la beatificació, ni sobre la conveniència o no de beatificar al darrer Papa però tinc la sensació que bona part dels nostres benvolguts i mai prou venerats patriarques i opinadors europeus en general i peninsulars en particular, fluixegen enormement de cultura general. Aquesta enorme i limitada capacitat cultural és un fracàs de la pràctica política.

El fet de la globalització i la immigració procedent de països de cultura islàmica ha portat novament el problema orient – occident a Europa desdibuixat en algunes ocasions per un pretés interès en ser equidistant o això tant modern de ser políticament correcte.

Independentment de les creences particulars de cada persona, els europeus som culturalment cristians i el cristianisme, agradi o no, ha configurat una Europa culta (cada vegada menys) i solidària que a molts ens agrada i desitgem. La cultura europea en qualsevol de les seves manifestacions literatura, filosofia, art..., no és aliena al cristianisme, ben al contrari, es fonamenta en ell.

Europa, la d’ahir i la d’avui està inspirada en les herències culturals, religioses i humanistes influïdes pels cristianisme. Els nostres patriarques i opinadors abans d'opinar i de decidir segons quines normes de comportament s’ha de dictar haurien de pensar primer, després deliberar i finalment decidir. Sembla que reconèixer que història, cultura, filosofia i política van estretament lligades no hauria de requerir una gran esforç intel·lectual. Valdria la pena preguntar-se si es pot desestimar l’enorme quantitat de personatges de primera fila que, des de l’antiguitat fins avui mateix han pensat sobre l’home, sobre la seva funció vital, sobre les seves possibilitats, les seves limitacions i les seves contradiccions.

Es pot la cultura europea permetre el luxe de deixar de banda els plantejaments de desenes de pensadors que han contribuït a donar consistència a l’Europa global i que ens han permès prosperar de manera individual? Si produeix alguna recança parlar de Sant Agustí, es pot resoldre fàcilment, citant al filòsof Agustí d’Hipona qui, en qualsevol de les dues versions nominals, dedicà els seu potencial a qüestions com el sentit de l’existència, l’enigma de la consciència, el sentiment de culpa o la instrucció popular i això són preguntes i respostes que haurien d’interessar a tota la humanitat.

No incideix Ramon Llull de manera formidable en el pensament europeu, quan planteja, per raons necessàries, canviar la forma i manera d’estructurar el contingut de la fe sense recórrer a arguments d’autoritat? No és aquest un problema vigent i actual que ultrapassa fins i tot els límits d’Europa per esdevenir una qüestió global? Blas Pascal no fou un científic i pensador d’una profunditat excepcional els plantejaments del qual han deixat una forta petjada? No fou Darwin una persona amb uns principis profundament cristians i aquests no li varen impedir de cap de les maneres, plantejar la teoria de l’evolució de les espècies. Aquesta arrel cristiana europea no ha impedit penetrar en els misteris de l’home ni de la condició humana feta amb una enorme barreja de grandeses i misèries.

Pensadors molt més recents com Teilhard de Chardin, Gabriel Marcel o Karl Barth, No han influït en el desenvolupament de noves corrents de pensament i nous objectius?. Totes aquestes figures que han estat capaces de modular el pensament i despertar certes actituds no diuen res als nostres polítics i opinadors tan patriarcals? No valdria la pena tenir-los en compte com inspiradors, almenys, d’alguns valors? És ben cert que Europa és un conjunt de cultures i de religions, però totes les cultures i religions, fins i tot amb els seus errors, han inspirat generació darrera generació a les persones que han passat per la vida posant en pràctica aquestes actituds humanes que donen sentit a la vida.

El laïcisme que defuig la constatació de la influència de la religió i la combat, resulta que en molts aspectes dels seus ideals aspira a fer realitat utopies com la justícia social, la solidaritat, etc., casualment aquests plantejaments eren i són als evangelis. Sovint la insatisfacció pel funcionament de la vida humana fa que es compensi cercant horitzons idealitzats en les utopies, per tant, n’hi prou per argumentar el seu rebuig o la seva acceptació en el fet de fonamentar-les en teòrics que venen del mon laic o del mon cristià?

