Del penya-segat estant

En un temps on tot és breu, tot ho volem cada vegada més ràpid i la piulada, l’sms o el mur del facebook és el medi de comunicació. En un temps on molta gent prefereix esperar a que surti la pel·lícula enlloc de llegir la novel·la, sorprèn cada vegada més veure com hi ha qui escolta, assaja i finalment interpreta unes notes que necessiten un temps, un ritme i una sensibilitat, i si això és estrany, tal com estan les coses, encara resulta més sorprenent veure com l’església parroquial de la Riba era de gom a gom mercès a la Iniciativa d’Amics de la Riba que en les seves XXXII jornades musicals ha permès  escoltar a M.T. Montané i Mar Martori.

Sovint és arriscat parlar de música quan s’és incapaç de llegir una partitura, no es pot interpretar res amb cap mena d’instrument i vocalment s’és un desastre que tindria franques dificultats per interpretar la tonada més simple sense destrossar-la i malgrat tot m’agradaria escriure alguna cosa de profit.

Sóc conscient que cal anar molt en compte i no es pot permetre escriure frivolitats quan es pretén ser seriós, però avui del violí de M. T. Montané hom s’ha adonat que allò que sembla més simple sovint porta darrera moltes hores de treball i en aquest concert de divulgació ha estat un encert veure com la mateixa intèrpret preocupada pel coneixement ens introduïa amb breus pinzellades al coneixement de l’autor i l’obra que s’anava a interpretar.  

El concert dividit en dues parts ens ha presentat obres primer de Rameau, Narcis Bonet, Edward Elgar i Claude Debussy i a la segona part composicions de Joan Massià, Massenet, Ernesto Nazareth, Astor Piazzola, Carlos Gardel i Xostakovitx. Conscient que sempre es millor fer un silenci que posi en dubte les habilitats intel·lectuals que no pas escriure i deixar constància de l’estupidesa, m’arriscaré escrivint que el meu gust personal en veure el programa, fins i tot abans d’escoltar les primeres notes, anava directament per Edward Elgar, Piazzola i Xostakovitx.

Si bé el nom d’Elgar ens transporta necessàriament a l’Othello de Shakespeare inspirador de la popular marxa land of hope and glory  avui, a l’església de Sant Nicolau de la Riba, la pompa de les marxes era molt lluny,  les notes de Nimrod amb un violí i un piano et transportava a un passeig per l’espai mentre Salut d’amour a un jardí de roses.

A la segona part els 3 tangos, et feien veure que Nazareth i Carlos Gardel eren bons però Piazzola era un geni i la seva música ultrapassa el mon dels melòmans erudits per apropar-nos a la sensibilitat més sublim mercès al sentiment amb que s’executava l’Oblivion.

Per finalitzar el concert els tres duets per a violí de Xostakovitx acompanyats pel piano de Mar Martori, s’ha pogut escoltar a dues generacions de violins, M. T Montané i la seva filla Maria Fort, no he pogut evitar en escoltar-los recordar la pintura de Paul Klee.

Els aplaudiments finals del públic han incorporat la part més tendre i popular del concert amb una tonada que ens recorda que cal menjar “panses i figues, nous i olives, / panses i figues i mel mató” abans de recordar-nos les dates que s’acosten amb la tonada Una cançó jo també cantaria / una cançó ben bonica d’amor /  i que n’és treta d’una donzelleta / que n’és la Verge, la Mare del Senyor.

En definitiva una bona manera de deixar un bon regust de paladar però aquesta vegada a l’orella per celebrar un altra dels actes del 65è aniversari d’Amics de la Riba. 

Potser per que no ho coneixem d’altra manera o per costum, sovint ens hem acostumat a la bellesa de les obres inacabades o en tot cas acabades parcialment que no és el mateix que considerar-les incompletes.

(Adoració dels Mags. Leonardo da Vinci. Galleria dell'Uffizzi. Florència) 

La Simfonia nº8 de Franz Schubert és coneguda com la Inconclusa té un Allegro i un Andante meravellosos i no ha necessitat cap altra moviment per ser considerada obra mestra. Mozart va morir abans d’acabar El Rèquiem, el mateix succeí amb Puccini i la seva Turandot però no em referiré específicament a aquelles obres que no es pogueren acabar per la mort del seu autor, estic pensant en les obres que quedaren d’aquesta manera per voluntat del seu autor.