Pretendre adoptar certes fórmules de neutralitat per evitar l’explicació de les seves arrels, sovint dona la impressió que més que defensar una suposada laïcitat el que fan és amagar la pròpia ignorància i deixadesa intel·lectual cada vegada més manifesta en bona part dels nostres patriarques i dels personatges que servils a certes idees a les que serveixen amb una fidelitat canina pretenen dir-nos allò que hem de pensar i allò que hem de creure, no fos cas que ens atrevissim a pensar per nosaltres mateixos i tal vegada ens equivoquessim en no pensar allò que no considerin convenient.

Afegeix un comentari

Comparteix:

technorati tags: Cultura , Europa , cristianisme , filosofia , pensament , Darwin , Agustí d'Hipona , Ramon Llull , Teilhard de Chardin

L'Auca de Creixell

Posted by j_rius on 29 Abril, 2011 21:20

Sr. Tinent d’alcalde, sra. Regidora de Cultura, autoritats, Pilarin, sres, srs.,

Quan el sr, Gaspar Carles, tinent d’alcalde, em va proposar la idea de fer una auca amb l’objectiu de potenciar els atractius de Creixell vaig pensar que de cap de les maneres es podia deixar de banda la història del poble. Doncs al meu entendre reivindicar la història és reivindicar-nos a nosaltres mateixos a través dels nostres avantpassats.

Creixell té una història prou extensa com molt be s'hi ha referit el sr alcalde en la seva intervenció que permet fer estudis sectorials i disposa de llibres i articles prou especialitzats ja publicats. Així doncs, amb l‘Auca el que s’ha pretès és assenyalar, llocs, fets o esdeveniments que han marcat i marquen la vida del poble. Per aquest motiu hem resseguit cronologicament la història iniciant l’auca en temps dels romans, passant a l'època medieval, moment en que aquesta comunitat s’assenta amb els focs i el castell per endinsar-se en la transició del gòtic al renaixement amb mostres del gòtic flamíger més avançat en alguna de les cases dels vostres carrers.

Posteriorment Creixell, entra a l’edat moderna pentinada per una consciència col·lectiva sota el mantell de la religiositat amb festes com la del pa beneit, fins entrar a l’edat contemporània on les persones es feren el seu lloc tant a nivell individual com col·lectiu, tot assumint les noves corrents artístiques en un indret tant significatiu com el campanar coronat per obra d’en Jujol. Tot això s'ha intentat reflectir en l’auca doncs respectar els orígens i la seva evolució cronològica és la millor manera de mantenir viva la memòria dels nostres antecessors i la nostra pròpia realitat.

Així mateix fent-ho en format d’Auca, fem una petita trampa, doncs intentem obrir la curiositat a tot hom però d’una manera especial als més joves. En aquest aspecte se li dona una clara visió de futur i el nostre futur, el futur de la nostra societat són els joves que hem vist fa una estona en els tallers organitzats per la diada i alguns dels quals són aquí amb nosaltres.

Però l’auca no és només una eina estrictament de diversió. Les referències a la vostra història us pot permetre, als més grans recordar i a altres ajudar a conèixer, doncs no es pot estimar de cap de les maneres allò que no es coneix i conèixer i estimar vol dir també sentir-t’ho i fer-t‘ho una mica teu, com amb el vostre permís, fent aquesta auca també m’he fet Creixell una miqueta meu.

Al marge d'aquestes consideracions, l'Auca té altres valors afegits, el primer és el nom de la il·lustradora: Pilarin Bayés. A Pilarín els qui ja fa molts anys que no ens afaitem o sí, segons es miri, en tot cas aquells qui, encara que ens consti reconèixer-ho ja comencem a tenir una edat, la varem conèixer amb la revista Cavall Fort, i a partir d’aleshores hem anat trobant-la en nombroses publicacions i bona part dels escolars actuals l’han descobert, probablement per moltes de les seves obres però d’una manera especial pel conegut Zoo d’en Pitus.