(El cavall Sforza. Leonardo da Vinci. Royal Library Windsor) 

Ortega y Gasset recriminava a Velázquez, tres-cents anys després de la seva mort, el fet de deixar obres inacabades. Una obra inacabada en cap cas vol dir imperfecte. No val la pena observar amb tot el temps del mon els Prigioni a l’acadèmia de Florència, un passadís on els quatre esclaus només esbossats de Miquel Àngel et fan percebre la bellesa d’una manera tan forta i sobtada que gairebé supera els sentits?

Es pot discutir si els Uffizzi han de tenir penjada o no l’Adoració dels Mags de Leonardo, el geni més gran i brillant d’allò que és inacabat? No ratlla la perfecció el Gran Cavall Sforza també inacabat del mateix autor? 

(Miquel Àngel. Atlant. Galleria dell'Academia. Florència) 

Convindria preguntar-nos si verdaderament totes aquestes obres són inacabades o bé estan acabades en diversos graus, degut a la rapidesa o la pressa per registrar aquella imatge o aquella idea que pot ser volàtil. En tot cas una obra inacabada és una obra en efervescència on cada vegada que l’observem hi podem endevinar matisos o conceptes que, hi siguin o no, ens ajuden a pensar.

(Miquel Àngel. Sant Mateu. Galleria dell'Academia. Florència) 

És el títol del CD solidari que Xavi Martín i Josep Mateu amb el suport de l’Ajuntament de Reus han editat recentment. Desconec l’origen del projecte però és evident que ha  sorgit d’un conjunt d’inquietuds recollides en idees coincidents a les que s’han sumat com granets de sorra Jordi Vendrell, Xavi de la Salud, Aleix Bové i la veu de Núria Besora.

Resulta complicat encertar si es tracta d’un sol anhel o una passió en mig del cel que romandrà al camí per recordar..., en tot cas és un treball on la feinada de triar els ingredients, arranjar-los apropiadament i posar-ne la quantitat adequada per casar-ho amb les lletres abans de treure’l del forn s’hi veu reflectit des del primer moment.

Tampoc sé si en aquest disc s’hi ha treballat molt o poc temps, ni si ha estat un procés lent i costós, però tot fa pensar que hi ha més qualitat que no pas velocitat i si s’han adonat que l’àngel de la guarda ja no els salva de tots els perills, és evident que hom ha de saber buscar-se el camí on ser feliç. Aquest disc no s’ha fet esgarrapant segons als minuts, ni minuts a les hores doncs tot fa pensar que els autors han fet allò que calia per que música i lletra sonés com cal.

La tendresa musical amb que presenten la cançó més dura del conjunt La nena soldat, no és una composició enganyosa mes aviat fa adonar-te, una vegada més, que per dir certes coses no cal cridar. És un tema dedicat a les grans oblidades dels processos de reintegració, si és que mai es pot arribar a tenir, això que alguns anomenen, vida normal després d’haver estat forçat a participar en el drama de la guerra. Un drama on s’augmenta la situació de summa vulnerabilitat a les fèmines en països musulmans.

La duresa del tema es veu compensada en el text i la música següent: on cal tenir la mirada d’ocell fonedís, els ulls oberts plens d’encís per poder veure tot un mon ple de colors, contes i cançons, per recordar-nos que si no ens fem com els infants no entrarem en el regne dels grans, lamentablement però, les portes no sempre s’obren encara que piquis fort.

Diuen que les certeses són eines de doble caient, en aquest disc, esdevenen armes unidireccionals doncs les reiteracions de la realitat no treuen màgia ni certesa a les afirmacions, li donen seguretat i permeten caure en el vertigen de les emocions.

Aquest disc no es pas per sentir amb l'oida, és més aviat per escoltar-lo amb el cor. És un disc per recordar tots aquells nens i nenes que haurien de tenir unes mans delicades per la caricia, el joc i aprendre les primeres lletres i no pas per agafar un fusell, per recordar aquells infants que moren en silenci per no acusar, que moren en silenci per no recordar, que callen petits i dèbils amb uns llavis inventats per somriure.

Organitzant els cd's m'he aturat una estona en un que vaig localitzar a París fa 4 anys, en una petita botiga de música amb una desorganització perfectament organitzada, és l’opera Tiefland, composada per d’Eugen d’Albert, interpretada per Eva Marton, René Kollo, Kurt Moll, Bernd Weikl i amb Marek Janowski dirigint la Müncher Rundfunkorchester. El libretto es basa en l'obra Terra Baixa d’Àngel Guimerà. Lamentablement no he pogut veure l'opera tot i que fa un parell d'any es va representar al Liceu de Barcelona. 

Guimerà va escriure aquesta obra quan la Renaixença i el Romanticisme ja havien deixat pas tant al realisme com al naturalisme però ha esdevingut un dels grans clàssics del teatre català. Al marge de Tiefland existeix també una versió titulada La Catalane amb música de Ferdinand le Borne i llibret de Tiercebin i Ferrier que desconec totalment. Més recentment, es feu una nova composició de la mateixa obra amb música de Salvador Pueyo i llibret de Guillem-Jordi Graells, crec que, encara avui, sense estrenar i a darreries dels anys 90 es composà la versió per ballet amb música d’Albert Guinovart.

El cinema també s'ha ocupat de Terra Baixa en diverses versions i nacionalitats, gairebé totes la primera meitat del segle passat, espanyola (1907), argentina (1913), Estats Units (1914) dirigida per J. Searle Dawley que portà per títol Martha of the Lowlands, mexicana (1950), alemanya dues versions 1940 i 1950 i el darrer terç del segle, cap els anys 80, es feu també una versió dirigida per Mercè Vilaret.

Suposo que si Catalunya fos un país normal tindríem un teatre on poder assistir a representacions dels nostres clàssics, Sagarra, Pitarra, Iglésies, Puig i Ferraté, Guimerà, Rosiñol, Adrià Gual, Espriu..., amb regularitat i no haver d'esperar la programació del Teatre Nacional on apareix aproximadament un clàssic per temporada. No m’imagino anar a Anglaterra i tenir dificultats per assistir a una representació de Sakespeare.

Fet i fet he aprofitat per rellegir l’obra de teatre, publicada l’any 1897 i amb la que Àngel Guimerà, nat a Santa Cruz de Tenerife, no ho oblidem, aconseguí projecció internacional escrivint en català. Entre les anotacions de Guimerà indica que l’escena és du a la terra baixa de Catalunya dels dies en que l’escrigué. 

D’aquesta manera apareix en Xeixa garbellant en una casa de pagès, on es desenvolupa l’obra. Guimerà presenta una terra alta i una terra baixa amb uns valors clarament antagònics, però més que no pas el missatge de l’obra aquesta vegada l’interès s’ha dirigit cap al paisatge i sembla que per descobrir-lo cal traslladar-se fins a Queralbs, al pla de Coma de Vaca on a un parell de quilòmetres de La Farga direcció a Ribes, s'hi troba la central elèctrica on es pot trepitjar la terra on hi havia un antic molí fariner que Guimerà convertí en la casa de pagès on es desenvolupa el drama.

Al marge de la terra baixa Manelic fa referència a l’allà dalt, amb frases com la que dirigeix a Marta: Si jo no et puc matar, no, perquè t’estimo, Marta! I t’estimava des d’allà dalt, al pujar tu, que jo era un grapat de neu que es va fondre mirant-te.

Aquest allà dalt, sembla que cal buscar-lo sota el Puig del Balandrau on hi havia un antic refugi de muntanya enderrocat i reconstruït per la Federació Excursionista de Catalunya conegut com el refugi d’en Manelic, el pastor innocent i enamorat de Terra Baixa.

A veure si ara que estem immersos en moments de canvis, apareix un Manelic, que s’atreveixi a fer alguna cosa i tots podem cridar a l’escena final: Hem mort el llop de la mala consciència!

Mestres Quadreny en música, Joan Miró en pintura, Brossa i la seva poesia visual, Moisés Villélia com escultor, son noms que van necessàriament lligats a l’avantguarda. Al centre d’Art Santa Mònica és a punt de tancar l’exposició sobre Mestres Quadreny una exposició que havia de donar a conèixer i aprofundir en l’obra d’un dels més destacats compositors contemporanis i poder contemplar la seva col·laboració amb els artistes citats o altres com Perejaume o Manuel Jimeno.