Els dibuixos de Pilarín, et permeten decobrir-la de mica en mica, el seus detalls, la seva precisió dissimulada, permet trobar cada vegada que els revises noves curiositats. Les seves il·lustracions aplicades a qualsevol dels dissenys i formats en que ha treballat, son perfectament identificables, doncs ha sabut crear un estil propi.

Agafar un llibre il·lustrat per Pilarin Bayés i qualsevol altra de format i estil semblant vol ir saber identificar ja a la portada quin ha estat il·lustrat per ell i quin no. És conegut abastament que un dels trets dels ninots de la seva obra gràfica són les galtes rosades de gairebé tots els seus personatges, o si més no, dels personatges que es fa seus però a mi em sembla que en el seu treball hi ha molta més profunditat i alguns trets que poden ser considerats anècdotes passen amb la persistència a ser considerats categoria.

En la meva opinió, els dibuixos de Pilarín Bayés miren per un forat la realitat amb els ulls frescs de la imaginació. Aquesta frescor, és fruit d’una reflexió, encara que no ho sembli, enormement treballada. Probablement per aquest motiu porta tants anys dedicant-se a aquesta feina en els formats més variats, dibuixant el mon amb clau de passat, present i futur. Penso que deixant al marge qualsevol convencionalisme, amb aquesta ingenuïtat madura, sensata i fora de qualsevol protocol, gaudir de les aportacions dels dibuixos de Pilarín és una gran sort.

El dia que varem fer la visita als espais i els paisatges seleccionats per aparèixer a l’auca, en acabar la ruta varem fer una sessió de treball acompanyats del tinent d’alcalde, la regidora, el tècnic de turisme i si bé els he de dir que Pilarin va tractar el text amb una enorme delicadesa va voler saber gairebé el “per què” de tot el que hi figurava. Va mostrar doncs un enorme interès per l’orografia, la toponímia i l’antroponímia locals a més dels termes i espais específics o altres qüestions vinculades al territori. Aquest curiositat intel·lectual de Pilarín no és frívola, té un rerefons amb una forta solidesa intel·lectual com no podia ser d’altra manera en una persona on l’empremta cultural i l’amor al país els porta a l’ADN.

No els revisaré el seu curricula, entre altres motius per que entenc que demà alguns hem d’anar a buscar “la mona", però tenint present que la seva obra ha estat exposada en museus com el Pompiduo de París, tenint present que el seu treball ha obtingut premis a França i Itàlia, tenint present que li han atorgat el Serra d’Or o la Creu de sant Jordi, tenint present la seva enorme tasca divulgadora en tots els àmbits de la societat i sent una persona enormement compromesa amb la nostra societat, comptar amb ella ha estat un luxe.

Vull agrair a Pilarín, una vegada més, la facilitat amb que es treballa amb ella, tot el que m’he divertit i per que no dir-ho tot el que he après. A l’Ajuntament de Creixell i d’una manera especial a Pilar i Gaspar, permetin-me que exclogui el protocol en aquest moment, per la confiança en permetre’m fer els rodolins de l’auca i no vull oblidar-me en cap cas de Josep Xufré, l’enorme rapidesa amb que ha resolt les demandes, i ens ha facilitat informacions, llibres i fotografies ens ha alleugerint enormement la feina, sense ell aquest treball hauria estat molt més feixuc.

El treball de Picarols mereix també una menció especial, la tradició històrica fa que si bé les auques han estat una aportació a la cultura popular i tradicional que be podria arrencar de l’edat mitjana, es popularitza a partir de les capçaleres costumistes del segle XVII-XVIII i d’una manera especial a partir del noucentisme per ser recitada amb uns sons més o menys monòtons, els Picarols li han posat una música i una torna que li donen a aquest treball un valor complementari gens habitual i manifestament destacable.

M’agradaria que aquesta auca hagués estat un ajut al coneixement i reivindicació de Creixell, tot desitjant que vostès en gaudeixin. Espero, crec que ho esperem tots que serveixi en definitiva per iniciar aquell cuquet, aquella curiositat, aquell retall o aquella fotografia que fa que poc a poc coneguis i estimis allò que és teu que és, ara també una miqueta nostre que és en definitiva el vostre poble.