La seva primera obra Sonata per a piano de l’any 1957 ja era força agosarada i renovadora, la Suite Buffa amb Brossa fou una acció musical i no és una composició fàcil.  i fou un dels primers a fer treballs electroacústic com la Peça per a serra mecànica (1965) o a emprar l'ordinador amb Ibèmia (1969) o sempre intentant repicar el clau, la peça electroacústica aleatòria composta precisament per aquesta exposició el Trànsit Boreal (2010).

No vaig conèixer la música de Mestres Quadreny fins que em va arribar a les mans el CD que va gravar l’any 2007 el Barcelona Modern Project sota la direcció de Marc Moncusí, per tant, la primera relació amb aquest compositor no fou precisament fàcil, més aviat es pot dir que va ser força dura, però vist amb perspectiva, no crec que ho fos més que la primera vegada que hom escolta a Schomberg, Gerhard, Weill, Berg o Enric Palomar, tots han creat músiques impactants i segurament fins i tot visuals.

Mestres Quadreny és segurament l’equivalent a Miró per la música. Apassionat d'arts plàstiques, de ciències, d’arquitectura ha ampliat el camp de les investigacions formals, estructurals, melòdiques i harmòniques.

La seva música precisa amb ferocitat una interpretació que requereix personalitats extremes i sembla impossible deixar-ho tot a la fantasia de l’intèrpret i de l’oidor. No es troba en les seves composicions res clàssic, potser ni tant sols una melodia però sí un laberint de melismes adornats d’actituds, de recorreguts instrumentals que probablement expliquen la història de la seva memòria viva, generadora de sons gruixuts escampats com si fossin trames acolorides.

L’exposició ha valgut la pena tot i que m’ha semblat manifestament millorable. Si es el Centre d’Art Santa Mònica ha de ser un referent de contemporaneïtat no n'hi ha prou amb la tria dels noms, el contingut també ha d'estar a l'alçada. 

De moment he tingut l’ocasió d’escoltar l’Octeto Ibèrico de Violonchelos 3 vegades, al Wigmore Hall de Londres (novembre 2006), al Teatre Principal de Valls (març 2007) i  fa unes setmanes (febrer 2010) a l’Auditorio Nacional de Madrid, sempre dirigit per Elías Arizcuren i amb la mezzosoprano Elena Gragera. Aquesta darrera vegada amb un programa força diferent al que havia escoltat anteriorment.

Normalment la música no es pot expressar només amb paraules, però  després del concert del dia 13 de febrer, potser cal tenir en compte alguna nova  perspectiva.

Un concert acostuma a ser una seqüència de sons emesos per un instrument natural  com és la veu o un d’artificial, en el cas actual, el violoncel o bé una combinació d’ambdós, sigui com sigui, aquesta vegada al marge de les composicions d’Arvo Pärt, Marlos Nobre, Silvestre Revueltas o Astor Piazzola, entre altres, i  dels texts de Lorca o de Borges hi havia una peça d’Ana Lara amb text de la poeta mexicana Maria Baranda titulat Dylan y la ballenas  - homenatge al també poeta escocès Dylan Thomas, qui compartí, per cert, l’any 1953 el premi Etna -Taormina  de poesia amb el qui sis anys després seria Nobel de literatura, el sicilià,  Salvatore Quasimodo – aquí és on cal acostumar-se a anar als concerts pensant en una altra perspectiva. La vinculació entre la música i la paraula és encara més evident, al cap i a la fi els sons foren primer i les paraules vingueren després.

A la segona part del concert interpretaren Dylan y las ballenas on es palesa un evident apropament a l’art dramàtic. Si  assistim a diverses representacions d’una obra de teatre, assistim a diverses  percepcions i diverses interpretacions segons, l’actor, el director i moltes altres variables malgrat que l’obra roman inalterable. En el cas del teatre hi estem tan acostumats i ho tenim tant assumit que ni ens ho plantegem.

Així doncs aquesta vegada l’Octeto Ibèrico ens va fer arribar un conjunt de sensacions on les notes del violoncel i el text dramàtic arribà a les nostres orelles a través, no tant d’una declamació, com de l’expressió d’un text que és el que feu Elena Gragera. Al cap i a la fi,  l’art aquesta vegada amb la dualitat de música i text recitat arribà a l’orella dels espectadors i a l’ànim de qui l’escoltà filtrat per la sensibilitat de l’intèrpret. 