I voldria acabar, amb l'excusa de cel·lebrar Sant Jordi prenent-me una petita llicència literària per dir los:

Embandereu finestres i torratxes
tot ventant forces campanades,

escampeu pel carrer murtra i jonquilla,
que el Gaspar tingué amb seny ardit

la idea de fer un auca que entre tots hem construït.

Pilar quan veié que la platja em deixava

reparà en aquell oblit sens deixar passar una nit.

Pilarín obrí les ales i amb capses de coloraines

dibuixà allò que només eren paraules

Josep observant vil·la, serrats i senderes

veié ben aviat com l’auca anava de veres.

Entre tots i amb destresa, ferem repàs i neteja

fins que l’alcalde ràpid d’esperit

feu que es publiqués l’escrit.

Finalment avui l’auca ens han portat

i amb sons dels Picarols l’hem presentat

qui cantant amb tanta fe

gairebé ens han fet empassar l’alè.

Autoritats, senyores, senyors,

moltes gràcies per la seva atenció

i feliç Pasqua de Resurrecció.

Afegeix un comentari

Comparteix:

technorati tags: Creixell , auca , auca de Creixell , ajuntament de Creixell , Baix Gaià , Gaià.

Les meravelles del món Antic 7.- El far d'Alexandria

Posted by j_rius on 28 Abril, 2011 20:40

Per fi apareix en el conjunt de les presumptes meravelles del món antic una construcció que es pot considerar útil pel conjunt de la societat. Segons sembla també fou una de les que més tems estigué dempeus. L’any 1326 un viatger àrab Ibn Battuta, explica que va veure una de les seves cares en runes, explica que es tractava d’un edifici quadrat molt alt, la seva porta era per damunt del nivell del terra. Situat sobre un turó a unes tres milles de la ciutat, en una llarga llengua de terra.

Aquesta descripció i algunes imatges antigues han permès que, el mite esdevingués una mica real en conèixer l’estructura d’aquest edifici que era situat a l’illa de Faros. El va fer construir Ptolomeu II qui l’encarregà a l’arquitecte Sostrat de Crido i el va erigir entre el 185-145 aC. La seva alçada era de 134 metres i era construït per blocs de marbre enganxats amb plom. El coronava un mirall metàl·lic que reflectia fins a uns 50 quilòmetres el sol durant el dia i la claror d’una enorme foguera de nit. Però Alexandria, la ciutat d’Alexandre el Gran, d’Hipatia, de Cleopatra, l’Alexandria de la Biblioteca, va patir incendis i la natura la sotmeté a diversos efectes devastadors. Només a inicis del s. XIV va patir dos terratrèmols i probablement l’any 1346, el far ja era totalment en runes i el seu lloc seria ocupat un segle més tard per una fortalesa de l’exèrcit dels mamelucs. Aquesta activitat sísmica és la que ha fet que tant el far com bona part de l’Alexandria dels ptolomeus estigui encara avui en dia sota les aigües de la Mediterrània. Sota les aigües hi deu romandre el far però de moment no sabem quin era el far que veia la reina Cleopatra des del seu palau de Portus Magnus, avui sota les aigües, el que ens ha fet arribar la tradició? Segurament no, doncs amb tota seguretat el far fou fet i refet al llarg del temps, per tant dubto que els arqueòlegs aquàtics segueixin perdent el temps a la seva recerca si tenen altres troballes a l’abast prou importants per la història i l’art.

(Teatre romà d'Alexandria)

Dissortadament molts dels llocs que la història i la literatura ens han permès conèixer de la ciutat avui han desaparegut i el que en queden són poques restes o alguns vestigis com la columna de Pompeius, les restes del teatre romà i el Serapeos, on es pot baixar a alguns dels seus túnels i criptes.

(Columna de Pompeius al Serapeo)

Pel que fa a la resta val la pena visitar el museu greco-romà i passejar per la zona de la nova biblioteca, un temple civil, que vol ser homenatge al vell deu sol i a la vella biblioteca.

Comentaris (1)

Comparteix:

technorati tags: viatges , Alexandria , far

Les meravelles del món Antic 6.- El mausoleu d’Halicarnàs

Posted by j_rius on 17 Abril, 2011 21:08

Halicarnàs, l'actual Bodrum, era una ciutat costanera de l’Àsia Menor, actual Turquia, pertanyia a la lliga dels Doris, de la qual fou expulsada segons sembla per mor d'un conflicte religiós, s'explica que un esportista es va quedar amb el trofeu que havia guanyat en lloc de dedicar-lo al deu Apol·lo com era tradicional. Si bé aquesta llegenda tant tradicional pot ser interessant, la història ens explica que les raons foren estrictament polítiques, la ciutat començà a tenir masses afinitats amb la competència, és a dir amb els jònis.

Cornològicament la ciutat fou sotmesa al regne de Lídia, depengué del sàtrapa de Sardes primer i del tirà Lidgamis després, lluità al costat de Xerxes a la batalla de Salamina per passar a deprendre de Pèrsia, amb diversos nivells d’autonomia segons el moment. Amb tot, culturalment sempre va ser un territori clarament hel·lenístic per on passà Alexandre el Gran, els romans i posteriorment els bizantins, els turc seljúcides, els cavallers de les ordres militars, i finalment els Otomans abans d'esdevenir una ciutat turca.

(Restes arqueològiques a l'esplanada del Mausoleu)

El seu sàtrapa més conegut fou Mausol, recordat popularment per que la seva muller Artemisa II, li va fer construir un monument funerari prou important com per ser considerat una de les 7 meravelles del mon antic. D'aquí bé que posteriorment i fins avui, les edificacions funeràries rebin el nom de mausoleus. Artemisa germana i esposa del sàtrapa li retia una gran veneració i es diu que barrejava les cendres del seu marit amb la beguda i mantingué el seu dol fins el moment de la seva mort.

(Restes a l'emplaçament del Mausoleu d'Halicarnàs)

El Mausoleu va patir un terratrèmol però les seves restes es mantingueren a la vista fins que l’any 1522 els cavallers de l’ordre de Sant Joan decidiren convertir el monument i les seves restes en una pedrera font de materials per la construcció de la fortalesa emmurallada coneguda amb el nom de Sant Pere, per defensar-se dels exèrcits turcs.

(vista de l'actual Bodrum amb la fortalesa de Sant Pere)

(Gravat d'una suposada representació del Mausoleu)

La tomba ocupava una esplanada de 33 metre d'amplada per 39 de fons i es creu que tenia una alçada de gairebé 50 metres. S'hi accedia pujant 5 esgraons que al mateix temps servien de reforç als murs de la base, per tant d'aquest gravat només s'aproxima a la realitat la part superior. Sobre la plataforma de la base hi havia pròpiament el sepulcre, en una sala voltada de columnes amb una coberta esgraonada coronada per una quàdriga gegant conduida per Mausolo i la seva muller.

(Museu Britànic. Cavall procedent d'Halicarnàs)

Actualment a Bodrum es conserven de l'antigua Halicarnàs les antigues muralles, unes miserables restes del Mausoleu i algunes fonts. De l'altra gran monument de la ciutat, el temple d'Afrodita, considerat un dels mes bonics de l’antiguitat, no en queda res. El Mausoleu era decorat amb nombrosos relleus i escultures, alguns d'ells de l'escultor Escopas, bona part dels quals s'han perdut però sortosament, algunes de les més de 400 que suposadament decoraven el mausoleu són avui dia molt ben guardades, conservades i exposades al Museu Britànic de Londres.

(Museu Britànic. Lleó de marbre procedent d'Halicarnàs)

Comentaris (2)

Comparteix:

technorati tags: Viatges , mausoleu , Halicarnàs , Turquia , Bodrum , Asia Menor , doris , Xerxes.