El fenomen de la interpretació és tant inherent a la música com a la literatura  dramàtica, per que l’obra és una realitat virtual i necessita constantment ser recreada. L’art, especialment el temporal, té quelcom immaterial, hi ha una rasa entre l’obra representada i l’obra escrita. La paraula i encara més un poema porta implícit una musicalitat, les notes musicals no porten necessàriament implícit un text.

Aquesta dicotomia és complexa, la partitura per la música no és suficient ni insuficient, doncs la partitura no és la còpia de la música, la partitura és una altra realitat que garanteix la conservació de l’obra musical permetent que la seva recreació sigui una constant, de la mateixa manera que un text escrit no sempre es llegeix ni s’entén igual.

En definitiva, després d’haver assistit, escoltat i sentit com sonaven els  violoncels de l’Octeto Ibèrico i la veu d’Elena Gragera dirigits per Elías Arizcuren la conclusió és força clara, en aquest concert hi havia un conjunt d’intèrprets que constantment casaven la música i la veu i no pas un conjunt  d’executants que cada vegada més, mal programats, ens veiem obligats a sentir, que no pas a escoltar. 

Cada 1 de gener fins que a la sala de la Musikverein no es fa el silenci i el televisor emet les primeres notes d’un vals d’Strauss, sembla que no tot hom assumeix que comença l’Any Nou al temps que es ratifica, una vegada més, l'aureola de la ciutat de Viena. 

Viena és una esplèndida ciutat on una màquina imaginària et transporta en pocs minuts de l’antiga Vindobona, on morí l’emperador Marc Aureli, fins les calaveres de la tomba de l’Arxiduc Carles. Del recarregat palau Hofburg, amb Francesc Josep I i Sisí, al museu Leopold, amb els poc convencionals retrats d’Egon Schiele. De la Cripta dels Caputxins a cafeteries com la de l’Hotel Sacher. De la música de Mozart a Mahler. Del clàssic museu d’Història Natural, on resideix, en una vitrina especial la petita figureta de la Venus de  Willendorf, a l’esplèndida “Casa de la Música” on el visitant es pot sentir per uns instants Riccardo Muti o Daniel Barenboim dirigint des d’un faristol interactiu la versió filmada d’un concert de cap d'any.

Així doncs, Viena es un exemple de convivència entre tradició iavantguarda. Del tradicional i fastuós cerimonial introduït a la cort imperial al poc convencional comportament a les tavernes de Grinzing.

Viena patí una febre arquitectònica una vegada allibera  dels turcs, però fou una febre constructora  al servei de la noblesa i els Habsburg. Era l’època del gran barroc, del rococó  on arquitectes italians i austríacs es dedicaren a construir palaus i esglésies convertint la ciutat en una capital estrictament cortesana, sense burgesia. El  comerç es deixà en mans dels bavaresos i dels italians i pels locals es constituí un artesanat de luxe que visqué de maneragairebé exclusiva satisfent les comandes de la família imperial i la noblesa que la seguia.

La tradició arquitectònica s’arrela a les façanes dels edificis del Ring, una lleugera transició la representa l’edifici de la Caixa Postal d’Otto Wagner fins  arribar a l’agosarat i aleshores trencador edifici Hundertwasser.

No obstant costa abandonar l’aura de Maria Teresa, la del contrarevolucionari Metternich, la de l’exaltat romanticisme de Mayerling o el record de les sales del palau Schönbrunn, on Mozart, nen, devia córrer pels passadissos en acabar un concert, els mateixos passadissos on va viure Maria Antonieta i on Sissi va passar la nit abans del seu casament amb Francesc Josep.

Canviar tot això per la renovació en el concepte de l’harmonia que feren Schomberg  i Alberg per la pintura d’avantguarda de Klimt i Kokoschka, o la revolució que  significà el psicoanàlisi de Freud i el positivisme de Wittgenstein, en obliga  a canviar necessàriament la idea de la Viena imperial i contra revolucionaria del segle XIX per la d'una ciutat de l’art i l’avantguarda actual, sense fer escarafalls.

La música és una realitat sonora que ha d’emocionar en interpretar-la per poder-se emocionar en escoltar-la. Escric això uns minuts després d’escoltar i sentir per enèsima vegada la veu d’Elena Gragera i el piano d’Antòn Cardó. Desconec quantes vegades s’ha interpretat el poema de Pere Serafí Lassa mesquina que faré o el Madrigal a Sitges, de Josep Carner, ni quines indicacions va deixar Robert Gerhard en la seva partitura però per més precís que fos, la música és una realitat excessivament fugissera com per poder indicar exactament tots els matisos que cal donar a la veu o al piano i que es senten interpretades per ells.

Dit d'una manera molt simple, fins i tot simplista, es pot afirmar que la partitura diu quina tecla del piano cal prémer o quina nota cal que emeti la veu. A la partitura també apareix les figures que haurien de donar la durada de la nota però el temps no és rígid i aquí és on comença a aparèixer la màgia de l’art i, en aquest cas, la interrelació entre la veu de Gragera i el piano de Cardó, com produeixen els sons, els uneixen o els accentuen.

Probablement s'ha interpretat el che faró senza Euridice, de Gluck, milions de vegades,  no diguem el Voi che sapete, che cosa è amor, de Mozart,  pot ser és menys popular el Thy hand Belinda! When I’m laid, del Didó i Aeneas de Purcell, però, escoltar-los interpretats per Anton i Elena, hi descobreixes una intensitat, un joc de relacions i unsentit expressiu que és el que en realitat configura l’essència de la música.

Una obra gairebé sempre s’identifica amb el compositor, però quan d’una obra es sap identificar qui l’interpreta vol dir que s’ha aconseguit donar-hi una empremta  pròpia on la música fugissera i incorpòria queda apressada per temps en la memòria de qui l’escolta.    

El passat dijous dia 20 d’agost de 2009 la Danubia Orchestra Óbuda dirigida per Alexis Soriano va estrenar el Noveno dia de la Creación d’Eduardo Rincón dins el cicle de 29 Festival Internacional de Música de Pau Casals de El Vendrell i també es pot escoltar editada en CD.

Els qui no entenem de música només poden dir que ens va agradar. No sé si fou per la composició, els ritmes o per que Eduardo Rincón té idees i escoltar la seva música et fa pensar. Tampoc hem vist més que a través d’internet, el seu referent, les pintures murals de Jesús Mateo a l’església de Sant Joan Baptista d’Alarcon.

 En tot cas escoltant la interpretació d’aquest poema simfònic sentíem..., sentíem coses. Els qui malgrat certes corrents reaccionares actuals seguim creient en l’evolucionisme enfront del creacionisme i malgrat el títol del que escoltàvem, la música de Rincón ens fa sentir únics. Al cap i al fi no hi ha altra ser a la terra que controli i utilitzi el foc, cap altra ser escriu, cap altra ser pinta. No és una qüestió de matisos, és una qüestió completa, no hi ha animals que facin petits focs, escriguin frases curtes, pintin una miqueta o siguin capaços de tocar l’oboé però no la trompa.

Quan hom sent a l’hora la música de Rincón i observa la pintura de Mateo es pot traslladar dins l’església d’Alarcon i ja no veu únicament tres obres d’art que es manifesten en conjunt sinó que apareix una manifestació del comportament exclusivament humà. La música de Rincón i la pintura de Mateo són una manera de comunicar-se exclusivament humana a través de símbols, a través d’un llenguatge de colors i de sons.

“El noveno dia de la cración” és l’invent d’un món fantàstic i misteriós, és la producció d’un univers de ficció, tan real com la vida mateixa. Els llibres, la música, l’ordinador amb el que es pot escriure o composar sorgeixen d’una mateixa font: La ment creativa i el comportament simbòlic que en general poden ser els components bàsics d’aquest poema simfònic. No estic segur si també la causa de la soledat humana actual.

Escoltant aquesta  composició es fa difícil traduir al llenguatge, suposadament, normal de les elucubracions en el camp de la ment no sé si de l’home actual o de l’home prehistòric. La música de Rincón vinculada a l’obra de Mateo i a l’església d’Alarcon crea dubtes, com es pot explicar quelcom tant complex de manera simple i senzilla? Possiblement la resposta estigui al camp de la metàfora i en aquest camp l’hagi trobat Eduardo en el mite, doncs com escriví Mircea Eliadeja a les societats mítiques l’home escolta al mon perque aquest no és mut i per desxifrar-lo ha de recórrer al símbols.